dimecres, 26 de març del 2014

Teresin@s, sempre endavant!



Estimades i estimats,
 
Vull afegir quelcom a tot el que s’ha dit avui de la tragèdia que està succeint al nostre voltant. No només la mort d’en Thami, el Mohammed, l'Osama i l'Ayoub, sinó tot el que està succeint en la quotidianitat, la vida diària de tantes persones que coneixem i tractem cada dia. Sí, les mestres i els mestres constatem l’empobriment econòmic de moltes famílies, una situació que cada vegada és més límit. Segur que heu escoltat o dir allò de “no sabem com s’aguanten” desprès d’alguna reunió o tutoria. No és nova aquesta situació, sí que cada vegada és molt més extensa.

Les morts d’avui no fan més que visibilitzar una realitat  que s’intenta amagar i relativitzar, la pobresa absoluta en que viuen moltes famílies del nostre país. Avui vull dir i, perquè no, cridar, el  paper de l’escola de bàlsam, d’ens protector a una infància que pateix, en primera persona i a tan tendre edat, una situació tan injusta. A l’escola Teresina Martorell ho saben molt bé, no perquè hagin teoritzat sobre això, sinó perquè les seves mestres ho fan cada dia. 

Malgrat tot, malgrat tenir un munt de prejudicis sobre la seva tasca, sobre els seus alumnes, sobre el futur dels seus infants i de l’escola, sobre l’origen dels pares, sobre.... I malgrat tots els malgrats, les mestres i els mestres del Teresina Martorell obren cada dia la porta de l’escola pensant que la canalla de la seva escola es mereix el millor i que, tot i l’esforç que comporta, no el deixaran de fer malgrat prejudicis i enganxines que se'ls adjudica amb pretextos i pors. 

Són les mateixes mestres que tenen una caixa de galetes a la cuina per quan els infants no porten esmorzar, són les mestres universals que es troben a totes les escoles del país (de tots els països) i que les mestres del Teresina tenen tan clar. Mestres que saben separar l’important de l’imprescindible, mestres que saben que una escola sense un ambient de respecte, cohesió, estima i seguretat no hi ha pla d’estudis o escola que pagui la pena. Una pena infinita...

Diria que les mestres del Teresina no treballen perquè es reconegui la seva feina, però sé que es trenquen la cara perquè reconeguin arreu als seus alumnes, amb la seva capacitat i valor. Ho continuaran fent malgrat ja no hi siguin entre nosaltres en Thami, el Mohammed, l'Osama i l'Ayoub.
Teresin@s, moltes gràcies pel vostre exemple quotidià  i molts ànims des del Montmell.
Una forta abraçada

dilluns, 3 de març del 2014

29/02/89


Benvolgudes i benvolguts,
aquesta és la Bala Perduda del mes d'abril de la revista Catalunya de la CGT i del paraules per la pau del març del 2014.
25 anys d'insubmissió...


A principis dels 90 ja no es podia amagar el que passava... Reportatge a EL Pais
 El passat 20 de febrer es van complir els 25 anys de la primera presentació d’insubmissos a l’estat espanyol.

Poc es podien ensumar aquells primers desobedients la repercussió i dimensió del gest que en Pepe Beunza va iniciar a principis dels 70 i el que, fins a finals del 80, es va anar gestant.

Val la pena recordar que aquell gest no va sorgir de la improvisació sinó dels replantejaments socials, polítics i personals de moltes persones i col·lectius. Plantejaments que no van concloure en dogmes sinó en gestos que significaven un cost personal i social molt elevat, no oblidem, i sense perdre de vista que era la lluita de gent amb una mitjana de 25 anys contra una de les estructures més poderoses i immobilistes dels estats. No érem res perquè no teníem més que el nostre cos, idees i fermesa per desmuntar l’únic tinglat que va suportar tot tipus de governs i règims a l’estat espanyol:l'exèrcit. I vam demostrar que sí que es pot: deu anys després de l’inici de la campanya d’insubmissió s’anunciava que la mili es suspendria.

Milers de judicis, mil cinc-cents presos, milions de pessetes en multes, moltes impagades, centenars d’inhabilitacions de funcionaris no retornats a la seva feina, incalculables detencions i cops de porra... no va ser fàcil ni gratuïta aquesta victòria parcial. L’objectiu continua sent la fi dels exèrcits...

No érem moltes, no pensàvem ni funcionàvem igual, sovint no teníem molt clar cap a on aniria tot allò, ens canviaven les lleis cada dos anys, no havia cap capacitat econòmica ni d’estructura, els marrons eren importants... I teníem vint-i-pocs anys. Rememorant aquells dies amb companys i companyes sovint arribem a la conclusió que, la lluita ferma per un objectiu comú portat a terme amb les idiosincràsies pròpies de cada lloc, persones i ideologia, descol·locava molt més al poder que a nosaltres mateixos. Teníem altres imponderables molt més importants, com ara  mantenir la coherència, l'alegria i la tranquil·litat de pensament que compensessin els pesars de la repressió policial, la previsible pèrdua de drets civils i socials i els costos judicials.

És curiós com molts dels personatges que més van fer per castigar la insubmissió o, si més no, van callar, es van voler atorgar el triomf de la fi de la mili, disfressant-la de pacte polític al Majestic. Juas, juas, juas.
Paraules per la pau del mes de març del 2014

Aquests dies s’han succeït fotos de família, commemoracions, xerrades i articles a la premsa per recordar que sí que podem, i tant! Quelcom que ara ens recorden diàriament la gent de la PAH, les insubmisses del nostre temps.

Si vam doblegar parcialment al poder militar, no dubtem que doblegarem a l’economia oligàrquica, qüestió de temps i empenta.