Estimades i estimats,
aquest és l'article d'opinió de la revista Paraules per la Pau del mes d'octubre i la Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT.
Continua la preocupació a l’anomenat primer món, el virus de
l’Ebola avança. Entre el drama personal dels malalts blancs i l’exhibició
tècnica i de mitjans mèdics es concentra el minutatge informatiu d’aquests
darrers mesos, compartits amb les escapçades dels pocs blancs desarmats que
encara pul·lulen pels dominis dels antics socis musulmans de la casa blanca.
De tant en tant es colen com un sospir les condicions de
¿vida? que la població d’aquestes zones ( l’Irak, el Kurdistan, Síria, Libèria,
Sierra Leona...) pateixen. Centenars de milers de persones que formen part d’un
decorat on les úniques víctimes semblen que siguin aquestes persones blanques
que fèiem esment abans i que es porten el temps informatiu i de recursos mèdics
en el cas de la infecció.
Fa uns dies van mostrar per la TV com un infectat d’Ebola,
que s’havia fugat d’un centre ¿mèdic? de ¿confinament? a Liberia, era perseguit
per una massa de civils i un equip d’uniformats amb bates, mascaretes i
proteccions anti-Ebola. Aquell minut i
mig em va retrotreure a la novel·la d’en Saramago, l’assaig sobre la ceguesa,
on una malaltia contagiosa feia estralls a una població mundial que no sap fer-hi front
i no distingeix entre classes socials o uniformes...Ah! I el com el Poder intenta
protegir-se aïllant als infectats.
La genial al·legoria d’en Saramago ens explica com s’intenta
contenir i amagar als malalts en un món cada vegada més arrasat i malmès. A l’editor
de la notícia d’aquesta persecució se li va colar els crits d’una dona que
denunciava que, a aquests malalts que fugien, no els hi donaven menjar ni beure...
Ens ho mirem llunyà, al primermundisme li preocupa no
infectar-se o que no atemptin a casa seva, sense adonar-se que el procés de destrucció social continua
implacable amb els empobrits del primer a l’últim món. La barbàrie alimentada
pels interessos del capital, ja sigui feta per míssils Tomahawk, bombes casolanes o per dagues de
Damasc, continua el seu avenç implacable d’aniquilació del 99% de la població
que fa la tasca bruta entre ella. Una barbàrie que avança deixant sense
recursos alimentaris, mèdics i de mera supervivència pel benefici econòmic d’una
minoria que encara aconsegueix enganyar a gran part de la població. No cal viatjar
a l’Àfrica o a l’Orient mitjà per
viure-ho, tampoc cal encendre la TV per veure-ho perquè no ens transmetran les
desgràcies que succeeixen ben a prop de casa nostre. Desnonaments, retallades,
malnutrició infantil, us sona? Ho coneixeu?
Els mateixos que s’amaguen
darrere de grans discursos, perfectes eufemismes, delirants decorats i boniques
i variades banderes ens volen convèncer que tot està sota control i que
treballen pel nostre benestar. És qüestió de fe, per arrodonir la jugada, ens acabarà dient aquest 1%.
Us deixo amb l'Evaristo que, una vegada més, la clava.
