Apunts atònits

Convé recordar

2012-02-18T05:20:00.000-08:00

Aquest segon article d'en xavier Díez va més enllà de les retallades a ensenyament. Amb una mirada amplia i contundent en Xavier explica a on va portar fa 30 anys aquesta estafa econòmica i social.

Convé recordar

Convé recordar que a la dècada dels trenta la majoria de democràcies liberals van caure com castells de naips. La raó? L'absoluta incapacitat del sistema polític a l'hora de gestionar la crisi derivada del crash financer de 1929. La indiferència davant l'empobriment de milions de persones. L'aferrament a l'ortodòxia econòmica del capitalisme clàssic que condemnava una part de la població a la desocupació i la indigència. Un exemple inquietant, l'alemany Heinrich Brüning. Canceller entre 1930 i 1932, protagonitzà una política de dures retallades pressupostàries per equilibrar els comptes públics i pagar el deute. Resultat? Una desocupació que passà de tres a sis milions, un aprofundiment de la recessió i un empobriment generalitzat entre les classes mitjanes, les mateixes que esdevingueren, mesos després de la seva caiguda, les qui portaren Hitler al poder.

Convé recordar que l'ortodòxia econòmica, aplicada arreu del continent, estengué un clima de tensió social irrespirable entre els beneficiaris del capitalisme i unes poblacions empobrides, atemorides i ressentides. La història dels trenta i els quaranta està mal explicada, perquè, com narra Tony Judt, la Segona Guerra Mundial fou en realitat un mosaic de guerres civils amb centenars de milers de víctimes en enfrontaments interns dins Vichy, la Itàlia dividida, Iugoslàvia o Grècia. A tall d'exemple, a França hi hagué més morts en onades repressives entre resistents i col·laboracionistes el 1944 que assassinats polítics a la rereguarda de la República espanyola entre 1936 i 1939. O les morts a la Grècia dels quaranta representaren proporcionalment entre el doble i el triple que les víctimes totals de la Guerra Civil a Catalunya.

Convé recordar que l'absència de voluntat per resoldre les greus desigualtats socials al primer terç del segle XX és a l'arrel de la violència desfermada durant la nostra guerra civil. Que l'ús dels governs monàrquics, dictatorials o republicans per preservar els interessos de la minoria dominant amb perjudicis per als sectors més desprotegits impulsà una divisió radical dins la societat catalana i espanyola, entre qui apostà per la violència per assolir objectius revolucionaris i qui la practicà per preservar un ordre que beneficiava els sectors dominants.

Convé recordar la irresponsabilitat i cobdícia dels grups dirigents catalans, entre aquests un empresariat que boicotejà l'aplicació de la llei de la jornada de les vuit hores, que desnonà pagesos i llogaters, que desfermà una guerra bruta contra dirigents sindicals, que es dedicà a especular amb l'habitatge, que empenyé Primo de Rivera a fer un cop d'estat, que pagava salaris insuficients, que mai respectà la benintencionada legislació laboral estatal, que finançà esplèndidament les tropes de Franco i que col·laborà activament amb la dictadura totalitària.

Convé recordar que al nostre país s'articulà (com sembla que ara imiten diversos moviments socials) una resposta social peculiar, fonamentada en l'acció directa, amb activitats com ara una àmplia vaga de lloguers, confiscacions d'aliments, ocupació de terres i actes de desobediència col·lectiva amb prou capacitat per preparar i tenir èxit contra l'aixecament militar. I que, en el col·lapse de l'estat, protagonitzà una revolució on es practicà obertament una activa i violenta repressió (8.352 morts).

Convé recordar tot plegat en un moment en què les circumstàncies històriques, sense ser idèntiques, ens acosten a un horitzó de confrontació social. Les institucions que exigeixen sacrificis als més febles i imposen austeritat a qui no ha tingut responsabilitat en aquesta crisi són sospitosament semblants a les que posaren les bases de la Guerra Civil catalana. Les mateixes que, des dels seus orígens, defensaven l'esclavitud, perseguien els sindicats, ignoraven les lleis laborals, evadien impostos i que, des de sempre, reiteren fins a la sacietat la seva obsessió per l'acomiadament lliure per deixar ben clar que una determinada casta té tots els drets i cap de les obligacions. I que, a més, parla de “cultura de l'esforç” quan viu, en gran part, d'activitats especulatives i rendistes, deslocalitza empreses o impulsa la privatització de serveis públics (que consisteix a fer d'intermediari parasitari entre la ciutadania i el treballador).

Es pot demanar treballar més per menys, quan avui la jornada mitjana del treballador català és de 41 hores enfront 36 dels europeus, mentre que el salari mitjà és un 20% inferior al de la UE, mentre que el nombre de treballadors públics és deu punts percentuals inferior al del continent? Pot exigir sacrificis qui s'ha enriquit amb les bombolles? És lícit degradar les condicions de vida de qui, quan deien que les coses anaven bé, com el cas dels treballadors públics, ja havia perdut una desena part del seu poder de compra?

Convé recordar, com el passat ens mostra, que la convivència és fràgil. I que la història i la geografia (especialment l'escandinava) ens mostren, a bastament, que hi ha alternatives.

Perill de descomposició educativa!!

2012-02-18T05:06:00.000-08:00

Estimades i estimats!

Avui us deixo dos articles del Xavier Diez, professor i historiador gironí que, a més d'escriure un bloc boníssim que teniu enllaçat a la barra de la dreta, escriu a la premsa comarcal i ha publicat diversos llibres. Aquest primer ens parla del desmantellament de l'educació, amb un relat en primera persona d'una mestra ucraïnesa.

Perill de descomposició educativa!!

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb una mestra ucraïnesa. Bé, hauríem de dir exmestra, perquè, com bona part de la professió docent del seu país, la caiguda del bloc oriental comportà una desbandada del talent arreu d’Europa, i ella no n’era l’excepció. Coincidència o no, ambdós vam començar a exercir el mateix curs, el 1989, quan res no feia pensar que el mur de Berlín cauria i que l’ensulsiada del comunisme real acabaria emportar-se per davant milions de biografies, vides arruïnades, existències precàries. Tot plegat per acabar amb un país fonamentat en la cleptocràcia, per bescanviar un totalitarisme per un altre. «En què es diferencia el comunisme del capitalisme?», em reproduïa un acudit ben viu a la Praga dels noranta la Dora, una amiga txeca filla de dissidents: «amb el comunisme podies criticar el cap d’empresa, mentre que si criticaves el President acabaves a Sibèria. Amb el capitalisme pots malparlar del govern tot el que vulguis. Si critiques el teu cap, acabes a Sibèria».

L’exmestra ucraïnesa em relatà com va anar tot plegat. «Primer, ens van reduir el sou. Després, ens van començar a pagar amb retard. A poc a poc els retards s’acumulaven. Els nostres alumnes, amb pares sense feina ni mitjans, van començar a desmaiar-se de gana a les classes. Ens feien treballar més hores a canvi de menys. I els estudiants, davant la fallida econòmica, només pensaven a marxar del país. A mesura que els empleats públics vivíem pitjor, el nombre de Mercedes es multiplicava. Mentre les escoles queien a trossos, els mafiosos es van fer amb el control del país, i el luxe inundava unes botigues on només hi podien anar els més pinxos...»

No va passar més de quatre o cinc anys abans que ella mateixa també acabés abandonant un país en fallida. Una fallida moral més que econòmica, perquè, en realitat, si observem l’evolució ucraïnesa, després de la caiguda del 60% del PIB (deguda al saqueig intern de les elits dirigents que, curiosament prengueren forma de retallades generalitzades), el creixement de la darrera dècada, a un 7% del PIB anual ha estat acumulat per minories corruptes convertides a la religió del capitalisme neoliberal. És clar, que la corrupció moral també s’estengué de dalt a baix en l’escala social. «Davant la nova situació, els estudiants van deixar d’estudiar, i els professors, d’ensenyar. Atès que no vam saber organitzar col•lectivament la protesta, molts companys van individualitzar la tragèdia a partir del principi “campi qui pugui” i el “passo de tot”. Alguns es van buscar una altra feina. Molts, com jo, vam acabar marxant del país. La majoria, davant la magnitud de la tragèdia, van baixar els braços. La nostra generació, i les següents, es van enfonsar. I l’escola, abans dret, passà a ser un negoci més, on les famílies s’han d’endeutar fins a límits insuportables».

Val la pena conèixer la història perquè això permet evitar els errors, que podria haver escrit el filòsof George Santayana. Ara no sembla haver caigut cap mur que posés en evidència la feblesa del comunisme. Tanmateix, la caiguda de Lehman Brothers el 2008 sembla que ha aixafat biografies, vides arruïnades, existències precàries a aquest cantó a l’oest de Berlín. També sembla que la cleptocràcia s’ha fet amb els governs d’arreu d’occident, tal com ens assenyalen els escàndols financers i de corrupció on el nostre país sembla una referència. I també els nostres governs semblen entestats a destruir les nostres institucions del benestar. Les conegudes com a “retallades”, són això. Una manera com les minories corruptes, enriquides mitjançant l’especulació, pretenen mantenir els seus privilegis a partir del desmuntatge de la funció pública, la sanitat, i també l’educació. Perquè, mentre s’abaixa el sou als docents, se’ls retarda la retribució i la jubilació, es pretén acomiadar a professors interins i es fa treballar més per menys, no és sinó per assegurar els interessos dels nostres plutòcrates que, a diferència de Millet, Urdangarín o Camps han estat prou llestos perquè no els enganxin o per legalitzar els seus astronòmics ingressos.

Abaixar el sou als docents, retardar els seus pagaments, acomiadar interins, fer treballar més per menys, tot plegat mentre s’exonera les grans fortunes de contribuir a l’estat? Empitjorar les condicions dels mestres catalans mentre que altres comunitats no segueixen aquesta via suïcida? Reduir el pressupost d’educació (que és percentualment, el tercer per la cua de l’estat espanyol, després de Madrid i les ciutats nord-africanes) mentre que bona part dels anomenats “emprenedors” encara poden fer servir SICAVs per eludir el fisc? Assistir al deteriorament dels edificis escolars mentre que mai no s’havien comprat tants automòbils de luxe? Davant d’aquestes circumstàncies hi ha un perill terrible, i que a partir de moltes converses amb amics i coneguts docents, pot donar-se. Davant del descrèdit induït del sindicalisme compromès i independent, eina malgrat tot efectiva de defensa dels treballadors (encara no s’ha inventat res millor), la individualització de la protesta. Abaixar els braços. Deixar-se portar pel desànim. Abdicar del nostre compromís moral amb uns estudiants també desmoralitzats davant les negres tempestes que retrunyen a l’horitzó. És el que passa quan la gent veu que se la tracta d’una manera absolutament injusta i els polítics els traeixen. I un risc gravíssim de descomposició del nostre sistema educatiu, darrera línia de defensa d’una Catalunya digna, meritocràtica, orgullosa, culta, rica, lliure, desvetllada, i dins del que cap, feliç.

En Guillem i la Joncosa del Montmell

2012-01-29T15:48:00.000-08:00

Estimades i estimats,

Fa dies que no parlo de la meva escola, la meva petita escola, allà a la Joncosa del Montmell. Petita de mides, gran en quant a projectes i realitats. Enorme en potencial d'un claustre encoratjat amb un projecte que fa massa temps que esperava a funcionar, enguany si. Comencem.

I dins d'aquesta dinàmica d'aprendre, d'escoltar, de viure i conviure, hem gaudit aquest mes que ja s'acaba d'una persona que no oblidarem, en Guillem. Però millor que jo, amb les meves paraules, us deixo les seves que ho explica millor.

Querido claustro del CEIP Teresa Godes i Domènech, a todos y todas, desde las que formáis parte del equipo directivo hasta las que aseguráis que las aulas estén limpias y agradables, quiero daros las gracias. Gracias por dar luz a la pedagogía. Gracias por ser uno de los faros que iluminan esta oscuridad. Gracias por haber optado por un camino difícil y, a menudo, pedregoso; aunque, cabe decirlo, no exento de alegrías. Gracias por mostrarme vuestra ilusión, vuestro dolor, vuestra tristeza, vuestro esfuerzo, vuestra esperanza, vuestra risa, vuestra humanidad. Gracias por seguir andando, enviando destellos a cada rato, a pesar de las dudas y la muchas dificultades que se os presentan día a día. Gracias por ver a los niños y a las niñas como Seres humanos con todo su potencial interno por desarrollar. Gracias por intentar trasladar al siglo XXI algunos los mejores aciertos pedagógicos del siglo XX

Si cliqueu aqui podreu llegir el post sencer i de pas veure el seu bloc, ser para educar, un bloc de referència dins de l'educació.

Que el gaudiu!!

El govern dels millors....

2012-01-28T14:21:00.000-08:00

Estimades i estimats,
Us deixo la columna pel Bala Perduda de la revista Catalunya, el nº 136 del mes de febrer. Aquest mes toca parlar del Pedro Morenés, tot un professional de la mort per estar al capdavant del Ministeri de la guerra. Coherència total.

Tot un professional

Circula una corrent de pensament crític que ha emprés una creuada contra el nomenament coma ministre de defensa de Pedro Morenés. Una corrent amb la que no estic gens d’acord i es que, ja posats a haver de tenir un ministeri de la guerra, millor que el que estigui al capdavant sigui una persona que conegui el món que trepitja.

I és que aquest senyor ja va ser secretari d’ estat de Defensa amb l’Aznar, vaja que coneix la casa. I el sector. El prenda ha sigut president a Espanya de MBDA, un grup que es dedica a fabricar tot tipus de míssils i sistemes d’atac, amb vendes a 90 exèrcits del món. Però a més és el president de Segur Ibérica, empresa de seguretat privada que Defensa va subcontractar per protegir les tonyines espanyoles que estiuegen les aigües de Somalia. I president de Kuitber, consultora del sector de la defensa i la seguretat, i conseller d’Aritex, empresa que dissenya components pel nou avió de transport europeu A400M. Serà per currículum!

Per cert, un currículum que com algun periodista ja ha ressenyat, no apareix a la web de la Moncloa, vergonya, modèstia o emblanquir una valuosa experiència professional que li ha de servir per....Per a què?

De moment no sabem si li servirà per retirar o guanyar una demanda que Instalaza, empresa saragossana de bombes de raïm de la que va ser conseller, va presentar quan l’estat espanyol va prohibir aquest tipus d’armament. I és que aquesta empresa demana 40 milions d’euros d’indemnització a l’estat. No sabem que passarà, però és curiosa la defensa que aquest senyor fa dels negocis en que participa, vull dir que és un professional.

Per això podem esperar de tot menys que retiri tropes, o recerqui solucions de pau o mediació més que no enviar tropes i míssils a països com l’Afganistan. Vull dir que si jo tinc uns amics, excompanys i algunes participacions en un negoci, estaré mínimament interessat en que estiguin contents i pugin una miqueta aquestes participacions. No?

Sense anar més lluny, ja ha declarat que no retirarà les tropes de l’Afganistan, una guerra que ens ha costat, de moment, 2500 milions d’euros. I allà, on va anar a visitar les tropes, va demostrar la seva professionalitat, es va enfilar a un blindat GR-31 i es va interessar pel subministrament de combustible i la resistència dels petits avions no tripulats, els VAV. Mai se sap quan dura això de ser ministre.

Aquest professional de la mort també ha sigut cap de I-Sec Ibérica, una empresa que es dedica a la consultoria en el sector de la seguretat, tot i que també es podria dedicar a assessorar a empreses per ensenyar com obtenir grans beneficis a baix cost. Perquè resulta que aquest professional ha sigut propietari únic de Boguillas SL, una empresa dedicada a “la gestión y representació de intereses” que va facturar 361.567 euros l’any passat amb només 19646 euros en despeses de personal, segons el registre mercantil. Un crack financer.

Com a anècdota, i entre moltes altres empreses, també ha sigut conseller de Gamoo Outdoor, un fabricant de rifles d’aire comprimit. Demostració que aquest senyor és un professional total ja que no deixa cap àrea del sector de la guerra sense cobrir: des de els balins de plom fins a els míssils amb capacitat nuclear, passant per bombes de raïm, granades antitanc...No dubtem que sabrà on anar a comprar les armes que acabarem pagant els contribuents. Perquè tard o d’hora o pagarem, estigueu segurs. Ell ho està, i és un professional i molt amic dels que ens vendran els artefactes de la mort que serveixen per...

Hem d’estar tranquils, aquest senyor a més de conèixer el món de l’exèrcit, i els seus negocis assassins, té les condecoracions de la Gran Cruz de Isabel la Catòlica, la Cruz de Plata de la Guardia Civil i la medalla del mèrit policial. Només li manca alguna condecoració civil que li disfressi una mica més aquest currículum amagat i tan professional. No dubteu que la tindrà.

Prou, no?

2012-01-14T08:35:00.000-08:00

Estimades i estimats,
Cansats d'esperar, un grup de mestres, alguns al voltant de Deixa de ser una illa i molts altres no, hem decidit engegar una proposta que esperem que sigui apropiada del màxim número de mestres i professores possibles. Una proposta per remenar el cistell de les pomes podrides, una proposat per obrir diferents formes de lluita, de visualitzar la gran estafa que s'està produint, en aquest cas a l'ensenyament públic.
No és la millor, no és única, segurament no serà triomfant, ens portarà molts mal de caps, però és la proposta que podem fer sense esperar a les masses, sense esperar estranyes estratègies sindicals. A més és complementària i, què nassos, qui no vulgui que no la faci!
Ens veiem!!

Prou, no?

Fins quan?, què ha de passar?, què més ens han de prendre? A on ha d’arribar l’ensenyament públic perquè les persones que hi treballem diguem prou? Què hem d’esperar?

Algunes no volem esperar més. A les comarques tarragonines passem a l’acció ferma, pública i compromesa, una acció que confrontarà de forma directa la realitat del dia a dia d’escoles i instituts a les mentides i muntatges del poder sobre l’estat de l’ensenyament. Sabem que som moltes, però ens haurem de significar, com més millor. Sabem que courà al Departament la proposta, ja hem tastat altres vegades la seva ràbia quan els mestres i professores ens hem tancat a diversos centres escolars altres vegades. Ho esperem tot dels caps polítics del departament, i res bo, no ens enganyem.

Es tracta de posar el cos, part del nostre temps i resistència davant les amenaces i trampes que el Departament ens posarà. Res nou, res que no hagi passat ja. Si s’han guanyat drets al llarg de la història és perquè s’han defensat i reclamat, posant temps i esforços col·lectius, de totes i tots, del màxim nombre de persones possible.

Sí. Ens tancarem. Un dia a la setmana, a escoles i instituts. Començarem a un centre i potser, la setmana següent, som desenes. Ves a saber, només dependrà dels que estem fartes de veure com ens prenen el pèl, com no ens respecten i com ens roben tot allò que els deixem.

Plantem-nos!, prou ja!

Us convoquem a l’assemblea oberta que tindrà lloc el proper dijous, 19 de gener a les 19 hores al Espai Kesse de Tarragona ( c/ Sant Antoni Maria Claret, 12-14, Tarragona) per desenvolupar aquesta proposta a més de debatre i consensuar altres propostes d’accions complementàries.

Us hi esperem!

Una altra Bala perduda

2012-01-04T08:05:00.000-08:00

Estimades i estimats,

aquí us deixo la columna Bala Perduda de la revista Catalunya nº 135 que edita la CGT. Us recomano llegir-la amb la cançó de los Porretas i l'Aurora Beltran de fons...

Preparada

Així, en femení. La societat, la joventut, la gent…està preparada, repeteixen els mitjans de comunicació captius del poder econòmic i dels seus interessos. Diuen que es refereixen a que hi ha molta gent, molt jovent, moltes persones preparades, que possiblement sigui una de les generacions més preparades de la història d’Espanya.

I jo em pregunto, preparades per a què? Per obeir? Per callar? Per no tenir el mínim instint i saber crític? Per això està preparada la societat més preparada de la història? Es refereixen a això els que manen i deixem manar?

Sens dubte les preses de pèl que els governants ens acostumen a oferir sobrepassen l’insult a la intel·ligència, però estem preparats per assumir i callar. Òbviament que parlem als bars i cafeteries, que hi ha gent emprenyada, però el poder, ple de calculadors psicòpates que analitzen el que passa a peu de carrer, té clar el seu objectiu malaltís: l’acumulació de poder i capital, la seva subsistència.

La por i el terror que es genera des del poder, per tal d’evitar la dissidència i la contestació, té una gran part de culpa d’aquest silenci. La repressió policial és una de les primeres defenses que, els que deixem manar, fan servir. Per això la BRIgada Mobil, la BRIMO, els antidisturbis dels mossos d’esquadra , és un dels pocs col·lectius, si no l’únic, que en època de retallades ha tingut augment de personal i millora de recursos. En Puig, el braç executor de la feina bruta del “govern dels millors” ho ha tingut clar, juntament amb el seu director general Manel Prat i els seus comandaments, ja deien al setembre que «Si centenars de persones seuen i bloquegen un carrer, la tàctica tradicional antidisturbis ja no val. Allò d’estirar per aixecar-los com si arranquessin cebes no pot fer-se amb tanta gent. Aquesta comissió busca respostes davants nous mètodes de protesta” . I tant amples que es van quedar. Ells i nosaltres que per això estem preparades.

La prioritat està clara, més antidisturbis, més recursos, noves estratègies policials és agressives, noves interpretacions legals sobre els no drets de manifestació. L’exèrcit d’en Mas està agafant força, venen corbes, el seu ministre de la guerra està rearmant i preparant la defensa, vol donar temps a robar-nos i esquilmar-nos als seus amics, a aquells que va conèixer a l’escola o a les joventuts del partit fa molts anys.

Si teniu dubtes sobre això apropeu-vos a saludar al Mas o als seus camorristes i veureu tot el que us explico. Ells somriuen, protegits i envoltats de cossos armats i també protegits. Nosaltres tenim el cos i el somriure de veure que no estem sols, que som milions i que el planeta no és seu. I que els hem d’aturar, que carai!

Tú, chaval. Se que también
querrás saber qué coño pasa aquí.
Pues bien, verás. Te lo diré sin más.
Y así, los dos, nos podremos reir.

Toda la vida preguntando
y nadie sabe por qué,
un obrero trabajando
nunca termina el mes.

Si tenemos que callar y fingir que todo va bien,
no miraremos a otro lado.
Si tenemos que callar y fingir que todo va bien,
no miraremos a otro lado.

No, joder. No puede ser.
Que te pidan lo que no puedes dar.
Porque, sabrás, que no debes callar
y así gritar: ¡no vamos a tragar!

Aún seguimos preguntando
y nadie va a responder,
por qué un obrero trabajando
nunca termina el mes.

Si tenemos que callar y fingir que todo va bien,
no miraremos a otro lado.
Si tenemos que callar y fingir que todo va bien,
no miraremos a otro lado.

2012

2012-01-03T07:53:00.000-08:00

Estimades i estimats,

Comença un nou any però tot continua igual. Els rics són més rics i els pobres més pobres. I ja està, només cal mirar algunes noticies com aquesta, o aquesta, on queda clar que els que tenen més només volen tenir més a costa del que menys tenen. Va així la cosa del capitalisme. Respecte al valor de la democràcia val la pena pensar en les mentides que deia el PP abans de pujar al poder i les veritats que està aplicant ja. Tot el contrari que van dir. I ningú es sorprèn...

En aquest clima d'estupefacció fa uns dies vaig a l'entitat bancària on m'ingressen la nòmina i trobo tancat el caixer automàtic. Cert és que està intervinguda i a punt de ser rescatada amb els diners de tothom, tot i ser ben privada, però no era aquest el motiu del tancament momentani del caixer.

El motiu és que un "senyor es fica al caixer a dormir i ho deixa tot ben brut" i per això els treballadors-matons de l'entitat bancària en fallida que espera els nostres diners per sobreviure, van a despertar a aquest senyor i tanca el caixer perquè no ho torni a fer. Tant li dóna que els seus clients haguem de treure diners per comprar el pa i la llet, tant li dóna que, possiblement, el senyor que fan fora ha pagat, paga o pagarà part del rescat que els governants donaran a aquesta entitat que es diu UNNIM.

me gusta cuando votas porque estas como ausente

Evidentment que les treballadores de l'entitat apliquen els protocols interns, fer fora a la gent que no té casa, tot i haver milers i milers d'habitatges buits.

Sí, ja sé que tot costa esforç, però em resulta curiós que l'apliquin amb aquesta fermesa els que viuen dels nostres diners, de forma directa o indirecta. I no només hi viuen, sinó que hi viuen molt bé, tal com es deia a la noticia anterior.

I molt més curiós és que un ens que viu de la confiança que li ofereixen els seus clients no tingui la més mínima confiança dels seus clients i persones que la sustenten, ja sigui el senyor que fan fora i que l'únic que fa és dormir o jo mateix, que encara no he pixat al caixer automàtic. Ja sabem que passaria si tots els clients de qualsevol banc o caixa anéssim a treure els nostres calerons.

Quan he qüestionat aquesta actitud a les treballadores de l'entitat sempre m'han dit que el senyor deixa molt brut el caixer i que la gent te por d'entrar a treure diners i el senyor està a dins. Resposta curiosa ja que el senyor va brut, efectivament, al no tenir una dutxa disponible. I clar, per tal que la gent no tingui por del senyor, tanquen el caixer i així ningú té por. Així va la cosa del capitalisme. Por, tancar, mentir, paraules bàsiques d'aquest model econòmic.

Comença el 2012, aquesta falsa crisi és una estafa semblant a la de fa 10 anys justos, l'estafa del euro. Recordeu? Aquell dia que quasi tot va pujar de preu el 50%, com a mínim. Menys els nostres sous, els sous del pobres, no els dels rics, el sou dels que manen democràticament, es clar.

Igualment, bon any.

I diuen que no hi ha diners per educació!!

2011-11-30T12:25:00.000-08:00

Aquest és l'article del mes de desembre de la revista Catalunya....

516.296 euros

Qui busqui feina o recursos per anar tirant, sapigueu que teniu fins a final d’any per presentar-vos a la convocatòria que proposa la “Resolución 150/38241/2011, de 7 de noviembre, de la Dirección General de Relaciones Institucionales de la Defensa, por la que se convocan subvenciones, en régimen de concurrencia competitiva, para la promoción y difusión de la cultura de defensa y de la imagen de las Fuerzas Armadas, correspondientes al año 2012.”

Per si algú es pregunta quines activitats es poden fer per difondre i promocionar aquesta “cultura” la convocatòria del BOE dóna idees com cursos, seminaris, foros, projectes d’investigació, estudis sociològics, jornades, exposicions i, el més preocupant, “Actividades para impulsar y promover acciones en el ámbito escolar, no universitario (educación primaria y secundaria), en materia de educación y promoción, de los temas relacionados con la educación para la paz, la seguridad y la defensa, el patrimonio histórico y la historia militar”.

Si no teniu clar els temes i voleu anar a “tiro fijo” la mateixa convocatòria dona idees que estaran de moda l’any vinent dins del món militar. Temes tant “interessants” com el VIII centenari de la batalla de les Navas de Tolosa al 1212, la commemoració del naixement de Tinent General Manuel Gutiérrez Mellado, el centenari del establiment del Protectorat espanyol al Marroc o l’estratègia espanyola de seguretat.

516.296 euros que tenen per objectiu reforçar la consciencia de la seguretat i defensa nacional amb les activitats que desenvolupen les Forces Armades, dins i fora de les fronteres espanyoles. Així ho diuen i ho paguem dels nostres impostos. Demanen treballs amb un enfocament integral per la resolució de conflictes i gestió de crisis i amb les noves perspectives de la relació entre les Forces Armades, les organitzacions internacionals, les ONG i demés entitats publiques o privades respecte la realització de missions internacionals de pau i d’assistència humanitària….

Ara bé, per arrodonir-lo, d’aquests 516.296 euros, 471.440 euros són pels que realitzin activitats directa o indirectament relacionades amb les Forces Armades i la resta (44.856 euros) per a estudis a favor de la pau…Que us pensàvau!

Ja sé que us agradaria parlar més de la pau, ja conec als que llegiu aquesta columna, però l’exèrcit i els governs tenen clar els seus objectius i han de dissimular les seves misèries. Per això mai està de menys donar un petit toc pacifista a tanta mesquinesa, tasca que fan els mercenaris que aposten en aquestes convocatòries i les porten a les escoles dels seus nens o alumnes. Es ven molt bé un treball sobre la pau i l’exèrcit fet per un nen. I sembla que diners no en falten per comprar-lo. La crisi no és igual per tothom.

Deixo un vídeo perquè, com a mínim, riurem

!

Jornada Espiral 2011, del Guix a la pissarra digital

2011-11-21T14:59:00.000-08:00

Estimades i estimats,

Com ja sabeu, dissabte passat va ser un dia intens. He començat a explicar els esdeveniments pel final, però pel matí vaig participar a una jornada que, organitzada per docents especialistes en noves tecnologies, ens va convidar a explicar el projecte de Ràdio SISnesta, l'emissora per internet que vam fer el curs passat a la Ginesta.

Va ser un goig i un gran reconeixement el poder explicar davant un nombrós auditori la feina feta, tot un premi. A més va generar molt debat i interès! I sembla ser que va agradar molt!

Us deixo amb el vídeo de la nostra exposició i amb el que vam passar després, la valoració dels nens i nenes de l'escola respecte la ràdio.

Watch live streaming video from espiral at livestream.com

25 años no son nada

2011-11-20T11:09:00.000-08:00

Estimats i estimades,

Ayer me reencontré, 25 años después, con algunos de los que fueron mis compañeros y compañeras de pupitre a lo largo de 8 años. Un reencuentro que no todos teniamos claro de hacer o ir, una vez acabada la EGB hubo una diáspora que hizo que perdiesemos el contacto entre la mayoria de nosotros, no todos. El final de una etapa y el comienzo de una vida nueva.

Así habia incertidumbre sobre el qué hablar, qué contarnos, cómo reconocernos, qué explicar. Cierto es que habia habido un primero contacto por las redes sociales, un tanteo satisfactorio que nos animó a algunos a acudir a la cita que promocionó, sobretodo, Pablo.

Tengo que decir que al cuarto de hora de estar juntos habian huido las incertidumbres, los miedos, la vergüenza y empezó a suceder que parecia que no hubiesen pasado 25 años desde la última vez que nos vimos. Un espejismo.

Afortunadamente han pasado 25 años, hemos crecido, pasado vicisitudes, malos dias, jornadas gloriosas, desengaños, amores, nacimientos, frustraciones y alegrias. Compartirlas ha sido bonito porque nuestro origen es común, venimos del mismo barrio, Marianao, un barrio obrero, plano, humilde, trabajador, luchador. Y en nuestras biografias está escrito, por lo que pude compartir anoche. A lo largo de estos 25 años no hemos dejado de hacer lo que compartimos esos 8 ó 9 de infancia, de recreo en la plaza del barrio, de clases hacinadas, de familias comunes y casi intercambiables. Porque lo que nos enseñaron nuestros padres y madres era común y compartible: esforzarse que somos currelas y nadie te va a regalar nada.

Inevitable pensar en la pelicula de Joaquim Jordà, 20 años no es nada, el trailer es suficientemente claro como para repetirlo en palabras. Caminos que se separaron, con sueños y expectativas aunque, en nuestro caso, no fuesemos conscientes aún.

No estábamos todos, uno no podrá estar nunca más, espero que la próxima vez faltemos menos para acordarnos de más.

Pese a los miedos previos, fué un placer.
un abrazo

Reconversió!

2011-10-28T13:42:00.000-07:00

Aquest és l'article del Bala perduda de la revista Catalunya del mes d'novembre, coses que passen a les escoles del món.

Reconversió

En aquest mes convuls d’octubre no només s’ha dissolt el que quedava de l’ETA, sinó que també els països desenvolupats han ajudat a uns rebels a assassinar al sàtrapa Gadafi. Us podeu imaginar que podríem fer 10 columnes explicant o opinant sobre tot plegat, afegint les “retirades” d’Irak i Afganistan, més el canvi de més de mil presos palestins per un petit soldat israelià. En fi, material no falta mai, malauradament, però aquest mes, més.

El cas és que us explicaré quelcom he viscut justament aquest mes a l’escola on treballo. Resulta que me toca dinamitzar un taller d’invents, amb nens i nenes de 6 a 12 anys, una hora a la setmana on poden fer anar tota la seva imaginació per crear, inventar, projectar i construir amb materials reciclats: suros, cartrons, tetra-bricks, taps, tubs, cilindres de plàstic…

Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa que una gran número de nenes i nens ( i aquí no és qüestió de llenguatge no sexista) feien, fabricaven diferents tipus d’eines, armes o simulacions de material bèl•lic. Així al llarg d’uns dies allà s’han fabricat pistoles, ballestes, tancs a escala, llançagranades, armes siderals, complements per conquerir llocs impossibles a persones desconegudes. Petits constructors de la industria militar!

Després de donar-li voltes al assumpte, valorant com reconduir aquests brots artístics tan “creatius”, ens vam reunir i vaig marcar una línia vermella: no podia sortir de l’escola cap invent o artefacte que servis per recrear escenes de violència, mort o servissin per fer mal. Van quedar uns segons astorats i van preguntar que perquè, és clar. I la resposta va ser senzilla, l’escola no ha d’ensenyar mai a fabricar o pensar en eines per fer mal, destruir o matar a ningú. I ull que la consigna va ser que no sortís de l’escola, no que no és provés de fer. Tampoc és qüestió de perdre oportunitat sobre possibles reflexions al voltant de certs artefactes.

El més increïble de tot és que, una vegada escoltada la consigna, en minuts es va iniciar una reconversió de les armes en artefactes civils. Així un ultra modern llançagranades es va tornar en uns ultra moderns prismàtics, una ballesta en un manillar de motorista, un tanc en un llevaneus...nens i nenes de 6 a 12 anys.

Una qüestió de voluntat, però també de referents. Davant de la pregunta de, què faig? És curiós com la canalla copia models i es perpetuen, tot i no veure pel•lícules de guerra cada dia. Feu la prova, poseu un tub de cilindre de cartró en mans d’un infant, segurament comenci sent una pistola. El problema no és que ho comenci, sinó que ho acabi sent vint anys després, ja sigui una banda o un exèrcit. Gràcies per la lliçó nois i noies.

aquesta setmana

2011-10-22T16:41:00.000-07:00

Ha passat aquesta setmana, una més del calendari, vet per on. Resulta que coses que duraven més de 40 anys i que, per tant, jo sempre havia viscut contemporàniament, s'han acabat. Més o menys.

Els nous demòcrates libis autentificats pels demòcrates americans i francesos li foten un tret al cap al sàtrapa del Gadaffi i el món respira tranquil, o així ho diuen les agencies d'informació. Violència? Sí , des de fa molt de temps, a tot arreu.

A Gadaffi el van ajusticiar el mateix dia que tres encaputxats diuen que, després de matar al llarg de més 40 anys en nom d'una terra, ho deixen. I quasi tothom ens alegrem que hagi un exèrcit menys al món. Peculiar però amb ínfules i desitjos d'exèrcit. I els que no s'alegren són els que veuen que s'hauran de quedar el monopoli de la violència, descoberts d'excuses cares, molt cares, ara resultara un pèl més car reprimir. També s'alegren els que volen la humiliació més total i absoluta, com si el dolor només fos de la seva part, únic i absolut.

Aquesta setmana també ha passat que havia un nen a una escola on no volia quedar-se, li semblava que era un món massa infantil per una vida massa adulta com la que porta. No perquè vulgui, sinó perquè una altra forma de violència s'ha fet amb la seva vida. Amb sis anys no es poden tenir certes culpes. Allò que en diuen violència estructural, per posar-li un nom.

Aquesta setmana, per fi, la societat ha guanyat un nen en un cos de sis anys que estava absort en una realitat quotidiana de jove de 25. Poca cosa pensareu, digueu-li a aquest nen que guanyarà un temps per créixer que se li estava prenent.

Ni triomfs, ni derrotes, esdeveniments que haurem de continuar col·locant al seu lloc, com a bones mentides que són. Ara toca acabar amb el terrorisme laboral dels més de mil morts anuals treballant a l'estat espanyol, o el mirar de fer unes comunicacions que no generin els més de mil morts anuals en accidents de trànsit, toca defensar els mínims drets que ens paguem amb els impostos i que encara ens queden i que es volen quedar els mateixos que afavoreixen el terrorisme laboral i els hi sua els morts a la carretera, per posar alguns exemples de noticies que encara trigarem molt en veure esmenades... Al temps.

Perquè res és el que sembla....

2011-10-16T07:16:00.000-07:00

En Xavier Díaz és un sindicalista i mestre gironí, entre moltes altres coses. Tinc el seu bloc enllaçat des de fa temps, La Bitàcola de Xavier Díez. Avui us deixo la seva darrera entrada al seu bloc, arrel d'una trobada internacional de lluites i experiències educatives.

Val molt la pena llegir-lo per saber per on van els trets i les pistes sobre l'ensenyament al món pretesament desenvolupat...

Poc abans de morir, l’historiador Tony Judt ens recordava l’extraordinària importància que tingué l’estat del benestar per construir una societat viable i en pau. Ell mateix es posava d’exemple. Gràcies a una educació pública potent fou el primer de la seva família a arribar a la universitat, a l’elitista Cambridge. Històries com la seva, en què algú de classe baixa podia parlar de tu a tu a aristòcrates i acabalats homes de negocis, devia suscitar una reacció per part de qui considera que l’estat és al servei dels seus interessos, i que cal mantenir les distàncies entre els de dalt i els de baix. És només des d’aquesta perspectiva social com es poden entendre les polítiques neoliberals, dominants en aquest moment, i lesives per al conjunt de la societat.

De la mateixa manera que els brokers utilitzen sofisticats sistemes de manipulació per obtenir guanys a partir de l’empobriment col·lectiu, qui avui determina les polítiques educatives europees manipula el llenguatge a la manera orwelliana a fi de perseguir uns objectius reals que es contradiuen amb les finalitats teòriques. Allà on parla d’excel·lència, es busca exclusivitat. Allà on diu autonomia, es pretén desresponsabilització estatal. Allà on reclama austeritat, ens diuen empobriment. En realitat, hi ha una estratègia global, dins la Unió Europea, que cerca erosionar a llarg termini l’educació pública, pilar fonamental que sustenta l’edifici de la societat del benestar i el qüestionat valor de la igualtat.

Aquesta és una de les conclusions a les quals es pot arribar després d’assistir a la Conferència Europea contra l’Austeritat, celebrada el passat dissabte a Londres. Dos centenars llargs de persones provinents d’arreu del continent explicaven les seves experiències nacionals, que segueixen un patró comú. Jo vaig fer una intervenció sobre la dura experiència de les mobilitzacions contra la LEC i la paradoxa de les retallades en un període en què la desena part més rica de la societat catalana continua acumulant poder i riquesa a ritmes espectaculars. Els anglesos van parlar de l’obsessió per l’autonomia (en realitat indiferència de l’administració per l’educació), del sistemàtic falsejament dels resultats educatius a les avaluacions nacionals (atès que l’obsessió pels resultats acaba suposant objectius perversos) i del suport polític a les «Academies», allò que nosaltres coneixíem fa temps com a escoles concertades, i que cerquen la puresa social i ètnica en una societat desestructurada i multiètnica, que esclatà en greus disturbis fa dos mesos. Itàlia i França defineixen la seva situació amb una paraula clau: «Menys». Menys escoles, menys currículum menys docents, menys salari, menys perspectives per als alumnes. I això en el context de dos països que continuen tenint índexs de creixement econòmic acceptables. Finalment, l’estrella de la Conferència, els més aplaudits i qui més mostres d’afecte i solidaritat van rebre: els grecs. Uns grecs que ens expliquen que en els darrers tres anys han tancat 1.000 escoles. Que el seu poder adquisitiu ha baixat entre un 30-50%. Que es detecten un nombre creixent de suïcidis. I tot plegat, per què? Per satisfer els banquers europeus a partir del pagament d’un deute no causat pels serveis públics, sinó pel frau fiscal de l’empresariat hel·lènic, les rebaixes impositives a les classes altes i la cobdícia dels especuladors. Que quedi molt clar. La contracció econòmica a la qual els financers sotmeten els nostres germans mediterranis comença a superar l’ocasionada per l’ocupació nazi durant la segona guerra mundial. De fet, el que està succeint arreu d’Europa és la guerra. La guerra contra l’estat del benestar. I, tot recordant de nou Tony Judt, països com Holanda o Noruega van veure reduït el seu PIB durant l’ocupació alemanya percentatges similars al que pateixen els grecs durant l’ocupació del FMI i la troika comunitària.

Com diria el gran filòsof portuguès, José Mourinho, Per què? Tant de patiment i humiliació ha de tenir un objectiu. La secció d’Internacional dels diaris ens donen discretes pistes. La política educativa comuna del continent està buscant un model educatiu xilè. No oblidem que Xile fou un país on el neoliberalisme educatiu s’aplicà manu militari. Un sistema privatitzat on les només les famílies amb recursos poden permetre portar els seus fills a la universitat. I on la resta només tenen l’opció d’endeutar-se durament per tal de disposar les mateixes oportunitats que, quaranta anys enrere, va tenir l’historiador britànic citat en aquest article. Entre el silenci mediàtic sobre les protestes de la comunitat educativa del país llatinoamericà, hi havia el colpidor testimoni d’una mare que denunciava que havia de triar quin fill podia permetre que estudiés. Perquè una de les tendències creixents (ja implementada a Anglaterra o Estats Units) és el sistema pervers de crèdits per finançar el que és un dret fonamental. El dret al coneixement i a la formació. I de fet, si els espanyols acaben confiant en personatges com la sinceríssima Esperanza Aguirre, les famílies hauran de passar d’hipotecar-se de per vida per un habitatge de preu abusiu a fer-ho per tal que els nostres fills tinguin una mínima oportunitat. A hores d’ara els nostres Botín es deuen fregar les mans davant les noves oportunitats del mercat.

En Xavier no treballa al mateix sindicat que jo col·laboro. A mi em dóna igual...

La nostra escola 2 (i final?)

2011-09-30T02:51:00.000-07:00

Estimades i estimats,

Ja sabem la resolució que el Departament d'Ensenyament ha fet vers les exigències i presses que tenien fa dos setmanes per canviar caps d'estudis amb reducció de jornada per cura de fills menors de sis anys. Així en una trucada telefònica, una cap de personal ha informat que "han revisat els criteris d'aplicació de la normativa i s'han modificat per aquest curs" i que tot continuarà igual, fins i tot per les altres dos dones amb càrrec directiu (en aquests casos secretaries) que, una havia dimitit del càrrec i l'altra havia renunciat a la reducció de jornada.

Perquè l'ha revisat? què és el que han revisat? Des del principi dèiem i veiem que la normativa que feien servir no posava enlloc el que volien imposar. Molt possiblement ells eren conscients del fet, però tot i així van continuar coaccionant i pressionant de molt males maneres per fer la seva. I segurament, si a la Joncosa no ens haguéssim plantat, no estaríem parlant ara d'aquesta "revisió". I no hem fet més que demanar que s'apliqui la llei, ells que la tenen per la mà i tant en saben, pensen que som tontos i que no ens les llegim.

Ho intentaran resoldre de la manera més discreta possible, però hem de dir ben alt que hem d'aturar les imposicions del departament, que hem de fer front a les seves arbitrarietats i coaccions, que ens toca defensar l'escola perquè pel que es veu hi ha gent només veu una normativa que després no te clar com interpretar-la. O sí, perquè sigui al seu favor, ni que sigui il·legal

Torno a dir que estic molt orgullòs de pertànyer a un claustre que va defensar el que era just i necessari per la nostra escola, que hem patit, no només els moments puntuals d'agressió, sinó la incertessa de no saber com aniria tot plegat i que, tot i així, hem continuat amb molt bon ànim la nostra tasca de ser mestres.

I gràcies a totes les persones que heu estat pendents de nosaltres i que estàveu preparades per fer el que fos, es pensen que estem soles i encara no s'han adonat que som més i que no tenim por a dir el que pensem.

Endavant, seguirem fent feina al ofici més maco del món.

Toni

La cançó dels 091 ve a "cuento", no defallim...

Una altra bala perduda

2011-09-27T14:25:00.000-07:00

Aquesta és la propera columna Bala Perduda que sortirà a la revista Catalunya el proper mes d'octubre.

Vigila amb els amics...

Després del vuit periodístic del mes d’agost i principis de setembre sobre els esdeveniments succeïts a Líbia tornem a tenir notícies sobre l’arribada al poder d’un Consell Nacional de Transició Libi que ja ha rebut, en un temps record, el beneplàcit de la comunitat internacional. On abans hi havia el sàtrapa del Gadafi posem uns altres que, tot i algunes veus diuen que són propers a Al_Qaeda, encara no es sap molt bé d’on venen. Qüestió de temps.

El que si comencem a saber és el que ha passat en aquest vuit informatiu de dos mesos, res allunyat del que els antimilitaristes ens ensumàvem: matances indiscrimades, suport armamentístic i logístic d’alguns països que ja tenien interessos a Líbia ( amb França al capdavant)…lluny del bucòlic avenç amb furgonetes armades amb metralladores conduïdes per un exèrcit de “rebels”, els serveis secrets dels “països democràtics” han fet i desfet, amb marcat objectius que les seves forces aèries han bombardejat, tot amb el silenci còmplice de les agències d’informació que volien una transició el màxim d’ incruenta de cara al món i feta “pel de casa”. La cosa ha colat, una vegada més, de cara a l’opinió pública.

Segons algunes fonts es parlen de més de 20000 atacs aeris a sol libi, amb xifres de morts que superen els milers, però impossibles de comptar, tant per un bàndol com per un altre. Una guerra efectiva, el verdader objectiu ja comença a repartir-se als foros internacionals que en Gadafi ja tenia oberts.

Negocis que l’industria armamentística ja fa temps que realitza. Així les bombes de raïm, amb les que Gadafi va bombardejar Misrata, van ser fabricades a l’estat espanyol el 2007 i van ser finançades per Cajalón, Caja España, Caja Mediterráneo, Bankinter, Ibercaja, Banco popular, Banco Sabadell i la Caixa. I es que diverses armamentístiques espanyoles van vendre al Gadafi material militar per valor de 20 milions d’euros entre el 2009 i els primers sis mesos del 2010. Fa poc, oi? Doncs el govern espanyol encara va vendre armament per valor de 8 milions d’euros a l’exèrcit libi fins a tres setmanes després de començar les primeres protestes contra el règim de Gadafi.

No oblidem els 123 milions d’euros que ens ha costat als contribuents aquesta guerra, tenir presència militar quatre avions F-18, dos avions d’abastament, un avió de vigilància marítima, una fragata i un submarí. Que se sàpiga, es clar.

Saber i no oblidar, empreses difícils amb els mitjans de comunicació existents, no deixem de remenar en altres fonts que no viuen de crèdits bancaris i no deuen favors als que financen les guerres.

La nostra escola

2011-09-20T16:17:00.000-07:00

Estimades i estimats,

Ahir va ser un dia molt trist a la meva vida professional, la de mestre. Ja sabeu la meva alegria per trobar-me una escola i un claustre com el de la Joncosa del Montmell. Però ahir es van presentar a l'escola dos senyors inspectors per aplicar la "normativa". Bé, una part de la normativa que regula la vida i funcionament d'un centre escolar. El punt a normalitzar és que la nostra cap d'estudis ( i directora en funcions des del mes de març i fins l'octubre) no pot acollir-se a una reducció de jornada per cura d'un nen menor de sis anys.

Val a dir que ja divendres passat (avui és dimarts) ja la van "avisar" que dilluns (ahir) l'escola havia de tenir cap d'estudis nou. També val a dir que va ser el primer "avis" serio que rebia després d'escoltar rumors al juny sobre aquesta possibilitat, però que ningú del departament va certificar mai. No havia sortida, o jornada complerta o cessió del càrrec, t'ho penses el cap de setmana i dilluns ens dius alguna cosa sobre qui potser el millor candidat.

I dilluns, a les 14 hores el claustre reunit, de forma no oficial, sinó oficiosa, va decidir que els drets dels treballadors, de les dones i del bon funcionament de l'escola no es podien saltar així com així. I que prou ja de rebre atacs. Ningú acceptava el càrrec i animàvem a la Cristina a continuar amb el seu càrrec. I es que ningú s'imaginava a la nostra escola, de cop i volta sense cap d'estudis i directora a la vegada, amb TOTA la resta de personal nou d'enguany, amb un projecte educatiu amb empenta i transformador que tot plegat intenta treure el cap.

És així com vam redactar allà mateix un escrit que vam elevar a la Directora dels Serveis Territorials de Tarragona explicant-li els fets i demanant que s'aturés el que pensàvem que era un malentès.

I és que la Cristina ja va arribar a l'escola amb la reducció de jornada a fer de cap d'estudis i encara va fer ( i fa) de directora en funcions. Quina és aquesta normativa? què ha passat aquest estiu?

Ningú ho sap, de fet ni els mateixos inspectors saben dir quina normativa és, no hem trobat a ningú, i hem preguntar a gent entesa en lleis i normatives, que ens digui quina és aquesta normativa. Segurament perquè alteraria l'estatut dels treballadors.

Però això no és tot...

El divendres, després d'enviar la carta al departament, les mestres del claustre quedem que dilluns ens quedarem a dinar al cole i ens tancarem a l'escola si la cosa no s'arregla. Així li fa saber la Cristina en un email al Departament, crec que d'ensenyament. Perdoneu la ironia però els dos inspectors que van venir dilluns al matí a l'escola no m'ho van semblar. Més aviat em va semblar enviats del departament del Felip Puig.

Com que els arguments queden exposats anteriorment explicaré que van fer aquests dos senyors. Primer van "reunir-se" amb la cap d'estudis al despatx i allà la van amenaçar amb obrir expedients molt greus si la tancada es portava a terme, a treure temes sancionables del curs passat per les mobilitzacions que els pares van fer per tal de demanar una escola digna i nova per les seves criatures, acusant-la de participar i d'ometre el seu deure com a directora. I que ja veuríem com quedava el curs vinent la comissió de serveis que té...En cap moment li van ensenyar, ni explicar la normativa per la que havia de presentar la seva dimissió. Els hi va demanar per escrit el seu cessament i tampoc li van donar, adduint que ells no feien impresos.

Ella els hi va recordar els seus drets com a treballadora, com a mare, però aquells senyors venien a aplicar una normativa i a.......

El següent pas va ser cridar un a un a tots els mestres del centre.

He de reconèixer, per qui no ho sàpiga, que al llarg de la meva vida he tingut l'oportunitat de seure davant diferents jutges, tribunals i interrogatoris policials. Sí, és cert, ser antimilitarista i insubmís m'ha portat a posar el meu cos i la meva llibertat personal davant el que jo creia que era injust i il·legítim. I us he de dir que mai m'havia sentit tant vexat en els meus drets i tracte professional. I menys m'ho pensava que els que ho perpetressin fossin membres de la inspecció educativa; mal, dolor, tristesa....i ràbia, molta ràbia, no entenc com persones amb molta més experiència i coneixement educatiu que jo no siguin capaços de veure la situació de l'escola, per sobre de normatives. Però més greu encara el voler imposar un canvi emparant-se en una normativa inexistent. El poder sempre pensa que el poble no sabem les lleis i que amb amenaçar-nos tenen prou per passar per sobre nostre.

El fet és que l'únic que volien els dos senyors era saber si jo em tancaria o no. I quan dic l'únic és l'únic, amb una professionalitat pròpia del departament d'en Puig defugien les preguntes compromeses, en tot cas que ells venien a fer complir la normativa. Però et tancaràs o no? Si ho fas que sàpigues que t'exposes a expedient greu o molt greu,que és il·legal....

Val a dir que després d'explicar la diferència entre legítim i legal, els vaig recordar que encara estava un expedient per fer el mateix dos anys abans a una altra escola, on es van fer les mateixes amenaces, això sí molt més educades i "humanes". Així va ser amb totes les meves companyes i companys, únic interès, saber qui es tancava, posar si o no a una patètica llista que portaven amb els noms de tot el claustre. No van entendre que no ho sabíem, que ho havíem de parlar, que som un col·lectiu, un grup i com a tal prendríem la decisió en grup, entre tots.

Així va ser com, una vegada finalitzada la nostra jornada laboral a l'escola, vam començar a preparar un meravellós arros negre que ens vam menjar mentre parlàvem dels fets succeïts i de com continuar la defensa de la nostra escola. Mentre, els dos senyors inspectors passaven l'informe a la seva cap des del cotxe al parquing de l'escola i van tenir la mala sort que el company d'una mestra que venia a l'escola va escolar una sola frase: "hi ha guerrillers". Tanmateix estiguessin parlant de Sierra Maestra i dels temps del Che, m'agradaria tant equivocar-me...

No sabem com continuarà això, de moment ho estem movent per la via legal, advocats i sindicats, defensem la nostra escola, crec en l'escola pública, però venen temps foscos....

Avui m'he tornat a retrobar amb la canalla de l'escola, he tornat a pensar que tinc l'ofici més maco del món, he tornat a veure la mirada dels nens i nenes quan aprenen i s'emocionen tot i les dificultats, pròpies i alienes. Demà hi tornaré i ho continuarà sent, malgrat els que s'entesten en dificultar-lo. Per això no deixaré de demanar el que crec que és legítim juntament els meus companys de claustre, amb els que estic molt content de compartir aquest nou projecte.

Continuarà....

petons, toni

Madrid

2011-07-19T08:23:00.000-07:00

Estimades i estimats,

Torno a ser per la Villa i corte, de visita. Como debe ser.

El matí l'he dedicat a recuperar la nit del viatge i a donar un tomet pel barri de Huertas, el barri on treballa la meva amfitriona aquesta vegada, la Blanca, il·lustre arxivera i ara en tasques de pontificació del Registro de Autores que no te res a veure amb la fundació altruista del Teddy Bautista. No sé, no sé...

vet aqui l'estrella dorada a la seva arribada a Madrid

Aquesta vegada he baixat en el borreguero de la nit, l'històric tren estrella dorada, l'únic tren que passa per l'estació de Tarragona camí a Madrid, un tren que triga tres vegades més que l'AVE i que val la meitat de preu anant en preferent que un AVE. I com que no tinc presa he decidit rememorar vells temps. I hòstia, quin esforç que fa la RENFE, o l'ADIF, o com nassos es digui l'estafa que tenen muntada per reconstruir la memòria històrica. Al igual que hi ha gent que es dedica a rememorar i reconstruir successos històrics, a la RENFE no es deixen cap detall del que era viatjar en tren de llarg recorregut fa 25 anys. Molt currat, la mateixa brutícia, els mateixos lavabos embossats, els mateixos àcars, els mateixos revisors, el mateix bar tancat, ostres tu! Quin esforç de reconstrucció històrica! Fins i tot hi havia gent que anava vestida com de fa 20 anys!!

nomes es veu entre les plantes 45 i 61 de les 4 torres.

Ara bé, el que no estaven fa 20 anys eren les quatre torres que t'esperen a la porta de Madrid venint per Chamartin, les famoses quatre torres del Real Madrid un dels penúltims "pelotazos" especulatius més espectaculars. Hi ha gent que no ha après desprès de lo de les Bessones...

Una cosa que sorprèn a Madrid és la multitud de banderes que hi ha per tot arreu. No només espanyoles, que són la majoria, sinó de la Unió Europea o de Madrid. La cosa no és només d'organismes oficials, que es podria entendre, sinó que qualsevol petit hostal sembla un camping de la Costa Daurada en versió cañí.

I he passat per Sol, es clar. M'ha donat la mateixa sensació que quan la vaig veure, fa molts anys, per primera vegada. Fart de veure-la plena de mariners de Cartagena borratxos a la nit de cap d'any em va semblar com un decorat sense muntar. Encara queden algunes tendes de campanya de resistents, no se sap molt bé a qué, i la zona d'informació. Un xiringuito fet amb palès i material reciclat, adaptat per a persones amb mobilitat reduïda, tot un detall. Hi ha arquitectes que dissenyen edificis amb pressupostos enormes que pensen que la gent que va amb cadira de rodes tenen superpoders i braços, o una politja amb ganxo incorporada. No és el cas del xiringuito d'informació del 15-M.

A la tarda passarem per Lavapies, a la Caracola al repartiment de la cooperativa on la gent col·lega participa. I farem unes canyes, es clar.Quin gust fer canyes a Madrid, un altre dia explicaré la diferència entre un bar de Madrid i un català.

Un erudito emboscado

2011-07-13T11:26:00.000-07:00

Mi amigo Adolfo es un erudito emboscado. Esto no lo digo yo sino que lo dijo, hace un tiempo, un amigo más listo que los dos juntos y que es doctor de la historia. Y tiene toda la razón.

Las vacaciones me estan permitiendo visitar a parte de l@s colegas que tengo más abandonad@s de lo normal y que echo de menos. Y mucho.

Con este erudito han sido muchos años y películas vividas como para dejar de lado lo que pudimos aprender de ellas y no continuar poniendo en solfa de forma rutinaria la cotidianeidad, aunque no sea igual de ágil que hace un tiempo. Con un criterio aplicable y, involuntariamente, sistematizado a base de cañas y barra. Años intensos de sentir, pensar y actuar. Años de errores y aciertos, claro, faltaba más. Sin urgencias presentes, ahora el cubata tiene otro ritmo.

No es casualidad que el erudito emboscado y el que ésto escribe se formasen en la escuela del Baix Llobregat, una escuela de gente dura, donde te podian robar la pelota en la calle, aunque tuvieses ocho años. Donde el primer cigarro se podia comprar por unidades a duro en el quiosco de la plaza, aunque no tuvieses rastro de vello en la cara. Donde tu compañero de pupitre durante la EGB se pudria entre la calle y la prisión, debajo de tu expediente de insumisión cuando los dos saliamos de la adolescencia. Zona obrera, roja, aspirante a libertaria, con olor a fritanga y viajes al sur llegado el mes de julio y agosto. Y septiembre con el olor a los chorizos y morcillas del pueblo, mezclados con los libros del nuevo curso escolar. Seguro que eso, o parecido, pasaba en Gavà y Viladecans, los pueblos donde creció Adolfo.

Ese erudito emboscado que me regaló el primer libro de educación apenas habia aprobado el acceso a la universidad, Anarquismo y educación, es el mismo que hoy me ha regalado el libro de un paisano, no sé si porqué és de Jaén o porque es de una realidad charnega cercana a los dos, ese ex-cinturón rojo que rodeó durante años a la Barcelona Capital y hoy es nostalgia para algunos y hipoteca para muchos.

Los principes valientes de Javier Pérez Andújar, un título curioso para unos que nunca se definieron como valientes y que, si acaso, anhelan un poco de república. Ya lo leeremos, y lo digo en plural.

Gracias Adolfo, ya he visto que eres el más rápido en la tienda firmando y dedicando libros. Y discreto.

L'Antònia, el Luis i el Robert

2011-07-12T08:35:00.000-07:00

Ahir vaig estar dinant amb l'Antònia, el Lluís i el Robert. Havia de venir la Montse, però un mal de panxa inoportú no la va deixar. Ells van ser companys de feina quan era jardiner, ara són amics que ens retrobem quan podem, normalment en aquesta època estival i fent un viatget per algun lloc de les Espanyes. Aquest any, l'home que odiava els mestres, en Maragall, ha fet impossible que fem aquest viatge. Ja el farem.

Admiro a aquests amics, molt. Gent que matina cada dia perquè a les set han d'estar a puesto, gent que treballa vuit hores cada dia, persones que treballen molt i molt, dignament, per un sou just. En tota l'amplitud de la paraula...

I és que, els meus amics, tenen un certificat. Es suposa que per això cobren just, molt just, per tota la feina que fan. I gràcies. Ahir m'explicaven els nous contractes que han fet alguns ajuntament amb el Ventall, els grup dels 30, els del 70, tants per cent de la partició amb una altra empresa de neteja per continuar mantenint la feina d'un munt de gent que, d'altra manera seria dificil que la tingués. I es que tenir un certificat d'aquest pot suposar moltes coses, sobretot a nivell laboral. Perquè a nivell personal i social, i ho dic amb coneixement de causa, no hi ha diferències dins de la diversitat que hi ha a la vida humana. Un altre dia en parlarem del que suposa el món laboral i la presumpta discapacitat, de com la LISMI, una llei feta l'any 82 és saltada i ignorada vilment.

Els meus amics són molt bon treballadors, responsables, exigents amb la feina, coneixedors del seu ofici de jardiner. Ara els hi espera un estiu a tope perquè els "veraneantes" mengin el seu arròs amb sorra i el gelat de mango, es torrin al llarg del dia amb el sol i amb el cubata a la nit, i tot en un carrer sense males herbes i amb la gespa ben tallada. Dignes, els meus amics són treballadors molt dignes i eficaços amb un sou massa just.

La Ginesta

2011-07-08T12:44:00.000-07:00

Tornava en cotxe i m'autoconvencia que el que pensava en aquell moment ho havia de fer públic i dir-ho en veu alta. Vaig arribar a casa i ja em faltava el temps per escriure el nom de totes les persones que els darrers tres anys m'heu acompanyat a la meva trajectòria professional a l'escola La Ginesta de Segur de Calafell. Són tantes...per això no possaré noms, sinó gestos que cadascú sabrà reconeixer i és que, el dia a dia a una escola, és d'un viu que fa que cada dia sigui diferent, enriquidor i gustós per cadascú dels que passem una estona a dins d'ella. Obviament, no tothom pensa així. Tant em dona, la gent que estimo sí. La resta te un problema.

En aquests dies d'acomiadament he vist molt llàgrimes, alegria i tristesa barrejada, però sobretot dignitat, molta dignitat. La de mestres que estan orgulloses de la feina feta que, quan s'han recuperat del mal trangul d'acomiadar nens i families, han de canviar d'escola.

Un curs més m'ha agradat conèixer gent que estima la seva feina, que comparteix el que sap i el que volen aprendre, que et mira cada dia als ulls i et diu bon dia. Gent que no té por de dir el que pensa, però que no t'ho escupen al dir-t'ho. Companys amb els que discutir sense resentiment, sense voler guanyar ni perdre.

I una vegada més ha sigut increible aquest moment màgic de dir adeu. Hauria de dir moments, primer el reconeixement a l'espai del vaixell dels tresors per part de nens i families, és molt gratificant tirar enrera en el temps i veure com hem canviat, com han crescut, com hem aprés. I que entre tots ho valorem així de bé.

I les companyes i companys, omplint les oides, la ment i el sac de les emocions de paraules belles, de gratituds immerescudes, de somriures complices, de records dels mals momenst viscuts i sobrepassats, de les flipades d'alguns/es, de les converses pseudosubversives, de l'aprendre a treballar amb dignitat.

el vaixell dels tresors, el darrer dia a la Ginesta

Tornava en cotxe del meu darrer dia de La Ginesta, amb el pilot automàticposat, fruit de fer durant tres anys el mateix camí dos vegades al dia, i pensava que tot allò que estava sentint s'havia de dir i escriure. I no ho podré fer perquè allò que pensava i sentia només podia ser dit en aquell moment, massa intens com per fer una o mil ratlles per esplicar-ho. Hauria de tornar a destinar aquelles estones de dubtes i xerrameca, amb les seves mirades, per intentar explicar-ho. És a dir, tornar-lo a viure i explicar en temps real el que sentia quan em coordinava amb tu, quan m'explicaves el que t'amoinava, quan recercaves un parell d'orelles on dipositar una mica de ràbia perduda, o aquell toc a l'espatlla quan et pesava el dia amb les seves consequències. Aquell somriure que em destinaves quan ens creuavem pel passadí, "ese Toni" que cridaves quan passaves per la classe, la mirada de cansament que trobava la meva de desconcert quan havia tempesta al mar on ha navegat el vaixell dels tresors, el xiuxiugeig previ i posterior a reunions importants, la clucada d'ull comprensiva davant paraules incomprensibles, els grans regals (abans d'hora i tot alguns!) fets amb el cor.

I els viatges en cotxe compartits, menys dels que m'hauria agradat...

Mestres de la Ginesta, reconeixer-vos algun d'aquests gestos, no són tots, falten alguns, és clar. No li podem posar paraules a tot...

Moltes gràcies pel vostre reconeixement, per la vostra estima, per ensenyar-me tantes coses, per aguantar-me. I per seguir remant, sobretot quan bufava el vent en contra...

Segur que ens retrobem...

Una abraçada,

Queda aqui el meu agraiment a tota la comunitat educativa...sort!!

Memòria invisible

2011-07-03T14:50:00.000-07:00

Benvolgudes i benvolguts,

Us deixo l'article que surt a la revista de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau...

La ruta de la sal

Corria l’any 1930 quan el Mahatma Gandhi iniciava l’anomenada Ruta de la Sal, un recorregut de 400 quilòmetres caminant per la Índia colonial que acabava a la costa per agafar un bocí de sal, un més dels gestos gandhians que posava dels nervis als britànics i que minvava la seva pretesa fortalesa imperial.

Ve a lloc aquesta historia perquè podria ser un bon paral·lelisme amb el conjunt de marxes que s’han iniciat aquest mes de juny al llarg de l’estat espanyol i que confluiran a Madrid a finals de juliol. També ho podrien ser altres tipus de columnes, que no són aquestes les primeres, però crec que esdevenen millor amb la filosofia ghandiana del moviment 15-M.

Aquella marxa la va començar en Ghandi quan des del seu partit es començaven a cansar de la inutilitat de la seva lluita de rueca i vagues de fam, de veure com la independència no arribava. Una acció simbòlica però que podia ser una desobediència col·lectiva i massiva, un gest fàcil de fer, compromès i a la vegada summament injust com era el càrrec econòmic que gravava sobre la sal l’imperi britànic, en aquell cas de la India als anys 30 del segle passat.

En aquest cas la ruta acabarà a la meseta, lluny del mar, però la guspira està encesa i dins dels moments d’incertesa de per on petarà tot això faig una aposta sobre una proposta que fa algun temps que es realitza, de forma decidida en el gest i tímida en l’extensió, a l’estat espanyol.

Evitar l’embargament i el robatori de cases per part dels bancs i entitats de crèdits que, després d’haver enganyat i estafat, volen fer negocies amb les restes de les persones que s’han quedat sense feina, gràcies a les seves inversions faraòniques i capacitat especuladora. És fàcil, tan fàcil com ajuntar-se les veïnes i veïns de la família extorsionada davant de la porta el dia que vinguin a fer efectiu l’embargament. Quant més millor, avui és una família, demà poden ser uns altres o nosaltres mateixes. Suport mutu, gest fàcil de fer, injustícia a combatre, desobediència activa i col·lectiva. La vivenda tan necessària com la sal, ara que els diners no es guanyen dels salaris sinó de l’especulació pura i dura.

Trenquem la por, cridem les nostres necessitats, demanem suport, donem-lo, s’acaba la vida de pastel que el capitalisme ens ha dit que existeix. Per cert, els poderosos, que ja coneixen el camí han començat a posar peatges a aquests viatgers. Fa uns dies s’anunciaven les primeres multes als que van impedir, pacíficament of course, entrar a l’execució d’un embargament. Són ells els que tenen por, som més…No deixem de caminar, no estem soles.

Vaig fer curt!

2011-06-11T15:45:00.000-07:00

Estimades i estimats!

No estic massa acostumat a que transcriguin les meves paraules, per això faig un apart en la meva pretesa modèstia i humilitat i us enganxo la transcripció de la intervenció que vaig fer a la xerrada que va organitzar Homes Igualitaris amb el títol de 40 anys trencant files i on van participar també en Pepe Beunza, en Jordi Agulló i en José Luis Gordillo. Si la fes avui hauria parlat de l'escola de desobediència que està sent l'acampada del 15M a tot arreu. És gratificant veure i viure com la llavor desobedient va prenent de forma constant al territori, jo ara una mica des de la segona fila, però xalant de com el moviment creix en quant a experiència. D'això ja en parlem un altre dia...

Jo, en primer lloc, vull agrair a Homes Igualitaris per haver posat els insubmisos en aquest costat de la taula, perquè normalment això no passa. El Pepe ha estat testimoni moltes vegades de que no som convidats benvinguts i de que no som convidats moltes vegades. I anem als actes, des del públic, anem fent memòria, que també està molt bé. Però sí que trobem molt a faltar és que aquesta lluita d’insubmissió que va començar el 89 (de fet, va començar el 71 tal com l’entenem, però la paraula “insubmissió” va començar el 89).

Sí, però l’esperit, Pepe, és del 71, no ens enganyem. Doncs no és normal que estiguem aquí. Insisteixo, moltes vegades ens han dit que estiguem a l’altre costat, com oients. En fi, agraïts.

El que va passar entre l’any 71 i l’any 98, que és l’any que em van jutjar a mi, donaria per fer Enciclopèdies, tractats antropològics, sociològics, polítics, no només per totes les coses que van passar sinó per com aquest moviment es va anar transformant. Es va anar transformant, però sense perdre l’essència. És a dir, aquest caràcter que deia el Pepe que l’objecció, la insubmissió la feia cadascú a nivell conscient, sabent el que li podia passar personalment. Perquè, no ens enganyem, la insubmissió era una cosa que afectava una persona (afecta molt més, però quan tocava anar a la presó, era una persona) però significava una transformació a nivell col•lectiu.

Si hi ha algun estudiant o algun historiador, gent que tingui ganes, pressupostos per fer aquest estudi, que comenci a posar-se. Perquè jo crec que no ho podem deixar perdre, aquesta campanya de desobediència civil que aquests 30 anys que va durar va suposar.

El que va passar al meu judici, el “pues me voy”: Jo vaig ser possiblement un dels últims insubmisos que van jutjar, que van anar a judici amb tota la parafernàlia. És a dir, amb premsa, amb un grup de suport, ... Després de mi van jutjar suposo que molta altra gent, però va ser gent que van passar pel jutjat com qui va a recollir una miqueta una sentència; no li vam donar la visualització que li vam donar en el cas meu. Era una època, la del 98, jo me’n recordo. Quan jo vaig pensar en fer-me insubmís allà per l’any 90, allò de fer la mili era com allò de “comer, beber, ducharse”, el mateix. Estem parlant d’un període de temps molt curt en què es va transformar moltíssim el pensament de la societat. Quan parlo de la societat parlo de la meva mare, parlo del veí, parlo de companys de feina, parlo de molta gent molt propera, no de gent polititzada com podrem entendre, sinó de gent que ens envoltava. I era una època en què estàvem cansats (en aquest moment estava l’assemblea d’insubmisos): cansats d’anar a judicis on els jutges s’adormien, on els jutjats no escoltaven, on les sentències eren kafkianes, on depenien de si el fiscal era progressista i el jutge era de no-sé-què. Aberracions. Parlo de Catalunya també, perquè sé que a Navarra i al País Basc la realitat judicial era una altra, com ho era a la resta de l’Estat també.


Gordillo, Agulló, Pepe, Juanjo i jo mateix

Perquè no hem d’oblidar que jo això d’heroi no ho veig, Pepe, però allò de preciós de la insubmissió sí que ho veig. I és que, malgrat aquest epítet de “preciós”, per la presó aquí a l’Estat espanyol, als anys 90, van passar milers de persones. I dic “milers”, no dic “desenes” ni “centenars”, sinó que dic “milers”. Van passar milers de persones que, a més, van haver de patir repressió dins de la presó i moltes van ser dispersades pel territori. Vull dir que no oblidem tampoc que darrera d’això hi ha un patiment.

Doncs bé, jo anava a judici. Dic “jo”, però és mentida: anàvem molta gent a judici i en aquell cas aquell dia el protagonista era jo. Però anàvem ben acompanyats. Jo portava anys en el tema. El grup de suport, de la premsa i tot plegat vam fer que fos nombrós. N’estàvem cansats. Estàvem tan cansats que, de fet, qüestionàvem directament la utilitat d’aquest judici. Normalment la gent no es qüestiona la utilitat d’un judici perquè hi ha d’anar i ja està. Vull dir, que no ha de dir si és útil o no, potser es planteja si és just o no. Despreciàvem aquesta utilitat.

El plantejament era d’anar, dir el que pensàvem i marxar. Vull dir, vam anar a provocar directament. A priori, jo ja m’ho vaig muntar a nivell personal per no tenir feina en aquella època, etc. I el plantejament era d’anar a judici i dir “pues me voy”. Allò va ser espontani, perquè no ho portàvem molt ben preparat. Els nervis i aquestes coses no t’ho fan preparar bé. I tal com sortís de la sala, jo, nosaltres ens imaginàvem que –òbviament- no ens deixarien sortir. I si ens deixaven sortir m’agafarien a la porta. Perquè tot això era allà als jutjats de Lluís Companys, a l’Audiència. Hi havia tres senyors darrera d’una bandera. I, bé, que en el millor dels casos m’agafarien, al “calabozo” i doble condemna per insubmís i, a sobre, per “desacato al tribunal”. Tot això ho vam mirar legalment i era així. I era una provocació. Era dir “què passa?”. Perquè en aquella època el tema judicial estava una mica esmorteït.

Quina va ser la nostra sorpresa? Doncs que vam anar, amb tota la parafernàlia: amics, premsa, multitud antimilitarista. A l’entrar, el meu advocat d’ofici – hores d’ara deu estar blanc – em va preguntar perquè m’havia fet insubmís. Li vaig dir, vaig fer un petit al•legat i vaig dir “pues me voy”. I aquella va ser la frase que va tancar la meva comparecença i amb la que vaig obrir la porta i vaig marxar.

Darrere meu va marxar tothom, menys la meva mare i el meu pare que van fer “desobediència a la desobediència” i es van quedar. Vam marxar, vam sortir, vam sortir del Palau de Justícia. Allà ningú deia res. Tothom deia “yo he visto dos secretas en la puerta”. Esperàvem a la porta esperant que sortís algú a dir-me alguna cosa: “vostè no pot marxar així d’un judici”. I l’única que va sortir v ser la meva mare que anava a portar-me el meu DNI i el paper de “visto para sentencia”. I res.

Va quedar així la cosa. Així tal qual, perquè al cap d’uns dies van emetre la sentència. La sentència va ser absolutòria, emparant-se en que la meva actitud havia sigut prou impertinent com per fer-me fora del judici. I que havien parlat amb el meu advocat, que jo era bon jan i que havia fet no sé quins treballs per a la societat. I que “venga, va”, absolutòria.

Bé, allò va quedar així. Afortunadament hi ha les imatges. Les imatges deixen clar qui va marxar, quina cara tenien el fiscal i els tres jutges quan vam marxar i com es parlaven entre ells: “què fem aquí?”. Al final, doncs, ho van resoldre a nivell legal. I aquesta va ser la història del “pues me voy”. Llavors em va quedar una miqueta el sobrenom. Perquè del petit discurs que vaig fer l’únic que s’entén gairebé era el “pues me voy”. I així va quedar.

Allò després va portar més endavant que la Mariscal de Gante, que era la ministra de Justícia fes unes declaracions que això s’estava acabant efectivament. I això el que va fer és que, com cada vegada que hi havia alguna notícia sobre la insubmissió que saltava a la llum pública, accelerava el procés que deia el PP. Perquè en el fons la gent ho tenia clar. Tenia clar que el tema de la PSS no s’aguantava per enlloc. Vull dir, molta gent tenia amics coneguts que estaven fent objecció i veien el que veia tothom: que era una presa de pèl en la major part dels casos. I llavors era la pena que l’Estat feia pagar als que decidien no anar a la mili. Així ho vam entendre des de la insubmissió. Jo crec que molta gent també ho va entendre així. Estava bé que molta gent es fes objectora perquè això el que va fer va ser bloquejar al final els recursos de l’Estat per col•locar la gent. Però afortunadament la gent no és ximple.

Una de les gràcies de la insubmissió és el tema de les xarxes. Tothom que es feia insubmís, cada vegada més anava fent-se una xarxa de suport. I aquesta xarxa era una xarxa que vinculava directament la persona, però que al final creixia i era una xarxa transversal. En la insubmissió ens hem conegut gent tan dispar que dius: “és que si no fos per això, no ens haguéssim conegut”. El cert és que, per exemple, quan anàvem a buscar, la cosa era encara més gran, perquè veies allà senyores amb abrics de pell fent uns crits allà davant del Govern Militar que deies. “¡Pero, señora, conténgase, por favor!”. Això va ser una cosa molt important de la insubmissió.

Jo també he de reconèixer que la insubmissió em va fer un home. És a dir, que això que dèiem que “la mili te hará un hombre”, a mí m’ho va fer la insubmissió. Vull dir que a mi la insubmissió em va donar la possibilitat de conèixer altra gent, d’aprendre altres valors, de viure situacions que em van fer obrir-me a situacions i gent a qui jo estic plenament agraït. A formes de funcionar. Vull dir que si jo sóc com sóc, si la meva família, el meu entorn fins llavors tenia importància, però la insubmissió em va obrir a un món que encara avui gaudeixo i amplio. Llavors o en aquest sentit li estic molt agraït, perquè “me hizo un hombre”. I és curiós com aquest tipus d’home és el que no volen els poderosos.

I en aquest sentit podríem pensar que ara que no hi ha la mili és el moment de construir un altre mode de masculinitat, de feminitat, de persona. I no sé com, però no ens en sortim. Jo sóc mestre i no sé, no sé. Ho hem de parlar, perquè en fi...

El tema de la memòria: és mentida que no es parli de la insubmissió. De la insubmissió es parla, però l’han buidat de contingut i de sentit. Ahir a la nit, m’avorria i deia: “a veure què diré demà”. I vaig fer una petita recerca pel Google de cinc minuts. A personatges una miqueta esperpèntics els posava com “insumiso” o “insumisa”. Hi havia “insumisos” a la llei del tabac; Esperanza Aguirre, “insumisa” no sé ara a què; Rosa Díez i l’UPD, “insumisos” a no-sé-cuantos; Convergència, “insubmissió fiscal”; Barberà, Rita, “vuelve a declararse insumisa a la Ley y al Estado”; Puigcercós “insta a la insumisión fiscal al Estado”; Albert Rivera “s’enfrontarà a Mas per insumiso si s’oposa a la reforma autonòmica”; Pujol “insta a los catalanes a que declaren la insumisión económica a España”... Vull dir que d’insubmissió es parla. El que passa és que ens han robat la paraula, com tantes altres. I aquí hem d’intentar recuperar-la. Vull dir, no sé de quina manera, no tinc ni idea. De vegades, com que costa que ens convidin als llocs per explicar quina era la insubmissió que vam començar, també és un handicap.

No sé, no sé com ho hem de fer, però crec que hauríem de fer coses per apoderar-nos un altre cop – perdó pel llenguatge militarista d’”apoderar-nos”- de la paraula, i del concepte i del que va suposar.

I que quaranta anys de lluita no la podem perdre. Jo crec que vam aprendre moltíssimes coses que suposen un bagatge que encara altres poden continuar aprenent, però que no es pot perdre. Vull dir que va haver-hi un temps al començament de l’any 2000 que gent insubmisa amb gent del món de l’okupació van començar a fer tallers i vam començar a fer cosetes... Aquesta llavor de la desobediència civil una miqueta, eines i recursos que en el fons és aquesta preparació que deia el Pepe. Que no es perdessin. El que passa és que tenim les forces que tenim i cadascú treballa. L’exèrcit ho pot fer, amb els seus diners, però aquestes escoles de desobediència no tiren perquè no donem l’abast.

I recordar les campanyes antimilitaristes que tenim avui dia. Ara hem començat la de l’objecció fiscal. L’objecció fiscal, aquesta campanya eterna de l’any 83 que sempre ens queda una mica curta i que jo crec que si la fessin totes les persones que n’estem convençudes seria molt més potent. Però no sé què passa amb Hisenda que li tenim una por terrible. Cal lluitar contra aquests 47 milions d’euros diaris de despesa militar que tenim aquí a l’Estat.

També la campanya de “desmilitaritzem l’educació”. Que som una gent de diferents sindicats, moviments socials que treballem per la cultura de pau i que estem intentant que no hi hagi visites de militars a les escoles, que no hi hagi pistoles a les escoles, que no hi hagi presència militar al Saló de l’Ensenyament, ni la “Festa del cel”.

I després jo crec que ens hem de fer també amb un discurs polític de què suposa avui dia l’exèrcit. I que ens dediquem a donar el torn a aquests conceptes que ens estan prenent.

També vull dir-vos, per fer una miqueta de publicitat, que vinc de Tarragona. Allà tenim un grup antimilitarista que és conegut mundialment pel “els dels barcos”, de “Tarragona, Patrimoni de la pau”. És un grup que des del 97 estem allà en contra la presència de les bases de l’OTAN a Tarragona. En el fons no deixem de ser un grup antimilitarista que fem antimilitarisme quotidià i traiem aquesta revisteta. Si “googleu” “Tarragona, patrimoni de la pau”, sortirà: tenim blog i pàgina web.

Jo us convido a continuar sent impertinents i que ens continuen fent fora de llocs... o no. Gràcies.

Open publication - Free publishing - More pau

No lugares 2

2011-05-30T09:47:00.000-07:00

Estimades i estimats!

Molts dies sense fer una entrada, ho sé. Com jo, vosaltres sabeu les coses que han estat passant aquest dies per les places del pais. No era moment d'escriure, o si però dificil trobar el moment per fer-ho. Jo ara ho faig des del Garraf, des del Pinar, la casa de colònies on hem vingut amb nens i nenes de la meva escola. I ara tinc el moment.

Parlava al darrer post dels no lugares, aquells llocs on la realitat es desvirtua, on la llei deixa d'existir, on els que presumptament l'han de fer complir la trepitgen i diuen que els culpables són els que pateixen la seva ràbia i misèria. Molts anys de trobar-me cara a cara aquesta buidor esferidora que et deixa indefens, desamparat, amb la sola complicitat dels que també han patit aquests abusos. Em resultava dificil de creure que encara hi hagués gent que penses que un policia amb porra podia tenir criteri propi i pensar per si mateix. Moltes vexacions després penso que són desertors de la vida i maquines de fer mal i obeïr ordres, siguin les que siguin, com a mínim. Després hi ha els que, a més, hi troben gust, són sàdics, són maltractadors, humiliadors. Tenim drets, possiblement sí, però deixen d'existir quan hi ha un policia amb porra i pistola. És possible que tinguis la raó, però no et servira`de res si davant tens un policia amb porra i pistola. No hi haurà diàleg, sempre manarà la prèsència del policia i la seva porra i pistola. A vegades t'ho semblarà, no ens enganyem, serà que en aquell moment els interessa, pel que sigui. Trist, real.

No lugar és que enviin a 300 policies a netejar una plaça publica amb porres i pistoles. No lugar és que passin per sobre tot i tots, no lugar és saaltar-se la seva propia legislació, no lugar és justificar políticament totes les seves misèries i el nostre dolor. Si ho va fer Iniciativa per Catalunya quan va molir a pals als anti-bolonya, no deixaran de fer-ho la burgesia catalana en veu dels seus representants.

Podrieu pensar que amb l'atac a la plaça Catalunya de BCN ha tornat la por dels incontrolats policials. Res més lluny de la realitat. Mai han marxat, cada vegada són menys incontrolats. Òsties com aquestes mai han deixat d'existir, en petites manis, concentracions puntuals, festes alternatives...molt menys visibles, igualment doloroses. Ara els que els envien s'amaguen darrere d'un diccionari que vol diferenciar entre desallotjar i desmantellar. I que la violència la posen els altres, es clar.

De mentre gaudirem d'aquests altres no lugars que aspìrem que es tornin llocs de confluencia i sinergia. Aquelles places on es proposen coses antagòniques, on la gent parla i intenta entendre's, on es discuteix i s'intenten fer assemblees, on la gent es troba sense la necessitat de quedar, com passava temps enrera. A on molts han perdut la por i altres l'hem trobat al veure que allò que pensavem que era impossible ho continua sent però menys. Tants anys aspirant a que la gent surti al carrer i quan ho fan no sabem com reaccionar alguns.

És maco el que està passant, més enllà de l'olor a reformisme, de la lluita i contralluita, de les paranoies, de la reiteració del torn de paraules, de no acabar de fer un manifest de mínims o màxims...Ens movem, gent que s'havia mogut i, sobretot, gent que no ho havia fet fins ara. Benvingudes, ens heu d'ensenyar moltes coses, hem de compartir tantes altres. Espero que no siguin com els cops de divendres a la Plaça Catalunya...

Us deicxo amb una de les coses maques que s'han fet aquests dies a Tarragona.

Untitled from María Romano on Vimeo.

No lugares

2011-05-04T14:39:00.000-07:00

Estimades i estimats,

"Si un lugar puede definirse como lugar de identidad, relacional e histórico, un espacio que no puede definirse ni como espacio de identidad ni como relacional ni como histórico, definirá un no lugar."
Marc Augé

Que té a veure un aeroport i el carrer més sorollós de Tarragona? La definició de no lugar ens aclareix una mica el nexe tot i que jo el vull ampliar. I és que cada vegada són més els espais o llocs on els drets més bàsics regulats i legals són trepitjats en bé de l'interés econòmic o repressiu. Sempre és difícil d'explicar com el poder anula i intenta reprimir d'una forma discreta i quasi imperceptible. Ho faré amb dos exemples.

El primer va ocòrrer el dissabte passat, 30 d'abril, a l'aeroport de El Prat, a les 7 hores del matí. He de reconèixer que sempre m'ofusco una mica quan he de creuar aquells arcs i veig als prosegurs de torn amb els seus guants de plàstic preparats per regirar-te la motxilla i a un mateix. No era la primera vegada que ho feia, no sempre tinc l'oportunitat d'anar amb temps a un aeroport, i es que, quan l'arc va pitar (ves a saber per què) el prosegur es va venir directe cap a mi dient-me "abre los brazos".

Hoy no. "A mi no em regires tu, truca a un membre d'un cos de seguretat a que ho faci, tu no tens potestat". No va fer ni mitg renec, va girar cua, va buscar un guardia civil i van venir. Em va demanar explicacions, li vaig donar i em va dir que l'acompanyés. Al seu quart em va regirar i em va demanar la documentació. Tot molt correcte excepte això últim. A veure si a tothom se li acudia fer us dels seus fastigosos drets i reclamava a qui li tocava el registre. Dir també que vaig estar 20 minuts indocumentat a la garita perquè el agente es va portat el meu dni, de forma ilegal una vegada més, en una mena de retenció alegal. Als 20 minuts va tornar i em va dir que tot correcte, que au, a volar. Sense més. Un batalló de precaris vestits de groc humilien en pos de la seguratat, més falsa que un duro de quatre pessetes, a milers de persones cada dia. Es la prova que passem per l'aro de totes, totes. No se quan em tocarà a passar la vergonya i humiliació de l'arc,el prosegur i el guardia civil, però és increible que això passi davant la mirada de tanta gent, la majoria pensant que és per la seva seguretat...Els que heu passat alguna vegada per aquest moment sabeu d'aquesta ilegalitat.

La mateixa capacitat de buscar bombes i explosius en pots de xampú que tenen els prosegur és la que tenen els mossos d'esquadra en solucionar els problemes de la ciutadania que no pot dormir bé per la nit. El cas és que la nit del 25 de febrer d'enguany em trobava al carrer Pau del Protectorat de Tgn, molt conegut pels bars musicals que omplen el carrer les nits del cap de setmana. El cas és que els meus amics i jo feiem una mica de soroll i un comandament de mossos d'esquadra va venir a dir-nos que, si no callavem, carregarien ja que una veina s'acabava de queixar a l'ajuntament pel nostre soroll. Pensareu que els nostres crits juntament amb els de centenars de persones més...però només erem una trentena, els bars estaven tancats, no havia ningú més al carrer tret d'unes desenes de mossos d'esquadra que vigilaven la nostra sorollosa presència. Una presència que no molestava a una falsa veina, sinó al distingit public que omplia el Palau de Congressos per celebrar la nit de l'empressari en companyia de Felip Borbó i la Leticia Ortiz, alias principes de asturias. A veure si els pobres s'espantaven dels nostres crits...

Al final vam poder sopar al carrer sota l'atenta mirada d'uns mossos antidisturbis preparats per utilitzar qualsevol excusa per escombrar-nos d'allà. Ja explicaran alguna cosa després, com acostumen a fer. Un carrer, un aeroport, podriem dir molts més llocs on el poder es peta la llei, les normes i el que li surti de l'ansa, manen ells, paguem nosaltres....

23 d'abril i Josemi

2011-04-23T08:27:00.001-07:00

Estimades i estimats,

Avui és Sant Jordi i deu ser el primer en molts anys que no hi sóc a Catalunya per gaudir de la jornada. Que rar es fa que sigui 23 d'abril i que ningú passegi amb una rosa a la mà, que no hagin llibres al carrer. Si a més li afegim que és setmana santa, la cosa ja és trista de mena.

Sort que un està sempre ben envoltat, tot i que sovint trobo a faltar a gent amb la que he compartit moltes vivències i aventurilles. Una d'aquestes és en Josemi, doctor d'història i mestre de vida. Explicar totes les coses que he après d'ell és impossible, els que el coneixeu sabeu de què i qui parlo.

Per això vaig aprofitar la setmana blanca del mes de març per anar a visitar-lo a Sòria, ciutat on treballa des de fa uns anys a la fundació Duques de Soria. I allà vaig poder compartir aquells espais de xerrada i aprenentatge vital, de mirall, de discussió, de posada al dia sobre la quotidianitat, la que ens separa 500 quilòmetres i un telèfon que no ens acaba d'agradar com a nexe, tot i que el prenem com a recurs d'urgència. Què hi farem.

Us deixo unes fotos d'aquells dies de passeig i reflexió, de calma i conversa, de música i salut. Sòria no està molt animada entre setmana, sigui blanca o negra.

També deixo per escrit una abraçada en Josemi, venen dures i madures. Els que estem a 500 quilòmetres estem lluny, però nomes d'una manera, de tota la resta de formes estem amb tu.

I uns escrits seus, antimilitarista, feminista, flamenc, historiador...deixo voluntàriament a banda la seva vessant rockera, d'això es parla als bars amb la música alta.

23 d'abril, gran dia per barrejar llibres i Josemi!

Cuida't company i ànims!

Article sobre desobediència i los quintos
Rinconete, pots triar entre tots els que ha escrit! no tenen pèrdua!
antimilitarisme i dona
Guitarristas flamencas
El surco el ritmo y el compas

Juliano i Vittorio

2011-04-17T05:20:00.000-07:00

Estimades i estimats

La setmana passada van assassinar a dos activistes que defensen els drets del palestins i lluiten contra l'ocupació israeliana. Masses casualitats, sembla ser que els islamistes extremistes són els causants, però res és el que sembla, ja veurem per on van les investigacions i que s'acaba descobrint. Sigui com sigui, ells ja no hi seran...

Aquest és l'article que sortirà a la revista Catalunya i al Paraules per la Pau del més de maig

Juliano i Vittorio

Desconec si en Juliano i en Vittorio es coneixien tot i que, per la tasca que desenvolupaven, no m’estranyaria que tinguessin referències l’un de l’altre. Més difícil era que s’haguessin vist alguna vegada personalment. Ara ja és impossible.

Juliano al Teatre de la llibertat amb els petits actors

A Juliano Mer-Khanis i a Vittorio Arrigoni els van assassinar en una setmana, per defensar al poble palestí, per denunciar el bloqueig, l’ofegament i el lent extermini de la població palestina. Un a Cisjordània i l’altre a Gaza, van posar els seus cossos i la seva vida per facilitar als palestins una mica el seu dia a dia. En Juliano, 100% palestí i 100% israelià com ell deia, ho va fer amb el teatre, obrint a Jenin l’any 2006 el Teatre de la Llibertat, una comunitat de teatre que ofereix oportunitats per als nens i joves del Camp de refugiats de Jenin pel desenvolupament d'habilitats, coneixement de si mateix i confiança i amb el procés creatiu com un model per al canvi social. En Juliano creia que “el teatre i les arts tenen un paper crucial en la construcció d’una societat lliure i sana. Amb el foment de la llibertat d’expressió i el respecte dels drets individuals, les activitats culturals trenquen tabús, estimulen la cooperació i milloren la comprensió de l’altre.” Subversió de socarrel. El van afusellar davant del seu fill i del Teatre de la Llibertat.

Vittorio entretenint a nens a Gaza

A Vittorio el van estrangular una setmana més tard a Gaza. Allà vivia aquest italià membre de l’ISM, el moviment internacional de solidaritat, el grup de la Rachel Corrie, motxileros a la recerca de noves aventures, segons el sionisme català. Vittorio vivia a Gaza anant a pescar amb els pescadors per tal que els vaixells de l’armada israeliana no els metrallessin, també anava al camp a posar-se entre els agricultors i els militars per tal que no els metrallessin al recollir i plantar els seus camps devastats. També va estar quan els van bombardejar amb l’operació “plomo fundido” acompanyant ambulàncies per recollir ferits i cadàvers, mentre recollia el que passava i ho ampliava a la resta del món, donant relat del que estava passant en aquell fosc gener del 2009 de fòsfor blanc. Afusellar-lo a ell podia ser massa paradoxal.

Es diu que han sigut faccions salafistes les que, veient el perill que aquests dos personatges li minvessin el seu mercat de cossos bomba o que baixés el tant per cent de radicalitat proislàmica, o que no es defensés la bandera verda del islam o complint ordres del Mossad, ves a saber. Igual que tenim la certesa de la seva mort, no la tindrem mai de qui ho va ordenar, malgrat sí que la tinguem de la satisfacció que tindran uns i altres, militars i vividors del conflicte d’una i altra banda.

El cas és que, com deia en Juliano, “si ets una persona honrada, no pots quedar-te al marge” . Veus escanyades i cossos metrallats, els assassins van creuar el destí mortal de dos persones que van creuar la línia vermella, d’uns i altres. Que la terra els hi sigui lleu.

Us deixo amb dos vídeos, el primer és de la pel·licula Los Chicos de Arna, una pel·licula que explica la història de la seva mare, la lluita per fer un teatre a Csjordània que va fer realitat i que ell mateix va refer quatre anys després de ser tancat.

El segon és una reflexió sobre la mort de Vittorio...

Poesia, ràdio, Rosendo i...

2011-03-29T08:59:00.000-07:00

...una noia que em cau molt bé.

Estimades i estimats!

Ella és la Maria, una noia que em cau molt bé. No només perquè sigui la directora del programa de ràdio, a punt6ràdio de Reus, Dents i Ungles, ni perquè m'hagi convidat varies vegades de visita a la Mancha, el seu territori natal. Cert és que és molt guapa i te una veu brutalment radiofònica, i una paciència infinita, al igual que una capacitat per refer-se d'allò més gran. Ni tan sols puc dir que em cau bé nomes perquè visquem plegats. Possiblement sigui la suma d'aquestes tontàs, més algunes altres, les que m'ho facin passar bé, sabent de l'existència d'ella, de poder compartir estones i sopars plegats. Jo sabent de la total i innocent absència de recriminacions per la seva banda. Ella rient de la propera idiotesa dita per la meva part.

Us deixo l'enllaç del darrer programa Dents i ungles on no només la Maria s'ha atrevit a barrejar Manuel Vazquez Montalban i Rosendo, sinó que a més m'ha deixat fer de rapsoda fatal.

Feliçment, de visita.

2011-03-26T02:57:00.000-07:00

Estimades i estimats,

Aquesta setmana he estat amb en Xavi, mestre i còmplice imprescindible, visitant escoles que fan, allò que en diuen, bones pràctiques educatives. Escoles que sabíem que funcionen amb una manera de fer i ser diferent al que la majoria de centres fem. Ja sigui per manca d'experiència,per manca de voluntat, per por, per no moure i mobilitzar neguits socials (ja siguin familiars o educatius), sigui pel que sigui el cert és que no són moltes les escoles que decideixen treballar per projectes, centres d'interès o digueu-li com vulgueu, en definitiva escoles que fan de motor vital vers els nens.

Parlar molt bé del que hem vist no vol dir que a la resta d'escoles no es facin coses maques i compromeses, vol dir que aquesta actitud és la de l'escola, no la d'un grup concret de persones, més o menys gran. I que aquesta és la voluntat i aquí van els esforços de tot el centre, de TOTA la COMUNITAT EDUCATIVA qu eposo en majúscules perquè aquest concepte és complert i no un nom que surt als PEC's. Per dir un exemple, les comissions a les tres escoles són mixtes entre mestres i famílies: comissió econòmica, de festes, de biblioteca, de revista....

Ha sigut un goig immens la rebuda que hem tingut a les tres escoles, una benvinguda meravellosa, inclusiva, de voler mostrar la quotidianitat per tot arreu. L'alegria del compartir, del mostrar, una forma de fer comunitària i assembleària que traspua la sala de mestres i inunda la vida escolar. Compartir amb uns mestres desconeguts que venen a observar i a aprendre, sense por, amb autocritica, amb goig. Donar i rebre.

Sense timbres estridents, com a molt una musiqueta suau, les criatures anaven i venien, sense corredisses, potenciant des de ben petits allò que el currículum educatiu anomena autonomia personal. No hi ha preses en aquesta escola, tot té el seu temps, la comunicació personal amb companys, mestres, monitors és una part molt important del dia a dia, els processos d'aprenentatge són prou amplis i globals com per saber que tot arriba i que quasi tot el currículum es treballa, els continguts existeixen i floreixen a petició de la canalla i, increïblement, es treballen molts més que amb les editorials. Sense por, amb molta feina, les mestres són generadores d'activitats que beuen de les demandes dels interessos dels alumnes. Així de difícil.

I felicitat a les escoles, nens alegres i feliços de créixer en un entorn que no els jutja ni els ofega. L'avaluació continua que acompanya, no recrimina, l'avaluació que parla de cada nen i nena en funció de com és ella, no en funció de la mitjana de Catalunya, posem per exemple.

Amb en Xavi, el meu còmplice, estem preparant un escrit per explicar més detalladament aquesta setmana d'experiències, us la faré arribar aquí. Ha sigut molt gran observar com el concepte CANAL que algú de vosaltres teniu tant bé definit per la via empírica és una de les bases d'aquestes escoles. Sense canal no hi ha aprenentatge significatiu i amb sentit, potser si que hi ha acumulació de continguts, res més. I veure com aquesta CANAL esta avalat i en funcionament amb practiques metodològiques diverses, respectuoses i inclusives ha sigut com un curs a la universitat. Haurien de ser obligatòries aquestes visites per treure'ns la por i agafar el currículum per les banyes.

Gràcies a les escoles Cervantes de Ciutat Vella, Patronat Domenech de Gràcia i Riera de Ribes de Sant Pere de Ribes per la vostra hospitalitat i acompanyament...

Pistoles

2011-03-08T10:11:00.000-08:00

Estimades i estimats,

Ha començat el mes de març on tornarem a presenciar com el Ministeri de Defensa planta el seu xiriguito de reclutament als salons d'ensenyament del país. També veurem com l'administració educativa torna a mirar cap a una altra banda i fa cas omís a tot el que diu el currículum i la LOE respecte la resolució dels conflictes i les demandes de campanyes, com Desmilitaritzem l'educació ,que exigeixen la no presència de cossos armats a cap actuació educativa que estigui amparada pel Departament d'Ensenyament. Senzill i de sentit comú, oi?

No és qüestió de partits polítics, ni dreta, ni esquerres, tots han claudicat, d'una o altra manera, quan l'exercit ha penetrat a la xarxa educativa en totes les formes imaginables: amb premis, amb visites escolars a casernes, submarins, vaixells, xerrades...tot s'hi val. Tots per la pau, això sí, mentre anem conreant amb exhibicions i propostes militaristes.

Els polítics sempre s'han escudat en excuses peregrines per dir que no poden fer res, tot i que alguns ho vegin igualment de clar com nosaltres.

El discurs de la por, la policia per cuidar-nos, l'ordre i la llei per mantenir l'establert. L'exèrcit per salvaguardar-nos dels països que ens amenacen amb les armes que els hem venut... Un estat de coses que no ens satisfà i que genera misèria, cada vegada més. Als que manen i guanyen tot i que la majoria perdem si que els hi està bé, no ho oblidem això. Estem de crisis, però ells continuen guanyant diners a mansalva, i comprant armament, i invertint en I+D militar...

Aquí ens teniu fa tres anys al saló Estudia de Barcelona, tot i l'acció noviolenta
els mossos d'esquadra van fer dos ferits lleus...

Ara

2011-02-28T13:57:00.001-08:00

Article publicat de la Bala perduda de la revista Catalunya/Papers del mes de març i a la columna memòria invisible del full de la coordinadora Tgn patrimoni de la pau del mes de març.

Si als analistes polítics els hi està costant agafar la dimensió i la mida del que es cou pel nord d’Àfrica amb les revolucions on-line imagineu a aquest humil columnista que, com li diu sa mare, no s’entera la missa la meitat.

Curiós que el focus mediàtic hagi girat cap allà, quan porten molts anys de revoltes, d’una o altra manera, sense ser escoltades més enllà del públic local. Mítiques són les matances d’Argelia, les presons del Magreb i les causes judicials (si les hi ha) que porten als activistes allà, ves a saber quan de temps. Les manifestacions reprimides a cop de trets i gasos, els governs sàtrapes i dictatorials acollits a cimeres internacionals com un més dels governants mundials. I ara, justament ara, s’ha acabat. O això diuen per la tele, es clar.

Un que no s’entera molt, però que no creu en les casualitats, veu com aquests governs que sembla que cauen han estat armats militar i policialment per aquests governs que ara s’alegren que caiguin. També és casualitat que quan participessin en aquetes cimeres multitudinàries i fotogràfiques no els qüestionessin aquestes pràctiques tan “antidemocràtiques”. No és que ara, els líders polítics europeus estiguin perdent el cul en no res, senzillament s’han quedat una mica amb el cul enlaire.

Malauradament aquestes protestes porten molts anys fent-se i reprimint-se davant el silenci de la comunitat internacional, bàsicament aquells que no donen llum i visibilitat als immolats, als reprimits, als tancats a presons immundes. Ara s’ha donat aquesta visibilitat i aquest moviment ha crescut davant la possibilitat real de canviar de sàtrapa, sí, dic canviar. Estaria bé que no enganyéssim als nostre germans àrabs, ara el podran triar democràticament, cosa que alleugereix molt l’ànima, però no els estils de guanyar-se la vida de cadascú dels habitants d’aquests estats: pobres de solemnitat, pobres, explotats, treballadors empobrits, rics, polítics, militars i religiosos. No canviaran les escales i els recursos de bàndol.

A l’estat espanyol és el que va passar quan el nostre sàtrapa es va morir al llit, amb permís dels militars, es clar. Les multinacionals que controlen el món, qui decideixen quina fitxa del tauler es mou han decidit, ves a saber perquè, s’ha mogut el cavall àrab, un moviment arriscat per les ganes de la població àrab a canviar, a treure’s de sobre sàtrapes desfasats i massa cremats, evidents. Ja veurem com els convencen que no pateixin que, els que vindran, seran millor, que els triaran ells. Com aquí. Mentre els mandamases es continuaran trobant a les catifes vermelles dels seus palaus, nosaltres ens conformem amb trobar-nos al carrer, junts. Ja sabeu per a què.

Melmelada de tomàquets verds

2011-02-21T15:26:00.000-08:00

Estimades i estimats,

Ahir vaig encetar un pot molt especial. Un pot de melmelada de tomàquets que em van regalar al desembre i que he decidit obrir aquest cap de setmana. Val a dir que és una melmelada artesanal, feta amb tot l'amor del món. Una melmelada que ha nascut sencera a casa de la Marga i el Juan Carlos, del Unai i la Sae: tomàquets verds, sucre, aigua, temps, respecte, carinyo, pot de vidre, tendresa i alguna cosa més que encara no conec, ja sigui pel meu analfabetismes emocional o per la meva manca d'experiència vital.

Un producte únic i incopiable que m'inunda d'una gratitud gramaticalment inexplicable.

La melmelada de tomàquets verds artesanal de la Marga i el Juan Carlos és superba, tot el contrari de les mans que me la van regalar, i m'ha servit, aquesta setmana, per recordar com em moc per la vida. El petit pot ensucrat, porta aparellat tota una serie de frases i paraules impossibles d'oblidar a cau de mar, en un dia d'acomiadament escolar, amb preadolescents mullant els darrers records infantils.Un dia, com tants altres, per no oblidar, eh Josele!

És un luxe tenir gent com vosaltres al costat.
Suena la orquesta, sube el telón...
Cada dia.
Ànims!

Repensant l'escola...

2011-02-13T14:50:00.000-08:00

Estimades i estimats,

...i per tant el món. Aquest dissabte ens van arreplegar 300 mestres, pares i mares a Girona, atrets pel ferum a canvi, per olorar experiències que funcionen, per tocar a gent que treballa en projectes d'escola més enllà de la innovació. Ens ha de fer pensar que la jornada era pensada per ser 60 persones, vam ser 300 i volien venir 250 persones més que es van quedar fora.

Vaig escoltar coses molt interessants que em va ajudar a refermar molt el que pensem una quanta gent. Malauradament, d'aquest pensament a l'acció encara queda un camí, però reconforta un mica el fet d'estar ben envoltat. En qualsevol cas, va ser molt revelador com, des de dins de l'escola pública, cada vegada més hi ha projectes que es podrien anomenar alternatius i que podria semblar que tinguessin un ideari lliure.

També es van dir algunes trampes, algunes des del sector oficial, diguem del inspector d'educació. Així, quan diu que la Constitució recull que qualsevol grup de persones pot fer una escola privada amb el seu ideari, li podríem dir que, quan això ha succeït les traves burocràtiques del departament d'educació han sigut molt fortes, i en molts casos insalvables. Si parlem de diners no cal més que pensar en quin tipus d'escoles privades estan concertades i, per tant, pagades pels contribuents. De fet, des de que es va aprovar la LEC a Catalunya impera el servei educatiu de Catalunya, l'invent que homogeneïtza econòmicament a les escoles de Catalunya, siguin públiques o privades. Dic econòmicament perquè després les privades concertades poden continuar segregant per sexe, reservant-se el dret d'admissió, potenciant el seu ideari religiós... No oblideu aquest nom: servei educatiu de Catalunya.

Bé, l'altre trampa va ser dir que els mestres tenim tot el poder a les nostres mans. Això dit per un mestre sona transgressor, dit per l'administració sona a burla. I es que te tota la raó que els mestres podem fer els horaris, els itineraris, podem fer servir propostes metodològiques transgressores però emparades a la llei...Però que moltes vegades són aquests personatges ( i no dic el bon home inspector que va venir) qui ja cuiden prou que la cosa no es destaroti gaire, qui aplaca les queixes familiars que no comprenen aquestes formes de fer sense llibres i sense "normalitat", qui dona instruccions a les direccions a "acompanyar" el bon funcionament del centre i dels seus treballadors, qui fa informes favorables o desfavorables, qui apaga focs...

I sí, tenim el poder de decidir moltes coses, cal tenir-lo molt clar i, com bé va dir l'inspector, saber-se les lleis. I plantar cara, explicar les coses, tractar a tothom de forma horitzontal, i compromís, i escoltar...

Queden moltes coses a fer, a aprendre, a discutir, a explicar, però és moment d'anar-se traient la por, no ja d'equivocar-nos, sinó la de les males cares, dels comentaris despectius, de la por que intentaren contagiar-nos els que no volen experimentar i fer el procés de desaprendre el que no hem aprés enlloc, però que apliquen com si fos una ciència inqüestionable. No cedir a aquest xantatge i ambient que ve directament dels anys foscos del dictador i que s'atreveix a treure pit com si els sistemes educatius actuals funcionessin.

Ahir, però, va ser un dia d'agafar aquesta energia que al dia a dia necessitem per continuar confiant que no estem massa sols, pels que pensem que els RRI, Normatives, etc són l'escut dels que necessiten justificar les errades per la via administrativa i no de la raó, pels que volem pensar l'escola cada dia que estem en ella i que comptem amb els principals protagonistes d'una escola: la canalla. No ho oblidem!

Horitzontalitat, emoció, alegria, experimentar, provar, arriscar, desobediència, resistència, amor, respecte, infància, família, mestra, escola, pública, lliure, donar, escoltar, compromís...moltes van ser les paraules que van sonar a Girona.

Fets i paraules que també sonen a Tarragona, potser no cal anar tan lluny per trobar-se, oi?

No tot és desar somnis pels calaixos

rodejats d’enemics o bé d’objectes

que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa

de cada instant i restablir la fonda

dimensió de tota cosa dita,

podem amb cada gest guanyar nous àmbits

i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Pels vidres

del ponent encrespat, la llum esclata.

Miquel Martí i Pol

El Cabrero també ho diu molt clar, a la seva manera.

Fum

2011-02-07T15:34:00.000-08:00

Estimades i estimats,

Avui m'ha arribat una carta del president de la Generalitat de Catalunya, tot i que als seus i a ell mateix li agrada autodenominar-se President de Catalunya. El cas és que m'avisa que em prepari, que la situació al país és excepcionals i així seran les mesures que es veuen obligats a emprendre: excepcional, tot i que costin d'entendre. Pos vale, que vinguin, com que ja està avisat que no les entendrem potser hem de fer coses excepcionals, com ell molt bé preveu.

De coses excepcionals fa molt temps que hi ha gent que en fa, ja ho sabeu. Fa dues setmanes vam tenir la sort de rebre a Tarragona a un petit grupet de refugiats afganesos que formen part de la petita comunitat afganesa de Catalunya, una seixantena de persones en total. Van venir per fer un parell de sopars-fòrum on recollir diners per l'autogestió del grup i per enviar uns caperons a uns orfes de Kabul. És difícil entendre com, persones que viuen en una fragilitat econòmica immensa, són capaces de posar el seu temps i la seva força de treball pels demés. Afegim a la fragilitat econòmica les històries personals de fugida, ruptura i canvi cultural. I la inestabilitat documental. Poques coses hi ha que desencoratgen més, que veure l'interior de la cartera d'una refugiada política, un vuit ple de vida a oblidar o, si més no, a ocultar. Un cap de setmana molt ric amb la Reja, el Rahman, la Shoa, la Zokhora i el germà del Ramshid, juntament amb tota la gent que va pasar pel sopar solidari al local de la Cuculmeca, més de 80 persones. Riquesa feta amb amor i aliments.

Refugiats d'un altre conflicte i de la historia en general són uns que viuen a dalt d'una muntanya a Calafell. Expulsats d'un lloc impossible per a ells, arribats a una terra que havia de ser rica per a ells, desheretats d'una riquesa que van tocar alguns dies i va dibuixar en el sostre d'una casa massa freda per les temperatures i les absències. Avui tocava omplir una mica la nevera i els cors gelats, ni que sigui amb un berenar per saber les darreres noticies. Desgràcies, que a tu i a mi farien agafar un estres durant una bona temporada, són explicades pausadament i amb un soniquete final de "que hago yo?" Com que no tinc resposta, intento desviar la mirada. Aquest vergonyós interval de temps es dona com a bo, com ajuda per la mare refugiada sense molts papers.

Fan olor a fum. Cremen el que poden i troben pels voltants de la casa. El nen baixa a escola cada dia amb l'olor a fum i, el que fa milers d'anys, va significar un pas definitiu en la història de la humanitat avui en dia és motiu de silenciós i discret rebuig. El fumat, aliè al rebuig, continua somrient a tothom, sense saber que, és el que als pudents els va fer arribar a on són, el que provoca un rebuig invisible i algun comentari sonor.

Paradoxa o involució. Ara que anem dutxats cada dia, amb olor a perfums, nets i amb calor de calefacció, oblidem que va haver molts dies de la història de la humanitat que tot era com el que rebutgem inconscientment, com si volguéssim oblidar el nostre passat, d'on venim, qui som, que hem de fer...Brutal paradoxa d'on som avui. Ho solucionarem amb una colònia contra estereotips i pobresa emocional.

Tornant a la carta del convergent Mas, no cal que em regali vaselina, vingui de cara, sense circumloquis, dient clar que, el que vol, es continuar enriquint als seus amics i amigues. Som molts que plantarem cara, que continuarem fent olor a fum, amb memòria històrica i personal, moltes mirades complices que han compartit dinars, sopars, esmorzars, paellas, cafés...Gent rica i amb molta sort. Poderosos, no són ells, som nosaltres. I, a més, som més senyor Mas.

Illes i vots.

2011-02-05T13:58:00.000-08:00

Estimats i estimades,

El passat dijous es van fer les eleccions sindicals al departament d'educació. Com bé sabeu vam fer una llista sindical amb la CGT, una llista que pretenia posar una pica en l'entramat sindical de Tarragona. Això entre d'altres objectius, es clar.

Deixa de ser una illa! era i és el nostre lema. La nostra proposta implica no delegar la responsabilitat de cadascú de nosaltres en representants sindicals. Adonar-nos de la força que hem de fer al si dels claustres, la capacitat de compartir i veure el món més enllà de les portes de l'escola. Tot això en temps de direccions i polítiques educatives que pretenen anular la veu i l'opinió dels que hi treballem cada dia. Ens volen silenciades.

Per a mi ha sigut una experiència curiosa i singular, comprovar el cutremón del aconseguir vots, del difamar als demés sindicats per quedar bé, de prometre l'impossible o el que no han dit ni fet en quatre anys, de reclamar-se com els millors, els més lluitadors, els únics que poden millorar la situació. Patètic.

Estic molt content de la "campanya" que hem fet. Honesta, sense dir res que no seriem capaços de dir o defensar, incloent idees que poden crear rebuig o indiferència. Deia un company que no som una proposta minoritària, sinó per minories. No hem criticat a cap altre sindicat, al contrari hem escoltat com el sindicat majoritari ens acusava de "robar" ,textualment, a afiliats seus per la nostra llista. Com si les persones no tinguessin criteri, ni personalitat, com si fossin bobes o imbècils. Rutines.

També hem deixat clar que el nostre objectiu era que, les persones que ens dediquem al món d'educar i ensenyar, siguem capaces de pensar, actuar, escoltar, criticar.... sigui quina sigui l'afiliació sindical. Una tasca difícil perquè l'aspiració de la majoria sindical és representar i delegar.

Continuarem, com ja estàvem abans, ara tenim una secció sindical constituïda que ens permet tenir una cobertura legal gens menyspreable. I també hem de dir que la CGT ha tret 18 delegats a la resta de Catalunya.

121 vots a TGN, alguns més que la UGT, 121 persones que hem deixat de ser illes, que sabem que ens podem trobar, que no estem soles per molt que, al nostre lloc de treball, ens ho sembli. És mentida, no estem soles, endavant!

Resultats definitius Catalunya

Esperem!

2011-01-31T14:00:00.000-08:00

Benvolgudes i benvolguts!

El passat 27 de gener va haver-hi una vaga general a Catalunya. Sí, no es va notar, no va ser rellevant, molta gent no ho sabia...però, al meu entendre, s'havia de fer.

Ja vaig dir que no podíem valorar el resultat de la vaga de la forma clàssica que es fa, en percentatges. Val a dir que tampoc així s'ha guanyat cap vaga general en democràcia a l'estat espanyol. Sempre s'ha perdut. Segons el poder, es clar.

Els que sabíem d'aquesta vaga hem pogut observar el buit que els mitjans de comunicació han fet a la convocatòria de la vaga del 27 de gener. Un buit total i absolut, obviant els noms dels "anomenats" sindicats minoritaris, adjudicant adjectius de forma pejorativa com radicals o conflictius.

Ja esperàvem aquest seguidisme al psudosindicalisme oficial, res nou sota aquest sol.

Això no treu alguns raigs que el passat dijous es van donar en alguns llocs, del Baix Penedès coses insignificants si voleu per grans titulars de diari, però prou importants pels camins que, si es fan, algun dia ens han de portar allà on volem: girar l'estat de les coses. Al la meva escola, La Ginesta de Segur de Calafell un quart de les persones que hi treballem vam fer vaga, en total 7 persones, que ens vam dedicar a recórrer els instituts i escoles de la zona, informant de la vaga i de les eleccions sindicals. Val a dir que va ser molt maco i encoratjador veure la bona rebuda que teníem com a ex-companys d'escola alguns, com a mestres. A cada escola vam trobar algú que coneixia a algú altre i havia bones referències personals i professionals. Mestres que busquen mestres, persones que no han sigut illes i que no ho volen ser. Així volem entendre el sindicalisme a la nostra professió. Xarxa, suport mutu, empenta...

Efectivament al diari no va sortir res d'això, ni ho vam comunicar, possiblement si haguéssim trencat alguna finestra o porta, o fet alguna pintada a la porta d'alguna escola o insultat a algun regidor sí seriem noticia. Ens esperen, amb menys ja ho ha sigut la vaga en general.

No ens trobaran en aquest parany, coneixem molt bé el que hi ha a les escoles, les persones que lluiten dia a dia, les que no volen callar, les que esperen una guspira o espurna de complicitat per dir la seva allà on toca. Perquè algunes estem cansades de callar. Potser no són moltes però sí necessàries i imprescindibles.

Fracassarem de vaga general en vaga general, però el camí continua. Ara hem perdut una por, som els que som, ens haurem de seguir inventant protestes, potser haurem de ser més persuasius per convèncer més. No necessitem als venuts per rebel·lar-nos. Som pocs. Segurament, però decidits, no ho dubteu. Cada vegada més, sobren els motius.

Esperem als que teniu por, als indecisos, als que no saben com, als que s'ho pensen, als que necessiten els diners per arribar a final de mes, als cansats d'escoltar i no fer, als que no encara no s'assabenten...

Abstenir-se professionals de la rendició i el pacte florero.

Queda dit.

Aquest vídeo té més de 20 anys, però ho diu molt més ben dit que jo.

Estimem!

2011-01-20T15:48:00.000-08:00

Benvolgudes i benvolguts!

Avui ni vagues, ni maleantes. Avui quotidianitat escolar, pura i dura. O no.

Els mestres ens anem reciclant, aprenent constantment. Potser no tots, potser no molt, cert, però els que som ens ho agafem amb ganes. Ahir vam començar un curs de matemàtiques anomenat Juguem amb les matemàtiques! que ens fa una companya d'escola. És molt interessant quan ens ajuntem els mestres i les mestres de La Ginesta per xerrar de coses nostres, de l'educació vull dir. És el moment de veure com pensem una cosa i veiem la jugada d'una manera i fem una altra. Aquest curs no ha fet més que refermar-me que no fem les coses com creiem que s'han de fer, però el cert és que les fem perquè és el més còmode, que no fàcil. M'explico.

No és fàcil ensenyar a la canalla matemàtiques amb el nivell d'abstracció que ho fem, amb la utilitat que donem als algoritmes ( la suma, la resta, la multiplicació i la divisió) amb l'avorriment que acostuma a imperar en les classes mecàniques, que es repeteixen anys i panys. I per què? Mireu el vídeo, potser és l'objectiu ser com el senyor que ens explica el que sap fer. I rarament arribem, oi?

Ara, el que no és còmode (i segurament fàcil) és trencar la monotonia, el que s'espera de com s'han d'ensenyar les mates a l'escola i arriscar sobre segur. Que no és arriscar. Pors totes les que comporten els canvis i les resistències als canvis, però, per exemple, no pot ser que al segle XXI no ensenyem a la canalla com funciona una calculadora. Potent eina de càlcul que estalvia i agilitza càlculs i aprenentatges, no ho dic jo, ho diuen els més prestigiosos pedagogs i mestres en matemàtiques. Reconeguts. I els coneixem, i tenim les bases teòriques ( o les anem aprenent...) però continuem dosperundos, dosperdosquatre...

A les escoles hi ha una mena de tel invisible, però palpable, que fa difícil tirar endavant propostes innovadores que, paradoxalment, es troben emparades en les lleis educatives i els currículums i les autoritats inspectores. Sí! Però no, les autoritats no empenten la innovació, els currículums estan ben col·locats a la biblioteca i les lleis educatives són matèria reservada del procés opositor. La tirania de les editorials. Sotmesos, perquè ens deixem, es clar, perquè els que ajustem el pla educatiu a les escoles som els mestres de l'escola, juntament amb el consell escolar. I callem, o no ho veiem clar, o no ens atrevim, o no trobem còmplices, o no els busquem, o.....segur que ens penseu molts més motius, o excuses. Ja sabeu que no és cosa, només, de les editorials.

No res, el títol de l'entrada ve perquè, una de les coses que fem els adults al món, quan fem servir les matemàtiques, és estimar. Comprem al super i, quan hem comprat algunes coses i mirem per saber quant ens costarà, doncs estimem, més o menys. Sopem amb les amigues i, al pagar, estimem quant toca per cap, menys el meu amic Adolfo, que quadra el preu amb el primer decimal. Estimem. Quan un nen de 10 anys ens ve amb l'estimació d'una suma, marxa amb un suspès. A la primària no s'estima, diria que a la secundària tampoc. Una llàstima.

Mestres, continuem formant-nos, la llibertat i el saber dels nostres nens i nenes s'està construint davant nostre cada dia, i és un luxe gaudir-la. Crec.

Per acabar una cita d'en Manolo Vazquez Montalban: Saber es defenderse.

Estimem a les escoles!

Vaga!

2011-01-13T14:44:00.000-08:00

Estimades i estimats!

El títol hauria de ser vaga general, però em temo molt que no ho serà. El proper 27 de gener està convocada la vaga general per la CGT, a Catalunya. Tot i que la convoqui la CGT hi ha una multitud de petits col·lectius, de assemblees de barris i pobles, de grupuscles sospitosos de demanar la lluna i la justícia social, que estan darrera d'aquesta vaga que algun sindicat havia de convocar. I no podia ser ni CCOO ni UGT, prou feina tenen a Madrid per negociar les seves prebendes i ajustar els seus pressupostos. I dissimular, es clar.

I havien molts dubtes que un sindicat, dels anomenats minoritaris, convoqués una vaga anomenada general, paraules majors. Però es tracta de perdre la por, adonar-nos que no tenim res a perdre perquè queda poc per perdre i molt a guanyar. És una vaga per la dignitat, per dir prou. Paraules difícils en èpoques de supervivència, però davant l'ofensiva d'allò que s'anomenen els mercats ens queda la cultura de la resistència, una cultura que el poder s'entesta en esborrar i anular. Una cultura que te molts anys. Una cultura que molts dels que llegiu això, heu viscut de forma directa o indirecta. Que no podem perdre.

La vaga del dia 27 de gener no s'ha de mesurar en percentatges, ni en números. Serà difícil que els precaris puguin fer vaga, que els que s'informen de les coses de la vida per la Belen Esteban o Intereconomia s'assabentin de la convocatòria, que els que escolten els mitjans oficials i els mass media no es deixin enganyar per la utilitat de la vaga. També serà difícil que les cossos policials del país no fiquin la por al cos a tot aquell que tingui ganes de estar al carrer el 27. Un dia on es juguen molt els sindicats majoritaris que representen a milers de delegats sindicals, treballadors que viuen de negociar les condicions laborals de les persones que treballen als seus centres de treball.

Estarem unes quantes al carrer, sindicades o no sindicades, treballadors i aturades, empleades que no cobren des de fa mesos tot i anar puntualment a treballar, dones i homes, cansats i resistents, fent vaga oficialment o moments abans d'anar a la feina a intentar resistir per un sou per mantenir-se. Però dignes.

Vestides de negres?, amb un barret al cap?, amb una flor a la solapa? Ens imaginem quelcom per saber que volem canviar, que estem movent-nos per dir-li a l'emperador que està nu i que prou ja d'enganyar-nos? Que ens podem continuar organitzant?

Sobren els motius,es pixen a sobre i estan acostumats a que callem,a no respondre, a humiliar-nos, a acotar el cap. Prou, som molts els que veiem i patim els seus abusos. El dia 27 diran que som una minoria, uns radicals, els mitjans ens insultaran per exercir el legitim dret a la vaga i de defensar-nos de les seves misèries. De forma noviolenta, amb la paraula i l'acció. Amb el gest.

Esperem-nos, busquem-nos, fem. Siguem.

Estamos en ello

2011-01-09T10:51:00.000-08:00

Aquests darrers dies de vacances he aprofitat per fer les típiques gestions que fan mandra fer-les al llarg de l'any. Una d'elles va ser inesperada i es que ens va arribar una ordre d'embargament del nostre cotxet! El motiu és que quatre anys després de canviar-nos de domicili, després de dos anys de tenir el cotxet apuntat al mateix domicili fiscal, després de pensar que l'administració tenia les dades centralitzades, doncs no. Resulta que hi ha alguns departaments de l'ajuntament que no s'han assabentat de tot això, que ells t'envien les cartes (que a més ho fan treballadors d'una ETT) i que tu, el ciutadà, has de saber quan i quant has de pagar cada any els diferents impostos.

I no vagis amb històries, l'administració, millor dit els mileuristes que donen la cara per a ella, et diu el que has de fer, no el que poden fer ells per millorar. Paraula de funcionari.

A la pregunta de com és que no tenen les dades centralitzades la resposta de la funcionaria (de moment) és un buf i dir que "estamos en ello". Pos vale.

Jo la veritat és que fa anys que ja donava aquesta resposta quan algú de l'administració em feia veure que havia de complir algun precepte. Així hi ha un contracte d'un dia esperant a signatura en un calaix d'una empresa pública des de fa 3 anys, una sentència (afortunadament favorable) en un jutjat que es podrirà...

I no sé si es que l'administració s'ha tornat indolent, si és que sempre ho ha sigut o que senzillament s'ens continuen pixant a sobre i sense amenaça no hi ha moviment. Moviment econòmic es clar, perquè el que volien aquests embargadors era cobrar-me un impost del que no m'havien informat, i que quan ho van fer ho van fer a una adreça equivocada. Estamos en ello.

Sumem-li a això que el nou govern de Catalunya ha dit que farà accions que no ens agradarà a la població, que seran dures i que ens hem de preparar. Vale, lo mismo digo, nosaltres també farem coses que no li agradaran als poderosos, als que diuen que manen (que no són els mateixos, no ho oblidem) i m'agradaria pensar que s'hauran de preparar, però això encara no ho tinc clar. Malauradament.

Al futbol con...

2011-01-05T05:52:00.000-08:00

Rafa i Pablo

Aquest cap d'any hem voltat, una altra vegada, per Madrid. Punt de retrobada d'amistats properes, tot i la distància.

El tema és que no vaig poder defugir la invitació d'en Rafa per anar a veure un partit de futbol, el Rayo Vayecano- Celta de Vigo, juntament amb el Pablo, el seu fill. Dos personatges ben estimats i que convidaven a una bona matinal futbolera, tant pel partit (2n contra 3r) com pel camp, al barri de Vallecas.

Això del futbol professional, com bé sabeu, és una estafa econòmica d'abast internacional. Una entelèquia on es mouen diners a mansalva, amb negocis terbis, especulació pura i dura. On hi participen la majoria dels empresaris més mafiosos del món, perdò per la reiteració.

El Rayo Vallecano no és aliè. Per començar el seu estadi porta el nom de Teresa Rivero, dona d'en Ruiz-Mateos i l'equip forma part de l'imperi d'empreses de Nova Rumasa, una inversió més. Ben estranya, per cert.

i el dia que no vagi bé, més pisos!

Tot i així anava a veure un camp de futbol que sempre m'ha encuriosit per ser l'únic del futbol professional que no té graderia a d'un dels gols. Un camp envoltat per edificis que només han d'obrir la finestra per veure el partit, com els camps d'aficionats. També havia la seguretat que les aficions dels dos equips no són les típiques feixistes dels clubs professionals que a la mínima donen cops a tot aquell que els mira malament. Concretament la del Rayo es diuen Bukaneros.

I la matinal va ser tal com pintava. Matinar, trobar-nos a Atocha, arribar una hora abans al camp i fer un café amb en Rafa i el Pablo, no té preu. Explicar-li a en Pablo qui és Ruiz-Mateos tampoc. Era com si parlessin de fa mil anys, quan encara van triar a aquest personatge millor empresari espnyol l'any passat.

veure (o beure?) per creure

A les grades banderes tricolor amb l'escut del Rayo a dins, fotos gegants d'en Carlos Palomino, jove assassinat per un soldat professional al metro de Madrid, banderes amb l'imatge del Che Guevara, tota una escenografia més pròpia d'una manifestació anticapitalista que de l'afició d'un equip de futbol que té, com a propietari, un membre destacat de l'Opus Dei, empresari que es dedica a comprar empreses i fer fills, tal com manen els ortodoxes cànons de la Obra.

l'abella saludant...

Estranya, molt estranya aquesta convivència, aquesta simbiosi d'un hòlding empressari amb una afició popular, amb la gent del barri, els avis, els nets, els pares, gent que acudeix a un estadi folrat amb la publicitat de les empreses del hòlding de Nueva Rumasa, amb l'abella de Rumasa donant voltes graciosament pe la gespa del camp. O potser no tant estrany? Tal com van les coses de l'economia...

La mitja part em va donar per saber com s'ho fan els companys mestres de la CGT a Madrid per funcionar, i es que en Rafa és destacat activista de la cosa nostra sindical. Una cosa clara, arribem on arribem, però arribem tal com som, sense ser una gestoria, oferint un espai on fer les coses d'una manera més contundent. A veure que tal.

Contundència que li va faltar al Rayo per guanyar el partit, tres gols del Celta a la segona part van provocar el desencís a l'afició del Rayo que s'havia emocionat amb el seu gol inicial. Al anar cap el metro, pel barri ens aturaven pel carrer i ens preguntaven quant havia quedat el Rayito...

Política, show, diners, aparador, opi del poble, negoci...com diuen els de LPR: "gol en el campo, paz en la tierra, tras la pelota hay mucha mierda"

Gol en el campo paz en la tierra.
Qué bonito es el fútbol, qué pasiones despierta
defiende tus colores... sudar la camiseta
qué bonito es el fútbol para los que gobiernan
están pegando el palo sin partido de vuelta
Gol en el campo paz en la tierra.
Justicia corrompida arbitra la contienda
patrón enloquecido despide libremente
y roban la pelota por la extrema derecha
atentos al remate que va directa a puerta
y.. Gol en el campo paz en la tierra.
Qué bonito es el fútbol etc.
Gol en el campo paz en la tierra
Tras la pelota hay mucha mierda.

Ara, jo m'ho vaig passar en gran...

Imatges i paraules. Un futur certer.

2010-12-30T02:45:00.000-08:00

Las Corporaciones. Instituciones o Psicopatas, las patologia del comercio

"Hace 150 años, la corporación era una institución insignificante. Hoy es una presencia viva, dramática y persuasiva en todas nuestras vidas. Al igual que la Iglesia, la Monarquía y el Partido Comunista en otros tiempos o lugares, la corporación es hoy la institución dominante. Pero la historia hace caer a las instituciones dominantes. Todas han sido abatidas, reducidas o absorbidas en un nuevo orden. La corporación tiene pocas posibilidades de desafiar la historia.” ’The Corporation’ es una película dirigida por Mark Achbar y Jennifer Abbot que en tres capítulos de una hora se interna en el mundo empresarial psicopático. Está basado en el libro con el título ‘La Corporación - la persecución patológica del beneficio y el poder’, de Joel Bakan. La película, entre otros premios acaba de ganar el premio de la audiencia al mejor documental en el festival de cine de Sundance, al que por premura no se presentó, pero fue invitada especialmente y aclamada por el público.

S'ha acabat!

2010-12-26T02:09:00.000-08:00

Aquest és l'article que es publicarà a la columna Memòria invisible de la revista de la Coordinadora Tgna Patrimoni de la Pau i a la Bala perduda del Catalunya de la CGT. Columna simultània per dos molt bones, i necesàries, revistes. A vegades no calen paraules diferents per dir el que desitgem de forma tant clara.
Que passeu un bon cap d'any i ens continuem llegint, parlant, escoltant, estimant, cridant...

S'ha acabat!

Acaba un altre any i tinc la sensació que, tot i anar a pitjor en molts aspectes, ha hagut un canvi susbtancial respecte el que vivíem fa uns mesos. I és que, totes les sospites que es porten anys denunciant, els fets consumats i demostrats empíricament, les accions que evidenciaven l'aniquilament dels petits, dels pobres, dels pàries, dels desterrats, dels miserables...doncs bé, ara resulta que aquestes “menudeses” són públiques, vull dir que els mateixos instigadors o executants les havien deixat per escrit i ara han sortit a la llum pública. Lluny de sentir vergonya o por, aquesta colla de merdosos han carregat contra els que han difós aquestes informacions i fan servir, com sempre, la llei per aturar-los. Ho tenen difícil, però tenen altres estratègies per aturar o desligitimar el que vulguin aquest elenc de malparits.

Ha sigut un altre any deixant-nos enganyar, fent-nos els tontus, dissimulant que ens creiem els seus missatges i lletanies, les seves pregàries de recuperació economica: ”jo em continuo enriquint i tu et fots”. Retallar el sou als funcionaris per quadrar els comptes d'altres despeses, com la militar per exemple, augmentar l'edat de jubilació i base de cotització mentre els polítics ( els mateixos senyors i senyores que les legislen) tenen la màxima pensió cotitzant la meitat de temps que ho ha de fer qualsevol altre treballador, mentre les grans multinacionals prejubilen al personal que no volen, amb diners públics, amb 52 anys...

Segur que ja ho heu llegit això. Potser el que no heu llegit són les sentències, que sorten dos anys desprès de fer una vaga, al respecte dels abusius serveis mínims que l'administració obliga a fer als treballadors. Val la pena veure aquestes sentències per arribar a la conclusió que el que pretenen és ficar-nos la por la cos, enviar-nos a la seva policia per amenaçar-nos com a mamporreros, dir-nos que hem de complir les lleis quan són els primers que se les salten quan toca, o quan se les fan a la seva mida. Això sí, són demòcrates.

Fa uns dies ha sortit una sentència a Dinamarca decretant ilegals les detencions que l'estat danés va fer quan va organitzar la cimera del canvi climàtic a Copenaghen, fa un parell d'anys. Milers de persones detingundes arbitrariament, empresonades preventivamnet o jutjades per fer accions noviolentes, mentre la seva merda de cimera es podria entre abraçades i formalismes. Ho ensumo, falta poc, la seva merda olora massa, han perdut les formes perquè l'emperador va nu i cada vegada ho veiem més clar, per molt que s'entestin en dir-nos que vesteix de marca. I una merda, tot és una mala còpia d'imperis que ja van caure en altres temps. Organitzem el canvi, moguem-nos. Comença un nou any de ràbia i lluita.

A veure que tal.

2010-12-16T10:38:00.000-08:00

Bones,

Més recupera't de la grip que m'ha tingut dos dies al llit ( i per tant de no anar a treballar a l'escola) aprofito per avisar-vos de la darrera liada en que ens fotut algunes. El tema no és nou ja que fa dies que en parlem sobre organització i formes de contrarestar el rodell del poder. I és que unes quantes persones ens hem decidit a fer una llista sindical per presentar-nos a les eleccions d'ensenyament del mes de febrer, amb les sigles de la CGT. Ja fa algun temps que en sóc afiliat a la CGT, sense més esforç que el de pagar la quota que hisenda em torna cada any. Ara és un pas més endavant, dubitatiu, amb clarobscurs però amb ganes per la gent que de moment s'ha apuntat a la cosa i amb la que espero que hi sigui al camí quan continuem caminem. Perquè no vull enganyar-me, ni enganyar-vos, això no és més que la cobertura legal i sindical per continuar fer el que un grup, cada vegada més nombrós portem fent des de fa uns 3 anys: tancades, protestes amb famílies al carrer, xerrades informatives amb elles, defensa de companyes i companys...amb una visió llibertària i formes de fer assembleàries. I es que, a banda de la majoria de persones que han fet el gest de firmar la candidatura, penso en altres (eh Jose, Busi...) que continuaran enriquint l'experiència. Aquesta és la gràcia de l'invent, no caure en els tics sindicals clàssics, difícil tasca, ja ho començo a veure.

De moment ja s'ha decidit que ningú, si morim d'èxit, deixarà de treballar a l'escola. Com a molt mitja jornada. I disposició de les hores sindical clares i justificades. Passa que dels anem dalt de la llista ningú volem deixar de treballar a l'escola, així que s'haurà de compartir aquest esforç.

Com a objectiu ampliar la revolta, dignificar l'educació pública, continuar aprenent com mestre i persona, compartir experiències i no callar. Coses que es poden fer sense sigles, ni etiquetes, sí, cert. Però que vist com està el pati més val tenir una advocada darrera i, no ens enganyem, organitzats sona millor l'orquestra.
Ens seguim escoltant i xerrant.

Refredats descontrolats

2010-12-14T13:00:00.000-08:00

Avui a les cinc, quan ja havia deixat la canalla en mans de les seves families, em treia els mocs del nas i pensava en el mal de cap i la congestió que porto a sobre. Però no en el mal de cap en si, sinó en els mals de caps que podrien portar si vaig al metge a que em faci una ulladeta i m'envii cap a casa, amb el meu virus. I es que som varis els mestres que estem una mica tocats, que aguantem justets de forces i energies deguts a diversos bacteris. I que anem a treballar malalts. I és que si ens posem malalts el departament no ens envia ningú, ja fa dies que no hi ha nomenaments, deuen pensar que per tants pocs dies no val la pena enviar a un mestre a cobrir la baixa d'un mestre. Posar-se malalts per aquestes dates a una escola vol dir anar de bòlid, deixar moltes feines penjades: avaluacions, feines de final de trimestre, tancament de projectes... Com que resulta que som humans i treballem molts humans junts, casi 400 persones, podreu comprendre que és relativament fàcil agafar un virus, una galipàndria o una gastroenteritis. Ho enten tothom menys el departament, que no pensa que ningú es pugui posar malalt en aquestes dates tan nadalenques.

I ja veus tu als tontus dels mestres, saltant-nos 100 anys de lluita sindical pel dret a poder estar malalts i tenir dret a la baixa mèdica. Molts anem a treballar si o si, amb els nostres mocs i congestions, sabedors que si no anem difícilment es podran cobrir les necessitats mínimes dignes dels alumnes. Les plantilles són tan justes que dos baixes en una escola provoquen que s'hagi de fer la quadratura del cercle.

I pensava en els controladors aeris, si féssim us dels nostres drets legals, mèdics, reconeguts i no anéssim a treballar malalts. Aniria l'exèrcit també a ensenyar a llegir a la canalla?Ens enviarien a metges militars per saber si realment estem malalts? la premsa ens criticaria per posar-nos mallats en dates tan significades com aquesta? Les famílies ens criticarien ferotgement per no poder celebrar els festivals de nadal? I per no entregar les avaluacions? Com podríem fer entendre que la culpa no és nostre sinó de qui no envia els recursos humans necessaris per cobrir les contingències urgents i imprevistes?

Som nosaltres mateixos qui els cuidem les esquenes, qui consentim al departament que faci la política econòmica de reduir i apurar plantilles. Mea culpa, no em fio. Ho se. Suposo que si algun "tècnic" del departament llegeix aquest text tindria prous arguments per desmuntar-lo, parlaria de ràtios generals, de baixes a Catalunya, de plantilles augmentades. de mentides, de números manipulats al seu interes i conveniència. Jo no sé els números, però si sé que passa a les escoles, como molts de vosaltres. mestres, alumnes i famílies. I no ens enganyen.

Podria pensar que si no envien als militars és que no els importa l'educació? hauria de pensar que com que els mestres no cobrem com els controladors no passa res? Tot és confós, cert, però hi ha idees que no costa d'agafar-les i no em crec als governs mentirosos i als mitjans de comunicació col·laboradors. Digueu-me descregut...

Descontrolats!!

2010-12-09T13:35:00.000-08:00

(Aquest és un post d'en Xavier Diaz, un senyor que tinc a la columna de la dreta de blocs, us adjunto aquest post per si no l'heu llegit. Posant el dit on cal)

Sé que aquest post indignarà molts lectors, tanmateix el que està passant avui, en què el govern ha enviat l'exèrcit a controlar l'espai aeri és la confirmació del que molts ja havíem anticipat. La suposada crisi no és altra cosa que un pretext per desarmar els drets individuals i col·lectius i propiciar la imposició de mesures econòmiques de xoc per imposar els beneficis de la cleptocràcia internacional.

Certament, estic content de no haver-me vist atrapat en la vaga salvatge dels controladors aeris. Tanmateix, en la contaminació mediàtica que avui ha envaït ràdios, televisions i diaris, pràcticament ningú no fa referència a la privatització dels aeroports, la qual cosa, tenint en compte l'experiència d'anteriors experiències, suposa un cop d'estat antidemocràtic que implica una dramàtica supressió dels drets dels treballadors, i una estafa a gran escala. Com a copropietari dels béns públics, ningú no m'ha demanat permís per regalar aeroports a gent que només busquen beneficis a partir de la retallada de drets dels treballadors, o del deteriorament del servei, o de l'abús a l'usuari, moneda corrent entre els antics monopolis avui privats.

És clar, els controladors són els bocs emissaris ideals. Algú fàcilment a qui pot atacar-se. Tanmateix, i encara que no tingui cap amic entre ells, allò que els han fet (carregar-se unilateralment les seves condicions de treball sense cap capacitat de negociar res) és un crim, una agressió, una humiliació.

S'entén doncs, una reacció enfurismada. Després que el govern, i el ministre Blanco, hagi repartit tantes mentides i hagi violentat l'estat de dret, l'anunci de la privatització ha provocat aquesta situació, amb milers d'agreujats i persones que hauran patit greus prejudicis. Tanmateix, què fer quan un govern ha imposat la seva voluntat i els treballadors no han tingut cap possibilitat d'evitar la degradació de les seves condicions. No vinguem amb el discurset que són uns privilegiats i tal i qual. Blanco ha comès un abús de poder extremadament greu, quan ha degradat un col·lectiu tot saltant-se els més elementals principis democràtics.

El problema és que, després dels nous "atacs" dels suposats inversors, el govern ha tirat endavant mesures similars a les adoptades pels dictadors llatinoamericans dels setanta i vuitanta, i amb conseqüències tan dramàtiques per a les seves poblacions que encara no s'han pogut revertir. I, per tal que quedi clar, com en la millor tradició autoritària espanyola, després d'aplicar teràpia d'Audiència Nacional i Tribunal Constitucional, ara tira de l'exèrcit.
És molt greu el que està passant. I encara més, la indiferència de la gent.

Malalai Joya

2010-12-02T09:17:00.000-08:00

Avui us enganxo un article que fa uns mesos vam publicar al Catalunya la revista de la CGT (i ara també Papers de les illes Balears). El faig coincidir amb el fet que aquest cap de setmana la Maria va traduir l'article a l'anglès i una bona gent l'ha penjat a una web que és per a mi, i segur que per molts de vosaltres, un símbol de resistència i dignitat antimilitarista.La web de la Malalai Joya, activista i resistent afgana, diputada expulsada del parlament per dir als senyors de la guerra ( i diputats) que eren pitjor que els animals d'un estable. La Malalai que ens va visitar fa uns mesos i ens va deixar el testimoni de la seva militància contra la guerra que la te convençuda del seu final. Un final al que no renuncia per callar. Exemple de lluita, exemple de vida, persistent i ferma.

Aquest article està fet amb motiu de l'entrega del premi de El Mundo d'en Pedro Jota per la "seva labor humanitària". Un premi que li volien entregar ben vestida, tal com li van "recomanar", I ella, desobedient, ho va fer.

Us deixo l'article aquí en català i el link de la pagina web on el podeu trobar en anglès, val la pena visitar la web de la Malalai, té un apartat en castellà.

Per cert, la Tal, l'altra gran amiga m'ha recordat avui que ja fa sis anys que va estar per darrera vegada a Catalunya...com passa el temps!

Amigues

Sabut és que als conflictes armats que han hagut al llarg de la historia moderna (i no tan moderna) les dones han tingut un repetit protagonisme. Quasi sempre en forma de víctimes per partida triple (mares, companyes i en carn pròpia), moltes altres vegades també fermes opositores de les guerres que les massacraven. Malauradament, la inclusió d’una falsa igualtat en el drets de les dones està fent que un nombre important de dones participin en les operacions militars, fent replantejar l’innatisme antibèl•lic femení.

Avui vull parlar de dos amigues que han passat per Tarragona a explicar-nos la seva lluita contra la guerra. A la primera li van donar un premi el passat mes de juny, per la seva perseverança i resistència contra, ni més ni menys, els senyors de la guerra de l’Afganistan i les forces de l’OTAN, entre els quals no hi ha tanta diferencia. És difícil creure com una dona tan petita i tan jove com la Malalai Joya planti cara de forma quotidiana contra enemics comuns tan poderosos. Però ho fa i amb la paraula i la seva actitud com a arma. Una mica de mal els hi ha de fer quan l’han intentat assassinar cinc vegades, ho dic pels que pensen en els antimilitaristes com a “comeflores”. El premi era un reconeixement públic del diari El Mundo vers la feina política de la Malalai, però un conjunt de incoherències politiques de primer ordre amb l’Esperanza Aguirre donant-li en mà el premi a la Mejor Labor Humanitaria a la Malalai, una “política afgana que lucha por la libertad y contra la opresión”. Com us podeu imaginar, l’entrega d’aquests premis eren l’excusa perfecta per muntar una festa on hi anés lo més granat de la societat influent burgesa i política espanyola, gent perfectament vestida per l’ocasió. I allà havien convidat a la Malalai Joya que ha dit per activa i per passiva, que portar el burca a Afganistan la permetia desenvolupar la seva tasca política de forma discreta i en una relativa tranquil•litat. I com que són festes on (suposem) s’intenta que res quedi enlaire des de l’organització la van insistir en que portés un” vestit de mudar”. I ella va complir, de la manera que ens hauria agradat a totes les persones antimilitaristes fer-ho: va anar a la festa i va recollir el premi amb una samarreta on es llegia ben clar “No to NATO”. Allà ha quedat per a les hemeroteques i per a la nostra memòria antimilitarista la foto de la nostra Malalai i l’Esperanza Aguirre juntes per un moment, digna una, esquiva l’altra. Ben mudades les dues.

I és que com deia la Tal Haran, la nostra amiga que intenta trencar murs israelians, el fills invisibles de l’antimilitarisme uneixen el pensament i les formes de fer de milions de persones al món i creen una xarxa que, a vegades , es fa visible i ens recorda que l’hem de seguir teixint, fent memòria si s’escau. Sort de Malalai’s i Tal’s, les nostres amigues no invisibles.

No ve a cuento però més val tenir-ho present.

2010-12-01T14:29:00.000-08:00

No tinc ni idea perquè m'ha vingut a la ment un esdeveniment que vaig viure fa uns anys a la Palestina ocupada. Anàvem a visitar a un amic de la nostra amiga Tal Haran, a un un poble situat a l'estat d'Israel, habitat per palestins i molt a prop del vergonyós mur jueu. El senyor, molt amable i il·lustrat, pertanyia a un grup comunista laic palestí, havia estat estudiant els seus anys joves a Bulgària i tenia món i una ment oberta. Aquest bon home ens va ensenyar la biblioteca del seu poble, amb orgull i admiració pels que havien col·laborat a mantenir-lai ampliar-la. I defensar-la. I és que no només als jueus no els interessa que els palestins s'informin, aprenguin, es relacionin...sinó que la biblioteca s'havia convertit en un dels pocs llocs del poble on podien coincidir nois i noies en condicions d'igualtat, mirar-se a la cara, parlar d'una forma més o menys normal (tot i que a les biblioteques no és pot parlar en veu alta!) amb gent desconeguda. I això als emergents poders religiosos islàmics no els hi agradava massa. Fa temps que no pregunto per ells, ho faré. Mentre, aprofitem la possibilitat que tenim de veure'ns, parlar-nos, comunicar-nos, criticar, compartir, cooperar... en veu alta i de forma discrepant. Cada vegada és més difícil sense semblar un delinqüent en aquest primer món tan democràtic.

Si cliques aqui tens un exemple

la sentència original!

2010-11-28T10:59:00.000-08:00

Open publication - Free publishing - More pau

Estampes democràtes

2010-11-27T11:59:00.000-08:00

Ara que demà diuen que haurà una festa de la democràcia descric algunes escenes que he viscut aquests quinze dies de preparació de la festa, que han sigut més, però...

Eren les 8 del matí i d'un camió aparcat en ple carrer Gasòmetre veig baixar sis treballadors de la caixa darrera del camió, saltant d'un en un. Amb dignitat s'estiren els seus vestits de treballadors, agafen la motxilla i s'enfilen, en fila índia (tal com ensenyem a l'escola) a la seva feina.

L'escena la contemplo jo amb certa estupefacció, no així dos treballadors que netegen els vidres de l'entitat bancària que hi ha a la cantonada del carrer. O ho consideren normal o jo no sóc treballador i per això no ho entenc.

Això sí, cap dels seus fenotips semblen d'allò que en diuen espanyols.

Arribo un dia tard de treballar ( o això pensava jo que feia, es clar) i em trobo al vidre de la porta de baix de casa un cartell enganxat amb celo d'un míting del senyor que diuen que serà el que guanyarà en la festa de demà.

L'arrenco amb ràbia. Molts anys enganxant cartells en llocs on no molestessin, ni ens multessin i ara, els demòcrates de tota la vida, venen a tocar-me els nassos a casa meva.

Pujo per l'ascensor pensant que ja m'agradaria que les tocades de nassos que facin siguin com aquesta. Content estaria jo.

Aquesta setmana he tornat a tenir malsons. M'imaginava a l'escola obligant als nens i nenes a parlar en català, castigant per no pronunciar bé la llengua de Pompeu Fabra, vigilant en quin idioma parlen les mares i pares entre ells, fent com que no escolto quan algú em parla en castellà... Això em passa per veure la tele i escoltar la ràdio aquests dies.

El que no he somiat és la baixada del meu sou, els retalls de recursos materials i humans a l'escola i la privatització de l'educació pública, amb el suport de tots els partits polítics que estan al parlament, en major o menor grau. A tots ells....és igual.

Gol

2010-11-14T15:03:00.000-08:00

Un dels innombrables defectes que tinc s'anomena cap de setmana i futbol. Resulta que en alguns diumenges tarda on el ritme tropical s'ha imposat ( o sigui que no són tots) m'agrada sortir a algun bar a veure una estoneta del partit de futbol que facin per la tele. Enteneu-me, que hagi un partit decent o amb possibilitats d'emoció.

Per cert, sobre el fastigos món del que significa i és el futbol en parlem un altre dia.

Avui havia un partit que els mitjans havien escalfat, absurdament per cert, com la majoria que passen en el mon del futbol. Que recordem és un esport. I un espectacle sociológic.

Doncs bé, avui diumenge que estava sol per la capital tarragonina,he anat a veure aquest calent partit entre el Sporting de Gijón i el Madrid. Com que a on solc anar en aquests casos estava ple he donat un tomb pel barri i he entrat en un altre d'aquests futboleros i que havia fet barra alguna altre vegada. I ha sigut tot un encert.

Com a bon bar futbolero quan he entrat no m'ha mirat ningú, he anat a al barra i m'he demanat una cocacola light. I el cambrer, marroquí com a mínim, m'ha dit que "si todo le mundo hablase como tu no habrian guerras en el mundo" I no l'entés al principi, fins que no m'ho ha repetit. Ostres!

El partit ha sigut bastant tosco, viril que en dirien altres. Emocionant perquè fins al final no s'ha decidit la cosa. De totes formes el millor de veure el futbol als bars és la gent, que dona el contrapunt i l'alegria al que passa a la tele. Si el de la barra era magrebí, la parròquia merengue la composaven dos negres subsaharians que conforme avançava el partit es posaven més nerviosos. I cridaven "Hala Madrid" o "Ala Madrid" no sé molt bé, a més de alabar a Iker Casillas i emocionar-se amb la sortida de Benzema, quasi compatriota.

És un fenomen que he observat a llocs com el Marroc o Palestina, la bogeria que hi ha pel Barça o el Madrid, molt més forta (o m'ho sembla a mi) que la que tenen els propis aficionats d'aquí, els autòctons, fan autentiques bogeries que a gent d'aquí no se li acudiria fer.

En aquest sentit això em recorda a allò que es deia dels fills d'emigrants que arribaven a Euskadi o els que ho feiem a Catalunya,que erem/eren més radicals nacionalistes que els propis catalans.

Potser el tema és que cal enderrocar les fronteres mentals i així no caldria fer més èmfasi en segons quines actituds per semblar més autèntic. I no ho dic pel negre del bar, que em semblava emocionat de veritat al celebrar la victòria merengue, sinó (per exemple) per polítics que forcen el seu accent cordovès per semblar més català. M'estimo més els gols de la farsa del futbol que els de personatges com aquest de l'accent impostat.

Una de togues!

2010-11-10T15:27:00.000-08:00

Avui, juntament amb 7 amics i amigues més, m'han tornat a jutjar. Feia temps que no passava per l'experiència de seure al "banc dels acusats", allà davant un decorat que busca la intimidació, amb banderes i persones vestides de negre i que parlen rar, en un altre idioma, ja sigui en català o en castellà. Diguem-li argot.

Ha tornat a passar que no anava sol, i no ho dic només perquè érem vuit els acusats, sinó que érem tota una colla de persones, de gent física i de gent anònima que havia signat el manifest de solidaritat. Prop de cinc-centes. Com deu canviar si entres en una sala de vistes sol o acompanyat, en el pols visual que es crea quan 25 persones entren en bloc proveïdes amb samarretes, enganxines i somriures. I el cap ben alt.

Avui podíem haver suspès el judici, no s'han presentat els dos mossos d'esquadra que ens van denunciar i identificar al mes de juny. Si haguéssim suspès s'hauria acabat tota la historia, abans de començar-la.O, ja estem fent historia? El cas és que ho teníem clar, entrem i els hi tornem a dir que sí, que ho vam fer nosaltres. Que ens acusem de pintar el terra de la benestant rambla de Tarragona amb lemes que l'embruten. Amb veritats que ofenen als benestants, amb lemes que no volen llegir, només pagar. Ells i nosaltres, pensen ells. I no és així, nosaltres no volem pagar la guerra, per això estem asseguts al banc dels acusats, per escriure-ho a un lloc on es veu, es llegeix, on es fa evident la misèria política.

Avui ens havien canviat el jutge i el fiscal respecte l'intent del mes d'octubre de jutjar-nos. Avui eren la jutgessa i la fiscal. Sense transvestismes, la foto del rei i les banderes sí que eren les mateixes. Brutes, tal com toca. Brutals, com sempre.

Hem entrat i ens hem medit.

Allà, amb la mirada de la jutgessa, que tenia un semblant increïble amb la mestressa d'un conegut bar de Tarragona que abans gestionava un prostíbul, a punt de jubilar-se, amb la toga desbordada per tot arreu i les punyetes amagades sota algun replec d'anys. Allà hem començat a respondre les preguntes del ministeri fiscal.

Com que ha quedat clar que ho havíem fet nosaltres, la fiscal, que no volia avorrir-se i potser estava buscant algú que l'ajudés a arribar a final de mes, ens ha preguntat de què treballàvem, quant guanyàvem, en què ens gastàvem els diners, quant costava el lloguer del pis on vivíem. Sí, així ha sigut pel nostre desconcert inicial.

Així, entre el flirteig i l'estaborniment de la situació, allà s'han anat desgranant les misèries econòmiques dels encausats. Aquest ha sigut l'únic motiu d'interès del ministeri fiscal, de la senyora fiscal, segons ella per saber si podríem respondre als 290 euros que ens demanava l'ajuntament i a una possible multa econòmica que desprès no ens ha demanat, ella mateixa, a les seves conclusions. No sé, estudi de camp per la seva filla que estava fent un treball sociològic sobre els joves, i no tant joves, a Tarragona?

Estava tant fixada la fiscal amb les nostres vides patrimonials que, ni la trucada al mòbil que ha rebut la jutgessa enmig de la nostra declaració, l'ha despistat. Per si no ho sabeu, les jutgesses porten un bolso tan gran que, quan els hi sona el mòbil a un judici, no el poden trobar. Així hem escoltat tota una cançó de Coldplay. Mi-te la jubilada!

Potser la fiscal s'ha interessat pels nostres diners perquè la senyora que ha vingut de l'ajuntament ,a portar una factura que s'ha revelat com a falsa, (sí, falsa) ha dit que el preu de la factura de la neteja d'una pintada al terra de Tarragona era de 290 mil euros....ai! quin susto ens ha donat la graciosa senyora de l ' ajuntament. Que estava nerviosa la dona!

A l'arribar a les proves pericials, tothom ens hem adonat de la poca perícia que tenia qui les va fer. I es que l'ajuntament de Tarragona s'ha personat amb una factura datada el mateix dia de les pintades i a un lloc diferent d'on les vam fer i d'on consta el informe policial. Cutre, molt cutre. La pintada que van esborrar, de les quatre que vam fer, la van treure dos dies més tard. Mentiders.

Cares de boniato, somriures de la justícia és un cachondeo.

La nostre advocada ha intentat colar a la sala als prop de 500 sotasignants. No ha colat, però ja havien entrat, tant és.

Faltaven les conclusions, per molt que ja ho tinguéssim clar, faltava el que en pensaven ses senyories i la representant legal de l’ajuntament (RLA). Encara no ho he dit però, l’ajuntament de la pau de Tarragona s'ha personat com a acusació contra nosaltres.

El ministeri fiscal ho tenia clar. Tant voler saber quant guanyem i al final diu que el carrer no és nostre, que el gestiona l'ajuntament i que no es pinta el carrer així, per les bones. Sí, l'ajuntament si el pot pintar en les seves campanyes, però és que els són els gestors del carrer. I la tia va i ens demana dos dies de "localización permanente", sense diners. Dos dies d'arrest domiciliari. Ens ha vist pobres, tant que deu haver pensat que millor ens quedem a casa.

La RLA, per no ser menys, ha dit allò de: doblo! i efectivament, ha doblat el que demanava la fiscal, quatre dies de "localización permanente", més la neteja de la pintada, més les costes... s'ha quedat ample la col•lega. No sabem si aquesta estratègia l'havien consensuat amb jefes seus, d'aquells que venen a algunes concentracions contra algunes matances que es donen en alguns països del món. Ja ens tornarem a trobar.

La Meri, la nostra advocada ha recordat que aquella factura no quadrava amb res, que per aquesta obra no calia aquest decorat i que la pròpia administració que ens denunciava (l'ajuntament) té mecanismes menys agressius com la merda d'ordenança cívica que "tan bé" sap utilitzar quan vol.

Jo no estic d'acord amb això últim. Entre una multa de 1000 euros que t'arriba a casa per correu certificat i un judici amb amics, periodistes i un decorat com deu mana, no hi ha color. Millor un judici que deixi en evidència les seves misèries.

Per acabar, la germana de l'Azu, (aquella dona que us deia al principi que ara porta un bar i que abans...) ha fet el que ella ha anomenat sentència in voce, és a dir, que ha dit el que en pensava ella de tot plegat,en veu alta, en directe i sense guió.

Ha començat dient allò d'absuelvo als encausats....ostres pedrin! Quines cares que han posat la RLA i la ministeri fiscal. Que no, que no es poden col•lapsar els jutjats per coses que tenen altres formes d'arreglar-se, que la factura no s'aguanta per enlloc i que, davant la possibilitat de condemnar-nos sense quedar clar que fos d'una manera justa, preferia absoldre'ns.

Hem aplaudit. No era a ella, però s'ho ha pensat. Tant és, dins dels malentesos, aquest ha sigut el més banal. S'aplaudia el sentit comú, el que li ha faltat a la RLA que no ha sabut perdre i ha amenaçat amb recórrer. Els contribuents seguirem pagant a aquesta senyora perquè ens intenti deixar a casa quatre dies. Poca feina i molts diners públics per malgastar.

Així hem sortit tal com hem entrat, amb el cap ben alt. Així pensàvem sortir igualment, però ara sense una condemna, per molt tonta que fos.

Quin plaer poder dir a un judici que sí, que has fet el que t'imputen, que lluny d'apenedir-te seguirem fent-ho. Han sigut varies les vegades que això m'ha succeït: insubmissió, okupació, accions directes noviolentes, algunes han arribat a judici, altres s'han arxivat prèviament. Espero poder seguint-ho fent. I si ens continuen donant l'absolució millor, no és el que els hi demanem, però és benvingut.

I pensar en totes les persones que han d'anar a un judici i no tenen la xarxa social per acompanyar-los, per protegir-los, per detectar les factures falses, les mentides institucionals, els enganys socials, la violència estructural que ofega a milers de persones i que acaben sent protagonistes d'una obra que no coneixen el guió i la direcció escènica ja ha decidit el final.

Tot i els 100 llenguatges, no hi ha forma d'entendre's.

2010-11-06T16:24:00.000-07:00

Benvolgudes i benvolguts,

Un post curt a demanda. L'excusa és penjar el vídeo que segueix aquestes lletres. I l'utilitzo d'excusa per cridar que, a l'educació, no hi ha forma d'entendre's. No hi ha una única metodologia bona, però sí que sabem que és el que no funciona per fer una societat plena de persones que pensen, senten, critiquen, que tinguin criteri, habilitats socials i emocionals per sobreviure i, perquè no, transformar aquest món. Som-hi

Un diumenge qualsevol...

2010-11-01T10:44:00.000-07:00

Com pot ser que hi hagi consens en l'estafa que el poderosos, rics i mandataris ens sotmeten diàriament? i que els estafats no fem res? I és que avui llegia que un dels motius pels que als anys 30 del segle passat es va incrementar i premiar la compra de bens immobles, dit vulgarment la vivenda. El raonament econòmic i polític era que la gent que tenia una hipoteca no acostumava a fer vagues ni protestar, per por a perdre la feina o el salari d'un dia....Us sona?

Avui també llegia com un home que viu al nostre país era estafat pels bancs, aquella època no tan llunyana en que si tenies 100 grams de fuet ja et podien fer una hipoteca, concedint-li tres hipoteques per accedir a la vivenda ell i la seva germana. Aquest senyor té un deute d'uns 300.000 euros per tota la vida, després d'haver perdut els seus estalvis i els pisos que haurà de pagar tot i l'embargament.

Tot el contrari que els estafadors d'alta alcurnia, que no paguen als seus treballadors, cotitzen com operaris en pràctiques i que deuen xifres astronòmiques a la seguretat social. Aquests vividors encara gaudeixen dels seus iots, de les seves cases, del seu fastigós nivell de vida. Així, amb cara de bobo ens quedem quan els contemplen a les fotos i als reportatges on els escoltem la recepta de la moderació i la contenció, quan surten indemnes dels jutjats, a on tenen desenes de causes pendents de judici o d'execució.

O comprovar com les queixes dels funcionaris són diferents si es porta pistola al cinto o no. Avui els sindicats es queixaven que encara falten uns 2000 mossos d'esquadra per fer un bon desplegament. I alguns òrgans del govern els hi han donat la raó. El mestres portem tres anys veient, avisant, cridant i manifestant la retallada de recursos humans als centres junt l'augment de l'alumnat. No nomes no som escoltats sinó que, a més, som acusats de "vagos". Malparits.

Demà tornem a l'escola. Allà on tenim diàriament l'oportunitat d'ensenyar a les generacions, que han de poblar el planeta, a conviure d'una altra manera. El món com el coneixem no només canvia constantment, les crisis s'han de succeir de forma cíclica, tal com han passat al llarg dels anys de capitalisme, i aquestes crisis han de ser molt més profunda del que coneixem fins ara, no només ho dic jo, sinó un senyor anomenat Roubini que s'escolten aquests malparits que en parlava abans. Es tracta de no continuar rebent les conseqüències dels negocis d'aquest grup de lladres i assassins.

Ensenyar a compartir, a ser dignes, a defensar-se, a saber, a comprendre el món, a criticar, a tenir criteri...una feina maca de veritat.

Endavant!

Madrid em mata

2010-10-25T13:52:00.000-07:00

Aquest cap de setmana he tingut el plaer de baixar a la capital de l'estat. Bons amics, el barri de Lavapies en tot el seu esplendor, sense pluja, bons bars...Bé, molt bé. El tema és que, a vegades, els meus viatges per la meseta s'acompanyen de converses sobre allò que allà en diuen el "problema catalán", ay, que me parto!

Converses amb persones que no formen part del cercle més intim i estret, val a dir, sinó del persones que es nodreixen exclusivament dels diaris, ràdios i televisions espanyoles. Unes converses que m'agrada tenir per saber realment i a peu de carrer com està el tema del "problema catalán", un problema que no existeix però molts viuen d'ell. Increïble, però cert. Vaig tenir la mala sort de seure a sopar amb una parella que deien ser d'esquerres ( al principi del PSOE, ara del UPyD, el negoci de la Rosa Diez), pintava bé la cosa ja que vaig adjudicar un cert criteri a la pintoresca parella. I van caure absolutament tots els tòpics sobre Catalunya des de la villa y corte: la marginació de les persones que no parlen català a Catalunya, la persecució dels nens, adults, animals, etc que no tenen el català com a llengua vehicular, la impossibilitat d'aprendre el castellà degut a la repressió d'aquest idioma a Catalunya...no es van deixar ni un!

El clímax va arribar quan li vaig dir que jo havia nascut a Andalusia, allà es va acabar d'indignar i va dir allò de: "lo que es peor es que los que no sois catalanes seais mas catalanes que los mismos catalanes!!" ai!! I jo que això de ser, català, andalús, santboià, baixllobregatenc, tarragoní, vendrellenc o hospitalenc ho porto malament vaig dir, fins aquí hem arribat! Deixa'm ser el que jo vulgui ser i no el que tu vols que jo sigui. I no, em va dir que mal que em pesi em va dir que jo era andalús perquè havia nascut a Andalusia. Pos vale, a sus ordenes, vaig pensar, vaig agafar la cadira i vaig anar a l'altra punta de la taula.

I es que hi ha multitud de persones a la meseta, bombardejades diariament amb la premsa espanyolista, que pensen el que aquesta curiosa parella vomitava. I no els hi faltava raó, el problema que tenim els catalans és que no podem ser el que volem ser, i en el meu cas no és ser català o no català, sinó que hi hagi justicia social, més enllà de la merda de banderes. Ais, Madrid!

Mounth Whitney

2010-10-17T05:38:00.000-07:00

Mounth Whitney no és el nom d’una cançó de blues, ni el d’un barri d’alguna ciutat de la costa est americana, ni el d’una església anglicana... o potser sí. Tant és. El que vam saber els habitants de Tarragona fa uns dies és que era el nom d’un vaixell de guerra que venia de l’Iraq. Un dels instruments amb què l’ordre mundial (que ja comença a no ser nou) tenia desplaçats els seus gossos de matar en aquell “teatre d’operacions” on moren centenars de persones cada dia per la seva violència. En aquest cas, el vaixell en qüestió no feia exhibició de grans canons, ni de molts metres, ni de molts milers de soldats que, desprès d’expandir la misèria mortal per un país desconegut per a ells, tornaven a la seva pròpia misèria, qui sap si a contagiar de la seva ruïna humana als que els envoltin i els aguantin. No. El Mounth Whitney és un vaixell de guerra que té com a funció servir com a centre de comandament, per dirigir els mortals objectius intel•ligents, per decidir què s’ataca avui i què s’ataca demà.

I justament va arribar a Tarragona el mateix dimecres que, la justícia d’aquest Estat, volia jutjar a 8 persones per pintar al terra de la ciutat, per dir que estem fartes i cansades de la brutal despesa militar anual. Va ser una escena paradoxal i molt plàstica veure com, al mateix moment en què el vaixell assassí atracava al port de la ciutat, 8 persones esperaven ser jutjades per denunciar el malbaratament de recursos i la construcció d’enginys assassins i clamar per l’ Objecció fiscal a la despesa militar.

I això passa a una ciutat on l’ajuntament diu públicament que defensa la pau, un ajuntament que volia enganyar al comitè que triava la capitalitat cultural europea, amb un eix sobre la pau que possibilitaria que un vaixell ple d’artistes de Tarragona voltés pel Mediterrani pregonant aquest missatge. Una ciutat on van votar 10.000 persones contra la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona l’any 2003.

El judici es va suspendre fins el novembre, el vaixell va marxar quatre dies després, però uns i altres tornarem. Nosaltres a pintar el terra i al jutjat, els militars a atracar als ports que buròcrates i polítics amoïnats cedeixen en nom de la pau. La seva pau, la pau dels cementiris.

Fa uns anys, l’anterior alcalde de Tarragona ens va acusar de militaristes mentre ell es declarava antimilitarista i és que, segons ell, els militars defensen la pau i nosaltres intentem imposar la nostra visió. Més enllà de si s’havia pres la medicació aquell dia, que sovint oblidava, aquesta és una visió i un discurs que, dins de l’ordre mundial, va agafant força: que quedi clar qui són els violents. I és que, aquell dimecres d’octubre, uns estaven atracats al port tranquil•lament i altres estàvem esperant ser processats.

com podeu observar, el Mounth Whitney existeix.

Vaya semanita!

2010-10-11T09:39:00.000-07:00

El dia del judici, dutxats i preparats

Agafo el títol del programa televisiu que va obrir aquest bloc.I es que la setmana passada va ser rica en esdeveniments. Diguem-ne que tot va esclatar (ui! perdó) el dimecres 6 quan a vuit membres de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau ens van intentar jutjar per unes pintades que vam fer al mes de juny, amb l'objectiu de visualitzar la campanya d'objecció fiscal a la despesa militar. Una despesa que a l'estat espanyol puja a 50 milions d'euros diaris en aquest concepte.

La convcatoria al judici va ser un èxit, va venir força premsa i molts amics i amigues a més de gent de l'USTEC, d'IC-V, de CGT...la llàstima va ser que el jutge va decidir no fer-ne el judici perquè li va faltar un paper d'un dels encausats que est troba Colombia per tal de no deixar-lo en indefensió. Un paper que fins el dia anterior no semblava imprescindible. En fí, propera data de judici el 10 de novembre a les 13h05. Us adjunto el retalls de premsa del dia on s'explica el que va passar, a més d'unes fotos pròpies del dia del judici i del dia de l'acció.

http://www.tv3.cat/videos/3134610/TN-comarques-Tarragona-06102010

http://www.tottarragona.cat/ca/societat/6967-la-plataforma-de-la-pau-demana-coherencia-a-les-autoritats-civils-davant-larribada-a-tarragona-dun-vaixell-de-la-vi-flota.html

Caminem?

http://www.tottarragona.cat/ca/societat/6962-atraca-al-port-de-tarragona-el-vaixell-de-guerra-nord-america-mount-whitney.html

http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=11532
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/313180-ajornat-el-judici-als-autors-de-pintades-contra-els-exercits.html

I és que ha donat la casualitat que mentre érem a seu judicial feia la seva entrada al port de Tarragona un vaixell ianqui que venia directament de l'Iraq, el Mounth Whitney, un vaixell logístic militar, aquell que diu on han de caure les bombes intel·ligents (perdó per l'oxymoron).
Així, a més de treure el comunicat que us adjunto més abaix, vam estar quatre dies repartint octavetes i enganxines pel centre de Tarragona amb la doble funció d'avisar a la ciutadania i de poder informar als soldats americans que no eren benvinguts, de forma pacífica es clar.
Crec que els dos objectius es van assolir mínimament: de les més de 1000 octavetes repartides una desena va caure a mans militars americanes. Poca cosa pel mal que fan, cert.

Per acabar us deixo amb el comunicat sobre l'arribada del Mounth Whitney:

"Aquest matí ha coincidit en el temps la paradoxa militarista de la ciutat de Tarragona: mentre es jutjava a 8 antimilitaristas de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau per denunciar la despesa militar (50 milions d’euros diaris a l’estat espanyol) la ciutat, que es va declarar fa uns anys ciutat de la pau, continua acollint vaixells de guerra, aquesta vegada en “escala de rutina” ha atracat el Mount Whitney, vaixell de la VI flota nord-americana. La rutina es refereix a ocupar països, assassinar innocents, robar recursos... La rutina d’aquests soldats a Tarragona serà més semblant al repòs del guerrer, un parèntesi per oblidar i esborrar del cap dels militars els horrors sembrats a l’Iraq.
Des de la Coordinadora volem manifestar el nostre continuat rebuig a aquesta presència militar, un sentiment que creiem molt estés entre la ciutadania de Tarragona tal com van manifestar les més de 10000 persones que s’oposaven als vaixells de guerra en el marc de la consulta contra la guerra del 2003, les multitudinàries manifestacions contra la guerra del mateix any, i les prop de 5500 signatures contra l’arribada de vaixells militars a Tarragona el 2004.

Exigim de les autoritats civils que siguin coherents amb els seus discursos i decisions, una ciutat que forma part de la red internacional de “Mayors for peace” , que volia assolir la capitalitat europea de la cultura amb un discurs de pau enviant vaixells culturals pel Mediterrani, que va aprovar a un ple municipal al Febrer de l’any 2003 que és una “ciutat contra la guerra”...
Des dels moviments socials i la ciutadania en general continuarem cridant No a les guerres i a les seves eines de matar.
Fora vaixells de guerra del port de Tarragona".

Lluny de negar l'evidència, afirmem la major: prou de despesa militar!!

Vagues?

2010-09-29T12:22:00.000-07:00

Avui ha sigut vaga general a l'estat. Alguns ho podrieu dubtar. Sortir al carrer i veure com, a Tarragona, la majoria de comerç estaven oberts, l'ambient respirava tranquil·litat, tret de quan d'onze a una del migdia a la rambla ens hi hem passejat i del matí quan s'ha fet els piquets informatius als polígons. També han tancat un parell de supermercats (eroski i caprabo) no se si tot el dia.

El cas és que, a les cinc del matí d'avui, hem començat a donar tombs per Tarragona per detectar i pal·liar els efectes dels piquets de la por, empresaris sense escrúpols que coaccionen a treballadors, estrangers la majoria, que no tenien molt a dir sobre la llibertat d'anar a a treballar. Aquesta perifrasis verbal que tant hem escolat aquests dies: la llibertat d'anar a treballar. La llibertat dels milions d'aturats, la dels treballadors sense contracte, la de treballadors de petites empreses que donen gràcies a poder tenir un sou encara.

I que això ho digui el merdós del cap de la patronal espanyola, el delinqüent Diaz Ferran, mira, entra dins de la normalitat de les coses. Ara bé, que això sigui el comentari comú i manit de moltes de les persones que treballem ( o no) em fe qüestionar-me varies coses.

La primera és que no ens adonem d'on ens venen les òsties, vull pensar això abans de pensar que ho veiem però passem de moure el cul. I ja sé que m'enganyo. Malament anem si perdem la força en buscar excuses, estúpides unes i raonables les altres.

La segona és la enorme desconfiança en el moviment sindical, molts anys de "apaños" i pactes que han vetllat pel benefici de l'empresa, massa gent que s'ha sentit desplaçada, apartada. Però ens hauríem de preguntar: això és l'excusa per defugir de la reacció vers quelcom injust? no podem fer res igualment? Cert que la vaga arriba molt tard i interessada, però no ho podem aprofitar per agafar impuls vers altres formes de fer les coses?

Ben al contrari em sembla que continuem picant pedra, fent les coses a impulsos. Avui érem molt forts, demà, quan estiguem cadascú a la nostra feina (el que tingui, es clar) haurem d'escoltar el comentari d'inutilitat, d'haver perjudicat, de ja veurem que passa amb el proper contracte. Aquests son els piquets dels 365 dies a l'any que, les persones que critiquen el piquet puntual d'avui, no tenen en consideració, no volen veure, tot i que el pateixin, tot i que el tinguin a sobre de les seves espatlles quotidianament.

La patronal te clar el seu discurs, els seus objectius, el que volen guanyar. Per això utilitzen tots els mitjans disponibles i que tenen a la mà, alguns d'aquests amb mètodes coercitius, cada vegada més legals, gràcies a reformes laborals que els governs de torn elaboren. Nosaltres hem pintat alguna paret, hem posat moltes enganxines, hem baixat alguna persiana (que ha durat 15 minuts baixada), però nosaltres som els violents. Fem el que fem.
Seguim vagant...

Conseqüències...

2010-09-26T09:40:00.000-07:00

De que depenen les conseqüències dels actes o accions que realitzem les persones? de la naturalesa dels actes en si mateix o de qui els fa? De la gravetat dels fets o de qui els realitza? De la persistència de les accions o de qui les realitza?

Parlant en clar i concretant en l’estat espanyol i el seu codi penal, les accions punibles al nostre estat no tenen les mateixes conseqüències. I no només depenen de a quina comunitat o ciutat es faci aquests actes, sobretot depenen de qui els realitzi. A la mateixa ciutat, el mateix acte pot tenir unes conseqüències totalment diferents depenent de qui el faci.

Conegut és el cas que s’explica per parlar de les desigualtats socials, ja pot un empresari robar a mans plenes, amb llum i taquígrafs, que segur que no trepitja una presó. Ja sabeu de quin tipus de persones estan plenes les presons: gent que no ha tingut moltes oportunitats a la vida, maltractats socials, malalts mentals no diagnosticats…És difícil que veiem a un lladre com el president de la CEOE, posem per exemple, condemnat i amb judicis pendents, que entri a presó.

Territorialment parlant és històric el cas de la insubmissió, quan als anys noranta era molt comú que a Pamplona, per exemple, els judicis a insubmisos duressin dos minuts i tots acabessin amb la mateixa sentencia: dos anys, quatre mesos i un dia de presó. Això mentre a Catalunya, per exemple, la majoria de jutges buscaven les excuses més inversemblants per, tot i condemnar a penes de presó, no ficar en aquesta als insubmisos, excepte fastigoses excepcions.

Aquest mes ens trobem amb una d’aquestes divergències de conseqüències davant el mateix fet i a la mateixa ciutat. I es que jo sóc una de les vuit persones de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau que serem jutjats per pintar el terra i reclamar per l’objecció fiscal, unes pintades efímeres, una idea que fa prop de 30 anys que es ve realitzant. A l’altre pol tenim a la campanya que l’ajuntament de Tarragona va realitzar l’any passat, Tarracajorrani era el seu nom. Una campanya que va consistir en pintar (embrutar?) centenars de passos de vianants i carrers de molts indrets de la ciutat, posar cartells a multitud de fanals de forma molt precària i lones de plàstic a la majoria de seients de la Rambla Nova. Una campanya efímera, una despesa gran, una idea que no es recorda.

Uns assumirem les conseqüències de la nostra acció, dos petites pintades demanant la fi de la bogeria militar i la seva despesa, uns altres es van gastar els diner públic en pintar i embrutar carrers de la ciutat de forma massiva, demanant quelcom que ningú recorda molt bé. Com homenatge a en Labordeta, a la mierda!

Aquí teniu una dels centenars de pintades que va fer l'ajuntament de Tarragona l'any passat

Aquesta és una de les dos pintades que vam fer nosaltres..

Memòria invisible

2010-09-14T22:49:00.000-07:00

Cada mes enganxaré la columna que publiquem a la revista de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau (que podeu trobar a la columna de la dreta) i que s'anomena Memòria invisible.

Aquí teniu la corresponent al mes de setembre. Ànims!

Aquell meravellós 2005

Abans de l’estiu, una il•lustre regidora socialista es va adreçar a persones de la Coordinadora a peu de carrer i, de manera informal, ens va preguntar sobre la nostra intervenció el dia internacional de la pau que es celebra aquest mes de setembre. I ja ens veus, dubtant uns minuts sobre la conveniència de participar en una nova mostra d’Exhibició Pseudodemocràcia Instantània (EPI) que les institucions acostumen a fer, és a dir: mirar el calendari i veure què toca avui, la pau? pos vinga, xiringuito i a parlar de pau.

A tall d’exemple, podríem dir que una EPI ja caducada és la que el nostre Josep Maria ens mostra al seu bloc (http://aixihopenso.blogspot.com) amb motiu del 65è aniversari de Nagasaki i Hiroshima i la participació de l’ajuntament a un grup mundial d’ajuntaments per la pau (Majors for Peace), un ens que el govern municipal anterior va utilitzar per donar-se uns banys de gloria i demagògia, un vernís de solidaritat que mai va malament. I és que l’any 2005, quan es va concretar aquesta adhesió aprovada pel consell plenari de l’ajuntament, el militarista confés d’en Nadal va enviar a en Mallol a pregonar les bonances de Tarragona arreu del món. Esforços tan intensos com l’assistència d’en Mallol i en Poblet aquell any a una conferència a Nova York per a la no proliferació d’armes nuclears al món. En Mallol també va assistir a l’agost del 2005, juntament amb el regidor Esteve Ortiz, a Hiroshima, a la commemoració del 60è aniversari del bombardeig nuclear. Com a colofó d’aquell gloriós any antinuclear convergent, en Josep Poblet, alcalde de Vilaseca, va pronunciar un discurs sobre el perill de les armes nuclears a la seu de les Nacions Unides, mentre el seu partit a Tarragona obria el port de bat en bat perquè arsenal nuclear ianqui atraqués al seu moll. Tot molt coherent. Tota una EPI, consistent a aprofitar esdeveniments que els hi suen, i perdoneu l’expressió, en benefici dels seus egos, dels seus partits, de les seves biografies.

aqui teniu a dos lluitadors per la pau....

La foto que acompanya aquest text és il•lustrativa d’una bona EPI: els dos regidors a Hiroshima, el boig any 2005, posant una espelma que commemora el bombardeig nuclear, amb cara circumspecta. Una llàstima que les EPI durin el temps que desapareix el fotògraf o el punt d’interès informatiu. A aquests dos, al igual que a quasi ningú del consell plenari que va aprovar entrar a la xarxa de Majors for Peace (amb l’honrosa excepció d’IC-V), no els hem vist mai a la commemoració que a Tarragona fem del maleït aniversari, el cas és que després venen i ens pregunten què farem el dia internacional de la pau, dia perfecte per fer una nova Exhibició Pseudodemocràtica Instantània.

A Tarragona mai hem vist els de la foto de dalt posar espelmes per Hiroshima...

Voleu dir?

2010-09-10T12:41:00.000-07:00

Divendres en Montilla va fer el solemne discurs del 11 de setembre. La noticia, suposo, és que jo l'he escoltat, ja veus, anava caminant i em va fer mandra treure la ràdio.

He de dir que no vaig entendre res, sort que després han explicat el que volia dir, diguem-ne que l'han descodificat, bé, cadascú segons pensava el que analitzava, es clar. Així he descobert que no sóc tant burru com durant 11 minuts he pensat, mentre pensava les frases que em deixaven "bocaparat" que en diria el "molt honorable".

Resulta que els treballadors hem de ser "positius" i hem de tenir ànim optimista per encara quan venen mal donades, com és el cas. Claro, com és possible que, després d'escoltar 458 programes del Ofici de viure de Catalunya Ràdio, no ho hagi pensat. No sé si els pobres de solemnitat, que no saben que soparan demà, ni que serà del seu futur més imminent, escolten aquest programa i estan amb aquest ànim per aixecar la nostra nació: Catalunya.

Un país on no hi ha rics ni pobres, on tothom és igual i te els mateixos drets i deures, els que especulen i s'enriqueixen amb l'esforç dels demès i els que poc a perdre tenen, per no tenir quasi res. Això és el que ens volen fer creure els ideòlegs dels discursos patriotes, fer-nos veure que el futur és un territori que ja et dona un estatus pel fet de viure-hi, vinguis d'on vinguis, tinguis el que tinguis.

M'ha invadit la tristor (millor dit, s'ha confirmat) veure que, el que havien entès els que expliquen el que ha dit l'honorable, tampoc trobaven estrany el fet que en aquest país no hi hagin ni rics ni pobres, ni aprofitats, ni ultratjats. Vaja, que viuen en un altre món que no és aquest, que els preocupen altres coses, que parlen un altre idioma al que es parla al carrer. NI català, ni castellà...ni anglès, ni francès. El pitjor és que tot i així em temo que aquest idioma codificat és internacional, ja en parlarem.

D'aquí a dos mesos ens demanaran que els votem, "que els hi donem la nostra confiança", jo com que no els vull entendre i m'agrada seguir parlant l'idioma del carrer no els hi donaré la meva confiança, faltava més.

Els d'Eskorbuto això ho tenien clar

Normalitat a les escoles...

2010-09-06T10:36:00.000-07:00

...diu nostre conseller i senyor.

Demà comença el curs més atropellat i improvisat de molts anys, i ja és dir! No fa gaire que en Maragall ens anomenava demagogs i visionaris el curs passat quan li discutíem el nou calendari i els terminis d'aquest curs, quan deia que tot estava preparat i que el Departament d'Educació no deixava res a la sort. Mentider.

De poca cosa va servir avançar les oposicions a primària ("perquè tothom estigués a la seva escola el primer de juliol" deia), molt es va omplir la boca que "tothom sabria el seu destí molt abans que comencés aquest nou curs". Però els docents erem els mentiders.

Ara s'ha demostrat, no calia però. Les persones que van saber al juliol on havien d'anar es van trobar que encara no podien començar a treballar, la gran majoria d'escoles on estaven destinats eren tancant el curs anterior encara i no podia treballar en el següent. La majoria de persones interines, que portaven molts anys sabent la seva vancant al juliol, s'han trobat que fins el 30 d'agost no han tingut destinació. Més tard que mai. I, com no, baixes ja comunicades des del juny no s'han ofert als interins fins el dia abans de començar el curs amb la canalla.

Així és com el Maragall vol l'excel·lència, així és com tracta l'escola, com si fós una empresa de components elèctrics a on ja tens la maquinaria a punt per començar el primer dia que treballes. Suposo que, a les escoles de pagament on aquest senyor va intentar aprendre algo, li van explicar que els rics no s'han de preocupar de res, que per això està el servei, per preparar les coses.

Així arribem a demà on milers de xiquets i xiquetes es trobaran classes pocs vestides, rètols per col·locar, molta matèria a programar...tant és, aquesta canalla demà es trobarà a milers de mestres i professors il·lusionats i orgullosos de compartir el seu temps i les seves experiències amb ells. Malgrat el polític que hem tingut la desgràcia de mantenir aquests anys.

Us deixo un vídeo que val la pena mirar, són els Arizona baby amb una cançó que ve al cas del que parlava avui: The truth, la veritat. El só és en directe, malgrat no ho sembli.

Reflexionem

2010-09-05T08:56:00.000-07:00

Us deixo un article que vam escriure el Jordi Martí, autor del bloc Prendre la Paraula, i jo mateix al juny, després de la tancada que vam fer a l'escola La Ginesta de Segur de Calafell. Com tot, és una proposta, cal reflexió. I acció.

Tancades als centres educatius contra la LEC, un nou camí per transitar

El passat 17 de juny una vintena de professionals de l’educació ens vam tancar a l’Escola La Ginesta de Segur de Calafell, al Baix Penedès. Fartes i cansats de veure dia a dia com, el discurs de l’excel•lència i l’aprofitament de recursos que fa el departament d’educació, inunda els mitjans de comunicació vam decidir deixar-nos de protocol•làries unitats sindicals, de quadrar agendes de “lluita” i de buscar-nos excuses per continuar una infectació que es va començar 10 dies abans a l’escola d’Alcanar.
Una acció molt clara, senzilla, que no comporta cap repercussió a la canalla, ni a les famílies, molt fàcil de realitzar i que a més, ajuda a fer pinya i grup: tancar-nos a les nostres escoles, així de simple.
Per veure la repercussió que pot tenir aquesta acció, en la comunitat educativa i en els òrgans de poder, explicaré el que ens va passar la nit del 17 al 18 de juny a Segur de Calafell. El plantejament era, tot pensat dos dies abans, córrer la veu per les mestres amigues de la comarca i muntar una paella per dinar, un taller de pancartes per la tarda i un sopar per la nit, adobat amb algunes pel•lícules per si l’avorriment era important.
La paella es va completar amb molt d’èxit de la mateixa manera que el taller, amb una trentena de companys que van passar per l’escola. La nit, que es presentava plàcida i tranquil•la, va començar a sorprendre’ns a partir de les 20h, amb l’anunci de la visita de l’inspector educatiu de la zona. Al mateix moment que ell arribava, també ho feien tres policies municipals de paisà, una parella de mossos d’esquadra i, una estona després, les regidores d’Educació i de Seguretat Ciutadana de Calafell. Caram! A partir d’aquest moment va quedar tancat (de veritat) l’accés a l’escola, ningú no podia entrar al centre educatiu, tot i l’intent d’altres companys que van arribar més tard.
La pressió del Departament, en la figura de l’inspector, va començar per demanar amablement que marxéssim, que ja s’havia aconseguit el ressò que volíem. Després va continuar dient que ell no sabia què podia passar, fent notar que la titularitat de l’edifici és de l’Ajuntament i a fora ja sabíem qui hi havia. Quan li vam recordar que no estàvem incomplint cap llei, va dir que potser podia haver-hi alguna sanció administrativa…Quan va veure que no canviàvem de parer va començar a burxar personalment i a una companya li va dir que no s’imaginava que ella “fes aquestes coses”, a una altra li va preguntar si els seus nens petits trobaven bé el que feia, a una altra si el “cabecilla” era qui s’imaginava ell qui era. Tot amb un to molt suau i serè, és clar. Aquesta pressió psicològica va tenir algun fruit ja que alguna companya va marxar, fortament induïda pel xantatge emocional d’aquest inspector amable que va marxar a les 12 de la nit, juntament amb la comitiva municipal que va deixar tot el dispositiu policial a la porta de l’escola tota la nit, per impedir l’entrada de mestres i per comptar la gent que en sortia.
Crec que l’anàlisi d’aquests moviments és clar: el Departament d’Educació té molta por que la protesta s’atomitzi i que no la pugui controlar, avui dos escoles aquí, demà tres escoles allà, que es deixin les manifestacions i vagues sense ja gaire ressò mediàtic i que només suposen problemes per als professors que deixen de cobrar i es passi a un altre àmbit de lluita diferent. A més, això esquitxa els ajuntaments que també s’han de posicionar i on pot haver-hi molta confluència i divergència d’interessos politics.
És curiós com una protesta tan limitada, en un lloc tan allunyat de la perifèria pot posar tan nerviós tot un Departament que ha “xulejat” els representants sindicals del professorat i els ha negat qualsevol tipus de conversa fluïda i entenedora. Aquesta tancada ens dóna força per fer algunes observacions:
-La primera és que la protesta és de caire desobedient, és a dir, posem els nostres cossos, el nostre temps, els nostres recursos emocionals i personals, la nostra actitud, per visualitzar el que portem tres anys dient: la manca de recursos, humans i de personal, cada vegada més evident i constatable en el dia a dia dels centres educatius.
-Aquesta actitud clara i diàfana, de protesta en un espai públic, sense ocultismes ni transfons polítics, evidencia davant de la societat la nostra més ferma protesta davant del desmantellament de l’escola pública.
-L’atomització de la protesta, en el temps i l’espai, dificulta als emissors de contradiscursos (premsa, opinadors professionals) mentir i donar dades que manipulen la realitat quotidiana. No saben ni quan, ni on poden sortir els següents “bolets”, som gent molt diversa, de moltes ideologies diferents que confluïm en les evidencies que manifestem des de fa tres anys. Això els posa molt nerviosos.
-En ser una protesta molt propera al món real en què ens movem, coneixem l’entorn, la comunitat educativa on ens manifestem i per tant ens és més fàcil explicar i mostrar el que està passant a cada escola o cada zona. Les xarxes d’afinitat fan que les nostres demandes tinguin més ressò.
-Les tancades poden ser una eina que ens ajudin a confluir, on evidenciar que els grans discursos sindicals han passat a la història, calen fets propers, concrets, els gestos que mostrin el rebuig a la LEC i el desmantellament de l’ensenyament públic a Catalunya de forma clara.
-El nerviosisme del Departament i de la resta d’organismes que van intervenir, ens fa creure que si estenem, amb cap, estratègia i sentit comú, aquesta eina de lluita pot tenir un bon recorregut per combatre la seva demagògia i, sobretot, la retallada de recursos que l’escola pública esta patint.
-Per últim, cal dir que, ara que estem en temps de crisi i de retallades pressupostàries, resulta curiós com es destina tot un dispositiu policial (a estones amb sis efectius) a vigilar una escola amb una desena de mestres i en un lloc totalment despoblat… pensem, pensem quin és el preu de tot això.
Ens agradaria que reflexionéssim sobre la conveniència de començar a manifestar el nostre rebuig de formes que puguin implicar al màxim número de membres de la comunitat educativa. Aquesta és una protesta que es pot començar a petita escala i que, de forma organitzada, pot anar augmentant conforme es vaig coneixent. Per començar estaria molt bé que, per comarques, poguéssim fer una al màxim número de comarques, i que tingui més rellevància, tot i que es pot començar per poc i anar ampliant la protesta. No res, una vegada més tenim la decisió de caminar o quedar-nos pasmades.

Nou curs!

2010-09-01T08:42:00.000-07:00

Avui és primer de setembre i ha començat un nou curs escolar...pels mestres, es clar. Encara han d'arribar el més important a l'escola, la canalla, concretament el 7 de setembre. Sis dies per preparar tot un curs escolar, conèixer a les companyes noves que han arribat avui, la meitat de la plantilla... així és com el departament d'educació vol aconseguir l'excel·lència educativa al nostre país: amb preses. Mala consellera quan es parla d'educació.
Però, per sobre de tot, avui hi havia cares d'il·lusió i expectació entre els mestres i les mestres de l'escola. Una il·lusió que intentarem mantenir tot el curs malgrat les dificultats, malentesos i problemes que, de forma lògica, aniran apareixent al llarg de l'any, és la cosa maca de treballar amb persones, el repte de ser mestre, viure a la nostra feina amb la remor permanent de dir les paraules acurades, els gestos precisos, l'ànim serè i l'esperit crític.
Tenim 10 mesos per endavant per continuar comprovant com creixen i aprenen les criatures, els mestres i les famílies de l'escola.
Ànims i sort per a totes i tots!

Hola nen!

2010-05-23T08:52:00.000-07:00

Arriba l'estiu i les calors i a prop d'on visc hi ha una placeta amb esglessia que convida a fer nit i donar refugi als que no tenen casa. No entraré en l'estat d'abandonament personal que tenen aquestes persones que es congreguen allà, sobretot ara, a l'estiu. Avui, tal com baixava del cotxe se m'ha apropat un dels "nous" i em diu:
-Hola nen! tu eres un tio legal, simpático, buena gente..a que tienes un cigarrito?- i com que tinc el vici de no fumar li he respòs que no.
-I 20 cintimillos pa ver si me llega pa comprar un paquete?- I com que avui no portava ni un ral a la butxaca, negativa una altre vegada.
- Da igual tio, eres buena gente igual!- M'he girat amb un somriure tot i poder observar l'estat del pobre home. Un minut i 50 metres després una companya seva que no havia vist la situació anterior em demana un euro i com ja he dit anava escanyat avui. I mig? I tampoc, es clar.
Em resulta molt cridanera la visió de la vida que tenen moltes persones que viuen al carrer. Sense anar més lluny, un del habituals de la placeta ja esmentada, em va demanar tabac i al "recriminar-li" que el tabac és dolent per la salut, i mata, ell em va dir, molt carinyosament: "a veure si és veritat". Des de llavors no li dic a ningú que el tabac és dolent i mata, visqui on visqui.

Continuem

2010-05-22T14:56:00.001-07:00

Vet aquí que ronden pel cap sempre històries, petites i nímies unes, del món en general altres. I no sempre trobo el lloc adient per colocar-les: ni la barra del bar, ni la cuina de casa, ni la xerrada amb els companys de feina, ni l'assemblea de torn. O bé al contrari, però es quan no tinc temps, ni vosaltres paciència per fer-ho. Així que, veus aquí que obro aquest espai per explicar aquelles historietes que ronden els caps dels que m'envolteu, d'aquelles coses que ens succeïxen, d'aquells fets i reflexions que no donen per més que uns apunts, o una birra, o un estoneta de xerrameca. De l'escola, dels moviments socials, del carrer... Tant és.