#606 per Objecció Fiscal a la despesa militar.

 

https://www.cgtensenyament.cat/per-objeccio-fiscal-despesa-militar/

Qui llegeixi aquestes línies segur que està familiaritzat amb l’onada militarista a Europa que, no ens enganyem, continua desenvolupant-se i ampliant-se arreu del món. Més de 50 països són els que es troben amb un conflicte bèl·lic obert i que dessagna a les seves poblacions civils.

Capitalisme i militarisme caminen de la mà, ara en solitud, amb els consells d’administracions de les grans corporacions mirant fixament el compte de beneficis. Ho explicava el diari Cinco dias, poc sospitós de formar part de l’esquerra política: “El rearme del Viejo Continente deja ganancias de más del 100% en el año en las empresas europeas de defensa” (7/3/25). Atribueixen al poeta Paul Valéry, a principis del segle XX, l’aforisme “La guerra és una massacre entre persones que no es coneixen, per a profit de persones que sí que es coneixen, però que no es massacren entre elles.”

Som immensa majoria, arreu del món, les persones que ens posicionem contra tota mena de guerres. Sovint ho manifestem públicament, en format de manifestacions, comunicats o escrits, accions. Accions que provoquen una forta repressió en els països que estan en guerra: la repressió policial i presó a Rússia, el salvatge reclutament a Ucraïna, la mort civil dels israelians que criden contra l’ocupació de Palestina, per posar exemples propers.

A l’estat espanyol, segons un estudi de l’associació Internacional Gallup al 2024, el 53% dels espanyols no estava disposat a lluitar pel seu país en cas de conflicte bèl·lic.

El cas és que, els 110’6 milions d’euros diaris de despesa militar de l’estat espanyol, la paguem entre els 21 milions de contribuents, a raó de 1922 euros anuals cadascú. Aquest any 2025 un total de  40.363 milions d’ euros en els pressupostos prorrogats del 2023,  grans números que es filtren entre les nostres butxaques i que s’oculten darrere de partides difoses com els 1.364 milions que es  destina el ministeri d’indústria a I+D i ajuts militar, o els 4.015 milions corresponents a les classes passives militars, números no inclosos al pressupost de defensa. 

La maquinària militarista sempre està activa. La guerra és un negoci segur, reparteix beneficis als accionistes i mort en la població. La visió de negoci d’INDRA és clara, els seus beneficis també ho són, 278 milions de benefici net l’any passat, un augment del 35%, segons el diari Expansion el febrer passat. El trist i deplorable és que hi hagi esquerres i sindicalismes que es posicionin a favor d’aquest negoci i visió militarista en pro d’una falsa seguretat i de llocs de treball. 

Però, i les que tenim clar el que suposa aquesta ignomínia? Segur que la majoria estem d’acord en el lema Si no vols la guerra no la paguis, oi? Des de l’any 1983 hi ha campanya d’Objecció fiscal que promou aquesta idea, no pagar la despesa militar. Un missatge ras i curt, contundent. Igual que a les darreres tres dècades del segle XX milers de joves ens vam negar a allistar-nos a l’exèrcit i vam col·lapsar el sistema de reclutament de l’exèrcit espanyol, la proposta de l’objecció fiscal és posar en relleu el nostre rebuig al militarisme i la seva indústria. Una acció de desobediència civil que, a més, té un cost baix i s’efectua en un moment puntual, quan fem la declaració de renda. Una acció que consisteix a descomptar a la nostra declaració (a la casella 606) una quantitat, que pot variar, i sobre la que manifestem que no volem que hi vagi a la despesa militar de l’estat. Una quantitat que enviem a alguna de les entitats que treballen per la pau i la solidaritat d’arreu del món, que són moltes més de les que ens pensem. També és important, feta la declaració amb objecció fiscal, enviar una carta al ministeri d’hisenda explicant-li els motius i perquè ho has fet. Perquè lluny d’amagar-nos volem fer públic i palès el nostre rebuig.

Segur que us pregunteu per les conseqüències. Des de fa uns anys, i per mirar d’arribar al màxim nombre de persones que hi participin, les quantitats econòmiques a objectar són simbòliques, entre 1 i 10 euros. Aquest fet limita molt l’acció del ministeri d’hisenda de reclamar aquestes quantitats pel cost que li suposa, per la qual cosa podem dir que a penes hi ha conseqüència directa de fer la teva declaració de renda amb objecció fiscal.

Al contrari, la significació de centenars de milers de persones fent objecció fiscal pot ser una manifestació clara, diàfana i contundent per mostrar el nostre rebuig al militarisme i a les guerres. Centenars de milers de mails, cartes al ministeri d’hisenda, un crit col·lectiu contra la barbàrie. 

Són diversos els col·lectius i sindicats que la promovem des de fa anys, un és la CGT, sindicalisme contra les guerres i la militarització, a més les diferents plataformes contra les guerres i grups antimilitaristes d’arreu de l’estat. A les seves webs trobareu tota la informació necessària, pas a pas, per ser objectores fiscals. 

A més de tot el suport per organitzar xerrades, resoldre dubtes i continuar organitzant-nos. No ho deixeu passar!

NO a totes les guerres. NO en el nostre nom. NO amb els nostres diners.

La recepta del Doctor Sapastre: humor i amor.

Benvolgudes i -uts.

El Doctor Sapastre

Molts de vosaltres no coneixeu al veritable Dr Sapastre, però segur que n'heu conegut, un o una, en algun moment de la vostra vida: persones que es passen el dia fent broma de tot el que l'envolta, fins i tot del que fa mal. Persones que creen entorns amables i alegres, fins i tot quan l'entorn no és ni amable, ni alegre. 

No era el cas de les darreres colònies escolars que els infants de l'escola Llebetx van fer a La Censada (a Santa Margarida de Montbui), on una vuitantena de persones, entre infants, mestres i monitors vam passar tres dies en un entorn meravellós i preparat pel gaudi i l'experimentació circense.

He conegut al Dr. Sapastre personalment aquests dies tot i que ja sabia d'ell des de l'any 2008, i és que el Dr. Sapastre és el germà clown de la Núria Peretó, la mare del David, un estimat exalumne de quan feia de mestre a l'escola La Ginesta de Segur de Calafell. Persones molt especials i recordades. 

La Censada

Sovint els records venen barrejats i enredats amb la quotidianitat. Ja ho va explicar el Proust amb una magdalena, en bonic i llarg, fa una bona pila d'anys i a mi em va passar aquests dies a La Censada. Ja tenia clar que el lloc m'enredaria la memòria, la casa de colònies La Censada és un lloc que forma part de la meva biografia, el lloc on vam celebrar que feia 40 anys. Un moment del qual encara en parlem de tant en tant, malgrat els 12 anys que ja han passat. 

Però no m'esperava al Dr Sapastre que, amb tota la seva companyia de clowns, va recordar-me de la importància de crear espais on poder riure, crear, compartir i empatitzar des de l'humor i l'amor. Sovint, i al món de l'educació és cada vegada més visible, escoltem grans frases i posts d'instagram que ens parlen de tot això. Sense context, com una recepta a aplicar, com veritats inqüestionables que naveguen per despatxos i s'amplifiquen des de mitjans com a revelacions divines. Grans frases que sovint naufraguen per passadissos i aules, tot i estar penjades de parets, per increïbles.

La companyia del Dr Sapastre sap fer realitat i creïble, des de la praxi més contundent i ferma, la creació d'un espai amable, de gaudi, de creació, de riure, amb humor i amor, sense cap frase digna de post instagramer. Amb el tracte als infants, sense adornar-se, vetllant per  creativitat genuïna i infantil, amb fermesa vers comportaments no respectuosos. I rient malgrat les dificultats, que el món va ple. El mateix Sapastre va haver de recórrer a un doctor traumatòleg perquè al segon dia es va trencar un dit i, ni el guix de la mà ni el mal, li va impedir de venir a saludar-nos, això sí amb una mà. 

Són els hospitals un lloc conegut pel Dr Sapastre on passa part del seu temps, mirant de fer més portable l'hospitalització dels pacients i la tasca del personal sanitari, fent de Clown hospitalari, en tots els sentits de la paraula. 

El  Dr Sapastre, i la seva companyia, ens van aplicar teràpies antigues que venen de lluny: humor, amor, compromís, solidaritat i empatia, amb una punxada de realitat i credibilitat que arriba molt endins. Esperem que deixi uns efectes duradors en totes les persones que l'hem rebut. Segur que trobar-nos més doctors Sapastre pel món ens ajuda, per si passen els efectes d'aquests dies passats a La Censada. Això i la memòria, amb magdalena proustiana o sense. 

 

La vaga d’Acrylicos Vallejo. Quan pinta la plantilla.

 

La realitat és molt tossuda, contra el mantra i el relat que les vagues no serveixen per a res, la plantilla de Acrylicos Vallejo, una petita empresa del sector químic que té la seu a Vilanova i la Geltrú, ha guanyat el conflicte obert que les treballadores van obrir en canal un mes abans. Del poc que acostumem a saber de les vagues, en general, són dades econòmiques i genèriques, sovint les accions que es deriven de les mateixes vagues (manifestacions, piquets o intents de mediacions). Poder participar, molt menys del que m'hauria agradat, per alguns dels tres piquets diaris de dues hores que s'han fet durant vint-i-sis dies a la porta de Acrylicos Vallejo i dels dos dies de vaga de vint-i-quatre hores, m'ha permès anar copsant algunes claus importants per guanyar aquest i, potser, altres conflictes. Al meu humil punt de vist, clar.

Abans una mica de context empresarial. Acrylicos Vallejo era una empresa familiar fins al desembre de 2023 quan ProA Capital una de las "principales gestoras independientes de fondos de capital privado que invierte en compañias familiares líderes en su sector" adquireix el 70% del capital que estava en mans de la família Vallejo que es queda el 20% segons podem trobar a la mateixa web de ProA. Acrylicos Vallejo és fabricant de pintures acríliques de modelisme, belles arts i arts decoratives, una empresa que serveix a 70 països i que exporta el 80% de les seves vendes. Una empresa que obté uns beneficis nets anuals aproximats de 6 milions d'euros i que va augmentar un 15% els seus beneficis. Una empresa que tenia un funcionament familiar, amb tots els ets i uts, que va saltar pels aires quan entra el fons d'inversió el desembre del 2023 i que comença a provocar que el malestar de la setantena de treballadores augmenti davant la impunitat de problemes concrets com l'assetjament i la seguretat laboral que restaven impunes i sense resoldre, a més de sous baixos pel sector en una empresa amb clars i declarats beneficis econòmics.

Pensareu que res diferent del que, malauradament, succeeix a moltes empreses, sobretot petites i mitjanes que no tenen comitè d'empresa i/o que els representants sindicals no exigeixen a l'empresa els drets laborals que corresponen a la plantilla. Per això és tan important l'assemblea de treballadors/es, compartir els neguits, la manca de drets i les demandes justes que la plantilla demana i que teixeix l'estratègia per aconseguir el que és just. Ja sabeu que part del capitalisme basa els seus beneficis en la plusvàlua que guanya de la feina dels treballadors. No esperem, per tant, que els executius i directius  augmentin "motu proprio" socialitzar els seus beneficis, aquests aniran als seus accionistes i a les seves butxaques. Més encara en el cas de ProA Capital, un fons d'inversió que viu d'especular, turbocapitalisme que esprem a distància i amb un rostre tan dur com de somriure "profident".

La plantilla d'Acrylicos Vallejo ja feia tres anys que estava articulada sindicalment amb la CGT, tres anys per organitzar-se, per compartir neguits i greuges, per aspirar a millorar, per no deixar-se trepitjar. A foc lent, amb la complicitat que es genera quotidianament, i  organitzades. Un sindicat és l'instrument que ha de servir a les treballadores per defensar els seus drets, per organitzar la lluita, per compartir i rebre suport mutu. És l'assemblea de treballadores la que pren les decisions sobre què i com fer la lluita, al cap i a la fi, són els treballadors i treballadores que assumeixen les conseqüències de les denúncies i les vagues, d'obrir conflictes per millorar les condicions laborals i econòmiques. I això és el que ha de ser i fer la CGT.

Les que llegiu aquestes línies sabeu de la complexitat d'obrir un conflicte amb l'empresa i fer un camí de lluita per assolir els objectius consensuats. Complex, conflicte, empresa, lluita i objectius formen un maridatge lèxic que es creuen amb la vida, les expectatives personals, l'experiència o les pors de cadascuna de les treballadores de qualsevol empresa, entre moltes altres confluències. Aquesta interseccionalitat laboral sovint provoca que no surtin mai a la llum greus desigualtats, que no s'encetin lluites justes,  dins d'un mercat laboral cada vegada més salvatge. Posar en comú un mínim de treballadors per assumir els costos d'obrir un conflicte és una feina que requereix molta energia prèvia: debatre, dissentir, confluir, compartir, escoltar, marcar un camí, negociar, valorar i llençar-se a les incerteses i neguits que es crearà, una vegada esgotada la negociació amb l'empresa, s'obri el conflicte i derivi a una vaga. Cap grup de treballadors inicia una vaga de forma arbitrària, sense negociar prèviament, tinguem-ho clar. Per això és important donar suport a totes les vagues. 

En el cas d'Acrylicos  Vallejo la feina prèvia i el plantejament del camí de l'assemblea de treballadores i el comitè d'empresa (amb la totalitat de CGT) ha estat espectacular, difícilment tornarem a trobar empreses on un 95% de les treballadores segueixi una vaga allargada en el temps. Dies de trobades, d'assemblees, de converses informals, d'analitzar el que succeeix quotidianament i la deriva empresarial, tot i ser una empresa que funciona a tres torns, amb diferents escales salarials i d'antiguitat. Una lluita consensuada i compartida, entre la majoria de treballadores d'Acrylicos Vallejo, que ha permès mantenir-la i finalment guanyar. Una intel·ligència col·lectiva que s'ha desenvolupat al llarg dels 26 dies de vaga i els mesos previs de preparar la negociació.

Ha estat un privilegi poder compartir estones a la porta d'Acrílics Vallejo amb les seves treballadores, escoltar les converses, dubtes i neguits que diàriament es generaven, de vegades fruit de la pressió de l'empresa, altres de les dificultats econòmiques que una vaga genera, però tothom amb un objectiu comú i que s'explicitava de forma constant: no deixar a ningú enrere. I és que la tasca de cohesió, d'escolta, d'entendre i compartir la lluita que la plantilla d'Acrílics Vallejo ha fet, al llarg d'aquests mesos tan complicats i intensos, ha facilitat que una vegada més s'hagi guanyat una vaga. Una vaga que ha estat recolzada per companyes de la CGT vingudes d'arreu del territori i de diferents sectors, el suport mutu que tantes vegades nomenem. Una vaga que també ha estat recolzada per artistes, youtubers i usuaris dels seus productes que demanaven perquè la plantilla estava de vaga i solidaritzant-se amb ella, fent públic el seu suport. Mostres que han arribat de diferents parts del  món, un suport també econòmic a la caixa de resistència que ha fet més forta a la plantilla. No estem soles.

Després de 26 dies de vaga s'ha aconseguit una pujada salarial de fins a 3010 euros bruts anuals. Un increment que beneficiarà especialment a aquells treballadors que tenen sous més baixos. També s’ha acordat un paquet d’ajudes socials per a tota la plantilla que inclou un suport a l’escolarització de 200 euros per a fills i filles de treballadors fins als 25 anys i un de 500 euros pel naixement d’un fill o filla. Totes dues ajudes es multiplicaran per 1,5 en les famílies monoparentals.

L’empresa també ha pres el compromís de millorar el protocol d’assetjament vigent, una de les reivindicacions històriques dels treballadors i treballadores. També s’ha signat el compromís de donar compliment als requeriments realitzats per inspecció de treball en matèria de salut i seguretat laboral i que des de CGT s'havia denunciat temps enrere.

S'ha tornat a guanyar una vaga, lluny de ser una excepció acostuma a ser la norma quan es planteja de forma ferma i amb recorregut, amb suport mutu i extern, fent-ne ús de les estratègies que un món hiperconnectat ens ofereix i que la nostra història i experiència sindical ens dona. Les vagues de Prezero i Secomsa són una mostra propera en el temps i l'espai. Una vaga per no deixar ningú enrere, per continuar pintant horitzons de lluita.

Un petit recull informatiu

La Fura

Eix diari

Tercera información

Diari Ara

 Canal Blau

Eldiario.es

El Periódico

Rebelde dentro de los rebeldes

Benvolgudes i benvolguts,

Avui toca una recomanació literària, des de la heterodòxia d’aquest blog em toca fer unes ratlles per posar en valor el primer volum de l’autobiografia del Yezid Arteta Dávila, nom que segur no us sona a res. Per això és important donar a conèixer aquest obra, ni que sigui per modestos blocs com aquest, perquè difícilment es farà des del mainstrem i no està el món sobrat de testimonis bibliogràfics com el seu. 

Rebelde dentro de los rebeldes és la descripció humana, social i política del temps viscut (del 1984 al 1996) del Yezid a les FARC, com bé explica ell mateix: “Traté de dibuixar la geografia humana con la que me topé en el camíno”. I ho fa amb una mirada  on queda clar que “No es un ajuste de cuentas contra nadie, sinó un encuentro conmigo mismo, con mi destino.”

A la trobada amb sí mateix del Yezid em dona la sensació que es deixa poques coses guardades. Sense pudor, de forma directa, a bocaterrosa, sense  filtres, de forma meditada i sense atorgar-se cap medalla, en Yezid explica el seu pas per les FARC, des de com va entrar a la seva captura, passant pel Consell de guerra revolucionari que la guerrilla li va fer.

Rebelde dentro de los rebeldes és un text tan àgil com dens i intens. Tot i saber des del principi de text per on anirà bona part del camí, com una mena de mapa, en Yezid ens explica les misèries quotidianes de la guerrilla, els atzucats vitals i polítics que es generen, l’innocent esperança que mouen a bona part dels companys i companyes del Yezid. I com d’alienant pot arribar a ser una guerrilla, al igual que qualsevol exèrcit. I es que el relat militar del Yezid s’acaba convertint en un text antimilitarista de primer ordre, com acostuma a passar, per altra banda, quan s'explica sense filtres el fet militar. 

Podria semblar que la meva afirmació respon a un pensament propi, però conèixer personalment al Yezid em dona el privilegi  de fer aquest spoiler. Vaig conèixer al Yezid un 30 de gener del 2023, el dia de l’Noviolència a les escoles a Catalunya, un dia a on, en general, s’acostumen a dibuixar coloms de la pau i fer símbols de la pau en formats inverosímils. Aquell dia, a l’escola Teresa Godes i Domènech, vam programar la xerrada d’un amic de la Maria (mestra i companya de l’escola) amb un passat tant interessant com un present estimulant. Amb les quatre pinzellades que sabia del Yezid hauria estat una oportunitat perduda no escoltar part de la seva biografia: com es passa d'una guerrilla a ser un defensor i militant de la pau i els processos de diàleg per solucionar els conflictes i els problemes.

En Yezid va arribar a l’escola discretament, pertrexat amb una petita llibreta, la seva gorra i un munt de dubtes sobre com arribar a un públic exigent i 

desconegut per a ell, infants de 9 a 12 anys.  Entre relats de la selva i la seva conciutadana Shakira, els infants van escoltar embelesats parts de la seva vida, explicant que la violència i els exèrcits, siguin quins siguin, no ens donen la possibilitat de parlar, que són el camí més curt a la desolació i la destrucció. 

En la distància temporal, i amb el llibre llegit, penso que l’entrada del Yezid a l’escola va ser una mena d’acte de justícia poètica. La seva mare mestra, tan present a la seva vida i que creua tot el llibre, segur que l'acompanyava aquell dia. I és que ens explica, per exemple que, davant la tessitura d’anar a la crida del Consell de guerra “pesaron más las enseñanzas de mi madre, maestra de escuela, que el listón de valores adquiridos en mi dilatada militancia comunista (…) El decoro, para ella, era la piedra angular de su existencia. Eso nos enseñó en casa y eso enseñó a sus alumnos en a escuela.” 

Heu de saber que en Yezid ja treballa en la segona part de la seva autobiografia, els 10 anys que va romandre a la presó. De ben segur que es tornarà a guardar poca cosa, un camí ple de qüestionaments, per uns ideals que s’ esquerden tot i que no es trenquen. Seguidor de Lenin i permanent lector de Camus, el coneixement històric de la política mundial fa d’ell un  pensador heterodox, a la recerca de formes més justes, humanes i solidàries de construir un món just, habitable i humà, amb el compromís quotidià i de denúncia de la barbàrie capitalista. I amb un pensament clarament antimilitarista. 

El millor és llegir-lo, Rebelde dentro de los rebeldes, és un doble tret al cap i al cor. Només ens queda agrair a l’amic que el va animar a iniciar aquesta trilogia: “te iniciaste como militante de izquierda, mataron a muchos de tus camaradas, te fuiste para la guerrilla, viviste en la clandestinitad, combatiste, te hirieron, seguro que mataste y no te mataron, te apresaron y te condenaron , recuperaste la libertad y renunciaste a la lucha armada, te hostigaron y te fuiste del país, seguiste con tu activismo por la paz en el exilio, te volvieron a condenar y el estado te suspendió la sentencia. Si tú cuentas todo eso,  muchísima gente podrá acercarse a episodios que sacudieron a Colombia en las últimas decadas”

Rebelde dentro de los rebeldes, ha estat publicat per ICONO, una editorial colombiana, i el podeu trobar telemàticament a La Casa del Libro, o bé a la llibreria de Sants, la Ciutat invisible. També podeu contactar directament amb el Yezid al seu mail yezidarteta@gmail.com, els temps de la clandestinitat i les limitacions comunicatives  de la presó i la selva es van acabar!

Arribat a aquest punt espero que tingueu ganes de conèixer la vida del Yezid i de tantes altres persones per tal que ens continuïn inspirant per una societat antimilitarista. 

En Yezid, a banda d'innumerables articles, també ha escrit els llibres Descansen armas!; Relatos de un convicto rebelde  i La mala reputación.

Gràcies Yezid!

FILOSOFIA 3-18. Una eina pel pensament crític

 8è programa, 3era temporada, juliol de 2024, “Mal d'escola".    FILOSOFIA 3-18. Una eina pel pensament crític amb la Glòria Arbonés.

En aquest vuité programa de la tercera temporada conversem amb la  Glòria Arbonès, Directora del Grup IREF des de 2015. És professora de Filosofia per la Univ. Nacional de La Plata (Argentina), especialitzada en Philosophy for Children al IAPC (Institute for the Advancement of Philosophy for Children. Montclair State University. NJ). Va ser la introductora de Filosofía para Niños a l’Argentina el 1989. 

El 2003 es trasllada a viure a Barcelona i des de llavors treballa com a formadora i investigadora al GrupIREF (Barcelona). També té el Màster en Estudis del Feminisme de la Diferència (Univ. de Barcelona) i en Filosofia 3/18-FpN (Univ. de Girona). Des del 2 012 també és professora de Didàctica de la Filosofia al Màster de Professorat de la Universitat de Barcelona, i fins a 2022 ha estat la co-coordinadora del Màster on line Filosofia 3/18-FpN (Universitat de Girona). 

Participant i ponent a congressos, trobades, jornades, etc. a Argentina, Espanya, Mèxic, Itàlia i Àustria entre altres països. També és una de les creadores i actives impulsores de la Red Virtual de Filosofía para Niños a través de la qual alumnes d’escoles d’Argentina, Colòmbia, Mèxic, Estat Espanyol i Filoscoles i Filoinstis de Catalunya, es troben per fer comunitats de diàleg.

En aquest vuité programa hem comptat amb la presència a l'estudi del Roger Fusté, el pressentiment educatiu del Jordi Solé Blanch i la píndola literària de la Puri Pinto a Literatura amb guix.

Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més de Pupille per la seva música per vestir les seccions del programa. A la Laia Batlle i @DomenysRadio per l 'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu! 

Per acabar, gràcies per escoltar Mal d'escola!

Bon estiu! Ens retrobem a l'octubre!

Bibliografia

Lipman, M; Sharp, A i Oscanyan, F. "Filosofia a l'escola" EUMO editorial,  Vic, 2019.

Clarisaa Pinkola Estés " Mujeres que corren con lobos" Ediciones B, Barcelona, 1988.

Us recomanem molt especialment la web del grup IREF  https://www.grupiref.org/

Temes musicals

Doctor Deseo (2014) Busco en tus labios, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.

Leon Gieco (2001) La Memoria, del disc  Bandidos rurales,  editat per EMI.

De Pupille (2005) ¿Hay alguien ahí? del disc  Himnos Olímpicos, BCore.

Elogi de la proximitat

Ens ha deixat la Imma i un calfred recorre la meva memòria més immediata i propera. Difícilment hagués coincidit amb ella en un altre lloc que no hagués estat on ho vam fer, al Montmell. Ella com a alcaldessa i jo com a humil mestre primer i orgullós director de la petita escola del poble després.

Les nostres diferències de pensament polític eren massa grans per treure-les a passejar més enllà del Montmell, per això el nostre pensament, i sobretot acció, es va circumscriure a l'objectiu comú que teníem: l'escola Teresa Godes i Domènech. Una tasca i un lloc comú i compartit, la dignitat de l'escola pública al Montmell.

La seva presència, persistència i feina va fer possible que el Montmell tingui un nou edifici escolar, sense ambigüitats. Mai va deixar d'apretar al Govern de torn, amb mocions i esmenes, per tal de dotar al Montmell d'un edifici escolar digne del segle XXI. Un camí tortuós amb reunions i visites que no albiraven un futur positiu, amb crisis i retallades corcant possibilitats. Un camí que va trobar la llum al març del 2017 quan es va aprovar l'esmena 466 del pressupost i que permetre iniciar un altre camí, el de la construcció de la nova escola. Una aprovació exemple del seu compromís per aconseguir el bé comú del seu municipi, per sobre de sigles i apriorismes.

No fingiré i deixaré de dir que negociar amb la Imma requeria de molta preparació i tenir clar l’objectiu, a més d’obviar els dards que posava sobre la taula si la cosa s’embolicava. Dona forta i vehement, la seva franquesa era el millor antídot per comptar sempre amb ella, fos quin fos l’encàrrec: comprar violins i violoncels per a l’escola o convertir el centre cívic en edifici escolar provisional, per exemple. I és que la seva proximitat no era només pujar pel carrer Major, camí de l’Ajuntament, per veure-la.

Una de les vegades que vaig fer aquest camí va ser per casar-me, un divendres previ a la fira dels oficis del Montmell. I la meva mare que, com a la majoria de mares és una sàvia, em va dir: “Que buena mujer es la alcaldesa, me ha dicho que ahora se quita el delantal y sube a casaros.” 

La Imma ja no hi és amb nosaltres, però podem seguir comptant amb la seva obra de govern, amb les xarxes humanes que va connectar i amb el mestratge de qui no va girar la cara davant problemes i conflictes quotidians.

Et trobarem a faltar, que la terra et sigui lleu, Imma. 

El 25 de març de 2023, a la inauguració de l'escola

 

Al 10è Passeig literari de la Joncosa del Montmell, la Imma va participar en tots.

La identitat docent

 7è programa, 3era temporada, març de 2024, “Mal d'escola".    LA IDENTITAT DOCENT    amb la Paula Sanchez Gil.

En aquest setè programa de la tercera temporada conversem amb la Paula Sanchez Gil. És mestra d'educació primària des del 2009 a Madrid, actualment forma part de l’equip directiu de la seva escola d’infantil i primària. Interessada per la Memòria i la crítica de l’educació, des del curs 2022 cursa estudis de doctorat a la UAM, on investiga sobre dissidències front l’imperatiu innovador als centres educatius públics. Com a mestra, s’està formant en processos de digitalització i en educació basada en evidències per entendre millor aquest imperatiu. 

El seu espai de militància sorgeix des de la seva escola pública, des d'on treballa pel teixit associatiu del barri en col·laboració amb companyes d'altres centres, espais veïnals i grups de recolzament a les famílies, especialment en temes de vivenda i recursos per i per a les menors.

Com no es mestra a temps complet, al seu temps lliure li interessa temes com la memòria o la història, malgrat la realitat és que el que més li agrada fer, quan té una estona, és deixar de fer coses. O al menys intentar-lo.

En aquest setè programa hem comptat amb el pressentiment educatiu de la Isa Lòpez Peñas i la píndola literària de la Puri Pinto a Literatura amb guix.

Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més de Pupille per la seva música per vestir les seccions del programa. A la Laia Batlle i @DomenysRadio per l 'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu! 

Per acabar, gràcies per escoltar Mal d'escola!

Bibliografia

Elisa Victoria "El evangelio" editorial Blackie Books ,  Barcelona, 2021.

Harold Entwistle " Antonio Gramsci, una educación conservadora para una política radical" editorial Akal, Madrid, 2023

Temes musicals

Doctor Deseo (2014) Busco en tus labios, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.

Sílvio Rodríguez (1994) Escaramujo, del disc  Rodríguez,  editat per  Ojalá.

De Pupille (2005) ¿Hay alguien ahí? del disc  Himnos Olímpicos, BCore.