La mirada d'en Félix

 La mirada d'en Fèlix. 

(Columna Mal d'escola de la revista Catalunya de juliol del 2026)

Félix Carrasquer

Fa 90 anys de la revolució social a Catalunya i coincideix de ple amb una de les revoltes educatives més importants dels darrers 40 anys. Un bon  moment per enllaçar revoltes i recordar d'on venim i part del camí fet. De les moltes figures educatives que van lluitar de forma activa abans, durant i després de la guerra civil, per una educació transformadora i llibertària vull destacar en aquesta columna la de Fèlix Carrasquer. Ell, que va viure cec bona part de la seva vida, ens dóna una mirada plena de llum i enllaça aquests dos moments tan separats en el temps com propers en les formes i les idees.

Tot i que en Carrasquer va tenir una llarga vida, i va escriure cinc recomanables llibres, és gràcies a la biografia que l'amic i professor Gianni Sarno va fer l'any 2015: Félix Carrasquer Launed. Un llibertari entre la llum i la foscor, l'hem rescatat del bagul de la història. Un petit llibre, editat per Lo diable gros, sobre la vida d'un pedagog conscient i conseqüent tota la seva vida.

Com una revelació,  amb sis anys, en Fèlix ja va contestar al seu mestre que "anava a escola per aprendre, no per obeir" amb el que podeu imaginar la resposta d'aquell "mestre", estem parlant del 1911 a un poblet de Conca. En Fèlix va fugir d’aquella escola, però no va deixar mai d'aprendre. Va ser un lector constant i voraç, un autodidacta convençut malgrat la seva precària visió.

El llibre d'en Gianni

En Carrasquer, com tants altres pedagogs de l'època, va aplicar, als diferents projectes i escoles que va obrir, el suport mutu, la col·laboració, el respecte, la llibertat i el diàleg cap als alumnes i entre totes les persones que hi participaven a l'escola, per a ell elements necessaris per fer una societat solidària. Promotor de la confiança en la llibertat i en la solidaritat com a principis fonamentals de l'educació, també "considerava més important la formació d'individus amb una clara consciència social, que s'interessin pels seus problemes econòmics i polítics, i capaços d'actuar per mirar de canviar la societat". 

Vet aquí que en aquesta revolta educativa del segle XXI, les treballadores de l'educació i bona part de les famílies hem seguit, sense ser conscients del tot, aquests preceptes del Fèlix: desenvolupar consciència social com a col·lectiu perquè estem fent una esmena a la totalitat al desenvolupament del sistema educatiu. Extenuades per anys de menysteniment i sosteniment d'impossibles, bona part del col·lectiu educatiu ha dit prou i ha començat a organitzar-se, primer amb la crida sindical, però des de fa mesos, des de l'autoorganització, l'assemblearisme i la determinació de la força que tenim quan ens ajuntem.

 Trobar-nos al carrer, als claustres, a les assemblees, mirar-nos a la cara, compartir temps i espai de lluita amb companyes desconegudes algunes i conegudes altres, ens ha recordat o descobert, segons com, el valor de manifestar i no callar, d'expressar-nos i dir el que pensem, d'ampliar demandes necessàries que eren agosarades i que, a poc a poc, hem vist que no ho són tant. 

Escrivia en Carrasquer del fet educatiu que "és ensenyar-lo a conèixer i investigar en un diàleg permanent amb els seus companys, i a mantenir viva la seva curiositat, investigant i cooperant fins a la fi dels seus dies". No se m'acut paral·lelisme més potent que aquest per enllaçar revoltes, educació i presència al món actual. D'aquest diàleg hi ha un crit que ho unifica tot i que no volem renunciar, la necessària inversió en l'educació pública, el famós 6% del PIB signat i aprovat pel Parlament l'any 2009. 

Manifestació del 20 de març de 2026

La revolució social i educativa que va viure i practicar Félix Carrasquer, entre molts altres, en aquelles tres primeres dècades del segle XX, va ser un llarg camí d'experiències i moltes renúncies, satisfactòries moltes, aniquilades altres. La seva mirada facilita la continuïtat en  les lluites. Serveixi com a recordatori, no venim del no-res, tenim unes experiències a les quals no hauríem de renunciar i sí reactualitzar en aquest món turbocapitalista.

Ah! No es pot?

Benvolgudes i -uts,

torna a ser 30 de març, avui fa 28 anys del judici que van intentar fer-nos per negar-nos a fer la Prestació Social Substitutòria (PSS) i la mili, a la Secció V de l'Audiència Provincial de Barcelona. Un dels milers que van fer-se als anys 90 a l'estat espanyol. Un judici que va ser un xic diferent, "pues me voy".

Deu fer uns 10 anys que vaig decidir recordar-lo cada any en constatar la fragilitat de la memòria desobedient. No interessa gaire, pel que sigui, les vegades que grups, organitzacions i persones hem plantat cara al sistema de forma organitzada i hem guanyat. Mai en tenim prou, les antimilitaristes mai vam celebrar la suspensió de la mili perquè el que també exigim és l'abolició dels exèrcits. 

Agafa aquest aniversari en ple cicle de mobilitzacions educatives, diria que el més important, organitzat i sostingut dels darrers 40 anys. Des de les mítiques vagues del 88, sí. No només per la quantitat de manifestants i personal educatiu en vaga, que ha estat enorme i s'ha mostrat en una pregunta que ha recorregut claustres i seus sindicals: qui entra al sorteig per fer serveis mínims del dia de vaga? Una pregunta que mai havia escoltat a un claustre, un dubte que no està ni normativitzat de forma clara. Mai hi havia hagut la necessitat, sempre hi havia esquirols disposats. En aquestes vagues ens hem trobat molts centres educatius on no hi havia quasi ningú predisposat a fer-ne, "reduccions i mitges jornades també?". 

Igual, o més important, és la constitució constant d'assemblees de treballadores a moltes escoles i instituts, la petició de fer claustres extraordinaris per part de docents i la mostra pública del malestar educatiu en forma de pancartes, accions conjuntes i manifestos. Accions inimaginables no fa gaire temps, que mostra una sensació majoritària i la pèrdua de por d'opinar i discrepar als claustres. Pensem-hi i, sobretot, no ho deixem caure. Autoorganitzar-nos, compartir debat educatiu i laboral, escoltar-nos. Cada dia, a cada centre.

Unes altres preguntes recorren assemblees i claustres, tot parlant de possibles accions per tal que el Departament d'Educació, o qui sigui que mani alguna cosa, escolti als professionals de l'educació: això es pot fer? I deixar de fer? La normativa ho permet?  De forma quasi immediata, a algunes que vam viure la campanya d'insubmissió als anys 90, ens ve al cap un petit llistat de coses a tenir en compte:

No ens vam preguntar si es podia o no deixar de fer la mili i la PSS. No volíem fer-la, teniem clars els motius i  vam tenir clares les conseqüències, la repressió que podíem (i vam) patir, judicis, presó, inhabilitacions diverses, multes. 

Valia la pena assumir aquests riscos? Més tenint en compte que, possiblement no guanyaríem res, a principis dels 90 només un boig pensava que un dia s'acabaria això de la mili i la PSS. Val a dir que al meu judici, al 98, la cosa ja feia aigues per tot arreu. Per això vam pensar en continuar provocant a l'estat i estirant les seves contradiccions. Tampoc ens vam preguntar si podiem marxar del judici, prou que ho sabiem, que no. I ho vam fer. No hem tornat a veure un acusat marxar del seu propi judici. 

Érem pocs, però estàvem carregats de raons de pes. I no estàvem sols, ben envoltats per petites assemblees per tot arreu, grups de suport i d'afinitat totalment compromesos i molt arrelats als entorns propers, als barris i les entitats locals que facilitaven desmuntar el relat públic i periodístic de la insubmissió, tota una colla d'éssers insolidaris, vagos i maleantes segons la premsa oficial. 

Cada assemblea d'insubmiss@s, cada grup de suport, feia en la mida de les seves possibilitats, des de la convicció i el compromís, sense ser herois, ni heroïnes, sense fer-nos trampes. Posant el cos, el temps i l'energia disponible per quelcom que pensàvem que era just i necessari: acabar amb la mili, la PSS i el militarisme.

Trobo, en aquest cicle de mobilitzacions educatives, part d'aquella energia: assemblees per tot arreu, accions múltiples coordinades per territoris, respostes diverses adaptades a les possibilitats de cada assemblea i centre. Una escola a cada barri que coneix directament les mancances de cada centre per respondre de forma real el discurs oficial de la "pluja de milions" del departament. I que té vincle directe amb l'entorn directe que l'envolta i per a qui treballa.

Diria que veiem clar els possibles beneficis d'aquesta lluita i cicle de mobilitzacions. Ara per ara, només parlem "d'arriscar" uns pocs centenars d'euros en vagues, potser alguna multa per tallar alguna via i, arribat el cas, ja veuríem si l'administració s'atreveix a fer-nos expedients disciplinaris per fer o deixar de fer allò que creiem legítim i necessari per cridar i mostrar com està l'educació pública a Catalunya. Aquest camí ja el coneixem algunes i, spoiler, no s'atreveixen quan no estem soles. Som molts milers de persones dient prou i que exigim el 6% del PIB en educació pública, per tenir una educació pública, digna, inclusiva i de qualitat.

Val la pena continuar insistint. No defallim.

Versió llarga i no editada del mateix video.

Blas, nosaltres seguim.

Benvolgudes i benvolguts,

Blas 

Se'ns ha mort el Blas i hi ha tot un món que estem de dol. Un món on hi caben molts mons, tots sota el mateix sol, des de L'Hospi a Boca del Cielo, la costa chiapanenca de Mèxic. Orfes d'un dels imprescindibles, no deixarem de pedalejar i caminar, ni que sigui perquè no ens esbronqui en veu baixa, amb mirada de "refilón", cigarreta encesa i somriure "guasón". Potser la millor manera d'explicar qui era el Blas, és continuar fent les coses que ell, i nosaltres, va estar fent al llarg de tota la seva vida. Sense grans ínfules, amb la modèstia i humilitat de no sentir-se important, tot i ser-lo. Gaudint la vida a glopades.

Blas i un servidor a Chiapas

En Blas era un ferm representant de la vella idea que ens crida allò de, gent fent coses que semblen petites, no se n 'adonen que aquestes es multipliquen, aquí i allà. Part de la seva herència és sumar sense deixar d'empipar, ni discrepar, ni dir la seva, amb el seu discret somriure provocador, clar. Fent xarxa, comunitat, grup de forma cooperativa, perquè el lideratge era paraula tabú en el seu vocabulari, no hi ha disfressa possible per intentar camuflar la paraulota amb adjectius molons: distribuït, repartit, democràtic, carismàtic o transcultural. Fora del focus era on podies trobar al Blas, sempre.

Presentació a l'Ateneu llibertari Alomà

Divendres 21 de novembre el vam acomiadar i, el mateix divendres a la tarda, la Bego  va presentar la seva primera novel·la, No creas una palabra, a l'Ateneu llibertari Alomà, a Tarragona. "El Blas no hagués consentit suspendre l'acte per la seva mort" deia la Bego davant el requeriment del dubte, una resposta que forma part de l'herència del Blas. Un manifest de la seva profunda amistat, viscuda i compartida a Mèxic.

Allà el vam recordar, sense nomenar-lo, la Bego parla a la seva novel·la de tota una comunitat que corre el perill de quedar amagada en els racons de la història. La història dels que no tenien lloc i el van haver de crear, des del carrer, escopint cap a dalt, confrontant amb els que arrossegaven una fosca història de 40 anys, plena de pors, repressió i contenció. Una conversa tendre, ben envoltades d'amigues i companyes heterodoxes, sense fum però amb cerveses posteriors. 

Presentació a la Clandestina

Com si fos una prova del destí, el dia següent, la Montse Santolino va obrir-nos el seu llibre a La Clandestina, un projecte cooperatiu i comunitari fet des de baix, a Roquetes, al barri de Sant Pere de Ribes i que vam organitzar des de l'assemblea anarquista Lluna Negra de Vilanova i la Geltrú. "Ens hauria matat" em deia la Montse davant del dubte d'aplaçar la presentació del seu magnífic En legitima defensa de classe. Un recull de les seves columnes, fetes amb moltes mans, transcrivint la veu del barri, posant-li dades i rigor. Una altra conversa era possible i ho va ser, novament amb gent diversa, càlida i tendre. Ferma i punyent. Perquè cal posar paraules a allò que hem viscut i fet i que paga la pena ser compartit, molt més del que ens pensem, ni que sigui per no repetir tants errors. 

Van ser dos dies d'homenatge que no havien de ser. Reconfortants, en comú, a espais cooperatius que construeixen comunitat i classe, amb amigues de l'ànima. No calia, Blas, ja. Però va ser. 

Com diu la Bego, els tenim rodejats però no ens hem adonat. Arrosseguem una genètica política de minories i perdedors com per pensar-nos guanyadors de res que no sigui sobreviure amb dignitat, de forma quotidiana. 

Remato aquesta entrada amb un vídeo per homenatjar-nos. Carrer, lluita, la Vake, Tus Vecinos, amistat, Tarragona, Coordi, música...El vídeo és del primer diumenge de novembre de 2012, a la plaça de la Font de Tarragona, al Paraules per la pau. L'acte que al llarg de 20 anys vam fer cada primer diumenge de mes, fes fred o calor, pluja o neu, a l'agost i el primer dia de l'any, de forma ininterrompuda, sense permís. Tot de gent que fa coses aparentment petites. Seguim-les fent, aquí i allà, en el format que vulguem, en comú, escoltant-nos, amb alegria, malgrat de vegades la pena de les pèrdues ens atrapi. Bridem per tu, Blas. Gràcies per la teva herència, bona part l'hem gaudit en vida teva. 

L'enyor m'ha guanyat.

Benvolgudes i benvolguts, 

en aquests temps de microblogs i missatges curts i ràpids que s’obliden i passen de pressa és un goig poder deixar per escrit alguns dels canvis que anem buscant i fent al llarg de la vida. Per a un mateix, per no oblidar, per compartir amb els éssers estimats i que participen d’aquests canvis. Per poder-los llegir amb el temps, amb la distància i la memòria del moment. 

Una estona de classe a la Joncosa

En aquests temps d'immediateses, he deixat passar tot un trimestre per explicar un d'aquests canvis, potser per copsar i col·locar les emocions i primeres sensacions d'un retorn gens previst, de l'obertura d'una nova etapa en un lloc conegut i molt estimat.

Explicar que he tornat a l’escola TeresaGodes i Domènech. Sí, he tornat a la Joncosa del Montmell, he tornat al Baix Penedès. Fa dos anys vaig tancar una etapa tan intensa com bonica. Dos anys després he obert una altra etapa en aquest mateix lloc, a peu del Montmell, a la muntanya del Baix Penedès. 

He de reconèixer que, quan vaig marxar, en cap cas vaig pensar a tornar algun dia. I menys tan aviat. Tancava una etapa tan bonica com intensa, era el moment de canviar professionalment.

La colla marinera del Llebetx

En aquests dos anys he tingut la sort d’estar a l’escola Llebetx, a Vilanova i la Geltrú. Dos cursos al SIEI Timó on he tingut la sort de compartir feina, temps, espai i aprenentatges amb un equip docent ple de saviesa i compromís. La sort de creuar-me amb alumnes i famílies que m’han enriquit i confiat el seu procés d’aprenentatge, dos anys d’emocions quotidianes, de petits gestos que donaven sentit a un tot. Em sento molt afortunat d'haver retornat a fer "només" de mestre, de poder focalitzar la tasca educativa sense haver d'estar a mil focs i fronts, de gaudir de la quotidianitat. 

Però com em deia una amiga no fa gaire, porto el Baix Penedès a sobre  meu. Ja són 25 anys vivint i/o treballant-hi i l'enyor de la fauna (i flora) s'ha fet massa intensa per a no escoltar la crida. He de reconèixer que vaig resistir-me a aquesta crida interna i inconscient, segur que hi ha 3 o 4 llibres d'autoajuda (o autoesclavatge) que m'haurien aconsellat no fer més quilòmetres, no anar a treballar a una comarca on la mancança de recursos de tota mena són molt més acusats que a les comarques veïnes (i ja és dir), fugir d'una comarca frontissa, maltractada i menystinguda. Però el "pàlpit" no minvava.  Un procés de dubtes, converses i repòs mental ha conformat aquest retorn a la Joncosa. Un procés llarg i amb incerteses, només faltava! I, malgrat tot, ha guanyat l'enyor. Que bé poder reconèixer casa pròpia, que bé que això pugui passar en un entorn laboral, quin luxe que no sigui només un edifici sinó tota una comunitat, activa i vital, convulsa i propera, coneguda i estimada. I un entorn privilegiat.

Ha passat un trimestre en què he pogut confirmar que la poesia no està feta per tenir raó, ni desmentir-la. La meva a-liada, la Maria, que té cites i poemes per a quasi tot, em va posar en la pista del Fèlix Grande recordant-me el seu poema "Donde fuiste feliz alguna vez...", us deixo la primera estrofa. 

L'olivera de l'escola Teresa Godes

Donde fuiste feliz alguna vez

no debieras volver jamás: el tiempo
habrá hecho sus destrozos, levantando
su muro fronterizo
contra el que la ilusión chocará estupefacta.
El tiempo habrá labrado,
paciente, tu fracaso
mientras faltabas, mientras ibas 
ingenuamente por el mundo
conservando como recuerdo
lo que era destrucción subterránea, ruina.

I  ni destrosses, ni murs, ni il·lusions estupefactes. El temps i la feina ha facilitat que continuï millorat un projecte educatiu humà, sense ingenuïtats i construint coneixement compartit i transformació comunitària. En un  trimestre he pogut confirmar el que ja anava copsant, a mossegades, amb visites puntuals, amb petites converses. Soc feliç d'haver tornat a fer de mestre al Montmell, sense improvisar, sense córrer ni tenir-lo previst. De vegades la vida és anar fent i desfent, com l'aprenent. 

L'enyor m'ha guanyat i, afortunadament, m'he deixat vèncer en aquest camí de viure, treballar i fer comunitat. De vegades la lluita és fer el desitjat amb l'oportunitat escoltada i sentida.  

La tercera hora de filosofia

4t programa, 5a temporada, desembre de 2025, “Mal d'escola". La tercera hora de filosofia.

En aquest quart programa de la cinquena temporada ens acompanya la Laia Cos. La Laia Cos és professora de música , d’anglès i de filosofia.  Mentre estudiava la carrera de filosofia va iniciar la carrera de Belles Arts per les seves inquietuds artístiques i va fer teatre a l’escola Nancy Tuñon. 

Es va llicenciar en Filosofia a la UB i va cursar un màster a la Universitat de Birmingham, al Regne Unit. També té el màster del professorat a la Universitat de Barcelona. 

En aquest màster va contactar amb el Grup IREF i el 2017 va anar a la Universitat Concordia, a Montreal, al Quebec, Canadà, per fer investigació a través d’un voluntariat sobre summercamps o Casals d’estiu de Filosofia. 

Més tard, el 2020, van portar a terme aquesta experiència a Catalunya de la mà del Grup IREF, amb la Glòria Arbonès, la Cristina Fernández, la Marta Horno i la Marina Clotet. 

També es va formar amb els successors de Matthew Lipman i Anne Sharp a Mendham, New Jersey. 

Actualment, forma part del GDIF (Grup de didàctica de la Filosofia de la UAB). Per "accident", és la impulsora de la plataforma Docents de Filosofia, perquè és inquieta i entusiasta. 

En aquest programa especial no tenim Pressentiment educatiu i la Literatura amb guix de la Puri Pinto.

Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més de Pupille per la seva música per vestir les seccions del programa. A @DomenysRadio per l'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu, a la Lourdes Meroño que ha gravat aquest programa, a la @laiabatlle i totes les que ens escolteu que ens animeu i encoratgeu a seguir amb aquest podcast.

Gràcies per escoltar Mal d'escola!

Temes musicals

Doctor Deseo (2014) Busco en tus labios, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.

PUPILLE (2005) ¿Hay alguien ahí? del disc  Himnos Olímpicos, BCore.

L'ètica animal a les aules

 3r programa, 5a temporada, desembre de 2025, “Mal d'escola". L'ètica animal a les aules.

La Sandra des  de Galiza

En aquest tercer programa de la cinquena temporada ens acompanya la Sandra Amigó. Diplomada en magisteri per la Universitat de Barcelona amb especialització en llengües estrangeres. Formada en Community Management i Forest School teaching. Ha desenvolupat la seva carrera professional en diferents projectes educatius en favor dels drets dels altres animals. El seu interès principal és ajudar a difondre l'ètica animal a través dels mitjans de comunicació i de l'educació per fer d’aquest món un lloc més compassiu per totes les espècies que l'habitem. És coordinadora de l'Aula CAE, centre d'ètica animal, vinculada a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment treballa a una escola a Galicia.

El Pressentiment educatiu ens l'ha fet l'Israel Falcó, geòleg i enginyer de mines, és docent de ciències naturals a secundària. Alhora, és activista en els moviments sindical, anticapitalista i per la sobirania alimentària.

Per acabar el programa podeu gaudir de la píndola literària de la nostra Puri Pinto a la secció Literatura amb guix.

Gràcies a totes elles!!

Des de Domenysradio per a tot el món

Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més de Pupille per la seva música per vestir les seccions del programa. A @DomenysRadio per l'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu, a la @laiabatlle i totes les que ens escolteu que ens animeu i encoratgeu a seguir amb aquest podcast.

Gràcies per escoltar Mal d'escola!

Webgrafia

Aula animal. https://www.aulaanimal.com/

Aula CAE. https://aula.cae.cat/

FAADA EDUCA. https://faadaeduca.org/

Fundació Etica Animal. https://www.animal-ethics.org/es/

Bibliografia

CARSON, RACHEL (2021). El sentido del asombro. Ediciones Encuentro SA.

SINGER, PETER. (2018). Liberación animal. Taurus.

TAFALLA, MARTA (2019). Ecoanimal: Una estética plurisensorial, ecologista y animalista. Ed Plaza y Valdés.

Temes musicals

Doctor Deseo (2014) Busco en tus labios, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.

PUPILLE (2005) ¿Hay alguien ahí? del disc  Himnos Olímpicos, BCore

Educar des de la invisibilitat

 2n programa, 5a temporada, novembre de 2025, “Mal d'escola". Educar des de la invisibilitat

En aquest segon programa de la cinquena temporada ens acompanya l'Eli Nin i la Sarai Rodríguez, personal d'atenció educativa (PAE) de centres públics.

L’Eli Nin treballa d'Integradora Social des de fa 19 anys. És educadora social. Quan va acabar la Diplomatura va optar per treballar d' Integradora Social a un Institut ja que, en aquell moment, els llocs de treball que l' oferien d'Educadora Social les condicions laborals eren més precàries que treballar en una categoria laboral inferior en un centre educatiu. Actualment treballa a l’NS Andreu Nin del Vendrell.

L'Eli, la Sarai i els de Mal d'escola a l'estudi

La Sarai Rodriguez Leon va néixer a Barcelona l'any 1981, de família humil i treballadora és la mitjana de tres germanes, que també es dediquen a l’educació, gràcies a uns pares compromesos amb l’educació de les seves filles.

La Sarai és una persona autònoma i independent, a més de Bcn també ha viscut a Vilanova i al Vendrell, on hi viu des de fa 20 anys. Va ser mare jove de dues nenes que ha criat sola des del seu divorci, moment que la van obligar a treure’s la plaça de TEEI (Técnica en educació Infantil) que ocupava de forma interina des de feia 13 anys. Una plaça que es va treure, amb nota, el dia que va fer 40 anys i que l’ha possibilitat treballar a l’escola on volia treballar. Una estabilitat laboral que li permet viure amb més tranquil·lat.

En aquest programa hem pogut gaudir i escoltar els àudios de dues treballadores d'educació, dues vetlladores i monitores de menjador, que també ens han colpit amb el seu testimoni. La primera és la  Vero Cidoncha vetlladora de salut de l'escola Llebetx de Vilanova i la Geltrú i estudiant d'educació social. El segon testimoni és el de la Roser Joanet, vetlladora, monitora de menjador i educadora social.

El Pressentiment educatiu és de la Jennifer Llorach. Tècnica d’integració social (TIS) de Terres de l'Ebre i professora col·laboradora del Grau d'Educació Social Facultat de psicologia i ciències de l'Educació de la UOC.

Per acabar el programa podeu gaudir de la píndola literària de la nostra Puri Pinto a la secció Literatura amb guix.

Gràcies a totes elles!!

Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més de Pupille per la seva música per vestir les seccions del programa. A @DomenysRadio per l'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu, a la @laiabatlle i totes les que ens escolteu que ens animeu i encoratgeu a seguir amb aquest pòdcast.

Gràcies per escoltar Mal d'escola!

Bibliografia

HONORÉ, CARL (2017). Elogio de la lentitud. RBA bolsillo

HOOKS, B. (1921). Enseñar a transgredir. Capitan Swing Libros.

Temes musicals

Doctor Deseo (2014) Busco en tus labios, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.

PUPILLE (2005) ¿Hay alguien ahí? del disc  Himnos Olímpicos, BCore.