divendres, 23 de novembre del 2012

La dignitat i la por


Estimades i estimats,

avui fa dinou dies que uns companys, treballadors de TELEFÒNICA, es troben en vaga de fam. Fa uns mesos la companyia va acomiadar a dos dels seus treballadors per trobar-se de baixa mèdica justificada. Ho va fer gràcies a la penúltima reforma laboral de l'estat, que va signar el PSOE i que permet acomiadar per causes objectives a treballadors que passin de la mitjana de dies de baixa de l'empresa. Acomiadar per estar malalt. Però és que, a més, un dels treballadors, en Marcos, ha guanyat els dos judicis contra la TELEFÒNICA. I el resultat ha sigut el mateix: acomiadat.

Podríem pensar que és poca cosa, dos treballadors acomiadats, amb la que està caient, a més indemnitzats...I resulta que per pensar així, per anar escoltant com plou a poc a poc, com ens anem mullant amb reformes i lleis sense aparent importància, resulta que així ens trobem els treballadors d'avui en dia, amb els pixats al ventre. Perquè ens pensàvem que plovia quan realment s'estaven pixant a sobre. Fantàstic.

Ahir, a l'acció contra les retallades a ensenyament que vam fer a Tarragona ( a sota està el vídeo), un membre de l'assemblea va dir que, si algun mestre tenia por de sortir a un vídeo on volem explicar les retallades que està patint l'ensenyament, es podia posar una caputxa o posar d'esquenes o fer alguna cosa per no distingir-los...

I és que així estem que, per denunciar la brutal pallissa que la classe treballadora està patint, amb la supressió de drets i serveis pagats per tothom, encara ens hem d'amagar no sigui que vinguin a per nosaltres! I diuen que estem a democràcia, mala democràcia deu ser quan t'has d'amagar per dir el que està passant.

La fotografia dels quatre companys que resten en vaga de fam ( desitjo una ràpida millora al companys que ho va deixar ahir per alt risc)  és un cop a la por. A cara descoberta, amb la mirada afilada per la gana i el pes dels dies, amb la ràbia dels que resisteixen a la ignomínia i ostracisme que TELEFÒNICA els vol mantenir, amb l'esperit dels que no es cansen de lluitar perquè es saben que no estan sols. Així imagino que s’han posat avui la samarreta de color groc que exigeix que s'aturi l'estafa a l'ensenyament públic.
 
Carlos, Marcos, Alberto i Laurentino
Sense corporativismes absurds, amb el gest del seu cos, amb la presència com a bandera ens estan fent entendre que això no és una lluita contra un acomiadament, sols. És una lluita que més val que comencem a col·lectivitzar i ampliar abans que ens ho acabin de prendre tot. Ja no val dir allò de avui han sigut, demà seran....no perquè, avui han sigut en Marcos i la Mari Cruz, però és que ahir i abans d'ahir van ser milers i milers de treballadores que van ser expulsats dels seus llocs de treball, o precaritzats. Milions de treballadors públics que hem perdut el 25% poder adquisitiu, centenars de milers de persones atrapades en les estafes bancàries.
 
Aquesta vaga de fam ens crida que no estem sols, que som milions i el món no és seu, com deia el Jose Agustín.
 
Moltes gràcies companys per recordar-nos-ho, moltes gràcies per posar-vos avui la samarreta llimona, la vida són colors i falta menys perquè tothom vegi que l'emperador va nu.

Una abraçada ben calorosa d'un que fa de mestre.


dilluns, 5 de novembre del 2012

Salve....


Estimades i estimats,


Passen els dies i augmenta el número de persones aturades al nostre país, bé, crec que ja és seu. Em aquest cas l’espasa de Damocles ha caigut just al meu costat, a la meva companya, la Maria. No recordava l’alta tecnificació que tenen les cartes d’acomiadament, crec que és cosa del temps. Fa més de 10 anys que vaig rebre la darrera i no recordava tantes dades ni justificacions legals.
El cas és que la Maria no es queda a l’atur perquè no tingui feina, de fet, encara estarà quinze dies més treballant perquè feina li sobra, projectes en tenen allà on fa feina. La cosa és que als que manen ara no els hi agrada ni la tasca ni el xiringuito on es fa aquesta tasca, una empresa que van obrir “l’antic govern”. Una empresa a desmuntar, tingui feina o no, tingui beneficis o no, el cas es cremar el que hagin fet “els altres”. I mentre seguim la resta mirant-nos el desmantellament sense saber ben bé que fer. Ara li ha tocat a la Maria, que ja té el cap i el cor ple de projectes, però en va ple el carrer. Els que hi treballem cada vegada més precaris, els que no hi treballen esperant i, de moment, els culpables miren i riuen d’amagat tot esperant que mai despertem d’aquest malson que és el seu somni.
La setmana vinent hi ha convocada una vaga general, de la que es parla ben poc. Una vaga convocada a nivell europeu i que és poca cosa, tenint en compte la singularitat, del singular. El que està passant es mereix molta més resposta i molt ens ensumem que això serà el pic de tot plegat ens uns mesos. Com a mínim convocat des de la barricada del oficialisme i de la planificació quinquennal. Una altra cosa és el dia que es comenci a desmarxar la cosa, a descontrolar. De moment la policia, que no és tonta, ja ha encarregat material antidisturbis a grans quantitats per l’any vinent...
No vénen temps difícils, ho són. Però en seran més difícils encara. Més val que ens anem entrenant i acostumant per entendre el que ha de passar.
Per endolcir tanta desgràcia aquesta cap de setmana ha passat tota una tribu per Tarragona que m’han acompanyat al llarg de 15 anys. No hi eren tots, sigui dit. Canosos alguns, en forma tots i totes, els caps de setmana com aquest no fan més que refermar-me en la necessitat de viure en xarxa, de compartir, d’escoltar i riure, d’aprendre i parlar, de mirar i abraçar. No és fàcil tot plegat, però en això estem, en provar-ho.
Fart de banderes i d’hipnotitzadors, espero que passin coses mentre intentem provocar-les. Concentracions, tancades, vagues....segur que en algun moment en creuem, d’anada o tornada.
Us deixo una cançó que l’Angel i el Jesús, part de la tribu que va baixar des de l’Hospitalet de Llobregat el cap de setmana, ens van regala al Paraules per la Pau.
Se hace de dia en la Vakeria......
 
 

dijous, 1 de novembre del 2012

El Lokal de Barcelona, són 25 anys....

Els 25 anys de El Lokal

El Lokal és un local situat al cor del Raval de Barcelona, d’ànima i praxis llibertària i esperit basat en el sentit comú i el suport mutu. Amb aquests trets identitaris és fàcil entendre perquè el Lokal ha sigut una cruïlla autònoma del moviment llibertari no dogmàtic de Barcelona i rodalies, l’ex-cinturó vermell de Barcelona...

L’Assemblea d’insubmisos de Bcn, a la que vaig participar al llarg de 10 anys, vam tenir el Lokal com a centre de reunió i permanència, mai millor dit, fins que ens vam dissoldre. Què vam fer plegats fundadors del CAMPI, restes del MOC i tot un consolat en rebel·lia de la revolució zapatista als pocs metres quadrats del carrer de La Cera? Aquesta circumstància  només s’entén des d’una forma de fer i estar que va més enllà del dogmatisme que ens acostuma a encorsetar als col·lectius que es tanquen per tal de protegir-se de possibles “infeccions” i perills ideològics i de pràctica.

Encara tenim pendent una assemblea entre aquells estranys, simpàtics i hiperactius cònsols zapatistes i els membres d’aquella heterogènia, i més estranya encara, assemblea antimilitarista que no es creia massa en ella mateixa i que acostumava a començar les seves assemblees amb la proposta d’autodisolució, i que podia acabar amb una proposta d’acció directa per pintar les àncores del govern naval de BCN, davant l’astorament militar. Una cita que quasi setmanalment ens fèiem al trobar-nos a la petita llibreria de El Lokal, pujant o baixant les diminutes escales del Kokal o a algun dels bars de la rodalia on continuaven les assemblees, de manera més informal, que ja era difícil. És una trobada que ja no es farà, cap dels dos col·lectius existeixen, es van autodissoldre fa un parell d’anys. No així les persones que participaven en elles.

El Lokal representa una part molt important de la Barcelona Rebel de final de segle XX i inici de segle XXI, és ben difícil aglutinar a un espai tant petit a gent tant diversa, és difícil trobar un espai on els neguits i necessitats puguin ser ben gestionades, sense protagonismes, des d’una ombra autoprotectora, amb la llum de l’esperança i el somriure irònic de la revolta intel·ligent. I sense esperar res a canvi...

És difícil d’entendre quan no s’han viscut directament certs moment històrics de la Karcelona postolímpica i del Millet, del cinema Princesa, les contracimeres, les trobades Intergalàctiques zapatistes i els seus caracols, la repressió policial i judicial, la por i l’alegria.  Saber que el Lokal continua obert, 25 anys després, és important per saber a qui pots trucar quan tens un  marró i necessites ajut sense dogma i sense haver de tenir un carnet d’afiliat. Segurament si truques és perquè has passat per allà i han conegut, participat i actuat amb la gent que li ha donat vida i que continua amb la praxis llibertària que al llarg de tot el segle XX ha il·lustrat els carrers de Barcelona. M’atreveixo a dir, amb somriure de revolta i certa ironia revolucionària,  que “no han fet més que continuar amb la tradició”.

Des de Tarragona alguns intentem, només intentem, seguir aquesta “tradició”...per molts anys companyes i companys!
 

Georg Trakl, al Dents i Ungles...

Estimades i estimats,
una entrega més del Dents i Ungles de la Maria Romano.

A més de dents, arbres, ombres, rates, malalts, corbs, vent i podridura. L'univers dens i al·lucinant de les fantasies de Georg Trakl. 


DIA DE DIFUNTS
Donetes i homenets, tristos companys, 
avui escampen flors blaves i roges
a les tombes, que omple una llum incerta.
Fan com pobres ninots davant la mort.

Oh, com semblen, aquí, angoixats i humils.
S'estan com ombres rere negres mates.
Sona al vent de tardor el plor dels no nats.
Hom veu també llums que es mouen errants.

Sospirs d'amants alenen entre branques
i allí es corromp la mare amb el seu fill.
Sembla irreal la ronda dels vivents 
i estranyament dispersa al vent vespral. 

Llur vida és tan confusa, amb mals tan foscos.
Déu, compadeix el turment de les dones,
i aquest lament de mort sense esperança.
Vaguen callats solitaris pels astres.


Textos: Obra poètica (Traducció de Feliu Formosa, 2012)

Música: Friedrich Cerha ("Und du...", "Verzeichnis - for 16 voices", "Neun Bagatellen"); Josep Vicent, Ars Ensemble, Joan Valent ("Pangaea", "La melodia cega"); Oomph! ("Augen auf!", "Labyrinth"); Wolfgang Rihm ("Dis-kontur", "Sub-Kontur", "Klangbeschreibung I-III: Klangbeschreibung II, for 4 women's voices, 5 brass instruments, and 6 percussion", "Deus Passus, "St. Luke Passion": Das ist mein Leib", "Tutuguri: IV.IV.Bild.Kreuze...das Hufeisen...[die sechs Manner ...der Siebte...]"); Faust ("Krautrock");  Die Firma ("Maschinenrepublik"); Schumann ("Kreisleriana, Opus 16"); Georg Friedrich Haas ("In Vain, for 24 Instruments - First Recording"); Ernst Reijseger ("Child's Footprint Duo", "Forgotten Dreams #4"); Ensemble Recherche, Salvatore Sciarrino ("In Nomine Nominis"); Radio-Sinfonie-Orchester Frankfurt - José Manuel Sánchez Verdú ("Ahmad-aswad (Para orquesta / 2000-01)").