dijous, 30 de desembre del 2010

Imatges i paraules. Un futur certer.

Las Corporaciones. Instituciones o Psicopatas, las patologia del comercio

"Hace 150 años, la corporación era una institución insignificante. Hoy es una presencia viva, dramática y persuasiva en todas nuestras vidas. Al igual que la Iglesia, la Monarquía y el Partido Comunista en otros tiempos o lugares, la corporación es hoy la institución dominante. Pero la historia hace caer a las instituciones dominantes. Todas han sido abatidas, reducidas o absorbidas en un nuevo orden. La corporación tiene pocas posibilidades de desafiar la historia.” ’The Corporation’ es una película dirigida por Mark Achbar y Jennifer Abbot que en tres capítulos de una hora se interna en el mundo empresarial psicopático. Está basado en el libro con el título ‘La Corporación - la persecución patológica del beneficio y el poder’, de Joel Bakan. La película, entre otros premios acaba de ganar el premio de la audiencia al mejor documental en el festival de cine de Sundance, al que por premura no se presentó, pero fue invitada especialmente y aclamada por el público.


diumenge, 26 de desembre del 2010

S'ha acabat!

Aquest és l'article que es publicarà a la columna Memòria invisible de la revista de la Coordinadora Tgna Patrimoni de la Pau i a la Bala perduda del Catalunya de la CGT. Columna simultània per dos molt bones, i necesàries, revistes. A vegades no calen paraules diferents per dir el que desitgem de forma tant clara.
Que passeu un bon cap d'any i ens continuem llegint, parlant, escoltant, estimant, cridant...

S'ha acabat!

Acaba un altre any i tinc la sensació que, tot i anar a pitjor en molts aspectes, ha hagut un canvi susbtancial respecte el que vivíem fa uns mesos. I és que, totes les sospites que es porten anys denunciant, els fets consumats i demostrats empíricament, les accions que evidenciaven l'aniquilament dels petits, dels pobres, dels pàries, dels desterrats, dels miserables...doncs bé, ara resulta que aquestes “menudeses” són públiques, vull dir que els mateixos instigadors o executants les havien deixat per escrit i ara han sortit a la llum pública. Lluny de sentir vergonya o por, aquesta colla de merdosos han carregat contra els que han difós aquestes informacions i fan servir, com sempre, la llei per aturar-los. Ho tenen difícil, però tenen altres estratègies per aturar o desligitimar el que vulguin aquest elenc de malparits.

Ha sigut un altre any deixant-nos enganyar, fent-nos els tontus, dissimulant que ens creiem els seus missatges i lletanies, les seves pregàries de recuperació economica: ”jo em continuo enriquint i tu et fots”. Retallar el sou als funcionaris per quadrar els comptes d'altres despeses, com la militar per exemple, augmentar l'edat de jubilació i base de cotització mentre els polítics ( els mateixos senyors i senyores que les legislen) tenen la màxima pensió cotitzant la meitat de temps que ho ha de fer qualsevol altre treballador, mentre les grans multinacionals prejubilen al personal que no volen, amb diners públics, amb 52 anys...

Segur que ja ho heu llegit això. Potser el que no heu llegit són les sentències, que sorten dos anys desprès de fer una vaga, al respecte dels abusius serveis mínims que l'administració obliga a fer als treballadors. Val la pena veure aquestes sentències per arribar a la conclusió que el que pretenen és ficar-nos la por la cos, enviar-nos a la seva policia per amenaçar-nos com a mamporreros, dir-nos que hem de complir les lleis quan són els primers que se les salten quan toca, o quan se les fan a la seva mida. Això sí, són demòcrates.

Fa uns dies ha sortit una sentència a Dinamarca decretant ilegals les detencions que l'estat danés va fer quan va organitzar la cimera del canvi climàtic a Copenaghen, fa un parell d'anys. Milers de persones detingundes arbitrariament, empresonades preventivamnet o jutjades per fer accions noviolentes, mentre la seva merda de cimera es podria entre abraçades i formalismes. Ho ensumo, falta poc, la seva merda olora massa, han perdut les formes perquè l'emperador va nu i cada vegada ho veiem més clar, per molt que s'entestin en dir-nos que vesteix de marca. I una merda, tot és una mala còpia d'imperis que ja van caure en altres temps. Organitzem el canvi, moguem-nos. Comença un nou any de ràbia i lluita.

dijous, 16 de desembre del 2010

A veure que tal.

Bones,
Més recuperat de la grip que m'ha tingut dos dies al llit ( i per tant de no anar a treballar a l'escola) aprofito per avisar-vos de la darrera liada en que ens fotut algunes. El tema no és nou ja que fa dies que en parlem sobre organització i formes de contrarestar el rodell del poder. I és que unes quantes persones ens hem decidit a fer una llista sindical per presentar-nos a les eleccions d'ensenyament del mes de febrer, amb les sigles de la CGT. Ja fa algun temps que en sóc afiliat a la CGT, sense més esforç que el de pagar la quota que hisenda em torna cada any. Ara és un pas més endavant, dubitatiu, amb clarobscurs però amb ganes per la gent que de moment s'ha apuntat a la cosa i amb la que espero que hi sigui al camí quan continuem caminem. Perquè no vull enganyar-me, ni enganyar-vos, això no és més que la cobertura legal i sindical per continuar fer el que un grup, cada vegada més nombrós portem fent des de fa uns 3 anys: tancades, protestes amb famílies al carrer, xerrades informatives amb elles, defensa de companyes i companys...amb una visió llibertària i formes de fer assembleàries. I es que, a banda de la majoria de persones que han fet el gest de firmar la candidatura, penso en altres (eh Jose, Busi...) que continuaran enriquint l'experiència. Aquesta és la gràcia de l'invent, no caure en els tics sindicals clàssics, difícil tasca, ja ho començo a veure.
De moment ja s'ha decidit que ningú, si  morim d'èxit, deixarà de treballar a l'escola. Com a molt mitja jornada. I disposició de les hores sindical clares i justificades. Passa que dels anem dalt de la llista ningú volem deixar de treballar a l'escola, així que s'haurà de compartir aquest esforç.
Com a objectiu ampliar la revolta, dignificar l'educació pública, continuar aprenent com mestre i persona, compartir experiències i no callar. Coses que es poden fer sense sigles, ni etiquetes, sí, cert. Però que vist com està el pati més val tenir una advocada darrera i, no ens enganyem, organitzats sona millor l'orquestra.
Ens seguim escoltant i xerrant.



dimarts, 14 de desembre del 2010

Refredats descontrolats


Avui a les cinc, quan ja havia deixat la canalla en mans de les seves families, em treia els mocs del nas i pensava en el mal de cap i la congestió que porto a sobre. Però no en el mal de cap en si, sinó en els mals de caps que podrien portar si vaig al metge a que em faci una ulladeta i m'envii cap a casa, amb el meu virus. I es que som varis els mestres que estem una mica tocats, que aguantem justets de forces i energies deguts a diversos bacteris. I que anem a treballar malalts. I és que si ens posem malalts el departament no ens envia ningú, ja fa dies que no hi ha nomenaments, deuen pensar que per tants pocs dies no val la pena enviar a un mestre a cobrir la baixa d'un mestre. Posar-se malalts per aquestes dates a una escola vol dir anar de bòlid, deixar moltes feines penjades: avaluacions, feines de final de trimestre, tancament de projectes... Com que resulta que som humans i treballem molts humans junts, casi 400 persones, podreu comprendre que és relativament fàcil agafar un virus, una galipàndria o una gastroenteritis. Ho enten tothom menys el departament, que no pensa que ningú es pugui posar malalt en aquestes dates tan nadalenques.
I ja veus tu als tontus dels mestres, saltant-nos 100 anys de lluita sindical pel dret a poder estar malalts i tenir dret a la baixa mèdica. Molts anem a treballar si o si, amb els nostres mocs i congestions, sabedors que si no anem difícilment es podran cobrir les necessitats mínimes dignes dels alumnes. Les plantilles són tan justes que dos baixes en una escola provoquen que s'hagi de fer la quadratura del cercle.
I pensava en els controladors aeris, si féssim us dels nostres drets legals, mèdics, reconeguts i no anéssim a treballar malalts. Aniria l'exèrcit també a ensenyar a llegir a la canalla?Ens enviarien a metges militars per saber si realment estem malalts? la premsa ens criticaria per posar-nos mallats en dates tan significades com aquesta? Les famílies ens criticarien ferotgement per no poder celebrar els festivals de nadal? I per no entregar les avaluacions? Com podríem fer entendre que la culpa no és nostre sinó de qui no envia els recursos humans necessaris per cobrir les contingències urgents i imprevistes?
Som nosaltres mateixos qui els cuidem les esquenes, qui consentim al departament que faci la política econòmica de reduir i apurar plantilles. Mea culpa, no em fio. Ho se. Suposo que si algun "tècnic" del departament llegeix aquest text tindria prous arguments per desmuntar-lo, parlaria de ràtios generals, de baixes a Catalunya, de plantilles augmentades. de mentides, de números manipulats al seu interes i conveniència. Jo no sé els números, però si sé que passa a les escoles, como molts de vosaltres. mestres, alumnes i famílies. I no ens enganyen.
Podria pensar que si no envien als militars és que no els importa l'educació? hauria de pensar que com que els mestres no cobrem com els controladors no passa res? Tot és confós, cert, però hi ha idees que no costa d'agafar-les i no em crec als governs mentirosos i als mitjans de comunicació col·laboradors. Digueu-me descregut...

dijous, 9 de desembre del 2010

Descontrolats!!

(Aquest és un post d'en Xavier Diaz, un senyor que tinc a la columna de la dreta de blocs, us adjunto aquest post per si no l'heu llegit. Posant el dit on cal)

Sé que aquest post indignarà molts lectors, tanmateix el que està passant avui, en què el govern ha enviat l'exèrcit a controlar l'espai aeri és la confirmació del que molts ja havíem anticipat. La suposada crisi no és altra cosa que un pretext per desarmar els drets individuals i col·lectius i propiciar la imposició de mesures econòmiques de xoc per imposar els beneficis de la cleptocràcia internacional.

Certament, estic content de no haver-me vist atrapat en la vaga salvatge dels controladors aeris. Tanmateix, en la contaminació mediàtica que avui ha envaït ràdios, televisions i diaris, pràcticament ningú no fa referència a la privatització dels aeroports, la qual cosa, tenint en compte l'experiència d'anteriors experiències, suposa un cop d'estat antidemocràtic que implica una dramàtica supressió dels drets dels treballadors, i una estafa a gran escala. Com a copropietari dels béns públics, ningú no m'ha demanat permís per regalar aeroports a gent que només busquen beneficis a partir de la retallada de drets dels treballadors, o del deteriorament del servei, o de l'abús a l'usuari, moneda corrent entre els antics monopolis avui privats.

És clar, els controladors són els bocs emissaris ideals. Algú fàcilment a qui pot atacar-se. Tanmateix, i encara que no tingui cap amic entre ells, allò que els han fet (carregar-se unilateralment les seves condicions de treball sense cap capacitat de negociar res) és un crim, una agressió, una humiliació.

S'entén doncs, una reacció enfurismada. Després que el govern, i el ministre Blanco, hagi repartit tantes mentides i hagi violentat l'estat de dret, l'anunci de la privatització ha provocat aquesta situació, amb milers d'agreujats i persones que hauran patit greus prejudicis. Tanmateix, què fer quan un govern ha imposat la seva voluntat i els treballadors no han tingut cap possibilitat d'evitar la degradació de les seves condicions. No vinguem amb el discurset que són uns privilegiats i tal i qual. Blanco ha comès un abús de poder extremadament greu, quan ha degradat un col·lectiu tot saltant-se els més elementals principis democràtics.

El problema és que, després dels nous "atacs" dels suposats inversors, el govern ha tirat endavant mesures similars a les adoptades pels dictadors llatinoamericans dels setanta i vuitanta, i amb conseqüències tan dramàtiques per a les seves poblacions que encara no s'han pogut revertir. I, per tal que quedi clar, com en la millor tradició autoritària espanyola, després d'aplicar teràpia d'Audiència Nacional i Tribunal Constitucional, ara tira de l'exèrcit.
És molt greu el que està passant. I encara més, la indiferència de la gent.

dijous, 2 de desembre del 2010

Malalai Joya


Avui us enganxo un article que fa uns mesos vam publicar al Catalunya la revista de la CGT (i ara també Papers de les illes Balears). El faig coincidir amb el fet que aquest cap de setmana la Maria va traduir l'article a l'anglès i una bona gent l'ha penjat a una web que és per a mi, i segur que per molts de vosaltres, un símbol de resistència i dignitat antimilitarista.La web de la Malalai Joya, activista i resistent afgana, diputada expulsada del parlament per dir als senyors de la guerra ( i diputats) que eren pitjor que els animals d'un estable. La Malalai que ens va visitar fa uns mesos i ens va deixar el testimoni de la seva militància contra la guerra que la te convençuda del seu final. Un final al que no renuncia per callar. Exemple de lluita, exemple de vida, persistent i ferma.
Aquest article està fet amb motiu de l'entrega del premi de El Mundo d'en Pedro Jota per la "seva labor humanitària". Un premi que li volien entregar ben vestida, tal com li van "recomanar", I ella, desobedient, ho va fer.
Us deixo l'article aquí en català i el link de la pagina web on el podeu trobar en anglès, val la pena visitar la web de la Malalai, té un apartat en castellà.
Per cert, la Tal, l'altra gran amiga m'ha recordat avui que ja fa sis anys que va estar per darrera vegada a Catalunya...com passa el temps!

Amigues
Sabut és que als conflictes armats que han hagut al llarg de la historia moderna (i no tan moderna) les dones han tingut un repetit protagonisme. Quasi sempre en forma de víctimes per partida triple (mares, companyes i en carn pròpia), moltes altres vegades també fermes opositores de les guerres que les massacraven. Malauradament, la inclusió d’una falsa igualtat en el drets de les dones està fent que un nombre important de dones participin en les operacions militars, fent replantejar l’innatisme antibèl•lic femení.
Avui vull parlar de dos amigues que han passat per Tarragona a explicar-nos la seva lluita contra la guerra. A la primera li van donar un premi el passat mes de juny, per la seva perseverança i resistència contra, ni més ni menys, els senyors de la guerra de l’Afganistan i les forces de l’OTAN, entre els quals no hi ha tanta diferencia. És difícil creure com una dona tan petita i tan jove com la Malalai Joya planti cara de forma quotidiana contra enemics comuns tan poderosos. Però ho fa i amb la paraula i la seva actitud com a arma. Una mica de mal els hi ha de fer quan l’han intentat assassinar cinc vegades, ho dic pels que pensen en els antimilitaristes com a “comeflores”. El premi era un reconeixement públic del diari El Mundo vers la feina política de la Malalai, però un conjunt de incoherències politiques de primer ordre amb l’Esperanza Aguirre donant-li en mà el premi a la Mejor Labor Humanitaria a la Malalai, una “política afgana que lucha por la libertad y contra la opresión”. Com us podeu imaginar, l’entrega d’aquests premis eren l’excusa perfecta per muntar una festa on hi anés lo més granat de la societat influent burgesa i política espanyola, gent perfectament vestida per l’ocasió. I allà havien convidat a la Malalai Joya que ha dit per activa i per passiva, que portar el burca a Afganistan la permetia desenvolupar la seva tasca política de forma discreta i en una relativa tranquil•litat. I com que són festes on (suposem) s’intenta que res quedi enlaire des de l’organització la van insistir en que portés un” vestit de mudar”. I ella va complir, de la manera que ens hauria agradat a totes les persones antimilitaristes fer-ho: va anar a la festa i va recollir el premi amb una samarreta on es llegia ben clar “No to NATO”. Allà ha quedat per a les hemeroteques i per a la nostra memòria antimilitarista la foto de la nostra Malalai i l’Esperanza Aguirre juntes per un moment, digna una, esquiva l’altra. Ben mudades les dues.
I és que com deia la Tal Haran, la nostra amiga que intenta trencar murs israelians, el fills invisibles de l’antimilitarisme uneixen el pensament i les formes de fer de milions de persones al món i creen una xarxa que, a vegades , es fa visible i ens recorda que l’hem de seguir teixint, fent memòria si s’escau. Sort de Malalai’s i Tal’s, les nostres amigues no invisibles.

dimecres, 1 de desembre del 2010

No ve a cuento però més val tenir-ho present.

No tinc ni idea perquè m'ha vingut a la ment un esdeveniment que vaig viure fa uns anys a la Palestina ocupada. Anàvem a visitar a un amic de la nostra amiga Tal Haran, a un un poble situat a l'estat d'Israel, habitat per palestins i molt a prop del vergonyós mur jueu. El senyor, molt amable i il·lustrat, pertanyia a un grup comunista laic palestí, havia estat estudiant els seus anys joves a Bulgària i tenia món i una ment oberta.  Aquest bon home  ens va ensenyar la biblioteca del seu poble, amb orgull i admiració pels que havien col·laborat a mantenir-lai ampliar-la. I defensar-la. I és que no només als jueus no els interessa que els palestins s'informin, aprenguin, es relacionin...sinó que la biblioteca s'havia convertit en un dels pocs llocs del poble on podien coincidir nois i noies en condicions d'igualtat, mirar-se a la cara, parlar d'una forma més o menys normal (tot i que a les biblioteques no és pot parlar en veu alta!) amb gent desconeguda. I això als emergents poders religiosos islàmics no els hi agradava massa. Fa temps que no pregunto per ells, ho faré. Mentre, aprofitem la possibilitat que tenim de veure'ns, parlar-nos, comunicar-nos, criticar, compartir, cooperar... en veu alta i de forma discrepant. Cada vegada és més difícil sense semblar un delinqüent en aquest primer món tan democràtic.

Si cliques aqui tens un exemple