Madrid em mata

Aquest cap de setmana he tingut el plaer de baixar a la capital de l'estat. Bons amics, el barri de Lavapies en tot el seu esplendor, sense pluja, bons bars...Bé, molt bé. El tema és que, a vegades, els meus viatges per la meseta s'acompanyen de converses sobre allò que allà en diuen el "problema catalán", ay, que me parto!

Converses amb persones que no formen part del cercle més intim i estret, val a dir, sinó del persones que es nodreixen exclusivament dels diaris, ràdios i televisions espanyoles. Unes converses que m'agrada tenir per saber realment i a peu de carrer com està el tema del "problema catalán", un problema que no existeix però molts viuen d'ell. Increïble, però cert. Vaig tenir la mala sort de seure a sopar amb una parella que deien ser d'esquerres ( al principi del PSOE, ara del UPyD, el negoci de la Rosa Diez), pintava bé la cosa ja que vaig adjudicar un cert criteri a la pintoresca parella. I van caure absolutament tots els tòpics sobre Catalunya des de la villa y corte: la marginació de les persones que no parlen català a Catalunya, la persecució dels nens, adults, animals, etc que no tenen el català com a llengua vehicular, la impossibilitat d'aprendre el castellà degut a la repressió d'aquest idioma a Catalunya...no es van deixar ni un! 

El clímax va arribar quan li vaig dir que jo havia nascut a Andalusia, allà es va acabar d'indignar i va dir allò de: "lo que es peor es que los que no sois catalanes seais mas catalanes que los mismos catalanes!!" ai!! I jo que això de ser, català, andalús, santboià, baixllobregatenc, tarragoní, vendrellenc o hospitalenc ho porto malament vaig dir, fins aquí hem arribat! Deixa'm ser el que jo vulgui ser i no el que tu vols que jo sigui. I no, em va dir que mal que em pesi em va dir que jo era andalús perquè havia nascut a Andalusia. Pos vale, a sus ordenes, vaig pensar, vaig agafar la cadira i vaig anar a l'altra punta de la taula.

I es que hi ha multitud de persones a la meseta, bombardejades diariament amb la premsa espanyolista, que pensen el que aquesta curiosa parella vomitava. I no els hi faltava raó, el problema que tenim els catalans és que no podem ser el que volem ser, i en el meu cas no és ser català o no català, sinó que hi hagi justicia social, més enllà de la merda de banderes. Ais, Madrid!

Mounth Whitney

Mounth Whitney no és el nom d’una cançó de blues, ni el d’un barri d’alguna ciutat de la costa est americana, ni el d’una església anglicana... o potser sí. Tant és. El que vam saber els habitants de Tarragona fa uns dies és que era el nom d’un vaixell de guerra que venia de l’Iraq. Un dels instruments amb què l’ordre mundial (que ja comença a no ser nou) tenia desplaçats els seus gossos de matar en aquell “teatre d’operacions” on moren centenars de persones cada dia per la seva violència. En aquest cas, el vaixell en qüestió no feia exhibició de grans canons, ni de molts metres, ni de molts milers de soldats que, desprès d’expandir la misèria mortal per un país desconegut per a ells, tornaven a la seva pròpia misèria, qui sap si a contagiar de la seva ruïna humana als que els envoltin i els aguantin. No. El Mounth Whitney és un vaixell de guerra que té com a funció servir com a centre de comandament, per dirigir els mortals objectius intel•ligents, per decidir què s’ataca avui i què s’ataca demà.

I justament va arribar a Tarragona el mateix dimecres que, la justícia d’aquest Estat, volia jutjar a 8 persones per pintar al terra de la ciutat, per dir que estem fartes i cansades de la brutal despesa militar anual. Va ser una escena paradoxal i molt plàstica veure com, al mateix moment en què el vaixell assassí atracava al port de la ciutat, 8 persones esperaven ser jutjades per denunciar el malbaratament de recursos i la construcció d’enginys assassins i clamar per l’ Objecció fiscal a la despesa militar.

I això passa a una ciutat on l’ajuntament diu públicament que defensa la pau, un ajuntament que volia enganyar al comitè que triava la capitalitat cultural europea, amb un eix sobre la pau que possibilitaria que un vaixell ple d’artistes de Tarragona voltés pel Mediterrani pregonant aquest missatge. Una ciutat on van votar 10.000 persones contra la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona l’any 2003.

El judici es va suspendre fins el novembre, el vaixell va marxar quatre dies després, però uns i altres tornarem. Nosaltres a pintar el terra i al jutjat, els militars a atracar als ports que buròcrates i polítics amoïnats cedeixen en nom de la pau. La seva pau, la pau dels cementiris.

Fa uns anys, l’anterior alcalde de Tarragona ens va acusar de militaristes mentre ell es declarava antimilitarista i és que, segons ell, els militars defensen la pau i nosaltres intentem imposar la nostra visió. Més enllà de si s’havia pres la medicació aquell dia, que sovint oblidava, aquesta és una visió i un discurs que, dins de l’ordre mundial, va agafant força: que quedi clar qui són els violents. I és que, aquell dimecres d’octubre, uns estaven atracats al port tranquil•lament i altres estàvem esperant ser processats. 

com podeu observar, el Mounth Whitney existeix.

Vaya semanita!

El dia del judici, dutxats i preparats

Agafo el títol del programa televisiu que va obrir aquest bloc.I es que la setmana passada va ser rica en esdeveniments. Diguem-ne que tot va esclatar (ui! perdó) el dimecres 6 quan a vuit membres de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau ens van intentar jutjar per unes pintades que vam fer al mes de juny, amb l'objectiu de visualitzar la campanya d'objecció fiscal a la despesa militar. Una despesa que a l'estat espanyol puja a 50 milions d'euros diaris en aquest concepte.

La convcatoria al judici va ser un èxit, va venir força premsa i molts amics i amigues a més de gent de l'USTEC, d'IC-V, de CGT...la llàstima va ser que el jutge va decidir no fer-ne el judici perquè li va faltar un paper d'un dels encausats que est troba Colombia per tal de no deixar-lo en indefensió. Un paper que fins el dia anterior no semblava imprescindible. En fí, propera data de judici el 10 de novembre a les 13h05. Us adjunto el retalls de premsa del dia on s'explica el que va passar, a més d'unes fotos pròpies del dia del judici i del dia de l'acció.

http://www.tv3.cat/videos/3134610/TN-comarques-Tarragona-06102010

http://www.tottarragona.cat/ca/societat/6967-la-plataforma-de-la-pau-demana-coherencia-a-les-autoritats-civils-davant-larribada-a-tarragona-dun-vaixell-de-la-vi-flota.html

Caminem?

http://www.tottarragona.cat/ca/societat/6962-atraca-al-port-de-tarragona-el-vaixell-de-guerra-nord-america-mount-whitney.html

http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=11532
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/313180-ajornat-el-judici-als-autors-de-pintades-contra-els-exercits.html

I és que ha donat la casualitat que mentre érem a seu judicial feia la seva entrada al port de Tarragona un vaixell ianqui que venia directament de l'Iraq, el Mounth Whitney, un vaixell logístic militar, aquell que diu on han de caure les bombes intel·ligents (perdó per l'oxymoron).
Així,  a més de treure el comunicat que us adjunto més abaix, vam estar quatre dies repartint octavetes i enganxines pel centre de Tarragona amb la doble funció d'avisar a la ciutadania i de poder informar als soldats americans que no eren benvinguts, de forma pacífica es clar.
Crec que els dos objectius es van assolir mínimament: de les més de 1000 octavetes repartides una desena va caure a mans militars americanes. Poca cosa pel mal que fan, cert.

Per acabar us deixo amb el comunicat sobre l'arribada del Mounth Whitney:

 

"Aquest matí ha coincidit en el temps la paradoxa militarista de la ciutat de Tarragona: mentre es jutjava a 8 antimilitaristas de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau per denunciar la despesa militar (50 milions d’euros diaris a l’estat espanyol) la ciutat, que es va declarar fa uns anys ciutat de la pau, continua acollint vaixells de guerra, aquesta vegada en “escala de rutina” ha atracat el Mount Whitney, vaixell de la VI flota nord-americana. La rutina es refereix a ocupar països, assassinar innocents, robar recursos... La rutina d’aquests soldats a Tarragona serà més semblant al repòs del guerrer, un parèntesi per oblidar i esborrar del cap dels militars els horrors sembrats a l’Iraq.
Des de la Coordinadora volem manifestar el nostre continuat rebuig a aquesta presència militar, un sentiment que creiem molt estés entre la ciutadania de Tarragona tal com van manifestar les més de 10000 persones que s’oposaven als vaixells de guerra en el marc de la consulta contra la guerra del 2003, les multitudinàries manifestacions contra la guerra del mateix any, i les prop de 5500 signatures contra l’arribada de vaixells militars a Tarragona el 2004.

Exigim de les autoritats civils que siguin coherents amb els seus discursos i decisions, una ciutat que forma part de la red internacional de “Mayors for peace” , que volia assolir la capitalitat europea de la cultura amb un discurs de pau enviant vaixells culturals pel Mediterrani, que va aprovar a un ple municipal al Febrer de l’any 2003 que és una “ciutat contra la guerra”...
Des dels moviments socials i la ciutadania en general continuarem cridant No a les guerres i a les seves eines de matar.
Fora vaixells de guerra del port de Tarragona". 

 

 

Lluny de negar l'evidència, afirmem la major: prou de despesa militar!!