diumenge, 29 de gener del 2017

Caterina

Benvolgudes i -uts,

reprenc el bloc per deixar constància, en negre sobre blanc, de la marxa de la Caterina. La Caterina va arribar començat el curs 2007-08 a l'aula E de la Muntanyeta, no recordo si ja havíem plorat al Raül. Però sí que recordo que la seva arribada va ser una injecció d'alegria, d'entusiasme i energia que ens va encoratjar a continuar fent de la Muntanyeta un espai on viure i riure, malgrat tots els "malgrats". Que no són pocs.

A la nostra aula la Caterina va tornar a ser la nena amb empenta, líder i amb esma que la seva mare ens havia dit que era a l'altra escola. Just abans que el desenvolupament d'una estranya malaltia li devorés gran part del seu teixit cerebral i la deixés sense poder controlar els seus moviments i parla. Entre altres afectacions que no li van permetre continuar els seus estudis de forma excel·lent com fins el moment.

Res de tot això va frenar la seva alegria, ni la recerca dels estímuls per intentar ser feliç, molt ben acompanyada per una gran tribu capitanejada per la seva mare, la Manoli. Faig un parèntesi: crec que està molt poc explicat el paper de les mares en els processos d'acompanyament dels infants i persones amb diversitat funcional que necessiten suport vital constant, tanco parèntesi però afegeixo que mai es reconeixerà prou aquest paper.

Caterina era un torrent de vitalitat que no deixava passar oportunitat per manifestar-la, a l'aula (recordes quan et cantava a l'orella l'inici de la cançó de l'orquestra Mondragón? Hola mi amor, yo soy tu lobo...) a les sortides, a les colònies, ai!  les colònies! Quina emoció! Dos nits sense dormir! Podríem dir com tots els infants, podríem dir com qualsevol nena que marxa de casa uns dies, podríem dir que la putada que et va fer la biologia no frenaria les teves il·lusions d'adolescent. Així ho vam intentar fer aquell curs 2007-08,  així ha estat després amb els teus mestres i, sobretot, amb la teva família, la teva gran tribu.

Deixes una gran forat, Caterina. Jo em vaig agafar una molt bona part de tu quan vaig deixar de ser el teu mestre. Ara, i molt més difícil en aquest adéu definitiu, els hi toca als teus pares i les teves germanes. Molts ànims en aquesta nova etapa de la vida. 

Us deixo dos testimonis, el primer és una foto d'una sortida que vam fer a la platja de Creixell aquell curs, com vam xalar tots! Sortim contents i alegres els dos, no era estrany, no penseu. El segon és un vídeo, no és el de Moving que sembla ser que era el que més li agradava a la Cate, però és molt xulo, com tots els que fa en Lluís, un gran mestre de la Muntanyeta i, per sort per a mi, gran amic.

Una abraçada a tots aquells que vau tenir la sort de conèixer i estimar a la Caterina.
Adios Caterina, seguiré siendo tu lobo...