dimarts, 10 de febrer del 2015

Diluir



Estimades i estimats,
Aquesta és la Bala perduda de la Revista Catalunya del mes de febrer....

No us ha dit mai cap agent de l’autoritat allò de “disuélvase”? M’ha vingut avui al cap la frase arrel de reflexionar sobre el que entenc que succeeix cada vegades més a les nostres societats. I és que trobo que al sistema ja no l’interessa que ens dissolguem sinó que vol que ens diluïm. M’explico.

Si parlem en clau química, i tirem del diccionari, trobem que una dissolució (l’acció de dissoldre’s) és el procés pel qual una substància es dispersa en una altra substància i dóna un sistema homogeni. Vaja, quan un agent et diu això vol que agafis els teus lemes i pancartes i et barregis amb la resta de la gent, homogeneïtzant-te amb aquest totum  revolotum que transita tranquil·lament pel carrer. Però crec que el poder, que ens observa obsessivament, ha descobert que aquest totum revolotum de les dissolucions comença a coincidir massa en opinions, pensament i accions. I és quan s’ha de donar un pas més, cal diluir. Si tornem a tirar de diccionari ens trobem que diluir és disminuir la concentració d'una substància sòlida, líquida o gasosa, dit sobretot en el cas de les dissolucions. Si parléssim de vi diríem que aigualim el vi, com que parlem d’acció política, en l’ampli sentit de la paraula política, m’atreveixo a dir que seria contenir i obviar responsabilitats dels responsables que les han pres i amagat. És obvi que tothom ens equivoquem, faltava més, però no és tan obvi trobar càrrecs responsables (sigui on sigui) que diguin que s’han equivocat. 

I entenc que això succeeix perquè, el que cada vegada importa més, és diluir la responsabilitat del que exerceix la capacitat de decidir i executar per tal de no assumir les conseqüències. L’exemple clàssic podria ser el d’aquelles assegurances que no et cobreixen res després de prometre’t cobertures impossibles. O què em dieu dels polítics que camuflen les seves errades darrera de mars d’eufemismes, girs impossibles, excuses de mal pagador i acusacions directes de muntatge per part de tercers. Els mateixos que quan es descobreix un pastis, on tenien ficada la pota fins el fons, no tenen escrúpols ni vergonya en desmentir, canviar d’opinió o callar, sense més. I si cal mirar cap a una altra banda, es fa.

I de mentre passen els dies, s’acumula el patir, augmenta la ràbia i es visualitza la incontinència d’aquells que s’havien ajuntat al ser dissolts.  Diluïts esteu més guapos, dirien els que tenen la paella pel mànec, que no veieu que no us convé? Que no veieu que si us creieu les nostres enganyifes, circumloquis i jocs de mans pot venir qualsevol i fer-vos una mala jugada? I que aquest llop no siguem nosaltres? 

I així vivim, amb una pluja de desgràcies i pèrdues, adonant-nos que quan demanem responsabilitats als responsables, les respostes que acostumem a trobar culpabilitzen als que pateixen aquestes desgràcies, pèrdues i misèries. Serà que hem viscut per sobre de les nostre possibilitats...

diumenge, 8 de febrer del 2015

No ens faran callar, tot i que ho tornin a intentar.

Estimades i estimats,
aquest és l'article del Paraules per la pau del mes de gener del 2015.
Sembla ser que ha entrat en vigor l’anomenada Llei Mordassa. Fins ara podríem dir que tot allò que castigarà aquesta reforma de la llei es podia fer sense conseqüències: fotografiar a policies cometent presumptes delictes, encerclar organismes oficials, convocar manifestacions sense autorització expressa...Aquest país era el paladí dels drets de de protesta, tothom sap que fins aquesta llei no es tancaven diaris pel que deien, ni s’empresonava persones pel que escrivien, ni atonyinava manifestants asseguts a la va pública.

De fet tothom sap que les set anarquistes empresonades ara mateix ho són per la nova llei que sembla castigar la lectura de certs pamflets o tenir certa ideologia. Els 4 de Tolrà, els 3 de Gràcia, els 2 Bastoners de Gràcia o la Núria Pòrtules, per fer una sinistra cadena numèrica repressiva, van ser mers accidents, no?

Imagino que a ningú de vosaltres s’ha dirigit mai cap policia i us ha amenaçat, de paraula o de fet, amb la porra o amb la veu. I que li heu pogut fotografiar tranquil·lament mentre amablement us donava el seu número de placa al demanar-li per trametre una denúncia al jutjat. Tal com preveu la llei, és clar. I que us heu pogut manifestar tranquil·lament sense mirar de reüll si hi havia càrrega policial o no perquè la manifestació “només” estava comunicada, tal com preveia la llei. Fins ara.
No sóc jurista, però sí que he viscut i visc la seva aplicació de forma quotidiana i sé en primera persona, que aquesta llei no fa més que redactar en forma d’articles part del que succeeix  al carrer a l’hora de reprimir, no ja a la dissidència política sinó simplement a altres formes de fer i pensar. Al 99%, vaja. Des de fa molts anys i amb governs de tot tipus i colors.

És una mena d’avís per totes aquelles persones que encara no han patit en primera persona l’arbitrarietat policial i judicial, anticipar la por, esteu avisades ens volen dir. Més val no moure’s i manifestar-se ens volen fer creure.
És curiós comprovar que uns dels fets que més es critica des de les democràcies formals occidentals, la nul·la llibertat d’expressió que hi ha als països de l’eix del mal,  s’estén i es formalitza legalment en aquestes. Tant criticar per acabar com ells...

Però de la repressió absolutista també tinc l’experiència de ser absolt a un judici on vaig reconèixer els fets dels que m’acusava la fiscalia i pels que demanava una forta pena. Va ser quan el tràmit de ser insubmís. També ens va passar quan vam reconèixer davant d’un jutge que certament havíem ocupat un immoble militar i pel que, codi penal en mà, ens podien caure 3 anys de presó.

Així que no queda més que continuar fent i ampliant el suport mutu i descobrint als verdaders lladres que veuen com el 99% sortim de casa i ens intentem organitzar de formes més horitzontals. Ells intenten posar portes al camp i a l’aire, cert que ho intenten i fan mal, però és tanta la misèria que generen que cada vegada tenen menys suport i es fan més grans les escletxes d’aquesta gran mentida. D’experiències guanyadores en tenim moltes, tot i que les intentin amagar o reconvertir els mateixos que generen la repressió pel seu propi interès.
I allà hi som, com si fóssim aigua i vent, ara venim, ara marxem, però sempre hi som. I no, no podran amb totes nosaltres.