diumenge, 1 de desembre del 2013

No en el nostre nom.

Article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya del mes de gener i de la revista Paraules per la Pau del mes de desembre.

Ve de lluny l’idil·li que una part del nacionalisme català intenta mantenir amb el sionisme. Una postura acrítica, complaent i que es basa en l’holocaust com a justificació de tots els assassinats, ocupacions i vulneracions de les resolucions de les Nacions Unides que el govern Israelià ha fet i fa contra el poble palestí.

Ve a col·lació aquest article arrel de la darrera incursió del president de la Generalitat a Israel  i a Palestina, en aquest últim cas sense adonar-se degut a la pròpia matusseria diplomàtica. Acompanyat d’una munió d’empresaris i el seu conseller d’economia s’ha passejat per un país del que espera un reconeixement en el procés d'independència català. No en va l’efecte  mirall de gran part del catalanisme és fruit de l’intercanvi i les visites als Kibuttz israelians als anys 70 i 80 d’un gran número de joves militants polítics de l’època. Fascinats de com un estat naixia del no res i es vertebrava de forma vertiginosa, un bon número dels ideòlegs de Convergència i ERC  tenen com a base d’aquesta construcció nacional la del l’estat israelià.

Aquest “agermanament” provoca encara, i sembla ser que es consolida, tot un lobby d’opinió sionista que no li fa vergonya tapar i ometre les vergonyes i il·legalitats  de l’estat israelià respecte l’ocupació dels territoris palestins. I és important, en aquest sentit, diferenciar entre poble i govern, que els palestins tinguin governs corruptes, al igual que nosaltres o els israelians, no treu patiment a un poble que viu a la presó més gran del món. Un càstig provocat pel govern israelià, amb la complicitat dels governs occidentals que només s’atreveixen a emetre tèbies notes de premsa. Un govern democràtic, és clar, al igual que els palestins o nosaltres.

Un calfred recorre l’esquena de les persones que escoltem com, part del nacionalisme català, veu en Israel el referent de construcció identitària. Tenint en compte la visió social i econòmica israeliana (amb un 21 per cent de la població en situació de pobresa, el més alt dels 34 països del’OCDE), la militarització de la societat i les seves relacions internacionals, no resulta un mirall precisament esperonador. Ben al contrari l’estat israelià és deutor, als darrers 65 anys, d’infinitat de tropelies i infàmies emparat en l’execrable holocaust i defensat per les economies mundials que saben de la seva necessitat per fer continuar construint un món basat en una visió panòptica de la vida.


Com diuen els nostres amics i amigues  antimilitaristes israelians, no en el nostre nom.

diumenge, 17 de novembre del 2013

Ens vam cantar les quaranta....

Estimades i estimats,

ahir vam anar a veure al Rosendo Mercado a Barcelona. Una senyal identitària meva, més de 25 anys escoltant la seva música i anant als seus concerts. Si sóc alguna cosa és rosendista, a més del Baix Llobregat.

Feia algun temps que no venia a tocar a Bcn en modus de concert de rock, no hi compto per tant el bolo que va fer al Palau de la Música al 2011. Sempre que ha vingut al Barcelona hem anat a veure'l. Si afegeixo les vegades que l'he vist per les espanyes deu fer més de 15 vegades que l'he escoltat en directe i, si bé totes són especials, ahir encara ho va ser molt més.

Hi havia un ambient molt més expectant que les darreres vegades, moltes  ganes de veure'l, sala plena de gom a gom i un so que, sense deixar escoltar bé la veu, era digne. I un Rosendo a tope, a gust, intens i demostrant que als seus quasi 60 anys està fet un xaval. Un gust de concert, la veritat.

El cas és que, tot i així, el millor no va ser el que acabo d'explicar, si no la gent que em va acompanyar: una munió d'amics i amigues que em van regalar una entrada a un concert, sense saber quin seria ja que havia de triar jo el concert. Tant era, vindrien igualment ni que els hi hagués dit d'anar a veure el Julio Iglesias. Ho sé. Molta és la confiança que em tenen com per saber dels meus gustos musicals.


També va haver-hi molta altra gent que no va poder venir físicament, però que també hi eren a la "feria" com li agrada dir al Rosendo. Una nit per fer-me recordar que ja tinc 40 anys i una gent maja, maja, maja
al meu voltant, són maneras de vivir....

Milers de gràcies!
pd, no sé quantes vegades he penjat aquesta cançó en el bloc. Us ben asseguro que  no serà la
darrera...

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Hoy no me puedo levantar

Benvolgudes i benvolguts,

afortunadament sí que em puc aixecar. De moment i espero que per molts anys. Només volia fer un petit homenatge a la Patrícia, una de les meves primeres alumnes que ens ha deixat avui. Quan més et preocupes per les petites coses que passen a l'escola ordinària, més forta arriba la puntada al cul.

Amb la Patricia, al igual que amb la Caterina, en Raül, el Jordi, la Rosana i la Azahara, vaig aprendre que, mai ningú, em diria que amb aquest alumne no es pot fer res. Que no hi ha res a fer. Una gran mentida que corre com un dogma absurd entre les parets d'algunes escoles quan hi ha un infant que es resisteix a aprendre d'una forma ordinària. Aprendre a crear un clima d'aula per tal d'estimular, de buscar reaccions, de moure sentiments i emocions, de poder-los manifestar i compartir.

 La Patrícia, al igual que els seus companys, em van ensenyar a tenir paciència i a esperar els ritmes de cadascú. Ells i les seves famílies, persones que pateixen l'imaginar com podia haver sigut la vida i no és com l'havien desitjat. Amb certesa. I malgrat tot busquen l'alegria del dia a dia, la recerca del somriure i el màxim benestar possible que és el mínim comú desitjable. I així dia rere dia fins que la pena final inunda, com passa avui, un dia gris i amb ganes de ploure.

 Ara la Patricia no necessitarà més la seva cadira de rodes, però els seus, que som molts, la trobarem a faltar a ella. Un dia d'entrevista d'inici de curs la seva mare, la Pepita que també ens va deixar, em va dir que Mecano li agradava molt. Quan li posàvem a la classe ella despertava i obria el seus grans ulls i i ens imaginàvem que ballava. Hoy no me puedo levantar no era la cançó que més li agradava d'ells, aquesta era la cançó que li vaig proposar a la seva mare com a favorita, però ella em va dir (davant el meu acalorament per la inconsciència de la tria de cançó) que no, que la seva favorita era Mujer contra mujer.

 A ella, i a aquella classe D del 2007-2008, li dedico aquesta entrada i aquesta cançó. Balla-la com vulguis, Patrícia.



dissabte, 26 d’octubre del 2013

Manguis d’alta graduació

Estimades i estimats,

molt de temps. Aquí teniu una entrega de la Bala perduda per la revista del Paraules per la Pau i la revista Catalunya de la CGT.



Manguis d’alta graduació
Una de les coses que s’aprèn quan es visita la presó militar d’Alcalà de Henares és que, fins i tot allà, hi ha classes clarament diferenciades. No té res a veure el tracte dels militars amb graduació empresonats que la tropa també empresonada, com a la caserna, vaja.

Suposo que els dos coronels, dos comandants, un capità i un sotstinent als que els hi demanen en total 122 anys de presó, a més de 261.060 euros d’indemnització, ja saben com seran tractats en aquesta residència de luxe disfressada de presó.

 Us preguntareu que van fer, juntament amb dos empresaris col·laboradors, aquests sis garants de la seguretat al país. Doncs els seus delictes estan relacionats amb el funcionament de la residència universitària San Hermenegildo de Sevilla, on (suposadament) es van apropiar de 299.602 euros, diners destinats al menjar dels estudiants que eren, ni més ni menys, fills i néts de militars. Tot això en quatre anys que, als estudiants que per allà passaven, se’l hi van fer llargs. No molts van tenir la sort de ser expulsats, s’havia de protestar per les males condicions i ja sabeu que la protesta i lo militar no van agafats de la mà. Si a més de la residència militar, a casa també són militars, realment s’havia de menjar molt malament per elevar les protestes i les denuncies que han arribat a judici i que han provocat aquesta petició fiscal. Al final les queixes paternes al ministeri de Defensa van fer que s’obrís una investigació, paral·lela a l’obertura del procés judicial al 2009.

entrada a la presó militar d'Alcalà
De totes formes, aquest procés judicial i petició fiscal a comandaments, és un rara avis. Ja sabeu de la protecció jurídica que té l’estament militar d’alta graduació, recordeu el cas YAK-42, on van morir 62 militars en una cafetera pilotada per alcohòlics i on els dos únics militars (dos comandants sanitaris) condemnats van ser indultats pel govern d’en Rajoy. Sense rastre de les “mordidas” i guanys a resulta de les subcontractes successives per llogar dita cafetera aèria que va acabar en sangria.

Milers d’hectàrees i d’instal·lacions militars gestionades per personatges que obren com el pati de casa seva, fent i desfent com a casa seva, pensant que la llei militar està per sobre de tota llei terrenal. No és estrany que així ho pensin, sabent com són tractats després, no ja de robar, sinó de ser condemnats.
Miserables és poc. Si no respecte ni els seus, imagineu el que els importen els demès.

dimarts, 27 d’agost del 2013

Sembla que l'estiu s'acaba....

Benvolgudes i benvolguts,

sembla que s'acaba l'estiu. I comença un nou curs escolar, fita que els que fem de mestre ens serveix com a mesura del temps, de vegades més que l'any natural.

Ha sigut un estiu estrany i diferent. Primer perquè ha fet un any que el Josep Maria, l'Elvira i la Carme ens van deixar, tot i que el seu saber i estar continua ben present. Dignitat i empenta com a legat vital que ens van transmetre i que ens obliga a persistir.

També ha sigut un estiu més curt i més tarragoní, més dies de feina a l'escola i la visita de la Tal Haran a les nostres terres han fet que, fins ben començat l'agost, no hagi fotut el camp pel món. Dos excuses ben bones, per cert. Primer va ser un plaer començar a preparar el curs, que ara comença,  amb la Carme i la Yoli: il·lusió de poder compartir un projecte comú amb la comunitat educativa del Montmell, infants, mestres i famílies. Dels dies de la Tal a Tarragona ens queden moltes imatges, paraules i gestos: la recerca de la identitat, el passat, la presència, el cos, la mirada. I informació, molta informació directa sobre la desatrossa situació dels territoris palestins i de com tot va a pitjor. Una presència que va fer més fàcil poder juntar-nos per fer dinars, sopars o cervesetes: les gents de l'Ateneu llibertari Alomà, la coordi, l'Adolfo, la Gemma....

Uns dies d'estiu que vam aprofitar per anar a la festa de casori de la Gemma i l'Àlex amb bona part de la troupe joncosil i la benvinguda al món de l'Ania, cosineta ella.
 
I després 15 dies de caminar, de retrobar-nos, d'escoltar i compartir estones, moments i espais per la península: Finisterre, Blanca, Santiago, Peggy, Negreira, Patri, Iruña, Antonio, Ana, Donosti, Gemma, Ihaben, Arantxa, Jauntzaras, Miguel, Basaburua, Manu eta Kattalin, Segovia, Josemi, Llanos, Joaquin i Mari, Villacarrillo, la famiglia, Córdova, Javier. I Maria que, malgrat no ser-hi a tot arreu, sempre estava present...
 
Força i empenta és el que m'ha donat la ruta estival i els previs, venen uns mesos de molta feina, de molta presència. Però amb il·lusió i ben envoltat es veu el món de forma diferent. I no em falta ni una cosa ni l'altre, així que no queda més que, com deia una paret a Còrdova: to' pa' lante...

dimarts, 2 de juliol del 2013

Primer i últim diumenge de mes.



Benvolgudes i benvolguts,

us deixo el darrer article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT. Dedicat a les dones antimilitaristes de Madrid especialment...

Bé sabeu de la importància que te la convocatòria mensual de Paraules per la Pau que fem des de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau a la plaça de la Font, el primer diumenge de cada mes. Molt he insistit de la necessària persistència de crear i mantenir un lloc, un espai físic a l’abast de tothom on la repetició de dia i hora permetre’s trobar-se de  forma inexcusable. Un espai públic, el carrer, necessari perquè la revolució no la farem per internet, tot i que ajudi.

Avui vull parlar d’un grup de dones que  ja hem nomenat en aquestes pàgines, però que no les havíem situat mai a Madrid: les dones de negre de Madrid. Com no, un petit grup de dones perseverants i persistents que es reuneixen el darrer diumenge de cada mes a la madrilenya Plaza Mayor per reclamar el que intentem fer a Tarragona, i a Tel-Aviv, i a Belgrad, i a Jerusalem, i a Medellín, i a Sarajevo, i a València, i a Sevilla i a tants altres llocs on també són invisibles per les grans empreses de comunicació que venen a pes de mort les seves informacions.

A Madrid cada darrer diumenge de mes
“Expulsemos la guerra y la violència de la historia y de nuestras vides“ criden en silenci les dones de negre de Madrid, estenent així els fils invisibles que la nostra amiga Tal va descriure amb tant d’encert fa uns anys. Uns fils invisibles  teixits amb  xarxes d’estima vers aquestes dones amb les que hem compartit espais visibles, públics i secrets on somiar i exercir el dret a exigir que s’aturi la ignomínia. Noms propis que ens són ben comuns entre aquestes xarxes solidàries de pobles, la Maria José, la Concha, l’Almudena, l’Eva, la Salvia ...

Alguns diuen que a Madrid tenim l’enemic, i és ben mentida. A Madrid tenim amigues i amics que volen i desitgen el mateix que nosaltres. Ben al contrari, segurament aquests que inciten a aquest odi, el que volen és que desviem la nostra mirada vers els seus robatoris i usurpació de l’espai públic i el be comú.

A Tarragona el primer i a Madrid el darrer de cada mes. Parlem  de diumenges, de pau, de fils invisibles, de formes d’exigir, de compromís, de perseverança i persistència. Com si fóssim cap i cua, a Tarragona i Madrid hi ha un agermanament que es produeix des de fa molts anys ja. Ens agradaria no haver de continuar, però ens temem, allà i aquí, que continuarem prenent el carrer.

No deixeu d’entrar al seu bloc http://mujeresdenegromadrid.blogspot.com.es/

dissabte, 29 de juny del 2013

Final de curs

Benvolgudes i -uts,
s'ha acabat un curs més. Un curs de canvis, un any més. Un any de sostenir l'ensenyament públic amb menys recursos, personals i econòmics, política de contenció que es sosté per la tasca diària que, els que conformem la comunitat educativa de cada escola, realitzem sense mirar masses horaris ni escatimar esforços.
No tinc masses paraules més a dir, excepte agrair l'esforç de tothom que s'esforça, cuida i acompanya als infants a les escoles del nostre país i no descansa en demanar el que és imprescindible: que l'ensenyament és prioritari a la construcció social de qualsevol poble o pais digne.

Molta sort a tothom i endavant!

dissabte, 8 de juny del 2013

FIC CAT i l'orgull d'anar fent.

Estimades i estimats,

el FIC-CAT és un festival que, tot i fer-se a Roda de Berà, és internacional. Tant com els seus càmpings! Enguany arriba a la seva sisena edició, tot un miracle tenint en compte com funciona el món de la indústria cinematogràfica. Petits formats, diverses categories, implicació de molts sectors locals i comarcals, inclusió del món escolar i dels aficionats i originalitat i compromís de la gent que tira endavant aquest festival. La més ferma enhorabona per la seva aposta valenta.

Des de fa alguns anys, un grup de tarats amics mestres mirem de fer quelcom conjuntament. Fans com som de la producció fílmica de la producció que fem, no hem trobat el moment de fer quelcom conjuntament fins a aquesta edició del FIC CAT, concretament en la secció jove 48 hores. Així hem aprofitat la condició de més jove d'algun dels membres del grup per presentar-nos al festival en aquesta categoria.

Val a dir que aquesta modalitat suposa tenir només 48 hores per fer una història, pensar, gravar i  editar. AH! i penjar-la al youtube! Divendres 17 de maig a les 17 hores,, l'organització va fer públiques les dos premisses que, obligatòriament, havien de sortir al curt (que com a molt ha de durar tres minuts). Un gos viu i un vidre trencat. Sense aquests dos elements no hi havia inscripció al concurs.

I així va ser com, al moment de rebre les instruccions ens vam reunir els quatre pseudodirectors, guionistes, actors, productors i el que sigui, per perpetrar i pensar el guió. Tota una tarda al bar Locrismar pensant i decidint per posar-nos a gravar al llarg de tot el matí del dissabte i editar la tarda del dissabte. I diumenge per fer retocs i postproducció.

Els resultats els podeu veure més abaix.Vam entregar al festival una versió que té narrador en off, a mi m'agrada més la versió sense narrador. És qüestió de gustos!

Avui es la projecció dels vídeos a Roda de Berà i demà l'entrega de premis. El nostre ja el tenim, haver assolit un repte que feia anys que buscàvem.





dimecres, 5 de juny del 2013

Venda i treball segurs



Aquest és l'article de la columna Bala perduda de la revista Catalunya, de la CGT, del mes de juny...



Sí, estem en crisi i el treball és una part important de l’engranatge de la societat, ens agradi o no. Però fins a on hem d’engreixar amb l’esforç dels treballadors la maquinària capitalista? Vull dir, encara que no ens ha quedat clar qui mor a les guerres o conflictes armats?

De vegades sentim com se’ns acaben les paraules o els dies internacionals perquè s’entengui la màxima de Paul Valery: “La guerra és una massacre entre gent que no es coneix en profit de gent que sí que es coneix però que no es massacren.” Un escriptor que sabia bé de que parlava, ell va treballar pel ministeri de la Guerra a la primera guerra mundial, fent partes de batalles tan gloriosos com falsos.

Així un dia llegeixes que, el president de la Federació d’empresaris del metall (Fedeme), Eusebio Gallego, considera  "muy negativo" que se "titubee" amb el programa del A400M (avió militar de càrrega) que es fabrica a Sevilla, perquè "cuesta mucho esfuerzo levantar y mantener la industria y si se cae, reactivarla es muy difícil".  Ja coneixem com és la sensibilitat de gran part dels empresaris respecte les caigudes, feta a prova de bomba.

El cas és que davant dels ajustos, que no retallades, de la despesa militar, el sector metal·lúrgic estatal s’ha revolucionat. No per la pau, no, sinó per la feina. La federació d’industria de CCOO-A ha considerat “muy negativas” les decisions del Ministeri de Defensa en relació a la “reducción” de la despesa militar “que tendrá efectos muy negativos en el empleo industrial de Andalucia”. També el secretari general de MCA-UGT-A ha manifestat que tenen previst emprendre accions i mobilitzacions a nivells local, autonòmic i, fins i tot amb una possible vaga a nivell general al juny. El mateix secretari general ha manifestat la seva por a que el govern amagui un pla de viabilitat que suposi “reduir más puestos de empleo”.

No penseu que aquesta por de “perdre llocs de treball” és només de sindicats majoritaris. Fa uns mesos el comité d’empresa de Hegal (ELA, LAB, CGT, USO y UGT), una empresa del grup Aernnova, productora d’aeronaútica militar  que participa a l’ Eurofighter, l’A400M o l’helicòpter Tigre, va rebatre un ERE amb un informe amb dades extretes del llibre “Mercaderes de la muerte made in Euskadi. La industria militar en Euskal Herria” del col·lectiu antimilitarista Gasteiz- koak. Tal com expliquen des de Gasteiz-koak, aquest comitè d’empresa argumenta que “la empresa sí que tiene carga de trabajo y que, por lo tanto, el ERE es injustificado, ya que la plantilla podría centrarse en la amplia producción militar que señalamos en el libro”. Vaja!

Aquest sentiment el va explicar molt bé el grup de rock Maniàtica a la seva cançó “Venta segura” on deien:” El año que viene habrá más tiros, porque...¿de qué van a comer esas famílias, que trabajan en fábricas de armamento? Matándose a trabajar, trabajando pa matarse.”

diumenge, 19 de maig del 2013

Canvi de direcció, que no de rumb, a l'escola.



Estimades i estimats,

Si pensem en crisi com a canvi he de dir que, la crisi dels 40 acabats d’estrenar, m’ha ofert un gran canvi a la meva vida professional. A partir del proper 1 de juliol faré les funcions de direcció a la petita escola de la Joncosa del Montmell, l’escola Teresa Godes i Domènech.

Dos cursos farà que vaig arribar a la petita escola del Montmell. Una arribada amb molta il·lusió i expectatives, amb moltes ganes d’oferir tot el que puc i sé, obert a continuar aprenent. I dos anys després he de dir que continuo amb la mateixa il·lusió, amb les mateixes ganes d’oferir i compartir i obert a continuar aprenent, però amb un afegit: la complicitat de companyes i famílies, que també tenen el ferm propòsit de continuar un projecte d’escola que  desenvolupi la formació i aprenentatge íntegre dels nostres alumnes, de respectar els diferents ritmes d’aprenentatge tenint en compte les dificultats o particularitats dels infants, de continuar enfortint una comunitat educativa necessària per l’enriquiment de tots els seus membres, sobretot dels més petits.

Conjugar les paraules de Vázquez Montalbán, en boca del seu Carvalho, “saber es defenderse” amb el que el mestre Pau Casals pensava que havíem de dir als infants: ”tens capacitat per a ser qualsevol cosa. Sí, ets una meravella”. 

Estabilitat, tendresa, saber, compartir, aprendre, riure, acompanyament, valorar, estimar, mirar, observar, preguntar....

No deixem de construir per créixer. I preparem-nos per remar per quan deixi de bufar el vent.


dilluns, 1 d’abril del 2013

Gervasio Sánchez

Benvolgudes i benvolguts,

avui us deixo amb periodisme del bo. No el meu, faltava més, el saber fer i dir del Gervasio Sánchez. Un gran. Us deixo l'article del Paraules per la pau dle mes d'abril i dels enllaços al seu bloc, no deixeu de mirar-los, són boníssims!




En Gervasio Sánchez és un fotoperiodista molt reconegut a l’estat espanyol i amb molta vinculació a Tarragona. Un gran nombre de premis destaquen a un currículum actiu i ple de situacions de perill per tal d’oferir la noticia des de quasi el mateix punt on es produeix. Però a més és un periodista compromès, que no calla davant la infàmia. Ho ha demostrat al llarg dels anys de cobrir conflictes a Sud-Amèrica, l’ex-Iugoslàvia, l’Iraq, a l’Àfrica... mostrant el que pocs mitjans eren capaços d’ensenyar, buscant un punt de vista crític amb el patiment humà i la guerra. Ho va dir en veu alta davant alguns ministres quan li van concedir al 2008 el premi Ortega i Gasset:
“Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.”
Aquests dies ha tornat a un camp de batalla, el fangar dels interessos polítics i econòmics dels grans grups periodístics del país. En aquest cas el diari El País, arrel de l’aparició d’un vídeo on es veu clarament les tortures a un detingut iraqui al 2004, un traductor que havia treballat durant 4 anys per diferents mitjans, un d’ells el diari EL Pais, a més de treballar també pel Ministeri de defensa. NO, Flayeh al Mayali no era un detingut qualsevol, a més de treballar pels enviats especials del País, treballava directament pels agents secrets que van morir mesos abans, de la detenció de Al Mayali, als carrers de Bagdad. I en Gervasio va intentar, en aquell moment, treure l’entrellat de què havia passat amb Al Mayali tenint com a idea comptar amb el suport del diari pel que treballava el traductor. Tot va ser inútil, tot i la prudència d’en Gervasio per no enmerdar la situació, 11 mesos de captiveri, torturat, sense judici, deixat anar sense més...
I ara surt el vídeo de les tortures a Al Mayali. Pensa malament i encertaràs, el cas és que en Gervasio no en pensa malament, simplement posa negre sobre blanc tot el que va succeir al llarg d’aquests anys amb aquesta detenció. Una de tantes...
No us perdeu el seu bloc. 
Acabo amb una reflexió seva: Creo que los periodistas tenemos que ser, como decía el viejo maestro Ryszard Kapucinski, “indeseables, inoportunos y certeros en nuestra impertinencia”.


També us deixo algun enllaç més per entendre el fangar que és la premsa oficialista.

I el discurs sencer que el Gervasio va fer quan li van donar el premi Ortega i Gasset al 2008. No te pèrdua!.