dissabte, 24 d’octubre del 2015

A qui vulgui escoltar....epíleg de la meva mare.

Estimades i estimats,

ja vaig comentar que aquesta sèrie no acabaria quan ho tenia previst. Estar viu implica estar atent als canvis i inputs que es generen quan hi ha moviment. En aquest cas el moviment ha estat profund i per línia directa ja que, no m'imaginava jo, que fos la meva mare qui provocaria el canvi de guió. Bastant patètic per la meva banda, va ser gràcies a ella (i al meu pare) amb qui va començar tot: la meva vida.

Les seves paraules són un reflex transparent, diàfan i sincer del lloc d'on venim molts dels que ens reconeixem a la internacional de los bloques. Elles són les nostres mares, les que no van poder estudiar gràcies al feixisme del Franco, gràcies al masclisme social i personal que les tractava com a persones de segona classe...No he escoltat mai als meus pares dir que amb el feixista es vivia millor, la seva generació, fustigada amb el flagell de la culpa ja es cuida prou de dir mentides. Mirar les seves mans, les seves analítiques de sang, els seus cossos castigats pels torns discontinus i l'esforç d'aixecar una "prole" que no acostumava a baixar de tres "enanos", és aquesta mirada una forma de conèixer la biografia de les mares i els pares que van donar a llum a la "internacional de los bloques". 

Les paraules de la meva mare són el retrat d'una mancança, sí. Estarem d'acord que l'ortografia de la meva mare podria ser millorable però estarem d'acord que és difícil explicar amb paraules de forma tan emocionant. Ho va dir en Saramago al començar el seu discurs d'acceptació del premi Nobel de lIteratura a l'any 98El hombre más sabio que he conocido en toda mi vida no sabía leer ni escribir. 

La meva mare en sap de llegir i escriure i, el més important, d'entendre que és la dignitat, el sentit comú i el tirar pa'lante, a la seva manera, és clar. Només faltava. Gràcies mama i papa.

Us deixo els seus comentaris del facebook...
I ara sí.
Tanquem, o no?




Estimades i estimats,

ya comenté que esta serie no acabaría cuando lo tenía previsto. Estar vivo implica estar atento a los cambios y inputs que se generan cuando hay movimiento. En este caso el movimiento ha sido profundo y por línea directa ya que, no me imaginaba yo, que fuera mi madre quien provocaría el cambio de guión. Bastante patético por mi parte, fue gracias a ella (y a mi padre) con quien comenzó todo: mi vida.

Sus palabras son un reflejo transparente, diáfano y sincero del lugar de donde venimos muchos de los que nos reconocemos en la "internacional de los bloques". Ellas son nuestras madres, las que no pudieron estudiar gracias al fascismo del Franco, gracias al machismo social y personal que las trataba como personas de segunda clase ... No he escuchado nunca a mis padres decir que con el fascista se vivía mejor, su generación, hostigada con el flagelo de la culpa ya se cuida bastante de decir mentiras. Mirar sus manos, sus analíticas de sangre, sus cuerpos castigados por los turnos discontinuos y el esfuerzo de levantar una "prole" que no acostumbraba a bajar de tres "enanos", es esa mirada una forma de conocer la biografía las madres y los padres que dieron a luz en la "Internacional de los bloques".

Las palabras de mi madre son el retrato de una carencia, sí. Estaremos de acuerdo en que la ortografía de mi madre podría ser mejorable pero también estaremos de acuerdo en que es difícil explicar ciertas cosas con palabras de forma tan emocionante. Lo dijo en Saramago al comenzar su discurso de aceptación del Premio Nobel de Literatura en el año 98: El hombre más sabio que he conocido en toda mi vida no sabía leer ni escribir.

Mi madre sabe leer y escribir y, lo más importante, sabe entender que es la dignidad, el sentido común y el tirar pa'lante, a su manera, claro. Por supuesto. Gracias mama y papa.

Os dejo sus comentarios del facebook ...
Y ahora sí.

Cerramos, o no?