dimecres, 26 de setembre del 2012

Lògica militar

Aquesta és la columna Bala perduda de la revista Catalunya, corresponent al número de setembre del 2012.

Lògica militar.
Perdoneu l’oxímoron del títol però el mes d’agost ens ha portat una noticia que podria semblant sorprenent. Però que, com veureu, té la seva lògica. Militar, es clar.

I és que el Tribunal Supremo ha rebaixat la condemna a un sergent de l’exèrcit espanyol que va pegar a la seva esposa. Un altre cas de misogínia i masclisme a la  judicatura pensareu i segurament no anirem errats, però aquesta vegada podem afegir algun altre indicador de com es pensa dins del cap d’alguns togats.

Bush seguint la lectura amb el llibre del revés...
A aquest suboficial de l’exèrcit espanyol el van condemnar al 2008 a nou mesos i un dia de presó al jutjat de lo penal nº 21 de Madrid, a més de prohibir-lo portar armes al llarg de dos anys. Sentència que va ser refermada per l’Audiència Provincial un any després.  Arrel de la sentencia, el Ministeri de defensa va obrir un expedient disciplinari per "haber sido condenado por sentencia firme en aplicación de disposiciones distintas al Código Penal Militar, por un delito cometido con dolo que lleve aparejada la pena de prisión". Així al valent sergent li van  caure 9 mesos i 1 dia de suspensió de feina que no va dubtar en recórrer ja que, una cosa és tenir una condemna de presó (que no implicava complir per la durada) i continuar “treballant” i l’altra és que et sancionin per a treballar. Així va interposar un recurs contencioso-militar davant la Sala Quinta del Supremo que torna a donar la raó als tribunals anteriors i al ministeri de defensa “por "la gravedad e indignidad de su comportamiento".

Però la sentència d’aquest tribunal concreta que “(...) hay que valorar positivamente la infrecuente circunstancia de que el suboficial hoy demandante se encuentre en posesión de varias condecoraciones, distintivos y Menciones Honoríficas, así como su acostumbrada o asidua participación en operaciones de mantenimiento de la paz en un escenario de la dificultad y peligrosidad de Afganistán, en el que resulta frecuente que los participantes en tales operaciones hayan necesidad de acudir al empleo de la fuerza armada".

Vaja, que a aquest condecorat sergent, acostumat com estava per la seva feina a fer ús de la força, li resulta normal arreglar certs assumptes amb violència, execrable diu el tribunal, es clar, però empentat per una feina que li exigeix fer-ho. És el preu de la pau, si vols estar tranquil·la a casa, millor callada. Si vols implantar la pau, millor fer-ho a bombassos. És la lògica militar que, en aquest cas, li ha servit al valerós militar per a veure reduïda la seva condemna.

La Sala Quinta del Tribunal Supremo va rebaixar a cinc mesos de suspensió de feina al entendre que nou mesos era una extensió “absolutamente desproporcionada" analitzats els fets, tot i que el propi tribunal els califica “ de indignos, graves y repudiables”, poc abans d’anomenar a la sentència una llarga llista de condecoracions i mèrits militars del valerós soldat espanyol. L’ardor guerrero manifestat pel sergent ha trobat algú que entengués que necessitava un bon repòs del guerrero.

Toni Àlvarez

diumenge, 23 de setembre del 2012

Septiembre




Anar camí de la plaça de la Font en un primer diumenge de mes i que sigui setembre. Fer vaga, i que sigui setembre. Retrobar-se, i que ja sigui al setembre. Trobar a faltar, és setembre.

Dur i remogut, no només per trobar a faltar als estimats que van marxar i que hi són, cada dia, presents per no oblidar que tot està per fer i és possible. Dur perquè, quan cau la que cau, quan som el que som, no veig més que perplexitat i astorament, por i paràlisi. 

Amb banderes de 15 per 20 metres, lemes simplistes i el suport del grup Godó ens han tornat ha guanyar la partida les elits que ens robaven, ens roben i ens continuaran robant. Difícil serà que en tornem a escoltar de les retallades sense que la paraula màgica sigui al mig. Ara els dolents són els de fora, ens roben altres, bona jugada Mas. 

Temps durs, molt durs. Vagues que volen obrir nous processos però que ara per ara són simbòliques de cara enfora, tot i que la remor corre per dins. No estem habituats que al nostre país convoquin les vagues els treballadors, però així ha passat amb la vaga que es va convocar el primer dia del curs 2012 -13 i la vaga indefinida discontinua que hi ha convocada pels dies 26 o 27 de setembre. Des de l’any 1979 no es convocava una vaga el primer dia de curs. Una dada rellevant de la situació que assola l’ensenyament al nostre país i que els sindicats majoritaris, malauradament, no veuen prou significativa per mullar-se més. Certa és la inacció del col·lectiu docent davant del ERO encobert que ha deixat a 3000 docents sense feina o amb una precarietat absoluta. I no parlem de la qualitat de l’ensenyament, aquella equació que la consellera Rigau  soluciona amb la paraula qualitat, després de despatxar a 3000 docents i absorbir a 30000 alumnes més. Aquest és el seu govern, el govern dels millors, del desmantellament de la sanitat i l’educació  pública, no oblidem i, sobretot, no consentim per moltes estelades que ens plantin al davant.

Mentre seguirem, tot i ser setembre, endavant, ben envoltat, sempre cuidat...  

Septiembre cridan Los Enemigos, amb amargor i sarcasme. Mort i ràbia.
Allà hi érem aquell març de fa 10 anys, a la Sala Razmatazz, mirant, escoltant i gaudint.  Tornarem....