No perdre el costum

Benvolgudes i benvolgudes,

aquest és l'article del Paraules per la Pau del mes de juny i la columna Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT. Les fotos acrediten el pas del temps, les paraules també.

No perdre el costum

Doncs sí, arriba el juny i la campanya d’objecció fiscal. Ja sabeu: si no vols la guerra, no la paguis i tot allò. Us he de dir, que no confessar, una cosa: al llarg dels anys he descobert que la  gent, tu i jo, tenim més por a Hisenda que al Ministeri de defensa. També he descobert el sentiment de culpa i por que, la majoria de contribuents,  tenen. Són moltes les persones que pensen que tenen alguna cosa que haurien de declarar i que no fan. I per tant signaran a cegues l’esborrany que Hisenda els hi enviï o que deixaran en mans dels tècnics d’hisenda la realització de la seva declaració, sense qüestionar gaire cosa.

És així i costa d’entendre en un moment que qualsevol organisme oficial te constància de qualsevol moviment econòmic que fem en el moment que vulgui. Però encara ens volem enganyar i creure que no ens miren gaire.

I no penseu, penso en persones amb criteri, seny i amb marcat discurs antimilitar. Persones que assisteixen a manifestacions contra la guerra, posicionades i que coneixen que és l’objecció fiscal. De fet, a moltes d’elles, les he conegut a les desenes i desenes de xerrades que he fet arreu del territori per explicar que i com es fa l’objecció fiscal.

Però, en el millor del casos, algunes ho fan un primer any, però no hi ha continuïtat i persistència. I així continuem alguns (pocs) milers d’objectors fiscals que, any rere any, continuem sense entendre com una campanya amb tant potencial, amb baix perfil repressiu i tant simbòlica és tan minoritària. Políticament incomprensible, fa dies que vaig deixar-me de torturar sobre el que no fèiem bé al moviment antimilitarista per tal de pujar el número d’objectors fiscals. No podem lluitar contra la por irracional de les persones, una construcció profunda i molt aconseguida al llarg dels segles i que es visualitza en moments concrets. El cas d’Hisenda és un moment. Una llàstima perquè podria ser un moment de visualitzar el rebuig, de forma pacífica i en positiu, d’una xacra, la dels exercits, ja siguin espanyols o catalans.

 

Mentre, aquest any, faré la meva divuitena declaració amb objecció fiscal, amb orgull i satisfacció de dir que bona part dels meus impostos no aniran al Ministeri de la Guerra.

Teniu tot aquest mes per trencar la por a Hisenda, informar-vos i fer l’objecció fiscal, si voleu aquí ho trobareu tot. www.objecciofiscal.org

...

Estimades i estimats,

un gran pal va colpejar a la comunitat educativa de la nostra petita escola, la passada setmana. L'Aitor, el nostre estimat patge reial negre, va marxar sense avisar, de forma inesperada i cruel, sense poder dir o fer res més que no creure'ns-ho.

Que ningú esperi que s'hagi tornat un àngel blanc, no cal esperar-ho. El patrimoni vital que ha deixat en la seva curta vida no necessita de disfresses per emmascarar res. No hi ha vestit per tant d'entusiasme i alegria. Inoculats com estàvem, amb la seva predisposició i animositat, no ens calen disfresses per sentir-nos empentats i engrescats a continuar vivint amb honestedat i fermesa, sense amagar-nos, amb el cap ben alt.

Ningú ens el substituirà però el tindrem ben present per continuar valorant la revolta del viure i el riure com a gest necessari. No serà fàcil, com tampoc ho era tot el que intentava i pel que lluitava, oi?

Ens queda la teva essència, Aitor, del teu exemple i empenta. Ara ets patrimoni immaterial dels que t'hem gaudit.

Olga, you'll never walk alone, sé que ho saps. Ara toca gestionar aquest camí de la millor manera que creguis convenient. Estem al teu servei.

 

Salut

Hoy es el futuro, suenan los 41!

Estimades i estimats,

el calendario se empeña en seguir tachando dias, rojos y negros, de sus hojas. Caen los 41 y hoy sigue siendo el futuro, aquí y ahora. Sin más. Este año, aún con empacho de la fiesta del año pasado, seremos más discretos en las formas, que no en el fondo, de celebrar. No es escaqueo, es coger aire, que aún no he digerido del todo el festival del año pasado. Bendito festival....


Viviremos hasta morir, única certeza de lo que tiene que venir. Con alegria y dignidad; a raudales y en compañía, a poder ser.

Petons i abraçades,
seguim!

Corren els militars per les muntanyes catalanes

Benvolgudes i benvolguts,

us deixo l'article que ha sortit al núm 153 de la revista Paraules per la pau i al núm de maig de la revista Catalunya de la CGT, a la columna Bala Perduda.

Aprendre a dir no

Des de fa uns anys el Col·lectiu Antimilitarista de Sant Cugat, el CASC, porta a terme una intensa campanya per fer fora les activitats militars al parc de Collserola i les seves rodalies. Per això el passat 27 d’abril van fer una concentració a la la seu del Patronat del Parc de Collserola, a Barcelona, on una cinquantena de persones van denunciar la presència de militars fent pràctiques en entorn urbans.

A l’octubre de l’any 2011, a una moció aprovada per tots el grups polítics, menys el PP, en sessió de plens a l’Ajuntament de Sant Cugat, es demanava a l’alcaldessa de Sant Cugat que remetés una carta al Patronat del Parc de Collserola demanant explicacions sobre aquestes pràctiques militars en entorns urbans. I per les respostes es veu que ningú té competències per regular aquesta presència armada...respostes que a Tarragona i la presència de vaixells de guerra al seu port ens sona molt: aparentment ningú té res a dir, tot i que després, si no estan tots els organismes oficials d'acord, no hi ha arribada de vaixells de guerra.

Lluny de desaparèixer les maniobres militars per la pressió ciutadana i informativa, la “xarxa d’informació” del CASC ha denunciat l’albirament de més maniobres als límits urbans del Parc de Collserola, aquesta vegada a la Floresta, als límits urbans del Parc de Collserola, on un veí del poble informava al correu electrònic del CASC que  “9,30 del mati del 12 de març del 2014 i sorpresa en veure com un Land Rover de l'exèrcit espanyol amb matrícula ET nn nnnn acabava de descarregar soldats a la parada de la línia 4 de Plaça del Centre, al barri de la Floresta de Sant Cugat.

Estorat sobre tot per la indumentària de camuflatge de color marró, boina i el que ells diuen "correaje". Sobtat veient-los caminar pe l'Avinguda de la Piscina direcció Can Busquets en mig de la tranquil·litat del barri i direcció cap el bosc.

Realment una imatge torbadora en mig d'un veïnatge tranquil, i una invasió a una zona de calma com són els boscos de la Rierada.

El que representen i el contrast dins una zona civil, em costa d'acceptar.”

Un altre veí confirmava que “se'ls va veure armats i amb motxilles” i un tercer va trucar a l'Ajuntament que el va encoratjar a trucar a la Policia Local “si tenia por”.

Diverses són les entitats que rebutgen aquesta presència dels militars de la caserna del Bruc, que pretén normalitzar la vida "quartelera" més enllà dels  murs de les casernes. Una normalització que inclou discursos, actuacions i potenciació de visites a instal·lacions militars, sempre molt lligades a persones concretes que pressionen per realitzar aquestes visites. El passat mes de març, una escola de Terrassa va portar una classe de nens  de 4 anys a la caserna del Bruc per "apropar-los a l'ofici dels militars"... després que, els pares d'uns alumnes d'aquella classe, insistissin fins a l'infinit en portar-los a conèixer com són de bons els militars que apaguen focs.

Es tracta d'aprendre a dir no, tot explicant que hi ha darrere d'aquests intents de normalitzar la misèria dels exèrcits. Una feina comuna on totes i tots hem de ser mestres.