divendres, 5 de febrer del 2016

Mare Nostrum!

Estimades i estimats!

Us deixo  l'article del Paraules per la pau que sortirà aquest mes de febrer...

Mare Nostrum!
Aquest mes de gener s’ha commemorat  el DENIP, el dia escolar de la noviolència i la pau. El 30 de gener, dia de l’assassinat de Gandhi l’any 1948, és el dia triat per celebrar aquest dia a les escoles de l’estat espanyol. Podríem dir que el treball de la pau està present a les escoles, ni que sigui un dia a l’any.

Coincideix aquesta celebració amb un rebrot de la mortalitat infantil al Mare Nostrum i una mica terra més endins. Ja sabeu, la fuita de persones de l’Orient mitjà i quasi llunyà, grans i petits, homes i dones, ara amb l’acompanyament del fred balcànic, a més de la seva policia.

Milers de cossos s’enfonsen diàriament en aquest mar que és frontera i contenidor, des de Ceuta a Tartus, una frontera líquida on la presumpta Europa, demòcrata i lliure dona lliçons de pau amb vaixells de guerra protegint les fronteres invisibles. És la lògica militar, tan cruel com rentable als fons d’inversors de tot el món.

D’esquerra a dreta del mapa mediterrani, dels murs de Ceuta i Melilla hem passat als murs de Calais, Kraynovo o Erdine, filferros amb ganivets que no tallen la desesperació i el drama: l’horror de la fugida, la recerca de quelcom semblant a un futur ja esquinçat.

No hi ha final en aquesta cursa al futur d’aquestes persones: de manters al costat d’un centre comercial a humans il·legals (quin oxímoron, oi?) que han de pagar-se la seva presó. Dóna igual que sigui el sud d’Europa o el nord europeu, tant és el format , ja no és ni esclavitud. Els nous esclaus han de pagar-se la seva manutenció i llit, ni Rockefeller hauria imaginat tanta perversió humana i econòmica.

Els nostres ulls ja s’han acomodat a veure la immundícia humana que són aquests murs, aquestes morts, aquestes guerres que els senyors de la guerra, organització terrorista mundial, continuen expandint arreu del món. Centenars de milers de morts, milions de desplaçats, misèria i desesperació que xoca contra els nostre murs, metàl·lics o líquids.

Impotència quotidiana de tot a cent mentre mirem les noticies i sopem, mentre assumim la desgracia pròpia com aliena, esperem que no ens passi, com si el futur no estigués en les nostre mans, com si res. Primer els nostres, diuen alguns. Primer els nostres desgraciats i empobrits, primer mantenim la nostra misèria volen dir en realitat.

Mentre uns pocs guanyen diners a mansalva amb venda d’armes o amb falses armilles salvavides, també els miserables tenen categories, molts altres fugen de la mort esperant trobar a la vella Europa resposta a la seva desgracia. Una minoria presumptament conscienciada ens ho mirem, estabornits i amb tímids crits al carrer…


A les escoles, el dilluns 30 de gener del 2017, tornarem a celebrar el dia escolar de la pau i la noviolència. Somio amb un tsunami de gent que ni paga, ni va a la guerra després de viure, veure i escoltar el mal que fan les guerres a totes les persones. Aquells infants que han passat, passen i passaren per les escoles del nostre país...Nosaltres.

dimarts, 2 de febrer del 2016

15

Estimades i estimats,

aquí teniu l'article del Paraules per la pau del mes de gener....

15



Comença un nou any. I aquí hi som, millor dit, aquí continuem, tot i que es parli més dels 2000 anys de cristianisme, que és 

el que acostumem a commemorar, si més no els que llegim aquesta revista. D'una o una altra forma i, fins i tot els que ens autodenominem agnòstics, acabem entaulats amb dolços tradicionals i menjars ancestrals. No hi ha aplicació 2.0 que ens salvi i segur que influeix que, pels que treballem, és època de vacances. El cas és que avui hi torna a haver-hi paraules per la Pau.


Perdoneu la frivolitat. 
Sembla ser que aquest any farem 15 anys de presència, constant i sense interrupció, del primer diumenge de mes a la plaça de la Font de Tarragona. Es diu ràpid. I us ben asseguro que la voluntat dels que hi participem és no fer aquesta trobada mai més, ja sabeu perquè.


Malauradament els esdeveniments locals i de terres enllà s'encaparren en donar-nos motius per persistir en aquesta reclamació bàsica que tothom troba acurada i necessària. Insisteixo, tothom. Quantes vegades no heu llegit allò que els primers que no volen la guerra són els propis militars? Quants llibres no heu llegit sobre les atrocitats de la guerra i les seves conseqüències? Quins resultats han donat les guerres al llarg de la història?



Ens autodenominem homo sapiens sapiens, hem evolucionat de tal forma que el nostre cervell ha possibilitat que l'espècie pugui transcendir per sobre de les seves necessitats. I el resultat és que, quan tenim problemes difícils i amb múltiples interessos, és molt possible que els solucionem a cops de bastó o destrucció. És el moment de preguntar-se en la utilitat del llenguatge i del raonament.



O bé que pensem que, la nostra intel·ligència, no és tan elevada com per no adonar-nos que encara tenim caps de manada que ens marquen les necessitats, la nostra utilitat, el rol i el presumpte pensament que fa que, aquests caps, continuïn tenint privilegis guanyats amb la suor de la manada. Caps que saben que la manada morirà per ells, que tenen contrastat que seran els darrers en patit qualsevol repercussió de les crisis que hi hagin i que són els primers en beneficiar-se de les crisis que generen.

Aquesta és la intel·ligència del homo sapiens sapiens...



Per això aquest any farem 15 anys trobant-nos en dies com avui, per desafiar-nos, desenvolupar la intel·ligència col·lectiva i desvestir als caps de manada.

Bon any i salut.

diumenge, 31 de gener del 2016

Trident Juncture 2015

Estimades i estimats,

aquest és l'article del Paraules per la pau del mes de novembre...

Les Trident  Juncture…

Les Trident Juncture no són una nova marca de xicles, malauradament. Darrera d’aquest nom estrany, i amb un punt de rima comercial, s’amaguen “les majors maniobres militars des de la fi de la guerra freda” segons ha manifestat el Ministeri de la Guerra espanyol. I és que al llarg d’aquest mes d’octubre i novembre vint mil soldats es desplegaran en vuit punts de l’estat espanyol entre bases aèries i navals de Saragossa, Albacete, Cadis, Mallorca, Almeria i Torrejon. Unes maniobres que, en total, mouran trenta-sis mil soldats entre Portugal, Itàlia i Espanya.

Com us podeu imaginar, tanta soldadesca no farà dinàmiques de jocs, ni rol-plays cooperatius. Aquesta gent ha quedat per quadrar equips, sistemes i protocols de mort i destrucció. Soldats i comandament de trenta estats han quedat al sud d’Europa per posar a prova el que ha pensat una colla de malparits sobre un plànols i simuladors. 

Diuen els entesos que aquestes maniobres han de servir per donar un avís als russos, però  sobretot als xinesos que estan a punt de quedar-se l’Àfrica i tota la matèria primera que, el continent més empobrit del món, dóna. Vist així aquesta trobada sembla una trobada de “mamporreros” que es divideixen el barri per traficar i extorsionar de forma ordenada. Amb el reclam del terrorisme internacional, ara interpretat  per l’Estat Islàmic, versió millorada de Al-Quaeda, es tracta de competir en l’expoli dels països empobrits (a l’Àfrica principalment), assentar-se en l’Europa de l’est (Ucraïna és l’exponent) i ajudar als socis en massacrar pobles molestos com el Kurdistan.

El preu econòmic d’aquestes maniobres sembla ser que pujarà a 5.860.787 d’euros que pagarem entre els contribuents d’aquests 30 països, tot i que la factura pujarà molt més com passa a tots els pressupostos militars que es fan arreu, on el cost final no té a veure amb el pressupostat. Per no escandalitzar gaire a la població benpensant.

Em resulta estrany i significatiu que aquest desplegament de medis no hagi tingut més ressò  per part de la premsa espanyola que, lluny de donar-li protagonisme, està passant molt desapercebut. Si fem una recerca a la xarxa a penes trobem tres o quatre ressenyes de diaris estatals. Tampoc hi ha hagut gaire ressò a les ràdios i televisions. I em resulta curiós perquè no podem dir que als mitjans de comunicació no els hi agradi tota la parafernàlia militar, ja sigui en format desfilada o en pel·lícula…

Tampoc crec que les grans corporacions mediàtiques pensin que unes maniobres militars com aquestes no puguin interessar al gran públic, àvid d’accions militars segons podem concloure vist l’èxit de públic que tenen les exhibicions aèries o les recreacions de les legions romanes, per citar dos exemples aparentment antagònics en el temps i la forma.



Potser és que als militars no els hi agrada mostrar la seva realitat i s’estimen més que els mostrin repartint abraçades i xicles entre la població autòctona d’algun país espoliat  d’aquest miserable món.

Endarreriments....

Estimades i estimats,

a falta de fills que em sacsegin i em facin veure com passa el temps tinc aquest bloc. La darrera entrada data de l'octubre!
I serà que no han passat coses en aquests tres mesos, oi?
No res, em poso a esmenar dins de les meves possibilitats. Per això publico els darrers articles que he fet per la revista mensual  Paraules per la pau...
Aquest primer article, que és del mes d'octubre de 2015, està plenament (i malauradament) d'actualitat.

Refugiats
Ara que s' han colat uns milers de refugiats al menjador de casa nostra és un bon  moment per parlar de xifres, de refugiats i de guerres.

Les dramàtiques imatges que aquest final d’estiu ens han escopit els mitjans de comunicació han colpejat la consciencia de la vella Europa, receptora d’aquesta penúltima fugida de famílies de les guerres, no declarades o econòmiques, tants és, perquè ara les guerres ni s’anuncien, ni es declaren, ni s’aturen. Són les guerres postmodernes on tampoc queda molt clar qui són els “bons”, els “dolents”, quins bàndols hi ha. Els que feia uns anys eren bons governants segons l’ordre mundial es poden tornar l’enemic a cop de titular de noticiari, que li preguntin als antics amics del Gadafi.

Uns quants milers de refugiats entrant pel sud l’Europa han fet miques el somni europeu de les no fronteres, l’espai Schengen és una fal·làcia que canvia segons necessitats, ara obrim, ara tanquem, ara deixem passar aquests, ara no. Sense consens, clar.

Mentre els polítics de la Unió Europea es barallen per la distribució de 120000 refugiats, l’ACNUR treu l’informe 2015 on anuncia que aquest any hi ha 59’5 milions de desplaçats forçosos al món. Sí, heu llegit bé: 59’5 milions de desplaçats al món al 2015, 8’3 milions més que el 2014, el número més alt des de la segona guerra mundial. D’aquests 19’5 milions eren reconeguts com a refugiats per l’ACNUR i la URNWA a altres països.

Més de tres milions d’aquest refugiats són sirians, la gran majoria, com us podeu imaginar, no es plantegen entrar a la Gran Europa. La majoria es queden al Líban, a Jordania o a Turquia, quasi tres milions de persones. I aquí estem a Europa, discutint el destí de 120 mil refugiats, mirant que no es trenqui la vella Europa per les crisis migratòries, fent que no va amb els governants europeus tot això. 
Després d’escurar Àfrica amb el colonialisme i el seu post, d’ocupar militarment i destarotar països com l’Afganistan i l’Irak, a la recerca del propi interès, de promoure la inestabilitat política como a Líbia i Síria. Després de fer tot els negocis armamentistes possibles amb unes faccions i altres, de controlar els tempos de destrucció al mig orient.

Ara la vella Europa tremola quan les grans agències d’informació decideixen retransmetre en directe i en prime time el drama que pateixen milers de persones: dones, homes i nens que fugen de la guerra i la misèria, expulsats pels tèrbols negocis dels seus governants i els còmplices que alimenten els seus interessos. Oblidats als seus camps de refugiats hi ha els altres milions que esperen altres oportunitats o simplement deixen passar el temps, com porten fent molts d’ells anys i panys. Passarà aquesta crisi estival i ressorgirà (informativament parlant) un dia o un altre les tragèdies que hi ha instal·lada a Ceuta, Melilla, Lampedusa o a qualsevol dels altres murs-fronteres hi ha al món... i ens tornarem a solidaritzar, manifestar i denunciar. No fer-ho seria de persones indignes, però pensem que anem fent la resta de l’any, fora del focus mediàtic, amb coneixement de causa perquè no podem dir que ens agafi de nou, oi?


Seguim.