diumenge, 30 de novembre del 2014

M.Antònia Canals

Benvolgudes i benvolguts,

El claustre del curs 14-15
la setmana passada el claustre de la nostra escola va tenir una gran sort. De fet van ser varies sorts. La primera era fer el que els entesos dirien una "master class" amb la Maria Antònia Canals, la mestra i matemàtica que tant ha aportat a l'ensenyament de les matemàtiques en aquest petit país. Tot un luxe que les persones que composem el petit claustre de l'escola Teresa Godes i Domènech vam entendre com un regal, i així va ser.

De 11 a 19 hores, amb una aturada a dinar, escoltant, mirant i tocant matemàtiques, aprenent de la mirada panoràmica que ens va fer la Maria Antònia des de l'educació infantil fins al final de la primària, una mirada plena de llocs comuns: respectar el ritme d'aprenentatge de l'infant, no esperar de la canalla el que no està capacitada per aprendre pel seu desenvolupament, transmetre calma i escoltar als infants posant-nos a la seva alçada, aprofitar el conflicte cognitiu i l'error com a base de l'aprenentatge... I no perdre l'humor i el compromís, afegiria jo, que tot i no dir-ho és el que ella mostra amb la seva apassionada transmissió de les matemàtiques.

En aquests temps  on tot te un preu, més enllà del seu valor, on fer formació continua s'ha convertit en un luxe econòmic, és un goig poder compartir un dia amb el saber, el compromís i l'honestedat de la Maria Antònia. Ella que als seus 84 anys, la seva fractura de fèmur i les dificultats de mobilitat es mobilitza a la crida d'un grup de mestres que vol aprendre d'ella. I només fa una demanda, passar-la a buscar per casa seva, si us plau. I punt. Bé, quan acabem la sessió tornem amb ella a casa seva, faltava més...

Ella que entenc que el coneixement s'ha de compartir, ella que ho fa amb tanta generositat com alegria. Ella que porta tota una vida fent i desfent, escoltant i aprenent i que, lluny de fer-li vergonya reconèixer-lo, el reivindica com a base per ser bon mestre.

La Maria Antònia i els seus reglets
Aquest regal va venir embolicat amb el que suposava que tot el claustre de l'escola ens mobilitzéssim a Girona que és on viu la Maria Antònia i a on té el seu gabinet, el GAMAR. Una altra sort poder compartir una part del cap de setmana amb les persones que comparteixo un espai tan important com és l'escola, poder parlar de les coses que no ens dóna temps a l'escola, poder riure i compartir estones de forma diferent que doni peu a conèixer-nos més enllà de l'àmbit escolar.

I la gran sort és que tot el que vam aprendre amb la Maria Antònia ens ha servit per consolidar, millorar i aplicar estratègies a  l'ensenyament de les matemàtiques a la nostra escola, un altre regal als nostres alumnes en aquest camí compartit.















dissabte, 29 de novembre del 2014

El camí de Wendy



Benvolgudes i benvolguts,

el passat novembre vam tenir per Tarragona la Wendy Barranco, tan ex-soldada de l'exèrcit nord-americà com activista antimilitarista. Va venir a fer una sèrie de xerrades explicant que suposa el militarisme, les ocupacions i el capitalisme. A més de participar i gaudir de les seves xerrades a Barcelona i Tarragona es va allotjar a casa nostra podem intercanviar en llargues i intenses converses. Els fils invisibles del antimilitarisme que la nostra estimada Tal Haran va enunciar fa 11 anys, quan ens va visitar des de Tel-Aviv, s'han tornat a visualitzar: persones que no coneixes de res i amb la que no has parlat mai i amb les que connectes com una corrent continua inexplicable. A Los Angeles tenim un altre nus d'aquesta enorme xarxa que anem teixint a nivell social i personal, la comunitat, un espai a cuidar, a respectar i engrandir.
Us deixo l'article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT i l'article del Paraules per la Pau del mes de desembre, el número 160. Parla de la Wendy i de tots nosaltres.


El camí de la Wendy
Wendy i part de la Coordi
En aquest mes de novembre ha coincidit la visita de l'ex-soldada nord-americana Wendy Barranco amb els 10 anys de la darrera visita del portaavions de la VI flota ianqui, el  JFK, a la ciutat de Tarragona. Un vaixell de guerra que anava de camí al desballestament i que venia del golf d’Arabia, fent  suport a la invasió d’Irak. La Wendy Barranco va participar a la guerra de l'Ikaq com a sanitària, fins que un dia va entendre l'entrellat del militarisme i va dir prou, als seus 22 anys. I ara fa 6 anys que va per instituts de secundària i allà on la vulguin escoltar, explicant que suposa una ocupació, una guerra, el racisme, la pobresa, el patriarcat...el militarisme, vaja. Ella, que va ser immigrant il·legal, pertany a l’associació de veterans de la guerra d’Irak (IVAW) i el seu pas per l'estat espanyol aquest novembre ens ha deixat reflexions que prenen força quan les diu una persona que es va deixar atrapar pel discurs de la pàtria i de l'enemic. 

El portaavions JFK, al que vam rebre al balcó de l'ajuntament de Tarragona al llarg del quatre dies que va estar amagat al port, anava ple de soldats allistats en plena adolescència, amb interessos tan diferents com guanyar-se la vida, obtenir documentació en regle o mirar de pagar-se els estudis al tornar. Segurament no van mirar mai a la cara a cap iraquià, ni es van assabentar en aquell moment del que significava la seva presència i la seva tasca en aquell portaavions. 

La cervesa a la plaça de la Font
Ells i elles, com la Wendy, arribaven a una ciutat bonica i europea camí de casa on els hi esperaven, creien ells i elles, amb els braços oberts. Deu anys més tard, si fem cas de les estadístiques del govern nord-americà, la gran majoria de la soldadesca estarà a l'atur i amb greus problemes psicològics. Res és el que sembla, res va ser el que esperaven al tornar, "ningú dóna feina a un assassí" ens deia la Wendy, que donava la xifra oficial de 26 suïcidis diaris de veterans de l'Iraq, anunciant que es reconeix extraoficialment  el doble i que ja fa temps que mor més soldats a casa que a l'ocupació. 

Aquest número de morts mai superarà al de civils morts per culpa de les ocupacions, està clar, però la tasca de la Wendy, després de deconstruir-se com a persona i assumint la valentia de tornar a ser-hi, consisteix en marcar una sortida i un camí a tots aquells que són soldats, la majoria pobres en tots els sentits, marginals sense oportunitats que l'exèrcit a la recerca de carn de canyó els hi va donar amb les promesa d'un futur millor per a ells i el món, mentida que la història s'entesta en demostrar que no s'aguanta però que resisteix gràcies a la necessitat d'una il·lusió en la que creure. 

Sopant després de la xerrada
La valentia de Wendy no és només sortir-se'n de l'estructura militar, ni renegar d'ella. No deixa  d'anar allà on la conviden, si pot ser High Schools millor, a explicar-lo perquè l'adolescent que vagi a cometre el seu error estigui avisada, com a mínim. És una de les seves maneres de cuidar la seva comunitat, la de marginals i exclosos que busquen oportunitats. Una forma de dur exorcisme personal necessari per a la societat, no deu ser fàcil quedar en evidència públicament de forma constant. Wendy comparteix el seu error vital, deixar-se embolicar per un reclutador als 17 anys que no li va explicar tot...

Ens falten més Wendys al món, les buscarem al proper vaixell de guerra que atraqui al port de Tarragona.

dissabte, 15 de novembre del 2014

En Yago, protector de la pau

Benvolgudes i benvolguts,
avui li cedeixo l'espai a un transeünt d'aquest humil bloc, l'Adolfo Montoliu, un erudit emboscat com el va definir fa uns anys un altre erudit antimilitarista. Amb orgull i satisfacció, només dir que dos grans s'han unit en un article.
El nostre estimat Josep Maria

És cosa ben assenyada dedicar un carrer de Tarragona a la memòria d’en Josep Maria Yago, traspassat ara fa dos anys. La seva dedicació, entre moltes altres lluites, a la causa antimilitarista li fan mereixedor d’aquest homenatge. Els companys de la Coordinadora proposen que s’aprofiti aquest acte de record per donar de baixa algun nom dels que la ciutat té assignats a militars o altre tipus de subjectes de similar estatura moral. L’encert em sembla total. Fins i tot ja tenen un de proposat: el carrer de la “Pau del Protectorat”.

No és gens normal que el nomenclàtor d’una ciutat inclogui referèncias a fets bèl·lics. Batalles i guerres hi són generalment excloses. Ni tant sols sota el franquisme hi havia el carrer de la Guerra Civil o de la Batalla de l’Ebre, tot i el militarisme abrandat que el caracteritzà. Com a màxim, i parlem dels nostres dies, es poden trobar al·lusions a les persones que van protagonitzar aquells episodis (Màrtirs del Setge de 1714 a Gavà, Heroïnes de Girona a Barcelona, per posar un parell d’exemples).

I així com la guerra no sembla una bona aliada a l’hora de fer-se un forat al nomenclàtor, amb la pau la coses semblen funcionar d’una altra manera. Tenim a tot arreu places, portals, carrers i, fins i tot, avingudes que deixen clar l’alt concepte que en tenim de la mateixa. I és cosa sensata que així sia: la pau sempre figura als primers llocs dels desitjos més formulats pels humans, tant és l’horror que la seva absència provoca. No seria estrany, doncs, que una pau encara que fos “del protectorat” reclamés el seu dret a seguir anomenant un dels carrers de Tarragona.

És ara, però, quan hem de fer un petit parèntesi per situar el moment històric en què va tenir lloc la Pau del Protectorat. Després del desastre d’Annual de 1921, en què vuit mil soldats de lleva espanyols van ser conduits a la mort per uns generals corruptes i incapaços, l’estat va organitzar el desembarcament d’Alhucemes el 1925 per a sufocar la rebel·lió de les tribus rifenyes, que havien posat en greu perill la continuació de l’ocupació de les seves possessions al Nord d’Àfrica. Finalment, i gràcies a l’ajuda de la també potència ocupant França i a un ús abundant i criminal de gas mostassa, la guerra del Rif va acabar el 1927, data d’inici de la “teòrica” pau del protectorat, la qual s’estendria, amb abundants episodis no tant pacífics, fins al definitiu reconeixement de la independència del Marroc per part d’Espanya el 1956. La Pau del Protectorat al·ludeix al període en què, per la via de les armes, l’Estat Espanyol assoleix la pacificació de la població rifenya que s’havia alçat per lluitar per la seva indepèndencia i fer fora l’opressor colonial (cap paral·lelisme amb certs “processos”, si us plau.).

Els efluvis militaristes i de ranci colonialisme que desprèn l’actual rètol són evidents. Que els principals gestors d’aquella mal dita pau fossin els coneguts com a “generals africanistes”, els Yagüe, Franco, Varela, Sarjurjo o Mola, principals impulsors de certa rebel·lió militar esdevinguda al juliol de 1936, fan poc menys que insostenible el seu manteniment al nomenclàtor de la ciutat.
Molts records que, malauradament el temps deixa en això...records

Finalment, la vila de Tivissa ve a donar-nos un altre argument històric en favor de la seva remoció. El dia 15 d’abril de 1931, l’endemà de la proclamació de la República, s’hi va constituir “El Ayuntamiento de la República Española”, sota la presidència interina de D. Luis Escoda Navarro. Doncs bé, una de les primers mesures que es van adoptar en aquella sessió fou el canvi de denominació de la plaça “Pau del Protectorat” per la de Capitán García Hernández, un dels afusellats del consell de guerra sumaríssim que va seguir la Sublevació de Jaca de 1930, i que ja aleshores havia assolit l’estatus de màrtir de la república. No seria doncs aquella pau molt volguda pels tivissencs quan només van necessitar vint-i-quatre hores en llibertat per bandejar-la.


Adolfo Montoliu

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Els senyors de la planta quinzena




Benvolgudes i benvolguts, 
Si voleu saber què és el que passa amb el pla Caufec i tot el que afecta a la repressió qye comporta la seva denúncia us recomano la web de Ni muts ni a la gàbia. Aquesta és la meva petita col·laboració per denunciar la situació de les persones que jutjaran el 27,28 i 29 d'octubre a Bcn.



Els senyors de la planta quinzena
En plena voràgine d’exaltació del concepte 'desobediència civil', situat en el prime time dels “opinadors i todòlegs” que es congreguen cada dia a les tertúlies televisives i radiofòniques del país, trobem que jutgen a sis persones per fer justament això, desenvolupar una campanya de desobediència civil. Sí, a Catalunya, el mateix país que es planteja públicament el seu futur utilitzant-la com a eina de transformació.

Vint anys de denúncies veïnals, campanyes informatives al carrer i accions espectaculars per donar visibilitat a la brutal especulació que suposa el pla Caufec a Esplugues, un pla que s’ha dissolt en un mar de societats i trames que envolten illes de paradisos fiscals i espera que s’acabin de rentar els diners robats pel món en un altre cicle econòmic devastador pel planeta. I en aquest cicle continua la repressió cap a persones que van contribuir a visualitzar l’enèsima barrabassada dels “senyors de la planta quinzena” i els seus sicaris.

Els meus amics i amigues sabien de la perillositat de desobeir a l’autoritat “competent”, massa pastís a repartir com per deixar-lo perdre per “quatre” veïnes i veïns queixosos. Tot i així van decidir continuar i no han deixat de mantenir la flama de la denúncia especuladora. Persistència, fermesa, debat i informació contra obscurantisme i manipulació informativa. Directes i cooperatius, els meus amics i amigues de Ni muts ni a la gàbia, sabien com les gasten els cossos policials i judicials quan obeeixen les ordres dels “senyors de les plantes quinzenes” i per això mesuraven totes les seves accions: noviolentes, explicatives i amb un alt nivell pedagògic per tal de visualitzar la trama especulativa. De manual, que en dirien els experts. Davant de tanta persistència i rigor, jutges i policies, van tirar pel dret i van sumar mentides més codi penal, ja sabem que la policia sempre diu la veritat, fins i tot quan menteix.

Quan desobeeixes una llei injusta, quan denuncies una situació que tot i ser legal és aberrant social, personal o ambientalment parlant, saps del risc que es corre. Però és il·lustrativa la petició fiscal en un Estat de Dret, amb 27 anys de presó a repartir entre 9 imputades —no és aquest d'octubre l'únic judici al qual estan citats—, a més de quasi 10.000 euros de multa més 5.000 d'indemnitzacions, tot sense haver estar identificades pels cossos policials durant les accions denunciades. Sense haver-hi danys personals ni materials, només les denúncies policials per desobediència, desordres i lesions es podria dir que aquestes acusacions són un rècord... Si la la història recent no fos tan cabota per recordar-nos que no són estranyes aquestes denúncies i peticions fiscals en aquest país que volem que sigui normal i “guai”.

En aquest país, que s’omple la boca de desobediència civil per exercir drets no reconeguts pels Estats, tenim la paradoxa que es jutjarà, amb penes de presó, a un grup de persones que van defensar el territori amb el seu cos, que el van protegir dels taurons especuladors de les plantes quinzenes i sales nobles d’edificis oficials, amb imaginació, coherència, sentit comú i informació a la resta de població. Aquest primer judici és a 6 persones, però totes sabem que ens jutgen a totes les que, en un moment o altre, vam estar i continuarem a les mobilitzacions contra el pla Caufec. Aquest judici és també un recordatori als que s’atreveixin a molestar als “senyors de la quinzena”. No pateixin aquests taurons perquè nosaltres tampoc oblidem i seguirem desobeint lleis injustes i assenyalant-los públicament, la seva infàmia no restarà impune.

dijous, 25 de setembre del 2014

Que la ceguesa no en malmeti el tacte


Estimades i estimats,
aquest és l'article d'opinió de la revista Paraules per la Pau del mes d'octubre i la Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT. 
Continua la preocupació a l’anomenat primer món, el virus de l’Ebola avança. Entre el drama personal dels malalts blancs i l’exhibició tècnica i de mitjans mèdics es concentra el minutatge informatiu d’aquests darrers mesos, compartits amb les escapçades dels pocs blancs desarmats que encara pul·lulen pels dominis dels antics socis musulmans de la casa blanca. 
De tant en tant es colen com un sospir les condicions de ¿vida? que la població d’aquestes zones ( l’Irak, el Kurdistan, Síria, Libèria, Sierra Leona...) pateixen. Centenars de milers de persones que formen part d’un decorat on les úniques víctimes semblen que siguin aquestes persones blanques que fèiem esment abans i que es porten el temps informatiu i de recursos mèdics en el cas de la infecció.
Fa uns dies van mostrar per la TV com un infectat d’Ebola, que s’havia fugat d’un centre ¿mèdic? de ¿confinament? a Liberia, era perseguit per una massa de civils i un equip d’uniformats amb bates, mascaretes i proteccions anti-Ebola.  Aquell minut i mig em va retrotreure a la novel·la d’en Saramago, l’assaig sobre la ceguesa, on una malaltia contagiosa feia estralls a una població mundial que no sap fer-hi front i no distingeix entre classes socials o  uniformes...Ah! I el com el Poder intenta protegir-se aïllant als infectats.
La genial al·legoria d’en Saramago ens explica com s’intenta contenir i amagar als malalts en un món cada vegada més arrasat i malmès. A l’editor de la notícia d’aquesta persecució se li va colar els crits d’una dona que denunciava que, a aquests malalts que fugien, no els hi donaven menjar ni beure...
Ens ho mirem llunyà, al primermundisme li preocupa no infectar-se o que no atemptin a casa seva, sense adonar-se que el procés de destrucció social continua implacable amb els empobrits del primer a l’últim món. La barbàrie alimentada pels interessos del capital, ja sigui feta per míssils Tomahawk, bombes casolanes o per dagues de Damasc, continua el seu avenç implacable d’aniquilació del 99% de la població que fa la tasca bruta entre ella. Una barbàrie que avança deixant sense recursos alimentaris, mèdics i de mera supervivència pel benefici econòmic d’una minoria que encara aconsegueix enganyar a gran part de la població. No cal viatjar a  l’Àfrica o a l’Orient mitjà per viure-ho, tampoc cal encendre la TV per veure-ho perquè no ens transmetran les desgràcies que succeeixen ben a prop de casa nostre. Desnonaments, retallades, malnutrició infantil, us sona? Ho coneixeu?
Els mateixos que s’amaguen darrere de grans discursos, perfectes eufemismes, delirants decorats i boniques i variades banderes ens volen convèncer que tot està sota control i que treballen pel nostre benestar. És qüestió de fe, per arrodonir la jugada, ens acabarà dient aquest 1%.
Us deixo amb l'Evaristo que, una vegada més, la clava. 

diumenge, 7 de setembre del 2014

Leño pa' siempre



Estimades i estimats, 

S’ha mort en Tony Urbano que és tant com dir que s’ha mort una part de Leño, tot i que sigui mentida. Tant l’un com l’altre continuaran formant part de l’imaginari i bagatge personal i emocional de tots aquells que els hem estimat i cantat. I punt.

Diverses han sigut les vegades que he pogut coincidir amb el Tony en concerts i festes i tot i no haver parlat mai amb ell sempre m’ha semblat el que tots els que han tractat amb ell deien: persona humil i bona gent com pocs. Tinc la sort de conèixer i estimar a alguns d’aquests que l’han tractat, humils i bona gent com ell, curiosament?, fet que em dona la confiança de no creure que el compliment forma part del ritus d’acomiadament d’en Tony. 

Perquè, a tot aquell que no ho sàpiga encara, en Tony era de Tarragona, com el Ramiro, el bateria de los Leño, majoria catalana en el millor grup de rock espanyol. Una lectura que fa 30 anys es van encarregar de menystenir: va guanyar la transversalitat del barri. I és que la vida a la Torreforta de Tarragona, l'Asunción de Jerez, Aluche de Madrid, el Viladecans de l'Adolfo i el Pirri o el meu Mariano samboià no era (ni és) molt diferent entre sí, malgrat els quilòmetres de distància. No és només, o tampoc al meu modest entendre, una qüestió de sentiment. Les limitacions econòmiques, de “pisos colmena” i de suburbis de capitals, afavorien el buscar-se la vida al carrer i observar les coses que passaven allà i de les que no podies fugir. Més aviat era qüestió d’anar-se preparant i espavilant-se, en tots els sentits. I Leño va saber posar la poesia i la música al màster de la vida que s’ofertava diàriament als carrers dels barris, contestatària i vital, emocional i ferma. Clar testimoni són les seves cançons i la gent que continuem cantant les seves cançons com si fossin noves, com un fil invisible que travessa bars, carrers i barris a la recerca de l’esperit del compartir, del gaudir de la senzillesa, de la humilitat i de la gent normal i corrent, sense aires de grandesa. 

En Tony i en Jose
Constata el meu estimat Jose Tabuyo a una intensa carta de record del seu amic Tony, que Leño va tenir al llarg dels anys suculentes ofertes per reunir-los i que sempre les van rebutjar, conseqüents amb la seva decisió de deixar la banda en el  millor moment. No era doncs una llegenda aquest comentari que corria pels bars o concerts d’en Rosendo, on es demanava el reagrupament de la banda, més de 20 anys després de la seva separació.

 Em reconec entusiasta d’aquesta fidelitat a les decisions preses, equivocades o no, portades amb naturalitat, acceptades i assumides perquè la vida només s’acaba quan morim, i encara així podrem dir Tony i Leño per sempre. Els seus amics, afortunadament comuns alguns, seguirem ballant, cantant i reconèixer-nos en aquestes cançons que han fet història perquè “tenemos una historia y algo que decir, que no se vende nada el rock and roll”.

Us deixo el concert de retrobament de Leño al 2010, l'únic concert que van fer després de dissoldre la banda i que va ser un agraïment a totes la gent que va participar al disc Bajo la corteza, un disc de versions de Leño. Una forma més de ser grans.

Una abraçada a tots els orfes,



dijous, 3 de juliol del 2014

Antimilitaristes emboscats

Estimades i estimats,

aquí teniu el Bala perduda de la revista Catalunya  i l'article del Paraules per la pau del mes de juliol. Seguim!
Una abraçada i bon estiu!



És un dia de juny i faig el tallat matutí mentre miro la secció d’internacional de La Vanguardia,  sense esperar molt més que llocs comuns plens de mort i fotos de grans líder mundials desitjant-se la pau, com a una missa de diumenge qualsevol. Però hi ha un article a doble pàgina que em crida l’atenció pel títol i la temàtica: “Eurosatory, la feria que ofrece todo tipo de armas y complementos para soldados excepto ataudes.” Comença forta la cosa, em dic mentre li poso la sacarina al meu tallat.

A mitja lectura de l’article he d’anar a buscar a l’autor del reportatge per assegurar-me que l’ha escrit en Rober Fisk. I no, Plàcid Garcia-Planas és diu el periodista que, al llarg de 10 minuts, em va reconciliar amb la premsa servil. Un reportatge brutalment meravellós, al meu modest entendre, on la barbàrie militar, amb tots els seus eufemismes, queden tant i tan bé retratats. 

Reconec que en Plàcid Garcia Planas ha passat, directament i al meu ideari, a ocupar part del buit generat pel Javier Ortiz i en Haro Tecglen. La lectura matutina em va portar a fer una petita recerca del Plàcid i comprovar que, aquest reportatge era fruit del demolidor  passeig de quatre jornades  per “la zona zero de totes les guerres” com anomena ell mateix a aquesta fira anual que es fa a Paris cada any. En Plàcid,  després d’haver cobert moltes de les guerres del món als darrers 20 anys presenta  un bagatge personal i professional que li permet afirmar que  Todo en Eurosatory, la mayor feria de armamento del mundo, respira a eso, a guerras que siempre se ganarán. Miles de businessmen sopesando fusiles que ellos nunca dispararán, acariciando todo tipo de misiles y complementos para el soldado. Excepto ataúdes.”

Mentre acabo el tallat, i remiro el reportatge, m’adono de l’agermanament que faig mentalment  del Plàcid amb l’Evaristo Paramos quan aquest canta aquella cançó del pilot de bombarders  Jonnhy:  Johnny no mata a la gente: elimina el objetivo. Johnny no es un asesino, Johnny tiene un buen oficio. Johnny es frío y profesional.” 

La realitat és tossuda, la massacre i la mort disfressada d’objectius assolits i de recerca de la pau necessita de narradors que desmuntin, de forma intel·ligent i contundent, la mentida que ens volen vendre pel nostre bé i que en Paul Valery va definir de forma inapel·lable fa un segle: “La guerra es una masacre entre gentes que no se conocen para provecho de gentes que sí se conocen pero no se masacran.”

En Plàcid Garcia-Planas dubta sobre com "adverbiar el patiment, adjectivar la foscor  i puntuar la mort"...i jo, que l'he llegit amb un tallat edulcorat a la mà, penso en com m’agradaria que no hagués de tenir aquests dubtes ètics i periodístics i imagino com, tones de sucre, inunden aquesta "fira" de la mort i la destrucció, devastant aquesta zona zero de la infàmia i el dolor, un espectacle ben ensucrat!

Mentre pago el tallat, somric pensant que he descobert un altre antimilitarista emboscat a unes pàgines difícils d’imaginar, com a bon emboscat.....

Us deixo l’enllaç del reportatge i un animo a que el llegiu...

http://www.lavanguardia.com/internacional/20120625/54316336593/eurosatory-feria-armas.html

dissabte, 24 de maig del 2014

No perdre el costum



Benvolgudes i benvolgudes,
aquest és l'article del Paraules per la Pau del mes de juny i la columna Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT. Les fotos acrediten el pas del temps, les paraules també.


Doncs sí, arriba el juny i la campanya d’objecció fiscal. Ja sabeu: si no vols la guerra, no la paguis i tot allò. Us he de dir, que no confessar, una cosa: al llarg dels anys he descobert que la  gent, tu i jo, tenim més por a Hisenda que al Ministeri de defensa. També he descobert el sentiment de culpa i por que, la majoria de contribuents,  tenen. Són moltes les persones que pensen que tenen alguna cosa que haurien de declarar i que no fan. I per tant signaran a cegues l’esborrany que Hisenda els hi enviï o que deixaran en mans dels tècnics d’hisenda la realització de la seva declaració, sense qüestionar gaire cosa.

És així i costa d’entendre en un moment que qualsevol organisme oficial te constància de qualsevol moviment econòmic que fem en el moment que vulgui. Però encara ens volem enganyar i creure que no ens miren gaire.

I no penseu, penso en persones amb criteri, seny i amb marcat discurs antimilitar. Persones que assisteixen a manifestacions contra la guerra, posicionades i que coneixen que és l’objecció fiscal. De fet, a moltes d’elles, les he conegut a les desenes i desenes de xerrades que he fet arreu del territori per explicar que i com es fa l’objecció fiscal.

Però, en el millor del casos, algunes ho fan un primer any, però no hi ha continuïtat i persistència. I així continuem alguns (pocs) milers d’objectors fiscals que, any rere any, continuem sense entendre com una campanya amb tant potencial, amb baix perfil repressiu i tant simbòlica és tan minoritària. Políticament incomprensible, fa dies que vaig deixar-me de torturar sobre el que no fèiem bé al moviment antimilitarista per tal de pujar el número d’objectors fiscals. No podem lluitar contra la por irracional de les persones, una construcció profunda i molt aconseguida al llarg dels segles i que es visualitza en moments concrets. El cas d’Hisenda és un moment. Una llàstima perquè podria ser un moment de visualitzar el rebuig, de forma pacífica i en positiu, d’una xacra, la dels exercits, ja siguin espanyols o catalans.
 
Mentre, aquest any, faré la meva divuitena declaració amb objecció fiscal, amb orgull i satisfacció de dir que bona part dels meus impostos no aniran al Ministeri de la Guerra.

Teniu tot aquest mes per trencar la por a Hisenda, informar-vos i fer l’objecció fiscal, si voleu aquí ho trobareu tot. www.objecciofiscal.org


dimecres, 21 de maig del 2014

...

Estimades i estimats,

un gran pal va colpejar a la comunitat educativa de la nostra petita escola, la passada setmana. L'Aitor, el nostre estimat patge reial negre, va marxar sense avisar, de forma inesperada i cruel, sense poder dir o fer res més que no creure'ns-ho.

Que ningú esperi que s'hagi tornat un àngel blanc, no cal esperar-ho. El patrimoni vital que ha deixat en la seva curta vida no necessita de disfresses per emmascarar res. No hi ha vestit per tant d'entusiasme i alegria. Inoculats com estàvem, amb la seva predisposició i animositat, no ens calen disfresses per sentir-nos empentats i engrescats a continuar vivint amb honestedat i fermesa, sense amagar-nos, amb el cap ben alt.

Ningú ens el substituirà però el tindrem ben present per continuar valorant la revolta del viure i el riure com a gest necessari. No serà fàcil, com tampoc ho era tot el que intentava i pel que lluitava, oi?

Ens queda la teva essència, Aitor, del teu exemple i empenta. Ara ets patrimoni immaterial dels que t'hem gaudit.

Olga, you'll never walk alone, sé que ho saps. Ara toca gestionar aquest camí de la millor manera que creguis convenient. Estem al teu servei.
 
Salut