dimarts, 27 d’agost del 2013

Sembla que l'estiu s'acaba....

Benvolgudes i benvolguts,

sembla que s'acaba l'estiu. I comença un nou curs escolar, fita que els que fem de mestre ens serveix com a mesura del temps, de vegades més que l'any natural.

Ha sigut un estiu estrany i diferent. Primer perquè ha fet un any que el Josep Maria, l'Elvira i la Carme ens van deixar, tot i que el seu saber i estar continua ben present. Dignitat i empenta com a legat vital que ens van transmetre i que ens obliga a persistir.

També ha sigut un estiu més curt i més tarragoní, més dies de feina a l'escola i la visita de la Tal Haran a les nostres terres han fet que, fins ben començat l'agost, no hagi fotut el camp pel món. Dos excuses ben bones, per cert. Primer va ser un plaer començar a preparar el curs, que ara comença,  amb la Carme i la Yoli: il·lusió de poder compartir un projecte comú amb la comunitat educativa del Montmell, infants, mestres i famílies. Dels dies de la Tal a Tarragona ens queden moltes imatges, paraules i gestos: la recerca de la identitat, el passat, la presència, el cos, la mirada. I informació, molta informació directa sobre la desatrossa situació dels territoris palestins i de com tot va a pitjor. Una presència que va fer més fàcil poder juntar-nos per fer dinars, sopars o cervesetes: les gents de l'Ateneu llibertari Alomà, la coordi, l'Adolfo, la Gemma....

Uns dies d'estiu que vam aprofitar per anar a la festa de casori de la Gemma i l'Àlex amb bona part de la troupe joncosil i la benvinguda al món de l'Ania, cosineta ella.
 
I després 15 dies de caminar, de retrobar-nos, d'escoltar i compartir estones, moments i espais per la península: Finisterre, Blanca, Santiago, Peggy, Negreira, Patri, Iruña, Antonio, Ana, Donosti, Gemma, Ihaben, Arantxa, Jauntzaras, Miguel, Basaburua, Manu eta Kattalin, Segovia, Josemi, Llanos, Joaquin i Mari, Villacarrillo, la famiglia, Córdova, Javier. I Maria que, malgrat no ser-hi a tot arreu, sempre estava present...
 
Força i empenta és el que m'ha donat la ruta estival i els previs, venen uns mesos de molta feina, de molta presència. Però amb il·lusió i ben envoltat es veu el món de forma diferent. I no em falta ni una cosa ni l'altre, així que no queda més que, com deia una paret a Còrdova: to' pa' lante...