dimarts, 28 d’abril del 2015

Elvira. En present.



En present.

El passat 25 d’abril vam fer un petit i modest acte d’homenatge a la nostra amiga Elvira Mèlich, que ens va deixar l’estiu del 2012.  Fins ara no havíem trobat el moment de recordar-la col·lectivament i el final de la cinquena jornada d’educació que vam realitzar des de la CGT Tarragona-Deixa de ser una illa ens va semblar un bon moment: a la seva darrera escola, al final d’unes jornades educatives, feministes...Tot i així  em venen un parell de teories per pensar perquè aquesta trobada no havia tingut lloc encara.

El primer, i crec que més important, és que les presents a l’acte la recordem sovint: és fàcil fer-ho en situacions d’hores baixes animant-te, agafant-te del braç o rient: a una aula, a un claustre, a una manifestació, un diumenge a un paraules per la pau, a casa...allà quan et falten forces l’escoltes dient-te que clar que pots, així que amunt perquè, a persistent poques li guanyen...Eh Amadeu!
I clar, tan present que la tenim, ja direu quina necessitat teníem de recordar-la, oi?

La segona teoria és que cap institució ha fet cap intent de fer aquesta trobada, cap. I és comprensible...poc amant de sigles i sopes de lletres, de catifes vermelles i opulents espais, no imagino a ningú amb un mínim de càrrecs arreplegant i convocant a les presents el passat 25 d’abril. Por o pànic? Tant és, la desobediència feta a cop de somriure i persistència, la desobediència de viure per exigir justícia social per a tothom, la desobediència feta acció quotidiana fa tremolar a aquells que viuen sobre les còmodes moquetes dels despatxos de més de 12 metres quadrats. Era impensable que cap d’aquests ens convoquéssim per celebrar que tenim ben present a l’Elvira. 

Sí, l’Elvira mestra que repeteix sovint que tenim l’ofici més maco del món, l’Elvira sindicalista que no es perd mani o vaga (cada vegada més escasses...), l’Elvira pacifista del  primer diumenge de mes a la plaça de la Font de Tarragona o de l’hora del pati a l’escola, tant és. L’Elvira feminista del color lila de fons d’armari i dels 365 8’s de març que té l’any. L’Elvira amiga que t’etziba la frase que no trobaves per enlloc, i tant fàcil que semblava!. Sí, l’Elvira polièdrica, multiforme, agraïda i dolça. Ella, que es troba on creia fermament, deu estar contenta de veure’s tan present, tot i que ens hauria engegat al veure la paraula homenatge a la convocatòria de l’acte...en som conscients. Ara l’esforç a fer és remenar aquest present que tenim ara a les mans, aquesta no presència física que als ateus tant ens costa de gestionar i pair. Present i no tocar.

Ben retrobades les Elvires disperses pel territori en aquest punt, és un goig poder constatar que la seva lluita, fermesa, tendresa, sensibilitat, amor i persistència continua brotant sense protagonismes ni egos a la recerca del minut de glòria. Per això aquest retrobament, perquè està fet des de l’íntim reconeixement a l’Elvira, que tant ens l’estimem. En present.