L'enyor m'ha guanyat.

Benvolgudes i benvolguts, 

en aquests temps de microblogs i missatges curts i ràpids que s’obliden i passen de pressa és un goig poder deixar per escrit alguns dels canvis que anem buscant i fent al llarg de la vida. Per a un mateix, per no oblidar, per compartir amb els éssers estimats i que participen d’aquests canvis. Per poder-los llegir amb el temps, amb la distància i la memòria del moment. 

Una estona de classe a la Joncosa

En aquests temps d'immediateses, he deixat passar tot un trimestre per explicar un d'aquests canvis, potser per copsar i col·locar les emocions i primeres sensacions d'un retorn gens previst, de l'obertura d'una nova etapa en un lloc conegut i molt estimat.

Explicar que he tornat a l’escola TeresaGodes i Domènech. Sí, he tornat a la Joncosa del Montmell, he tornat al Baix Penedès. Fa dos anys vaig tancar una etapa tan intensa com bonica. Dos anys després he obert una altra etapa en aquest mateix lloc, a peu del Montmell, a la muntanya del Baix Penedès. 

He de reconèixer que, quan vaig marxar, en cap cas vaig pensar a tornar algun dia. I menys tan aviat. Tancava una etapa tan bonica com intensa, era el moment de canviar professionalment.

La colla marinera del Llebetx

En aquests dos anys he tingut la sort d’estar a l’escola Llebetx, a Vilanova i la Geltrú. Dos cursos al SIEI Timó on he tingut la sort de compartir feina, temps, espai i aprenentatges amb un equip docent ple de saviesa i compromís. La sort de creuar-me amb alumnes i famílies que m’han enriquit i confiat el seu procés d’aprenentatge, dos anys d’emocions quotidianes, de petits gestos que donaven sentit a un tot. Em sento molt afortunat d'haver retornat a fer "només" de mestre, de poder focalitzar la tasca educativa sense haver d'estar a mil focs i fronts, de gaudir de la quotidianitat. 

Però com em deia una amiga no fa gaire, porto el Baix Penedès a sobre  meu. Ja són 25 anys vivint i/o treballant-hi i l'enyor de la fauna (i flora) s'ha fet massa intensa per a no escoltar la crida. He de reconèixer que vaig resistir-me a aquesta crida interna i inconscient, segur que hi ha 3 o 4 llibres d'autoajuda (o autoesclavatge) que m'haurien aconsellat no fer més quilòmetres, no anar a treballar a una comarca on la mancança de recursos de tota mena són molt més acusats que a les comarques veïnes (i ja és dir), fugir d'una comarca frontissa, maltractada i menystinguda. Però el "pàlpit" no minvava.  Un procés de dubtes, converses i repòs mental ha conformat aquest retorn a la Joncosa. Un procés llarg i amb incerteses, només faltava! I, malgrat tot, ha guanyat l'enyor. Que bé poder reconèixer casa pròpia, que bé que això pugui passar en un entorn laboral, quin luxe que no sigui només un edifici sinó tota una comunitat, activa i vital, convulsa i propera, coneguda i estimada. I un entorn privilegiat.

Ha passat un trimestre en què he pogut confirmar que la poesia no està feta per tenir raó, ni desmentir-la. La meva a-liada, la Maria, que té cites i poemes per a quasi tot, em va posar en la pista del Fèlix Grande recordant-me el seu poema "Donde fuiste feliz alguna vez...", us deixo la primera estrofa. 

L'olivera de l'escola Teresa Godes

Donde fuiste feliz alguna vez

no debieras volver jamás: el tiempo
habrá hecho sus destrozos, levantando
su muro fronterizo
contra el que la ilusión chocará estupefacta.
El tiempo habrá labrado,
paciente, tu fracaso
mientras faltabas, mientras ibas 
ingenuamente por el mundo
conservando como recuerdo
lo que era destrucción subterránea, ruina.

I  ni destrosses, ni murs, ni il·lusions estupefactes. El temps i la feina ha facilitat que continuï millorat un projecte educatiu humà, sense ingenuïtats i construint coneixement compartit i transformació comunitària. En un  trimestre he pogut confirmar el que ja anava copsant, a mossegades, amb visites puntuals, amb petites converses. Soc feliç d'haver tornat a fer de mestre al Montmell, sense improvisar, sense córrer ni tenir-lo previst. De vegades la vida és anar fent i desfent, com l'aprenent. 

L'enyor m'ha guanyat i, afortunadament, m'he deixat vèncer en aquest camí de viure, treballar i fer comunitat. De vegades la lluita és fer el desitjat amb l'oportunitat escoltada i sentida.