I diuen que no hi ha diners per educació!!

Aquest és l'article del mes de desembre de la revista Catalunya....


516.296 euros

Qui busqui feina o recursos per anar tirant, sapigueu que teniu fins a final d’any per presentar-vos a la convocatòria que proposa la “Resolución 150/38241/2011, de 7 de noviembre, de la Dirección General de Relaciones Institucionales de la Defensa, por la que se convocan subvenciones, en régimen de concurrencia competitiva, para la promoción y difusión de la cultura de defensa y de la imagen de las Fuerzas Armadas, correspondientes al año 2012.”

Per si algú es pregunta quines activitats es poden fer per difondre i promocionar aquesta “cultura” la convocatòria del BOE dóna idees com cursos, seminaris, foros, projectes d’investigació, estudis sociològics, jornades, exposicions i, el més preocupant, “Actividades para impulsar y promover acciones en el ámbito escolar, no universitario (educación primaria y secundaria), en materia de educación y promoción, de los temas relacionados con la educación para la paz, la seguridad y la defensa, el patrimonio histórico y la historia militar”.

Si no teniu clar els temes i voleu anar a “tiro fijo” la mateixa convocatòria dona idees que estaran de moda l’any vinent dins del món militar. Temes tant “interessants” com el VIII centenari de la batalla de les Navas de Tolosa al 1212, la commemoració del naixement de Tinent General Manuel Gutiérrez Mellado, el centenari del establiment del Protectorat espanyol al Marroc o l’estratègia espanyola de seguretat.

516.296 euros que tenen per objectiu reforçar la consciencia de la seguretat i defensa nacional amb les activitats que desenvolupen les Forces Armades, dins i fora de les fronteres espanyoles. Així ho diuen i ho paguem dels nostres impostos. Demanen treballs amb un enfocament integral per la resolució de conflictes i gestió de crisis i amb les noves perspectives de la relació entre les Forces Armades, les organitzacions internacionals, les ONG i demés entitats publiques o privades respecte la realització de missions internacionals de pau i d’assistència humanitària….

Ara bé, per arrodonir-lo, d’aquests 516.296 euros, 471.440 euros són pels que realitzin activitats directa o indirectament relacionades amb les Forces Armades i la resta (44.856 euros) per a estudis a favor de la pau…Que us pensàvau!

Ja sé que us agradaria parlar més de la pau, ja conec als que llegiu aquesta columna, però l’exèrcit i els governs tenen clar els seus objectius i han de dissimular les seves misèries. Per això mai està de menys donar un petit toc pacifista a tanta mesquinesa, tasca que fan els mercenaris que aposten en aquestes convocatòries i les porten a les escoles dels seus nens o alumnes. Es ven molt bé un treball sobre la pau i l’exèrcit fet per un nen. I sembla que diners no en falten per comprar-lo. La crisi no és igual per tothom.

Deixo un vídeo perquè, com a mínim, riurem


!

Jornada Espiral 2011, del Guix a la pissarra digital

Estimades i estimats,

Com ja sabeu, dissabte passat va ser un dia intens. He començat a explicar els esdeveniments pel final, però pel matí vaig participar a una jornada que, organitzada per docents especialistes en noves tecnologies, ens va convidar a explicar el projecte de Ràdio SISnesta, l'emissora per internet que vam fer el curs passat a la Ginesta.

Va ser un goig i un gran reconeixement el poder explicar davant un nombrós auditori la feina feta, tot un premi. A més va generar molt debat i interès! I sembla ser que va agradar molt!

Us deixo amb el vídeo de la nostra exposició i amb el que vam passar després, la valoració dels nens i nenes de l'escola respecte la ràdio.

Watch live streaming video from espiral at livestream.com

25 años no son nada

Estimats i estimades,

Ayer me reencontré, 25 años después, con algunos de los que fueron mis compañeros y compañeras de pupitre a lo largo de 8 años. Un reencuentro que no todos teniamos claro de hacer o ir, una vez acabada la  EGB hubo una diáspora que hizo que perdiesemos el contacto entre la mayoria de nosotros, no todos. El final de una etapa y el comienzo de una vida nueva.

Así habia incertidumbre sobre el qué hablar, qué contarnos, cómo reconocernos, qué explicar. Cierto es que habia habido un primero contacto por las redes sociales, un tanteo satisfactorio que nos animó a algunos a acudir a la cita que promocionó, sobretodo, Pablo.

Tengo que decir que al cuarto de hora de estar juntos habian huido las incertidumbres, los miedos, la vergüenza y empezó a suceder que parecia que no hubiesen pasado 25 años desde la última vez que nos vimos. Un espejismo.

Afortunadamente han pasado 25 años, hemos crecido, pasado vicisitudes, malos dias, jornadas gloriosas, desengaños, amores, nacimientos, frustraciones y alegrias. Compartirlas ha sido bonito porque nuestro origen es común, venimos del mismo barrio, Marianao, un barrio obrero, plano, humilde, trabajador, luchador. Y en nuestras biografias está escrito, por lo que pude compartir anoche. A lo largo de estos 25 años no hemos dejado de hacer lo que compartimos esos 8 ó 9 de infancia, de recreo en la plaza del barrio, de clases hacinadas, de familias comunes y casi intercambiables. Porque lo que nos enseñaron nuestros padres y madres era común y compartible: esforzarse que somos currelas y nadie te va a regalar nada.

Inevitable pensar en la pelicula de Joaquim Jordà, 20 años no es nada, el trailer es suficientemente claro como para repetirlo en palabras. Caminos que se separaron, con sueños y expectativas aunque, en nuestro caso, no fuesemos conscientes aún.

No estábamos todos, uno no podrá estar nunca más, espero que la próxima vez faltemos menos para acordarnos de más.

Pese a los miedos previos, fué un placer.
un abrazo

Reconversió!

Aquest és l'article del Bala perduda de la revista Catalunya del mes d'novembre, coses que passen a les escoles del món.

Reconversió

En aquest mes convuls d’octubre no només s’ha dissolt el que quedava de l’ETA, sinó que també els països desenvolupats han ajudat a uns rebels a assassinar al sàtrapa Gadafi. Us podeu imaginar que podríem fer 10 columnes explicant o opinant sobre tot plegat, afegint les “retirades” d’Irak i Afganistan, més el canvi de més de mil presos palestins per un petit soldat israelià. En fi, material no falta mai, malauradament, però aquest mes, més.

El cas és que us explicaré quelcom he viscut justament aquest mes a l’escola on treballo. Resulta que me toca dinamitzar un taller d’invents, amb nens i nenes de 6 a 12 anys, una hora a la setmana on poden fer anar tota la seva imaginació per crear, inventar, projectar i construir amb materials reciclats: suros, cartrons, tetra-bricks, taps, tubs, cilindres de plàstic…

Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa que una gran número de nenes i nens ( i aquí no és qüestió de llenguatge no sexista) feien, fabricaven diferents tipus d’eines, armes o simulacions de material bèl•lic. Així al llarg d’uns dies allà s’han fabricat pistoles, ballestes, tancs a escala, llançagranades, armes siderals, complements per conquerir llocs impossibles a persones desconegudes. Petits constructors de la industria militar!

Després de donar-li voltes al assumpte, valorant com reconduir aquests brots artístics tan “creatius”, ens vam reunir i vaig marcar una línia vermella: no podia sortir de l’escola cap invent o artefacte que servis per recrear escenes de violència, mort o servissin per fer mal. Van quedar uns segons astorats i van preguntar que perquè, és clar. I la resposta va ser senzilla, l’escola no ha d’ensenyar mai a fabricar o pensar en eines per fer mal, destruir o matar a ningú. I ull que la consigna va ser que no sortís de l’escola, no que no és provés de fer. Tampoc és qüestió de perdre oportunitat sobre possibles reflexions al voltant de certs artefactes.

El més increïble de tot és que, una vegada escoltada la consigna, en minuts es va iniciar una reconversió de les armes en artefactes civils. Així un ultra modern llançagranades es va tornar en uns ultra moderns prismàtics, una ballesta en un manillar de motorista, un tanc en un llevaneus...nens i nenes de 6 a 12 anys.

Una qüestió de voluntat, però també de referents. Davant de la pregunta de, què faig? És curiós com la canalla copia models i es perpetuen, tot i no veure pel•lícules de guerra cada dia. Feu la prova, poseu un tub de cilindre de cartró en mans d’un infant, segurament comenci sent una pistola. El problema no és que ho comenci, sinó que ho acabi sent vint anys després, ja sigui una banda o un exèrcit. Gràcies per la lliçó nois i noies.

aquesta setmana

Ha passat aquesta setmana, una més del calendari, vet per on. Resulta que coses que duraven més de 40 anys i que, per tant, jo sempre havia viscut contemporàniament, s'han acabat. Més o menys.

Els nous demòcrates libis autentificats pels demòcrates americans i francesos li foten un tret al cap al sàtrapa del Gadaffi i el món respira tranquil, o així ho diuen les agencies d'informació. Violència? Sí , des de fa molt de temps, a tot arreu.

A Gadaffi el van ajusticiar el mateix dia que tres encaputxats diuen que, després de matar al llarg de més 40 anys en nom d'una terra, ho deixen. I quasi tothom ens alegrem que hagi un exèrcit menys al món. Peculiar però amb ínfules i desitjos d'exèrcit. I els que no s'alegren són els que veuen que s'hauran de quedar el monopoli de la violència, descoberts d'excuses cares, molt cares, ara  resultara un pèl més car reprimir. També s'alegren  els que volen la humiliació més total i absoluta, com si el dolor només fos de la seva part, únic i absolut.

Aquesta setmana també ha passat que havia un nen a una escola on no volia quedar-se, li semblava que era un món massa infantil per una vida massa adulta com la que porta. No perquè vulgui, sinó perquè una altra forma de violència s'ha fet amb la seva vida. Amb sis anys no es poden tenir certes culpes. Allò que en diuen violència estructural, per posar-li un nom.

Aquesta setmana, per fi, la societat ha guanyat un nen en un cos de sis anys que estava absort en una realitat quotidiana de jove de 25. Poca cosa pensareu, digueu-li a aquest nen que guanyarà un temps per créixer que se li estava prenent.

Ni triomfs, ni derrotes, esdeveniments que haurem de continuar col·locant al seu lloc, com a bones mentides que són. Ara toca acabar amb el terrorisme laboral dels més de mil morts anuals treballant a l'estat espanyol, o el mirar de fer unes comunicacions que no generin els més de mil morts anuals en accidents de trànsit, toca defensar els mínims drets que ens paguem amb els impostos i que encara ens queden i que es volen quedar els mateixos que afavoreixen el terrorisme laboral i els hi sua els morts a la carretera, per posar alguns exemples de noticies que encara trigarem molt en veure esmenades... Al temps.

Perquè res és el que sembla....

En Xavier Díaz és un sindicalista i mestre gironí, entre moltes altres coses. Tinc el seu bloc enllaçat des de fa temps, La Bitàcola de Xavier Díez. Avui us deixo la seva darrera entrada al seu bloc, arrel d'una trobada internacional de lluites i experiències educatives.

Val molt la pena llegir-lo per saber per on van els trets i les pistes sobre l'ensenyament al món pretesament desenvolupat...

 Poc abans de morir, l’historiador Tony Judt ens recordava l’extraordinària importància que tingué l’estat del benestar per construir una societat viable i en pau. Ell mateix es posava d’exemple. Gràcies a una educació pública potent fou el primer de la seva família a arribar a la universitat, a l’elitista Cambridge. Històries com la seva, en què algú de classe baixa podia parlar de tu a tu a aristòcrates i acabalats homes de negocis, devia suscitar una reacció per part de qui considera que l’estat és al servei dels seus interessos, i que cal mantenir les distàncies entre els de dalt i els de baix. És només des d’aquesta perspectiva social com es poden entendre les polítiques neoliberals, dominants en aquest moment, i lesives per al conjunt de la societat.

De la mateixa manera que els brokers utilitzen sofisticats sistemes de manipulació per obtenir guanys a partir de l’empobriment col·lectiu, qui avui determina les polítiques educatives europees manipula el llenguatge a la manera orwelliana a fi de perseguir uns objectius reals que es contradiuen amb les finalitats teòriques. Allà on parla d’excel·lència, es busca exclusivitat. Allà on diu autonomia, es pretén desresponsabilització estatal. Allà on reclama austeritat, ens diuen empobriment. En realitat, hi ha una estratègia global, dins la Unió Europea, que cerca erosionar a llarg termini l’educació pública, pilar fonamental que sustenta l’edifici de la societat del benestar i el qüestionat valor de la igualtat.

Aquesta és una de les conclusions a les quals es pot arribar després d’assistir a la Conferència Europea contra l’Austeritat, celebrada el passat dissabte a Londres. Dos centenars llargs de persones provinents d’arreu del continent explicaven les seves experiències nacionals, que segueixen un patró comú. Jo vaig fer una intervenció sobre la dura experiència de les mobilitzacions contra la LEC i la paradoxa de les retallades en un període en què la desena part més rica de la societat catalana continua acumulant poder i riquesa a ritmes espectaculars. Els anglesos van parlar de l’obsessió per l’autonomia (en realitat indiferència de l’administració per l’educació), del sistemàtic falsejament dels resultats educatius a les avaluacions nacionals (atès que l’obsessió pels resultats acaba suposant objectius perversos) i del suport polític a les «Academies», allò que nosaltres coneixíem fa temps com a escoles concertades, i que cerquen la puresa social i ètnica en una societat desestructurada i multiètnica, que esclatà en greus disturbis fa dos mesos. Itàlia i França defineixen la seva situació amb una paraula clau: «Menys». Menys escoles, menys currículum menys docents, menys salari, menys perspectives per als alumnes. I això en el context de dos països que continuen tenint índexs de creixement econòmic acceptables. Finalment, l’estrella de la Conferència, els més aplaudits i qui més mostres d’afecte i solidaritat van rebre: els grecs. Uns grecs que ens expliquen que en els darrers tres anys han tancat 1.000 escoles. Que el seu poder adquisitiu ha baixat entre un 30-50%. Que es detecten un nombre creixent de suïcidis. I tot plegat, per què? Per satisfer els banquers europeus a partir del pagament d’un deute no causat pels serveis públics, sinó pel frau fiscal de l’empresariat hel·lènic, les rebaixes impositives a les classes altes i la cobdícia dels especuladors. Que quedi molt clar. La contracció econòmica a la qual els financers sotmeten els nostres germans mediterranis comença a superar l’ocasionada per l’ocupació nazi durant la segona guerra mundial. De fet, el que està succeint arreu d’Europa és la guerra. La guerra contra l’estat del benestar. I, tot recordant de nou Tony Judt, països com Holanda o Noruega van veure reduït el seu PIB durant l’ocupació alemanya percentatges similars al que pateixen els grecs durant l’ocupació del FMI i la troika comunitària.

Com diria el gran filòsof portuguès, José Mourinho, Per què? Tant de patiment i humiliació ha de tenir un objectiu. La secció d’Internacional dels diaris ens donen discretes pistes. La política educativa comuna del continent està buscant un model educatiu xilè. No oblidem que Xile fou un país on el neoliberalisme educatiu s’aplicà manu militari. Un sistema privatitzat on les només les famílies amb recursos poden permetre portar els seus fills a la universitat. I on la resta només tenen l’opció d’endeutar-se durament per tal de disposar les mateixes oportunitats que, quaranta anys enrere, va tenir l’historiador britànic citat en aquest article. Entre el silenci mediàtic sobre les protestes de la comunitat educativa del país llatinoamericà, hi havia el colpidor testimoni d’una mare que denunciava que havia de triar quin fill podia permetre que estudiés. Perquè una de les tendències creixents (ja implementada a Anglaterra o Estats Units) és el sistema pervers de crèdits per finançar el que és un dret fonamental. El dret al coneixement i a la formació. I de fet, si els espanyols acaben confiant en personatges com la sinceríssima Esperanza Aguirre, les famílies hauran de passar d’hipotecar-se de per vida per un habitatge de preu abusiu a fer-ho per tal que els nostres fills tinguin una mínima oportunitat. A hores d’ara els nostres Botín es deuen fregar les mans davant les noves oportunitats del mercat.

En Xavier no treballa al mateix sindicat que jo col·laboro. A mi em dóna igual...

La nostra escola 2 (i final?)

Estimades i estimats,

Ja sabem la resolució que el Departament d'Ensenyament ha fet vers les exigències  i presses que tenien fa dos setmanes per canviar caps d'estudis amb reducció de jornada per cura de fills menors de sis anys. Així en una trucada telefònica, una cap de personal ha informat que "han revisat els criteris d'aplicació de la normativa i s'han modificat per aquest curs" i que tot continuarà igual, fins i tot per les altres dos dones amb càrrec directiu (en aquests casos secretaries) que, una havia dimitit del càrrec i l'altra havia renunciat a la reducció de jornada.

Perquè l'ha revisat? què és el que han revisat? Des del principi dèiem i veiem que la normativa que feien servir no posava enlloc el que volien imposar. Molt possiblement ells eren conscients del fet, però tot i així van  continuar coaccionant i pressionant de molt males maneres per fer la seva. I segurament, si a la Joncosa no ens haguéssim plantat, no estaríem parlant ara d'aquesta "revisió". I no hem fet més que demanar que s'apliqui la llei, ells que la tenen per la mà i tant en saben,  pensen que som tontos i que no ens les llegim.

Ho intentaran resoldre de la manera més discreta possible, però hem de dir ben alt que hem d'aturar les imposicions del departament, que hem de fer front a les seves arbitrarietats i coaccions, que ens toca defensar l'escola perquè pel que es veu hi ha gent només veu una normativa que després no te clar com interpretar-la. O sí, perquè sigui al seu favor, ni que sigui il·legal

Torno a dir que estic molt orgullòs de pertànyer a un claustre que va defensar el que era just i necessari per la nostra escola, que hem patit, no només els moments puntuals d'agressió, sinó la incertessa de no saber com aniria tot plegat i que, tot i així, hem continuat amb molt bon ànim la nostra tasca de ser mestres.

I gràcies a totes les persones que heu estat pendents de nosaltres i que estàveu preparades per fer el que fos, es pensen que estem soles i encara no s'han adonat que som més i que no tenim por a dir el que pensem.

Endavant, seguirem fent feina al ofici més maco del món.

Toni

La cançó dels 091 ve a "cuento", no defallim...