Una persona qualsevol

Aviat farà 10 anys de l’assassinat de la Rachel Corrie a Rafah, a la franja de Gaza. I la justícia israelià ja ha emes una sentència sobre la denuncia que la família de l’activista de l’ISM (Moviment de Solidaritat Internacional) va interposar contra el ministeri de Defensa israelià.

Un bulldozer es dirigeix a un enderrocament de casa palestina

Un país tan democràtic com Israel havia d’assumir un judici on es poses en dubte la legalitat de la seva actuació, en aquest cas l’assassinat de la Rachel. Recordem que aquesta activista ianqui de 23 anys es trobava davant d’una casa que l’exèrcit israelià volia enderrocar legalment i que no va fer cas de la crida dels soldats a retirar-se de la zona. Ella, conscientment, va decidir trencar la legalitat i es va quedar dins del que l’exèrcit israelià denomina “zona militar tancada”.

La sentència del jutge Oded Gershon diu que va ser un “accident desafortunat” ja que el conductor de l’excavadora no va actuar de mala fe, donada la limitada visibilitat des de la cabina. Tant és que la Rachel portés una armilla fluorescent i un megàfon a la mà, ja sabem el sorollo que fan aquestes bèsties. Per acabar el jutge diu a la seva sentència que “ella no es va allunyar de l’àrea protegida com faria qualsevol persona”.

Un grup d'internacionals observem com enderroquen una casa palestina

No deixa paradoxal que sigui un país com Israel el que actuï d’aquesta manera. Si els conductors dels milers de trens, que van deportar jueus a camps de concentració nazis, haguessin decidit no seguir les ordres que, legalment, els seus superiors els hi donaven, podríem estar parlant d’una altra història. No ho vam fer, o no en queda constància que cap d’ells decidís desobeir unes ordres com aquelles.

Definitivament en Rachel Corrie, al igual que totes les persones que es juguen la vida per desobeir un ordre injust i ordres que van en contra de la dignitat humana i la justícia social, no és qualsevol persona. Són persones necessàries per trencar els sistemes polítics i econòmics hegemònics basats en la força militar i la violència econòmica, quasi sempre a favor d’una minoria. 

No penseu que l’estat d’Israel no va fer comissions d’investigació, ni que al judici va haver-hi vexacions de la legalitat. Tot va ser legal, tant que la mateixa mare de la Rachel va dir que “Des del primer moment vam tenir clar que aquí el sistema protegeix als soldats i els hi proporciona impunitat legal a expenses dels civils”. 

Així va quedar la casa palestina...

Fins i tot va haver una investigació interna de l’exèrcit israelià al mateix 2003 on es va determinar que les tropes no havien tingut cap responsabilitat en l’assassinat de la Rachel. Una “investigació complerta, creïble i transparent” que l’Ariel Sharon, primer ministre a l’època, va prometre al G.W. Bush, llavors president dels EEUU. Tot ben legal amb persones de paraula i bona fe com podeu veure.

Segurament s’entén millor el que va succeir davant d’aquella casa palestina després d’escoltar a un soldat israelià al judici, un encarregat de l’entrenament de les tropes que va dir que “ a una guerra no hi ha civils. Quan escrius un manual de procediments és per a la guerra”.

Comencem a entendre el planeta com un immens camp de batalla on  hi ha soldats armats i persones susceptibles de trencar la legalitat que ofega i vol empresonar.

Toni Álvarez 

Columna de la Bala perduda a la revista Catalunya del mes d'octubre del 2012

Lògica militar

Aquesta és la columna Bala perduda de la revista Catalunya, corresponent al número de setembre del 2012.

Lògica militar.

Perdoneu l’oxímoron del títol però el mes d’agost ens ha portat una noticia que podria semblant sorprenent. Però que, com veureu, té la seva lògica. Militar, es clar.

I és que el Tribunal Supremo ha rebaixat la condemna a un sergent de l’exèrcit espanyol que va pegar a la seva esposa. Un altre cas de misogínia i masclisme a la  judicatura pensareu i segurament no anirem errats, però aquesta vegada podem afegir algun altre indicador de com es pensa dins del cap d’alguns togats.

Bush seguint la lectura amb el llibre del revés...

A aquest suboficial de l’exèrcit espanyol el van condemnar al 2008 a nou mesos i un dia de presó al jutjat de lo penal nº 21 de Madrid, a més de prohibir-lo portar armes al llarg de dos anys. Sentència que va ser refermada per l’Audiència Provincial un any després.  Arrel de la sentencia, el Ministeri de defensa va obrir un expedient disciplinari per "haber sido condenado por sentencia firme en aplicación de disposiciones distintas al Código Penal Militar, por un delito cometido con dolo que lleve aparejada la pena de prisión". Així al valent sergent li van  caure 9 mesos i 1 dia de suspensió de feina que no va dubtar en recórrer ja que, una cosa és tenir una condemna de presó (que no implicava complir per la durada) i continuar “treballant” i l’altra és que et sancionin per a treballar. Així va interposar un recurs contencioso-militar davant la Sala Quinta del Supremo que torna a donar la raó als tribunals anteriors i al ministeri de defensa “por "la gravedad e indignidad de su comportamiento".

Però la sentència d’aquest tribunal concreta que “(...) hay que valorar positivamente la infrecuente circunstancia de que el suboficial hoy demandante se encuentre en posesión de varias condecoraciones, distintivos y Menciones Honoríficas, así como su acostumbrada o asidua participación en operaciones de mantenimiento de la paz en un escenario de la dificultad y peligrosidad de Afganistán, en el que resulta frecuente que los participantes en tales operaciones hayan necesidad de acudir al empleo de la fuerza armada".

Vaja, que a aquest condecorat sergent, acostumat com estava per la seva feina a fer ús de la força, li resulta normal arreglar certs assumptes amb violència, execrable diu el tribunal, es clar, però empentat per una feina que li exigeix fer-ho. És el preu de la pau, si vols estar tranquil·la a casa, millor callada. Si vols implantar la pau, millor fer-ho a bombassos. És la lògica militar que, en aquest cas, li ha servit al valerós militar per a veure reduïda la seva condemna.

La Sala Quinta del Tribunal Supremo va rebaixar a cinc mesos de suspensió de feina al entendre que nou mesos era una extensió “absolutamente desproporcionada" analitzats els fets, tot i que el propi tribunal els califica “ de indignos, graves y repudiables”, poc abans d’anomenar a la sentència una llarga llista de condecoracions i mèrits militars del valerós soldat espanyol. L’ardor guerrero manifestat pel sergent ha trobat algú que entengués que necessitava un bon repòs del guerrero.

Toni Àlvarez

Velcro i desobediència

Article publicat a la revista Catalunya i al Paraules per la pau, ambdós del mes de maig.

Velcro i desobediència

Davant la darrera ofensiva repressiva del govern parafeixista de CyU he pres la determinació de comprar-me unes sabates amb velcro. Sí, vull manifestar que estic preparat perquè en qualsevol moment, els esbirros del mamporrero Puig, vinguin a casa a buscar-me, que m’esperin a la portalada, que vinguin a la meva feina, que m’esperin a la carretera...en fi, de qualsevol de les diverses formes que ho han fet al llarg d’aquest darrer mes a la recerca de persones a les que incriminar els perillosos delictes d’ interrompre la circulació de la via pública (al dia de la vaga general) i de diferents disturbis sense absolutament cap prova de cap tipus.

És l’estil mamporrero dels sicaris del “govern dels millors”, impunitat per estomacar, reprimir i generar por i inseguretat. Els hi molestem, està clar, més del que ens pensem. I ens volen quietes, qui es mogui surt a la foto i la pengen a la web del departament del postmodern Goobbels Puig. D’aquí a la comissaria o la presó hi ha un pas, un pas alimentat pels mitjans de comunicació, pels polítics que busquen desacreditar la lluita dels “muchos”. Ells són pocs, recordem-ho constantment.

Sí, tenen armes, lleis injustes que amplien al seu gust i necessitat, mitjans per difondre i ampliar les mentides que el conseller goobbelinià crea. Val, d’acord, Però som molts més, tenim raó, no volem patir les seves retallades i no ens aturarem. Cal afinar l’estratègia, de fet només cal rescatar-la de la nostra història: desobediència civil. Tot i que fa pocs dies, un cap policial del mamporrero Puig va reconèixer públicament que, si Gandhi hagués estat a la plaça Catalunya el passat maig, hauria acabat apallissat i detingut. El mateix amb Luther King...

No hi ha tantes presons per tancar-nos a totes les persones que estem disposades a dir prou, a rebel·lar-nos contra el desmantellament de la sanitat, l’educació i els serveis bàsics públics, contra aquesta estafa que li diuen crisi. No. Puig, sicaris, esbirros, us espero. Ho deia al segle XIX, Henry David Thoreau: "Sota un govern que empresona injustament , el lloc adequat per a una persona justa és la presó”.

Sí, m’he comprat unes sabates de velcro, el xandall el tinc a punt, no em feu por. No perdrem temps en desfer-me els cordills de les sabates si em fiqueu a les vostres gàbies, no em feu por. No estem soles, som els “muchos”, recordeu miserables, vosaltres feu les lleis, nosaltres posem el cos i les idees, agafeu bé els nostres noms i adreces. Mireu-nos bé a la cara, no ens deixarem atemorir per la vostra miserable de servir i llepar la mà que us penseu que us dona de menjar. No us equivoqueu, hi haurà un dia que, els que us paguem la nòmina, decidirem sobre el vostre destí. Mentre seguirem desobeint, faltava més, a la injustícia. 

Toni Àlvarez

El govern dels millors....

Estimades i estimats,
Us deixo la columna pel Bala Perduda de la revista  Catalunya, el nº 136 del mes de febrer. Aquest mes toca parlar del Pedro Morenés, tot un professional de la mort per estar al capdavant del Ministeri de  la guerra. Coherència total.

Tot un professional

Circula una corrent de pensament crític que ha emprés una creuada contra el nomenament coma ministre de defensa de Pedro Morenés. Una corrent amb la que no estic gens d’acord i es que, ja posats a haver de tenir un ministeri de la guerra, millor que el que estigui al capdavant sigui una persona que conegui el món que trepitja.

I és que aquest senyor ja va ser secretari d’ estat de Defensa amb l’Aznar, vaja que coneix la casa. I el sector. El prenda ha sigut president a Espanya de MBDA, un grup que es dedica a fabricar tot tipus de míssils i sistemes d’atac, amb vendes a 90 exèrcits del món. Però a més és el president de Segur Ibérica, empresa de seguretat privada que Defensa va subcontractar per protegir les tonyines espanyoles que estiuegen les aigües de Somalia. I president de Kuitber, consultora del sector de la defensa i la seguretat, i conseller d’Aritex, empresa que dissenya components pel nou avió de transport europeu A400M. Serà per currículum!

Per cert, un currículum que com algun periodista ja ha ressenyat, no apareix a la web de la Moncloa, vergonya, modèstia o emblanquir una valuosa experiència professional que li ha de servir per....Per a què?

De moment no sabem si li servirà per retirar o guanyar una demanda que Instalaza, empresa saragossana de bombes de raïm de la que va ser conseller, va presentar quan l’estat espanyol va prohibir aquest tipus d’armament. I és que aquesta empresa demana 40 milions d’euros d’indemnització a l’estat. No sabem que passarà, però és curiosa la defensa que aquest senyor fa dels negocis en que participa, vull dir que és un professional.

Per això podem esperar de tot menys que retiri tropes, o recerqui solucions de pau o mediació més que no enviar tropes i míssils a països com l’Afganistan. Vull dir que si jo tinc uns amics, excompanys i algunes participacions en un negoci, estaré mínimament interessat en que estiguin contents i pugin una miqueta aquestes participacions. No?

Sense anar més lluny, ja ha declarat que no retirarà les tropes de l’Afganistan, una guerra que ens ha costat, de moment, 2500 milions d’euros. I allà, on va anar a visitar les tropes, va demostrar la seva professionalitat, es va enfilar a un blindat GR-31 i es va interessar pel subministrament de combustible i la resistència dels petits avions no tripulats, els VAV. Mai se sap quan dura això de ser ministre.

Aquest professional de la mort també ha sigut cap de I-Sec Ibérica, una empresa que es dedica a la consultoria en el sector de la seguretat, tot i que també es podria dedicar a assessorar a empreses per ensenyar com obtenir grans beneficis a baix cost. Perquè resulta que aquest professional ha sigut propietari únic de Boguillas SL, una empresa dedicada a “la gestión y representació de intereses” que va facturar 361.567 euros l’any passat amb només 19646 euros en despeses de personal, segons el registre mercantil. Un crack financer.

Com a anècdota, i entre moltes altres empreses, també ha sigut conseller de Gamoo Outdoor, un fabricant de rifles d’aire comprimit. Demostració que aquest senyor és un professional total ja que no deixa cap àrea del sector de la guerra sense cobrir: des de els balins de plom fins a els míssils amb capacitat nuclear, passant per bombes de raïm, granades antitanc...No dubtem que sabrà on anar a comprar les armes que acabarem pagant els contribuents. Perquè tard o d’hora o pagarem, estigueu segurs. Ell ho està, i és un professional i molt amic dels que ens vendran els artefactes de la mort que serveixen per...

Hem d’estar tranquils, aquest senyor a més de conèixer el món de l’exèrcit, i els seus negocis assassins, té les condecoracions de la Gran Cruz de Isabel la Catòlica, la Cruz de Plata de la Guardia Civil i la medalla del mèrit policial. Només li manca alguna condecoració civil que li disfressi una mica més aquest currículum amagat i tan professional. No dubteu que la tindrà.

Una altra Bala perduda

Estimades i estimats,

aquí us deixo la columna Bala Perduda de la revista Catalunya nº 135 que edita la CGT. Us recomano llegir-la amb la cançó de los Porretas i l'Aurora Beltran de fons...

Preparada

Així, en femení. La societat, la joventut, la gent…està preparada, repeteixen els mitjans de comunicació captius del poder econòmic i dels seus interessos. Diuen que es refereixen a que hi ha molta gent, molt jovent, moltes persones preparades, que possiblement sigui una de les generacions més preparades de la història d’Espanya.

I jo em pregunto, preparades per a què? Per obeir? Per callar? Per no tenir el mínim instint i saber crític? Per això està preparada la societat més preparada de la història? Es refereixen a això els que manen i deixem manar?

Sens dubte les preses de pèl que els governants ens acostumen a oferir sobrepassen l’insult a la intel·ligència, però estem preparats per assumir i callar. Òbviament que parlem als bars i cafeteries, que hi ha gent emprenyada, però el poder, ple de calculadors psicòpates que analitzen el que passa a peu de carrer, té clar el seu objectiu malaltís: l’acumulació de poder i capital, la seva subsistència.

La por i el terror que es genera des del poder, per tal d’evitar la dissidència i la contestació, té una gran part de culpa d’aquest silenci. La repressió policial és una de les primeres defenses que, els que deixem manar, fan servir. Per això la BRIgada Mobil, la BRIMO, els antidisturbis dels mossos d’esquadra , és un dels pocs col·lectius, si no l’únic, que en època de retallades ha tingut augment de personal i millora de recursos. En Puig, el braç executor de la feina bruta del “govern dels millors” ho ha tingut clar, juntament amb el seu director general Manel Prat i els seus comandaments, ja deien al setembre que «Si centenars de persones seuen i bloquegen un carrer, la tàctica tradicional antidisturbis ja no val. Allò d’estirar per aixecar-los com si arranquessin cebes no pot fer-se amb tanta gent. Aquesta comissió busca respostes davants nous mètodes de protesta” . I tant amples que es van quedar. Ells i nosaltres que per això estem preparades.

La prioritat està clara, més antidisturbis, més recursos, noves estratègies policials és agressives, noves interpretacions legals sobre els no drets de manifestació. L’exèrcit d’en Mas està agafant força, venen corbes, el seu ministre de la guerra està rearmant i preparant la defensa, vol donar temps a robar-nos i esquilmar-nos als seus amics, a aquells que va conèixer a l’escola o a les joventuts del partit fa molts anys.

Si teniu dubtes sobre això apropeu-vos a saludar al Mas o als seus camorristes i veureu tot el que us explico. Ells somriuen, protegits i envoltats de cossos armats i també protegits. Nosaltres tenim el cos i el somriure de veure que no estem sols, que som milions i que el planeta no és seu. I que els hem d’aturar, que carai!

Tú, chaval. Se que también
querrás saber qué coño pasa aquí.
Pues bien, verás. Te lo diré sin más.
Y así, los dos, nos podremos reir.

Toda la vida preguntando
y nadie sabe por qué,
un obrero trabajando
nunca termina el mes.

Si tenemos que callar y fingir que todo va bien,
no miraremos a otro lado.
Si tenemos que callar y fingir que todo va bien,
no miraremos a otro lado.

No, joder. No puede ser.
Que te pidan lo que no puedes dar.
Porque, sabrás, que no debes callar
y así gritar: ¡no vamos a tragar!

Aún seguimos preguntando
y nadie va a responder,
por qué un obrero trabajando
nunca termina el mes.

Si tenemos que callar y fingir que todo va bien,
no miraremos a otro lado.
Si tenemos que callar y fingir que todo va bien,
no miraremos a otro lado.

Una altra bala perduda

Aquesta és la propera columna Bala Perduda que sortirà a la revista Catalunya el proper mes d'octubre.

Vigila amb els amics...

Després del vuit periodístic del mes d’agost i principis de setembre sobre els esdeveniments succeïts a Líbia tornem a tenir notícies sobre l’arribada al poder d’un Consell Nacional de Transició Libi que ja ha rebut, en un temps record, el beneplàcit de la comunitat internacional. On abans hi havia el sàtrapa del Gadafi posem uns altres que, tot i algunes veus diuen que són propers a Al_Qaeda, encara no es sap molt bé d’on venen. Qüestió de temps.

El que si comencem a saber és el que ha passat en aquest vuit informatiu de dos mesos, res allunyat del que els antimilitaristes ens ensumàvem: matances indiscrimades, suport armamentístic i logístic d’alguns països que ja tenien interessos a Líbia ( amb França al capdavant)…lluny del bucòlic avenç amb furgonetes armades amb metralladores conduïdes per un exèrcit de “rebels”, els serveis secrets dels “països democràtics” han fet i desfet, amb marcat objectius que les seves forces aèries han bombardejat, tot amb el silenci còmplice de les agències d’informació que volien una transició el màxim d’ incruenta de cara al món i feta “pel de casa”. La cosa ha colat, una vegada més, de cara a l’opinió pública.

Segons algunes fonts es parlen de més de 20000 atacs aeris a sol libi, amb xifres de morts que superen els milers, però impossibles de comptar, tant per un bàndol com per un altre. Una guerra efectiva, el verdader objectiu ja comença a repartir-se als foros internacionals que en Gadafi ja tenia oberts.

Negocis que l’industria armamentística ja fa temps que realitza. Així les bombes de raïm, amb les que Gadafi va bombardejar Misrata, van ser fabricades a l’estat espanyol el 2007 i van ser finançades per Cajalón, Caja España, Caja Mediterráneo, Bankinter, Ibercaja, Banco popular, Banco Sabadell i la Caixa. I es que diverses armamentístiques espanyoles van vendre al Gadafi material militar per valor de 20 milions d’euros entre el 2009 i els primers sis mesos del 2010. Fa poc, oi? Doncs el govern espanyol encara va vendre armament per valor de 8 milions d’euros a l’exèrcit libi fins a tres setmanes després de començar les primeres protestes contra el règim de Gadafi.

No oblidem els 123 milions d’euros que ens ha costat als contribuents aquesta guerra, tenir presència militar quatre avions F-18, dos avions d’abastament, un avió de vigilància marítima, una fragata i un submarí. Que se sàpiga, es clar.

Saber i no oblidar, empreses difícils amb els mitjans de comunicació existents, no deixem de remenar en altres fonts que no viuen de crèdits bancaris i no deuen favors als que financen les guerres.

Juliano i Vittorio

Estimades i estimats

La setmana passada van assassinar a dos activistes que defensen els drets del palestins i lluiten contra l'ocupació israeliana. Masses casualitats, sembla ser que els islamistes extremistes són els causants, però res és el que sembla, ja veurem per on van les investigacions i que s'acaba descobrint. Sigui com sigui, ells ja no hi seran...

Aquest és l'article que sortirà a la revista Catalunya i al Paraules per la Pau del més de maig

Juliano i Vittorio

Desconec si en Juliano i en Vittorio es coneixien tot i que, per la tasca que desenvolupaven, no m’estranyaria que tinguessin referències l’un de l’altre. Més difícil era que s’haguessin vist alguna vegada personalment. Ara ja és impossible.

Juliano al Teatre de la llibertat amb els petits actors

A Juliano Mer-Khanis i a Vittorio Arrigoni els van assassinar en una setmana, per defensar al poble palestí, per denunciar el bloqueig, l’ofegament i el lent extermini de la població palestina. Un a Cisjordània i l’altre a Gaza, van posar els seus cossos i la seva vida per facilitar als palestins una mica el seu dia a dia.  En Juliano, 100% palestí i 100% israelià com ell deia, ho va fer amb el teatre, obrint a Jenin l’any 2006 el Teatre de la Llibertat, una comunitat de teatre que ofereix oportunitats per als nens i joves del Camp de refugiats de Jenin pel desenvolupament d'habilitats, coneixement de si mateix i confiança i amb el procés creatiu com un model per al canvi social. En Juliano creia que “el teatre i les arts tenen un paper crucial en la construcció d’una societat lliure i sana. Amb el foment de la llibertat d’expressió i el respecte dels drets individuals, les activitats culturals trenquen tabús, estimulen la cooperació i milloren la comprensió de l’altre.” Subversió de socarrel. El van afusellar davant del seu fill i del Teatre de la Llibertat. 

Vittorio entretenint a nens a Gaza

A Vittorio el van estrangular una setmana més tard a Gaza. Allà vivia aquest italià membre de l’ISM, el moviment internacional de solidaritat, el grup de la Rachel Corrie, motxileros a la recerca de noves aventures, segons el sionisme català. Vittorio vivia a Gaza anant a pescar amb els pescadors per tal que els vaixells de l’armada israeliana no els metrallessin, també anava al camp a posar-se entre els agricultors i els militars per tal que no els metrallessin al recollir i plantar els seus camps devastats. També va estar quan els van bombardejar amb l’operació “plomo fundido” acompanyant ambulàncies per recollir ferits i cadàvers, mentre recollia el que passava i ho ampliava a la resta del món, donant relat del que estava passant en aquell fosc gener del 2009 de fòsfor blanc. Afusellar-lo a ell podia ser massa paradoxal.

Es diu que han sigut faccions salafistes les que, veient el perill que aquests dos personatges li minvessin el seu mercat de cossos bomba o que baixés el tant per cent de radicalitat proislàmica, o que no es defensés la bandera verda del islam o complint ordres del Mossad, ves a saber. Igual que tenim la certesa de la seva mort, no la tindrem mai de qui ho va ordenar, malgrat sí que la tinguem de la satisfacció que tindran uns i altres, militars i vividors del conflicte d’una i altra banda.

El cas és que, com deia en Juliano, “si ets una persona honrada, no pots quedar-te al marge” . Veus escanyades i cossos metrallats, els assassins van creuar el destí mortal de dos persones que van creuar la línia vermella, d’uns i altres. Que la terra els hi sigui lleu.

Us deixo amb dos vídeos, el primer és de la pel·licula Los Chicos de Arna, una pel·licula que explica la història de la seva mare, la lluita per fer un teatre a Csjordània que va fer realitat i que ell mateix va refer quatre anys després de ser tancat.

El segon és una reflexió sobre la mort de Vittorio...

Ara

Article publicat de la Bala perduda de la revista Catalunya/Papers del mes de març i a la columna memòria invisible del full de la coordinadora Tgn patrimoni de la pau del mes de març.

Si als analistes polítics els hi està costant agafar la dimensió i la mida del que es cou pel nord d’Àfrica amb les revolucions on-line imagineu a aquest humil columnista que, com li diu sa mare, no s’entera la missa la meitat.

Curiós que el focus mediàtic hagi girat cap allà, quan porten molts anys de revoltes, d’una o altra manera, sense ser escoltades més enllà del públic local. Mítiques són les matances d’Argelia, les presons del Magreb i les causes judicials (si les hi ha) que porten als activistes allà, ves a saber quan de temps. Les manifestacions reprimides a cop de trets i gasos, els governs sàtrapes i dictatorials acollits a cimeres internacionals com un més dels governants mundials. I ara, justament ara, s’ha acabat. O això diuen per la tele, es clar.

Un que no s’entera molt, però que no creu en les casualitats, veu com aquests governs que sembla que cauen han estat armats militar i policialment per aquests governs que ara s’alegren que caiguin. També és casualitat que quan participessin en aquetes cimeres multitudinàries i fotogràfiques no els qüestionessin aquestes pràctiques tan “antidemocràtiques”. No és que ara, els líders polítics europeus estiguin perdent el cul en no res, senzillament s’han quedat una mica amb el cul enlaire.

Malauradament aquestes protestes porten molts anys fent-se i reprimint-se davant el silenci de la comunitat internacional, bàsicament aquells que no donen llum i visibilitat als immolats, als reprimits, als tancats a presons immundes. Ara s’ha donat aquesta visibilitat i aquest moviment ha crescut davant la possibilitat real de canviar de sàtrapa, sí, dic canviar. Estaria bé que no enganyéssim als nostre germans àrabs, ara el podran triar democràticament, cosa que alleugereix molt l’ànima, però no els estils de guanyar-se la vida de cadascú dels habitants d’aquests estats: pobres de solemnitat, pobres, explotats, treballadors empobrits, rics, polítics, militars i religiosos. No canviaran les escales i els recursos de bàndol.

A l’estat espanyol és el que va passar quan el nostre sàtrapa es va morir al llit, amb permís dels militars, es clar. Les multinacionals que controlen el món, qui decideixen quina fitxa del tauler es mou han decidit, ves a saber perquè, s’ha mogut el cavall àrab, un moviment arriscat per les ganes de la població àrab a canviar, a treure’s de sobre sàtrapes desfasats i massa cremats, evidents. Ja veurem com els convencen que no pateixin que, els que vindran, seran millor, que els triaran ells. Com aquí. Mentre els mandamases es continuaran trobant a les catifes vermelles dels seus palaus, nosaltres ens conformem amb trobar-nos al carrer, junts. Ja sabeu per a què.

S'ha acabat!

Aquest és l'article que es publicarà a la columna Memòria invisible de la revista de la Coordinadora Tgna Patrimoni de la Pau i a la Bala perduda del Catalunya de la CGT. Columna simultània per dos molt bones, i necesàries, revistes. A vegades no calen paraules diferents per dir el que desitgem de forma tant clara.
Que passeu un bon cap d'any i ens continuem llegint, parlant, escoltant, estimant, cridant...

S'ha acabat!

Acaba un altre any i tinc la sensació que, tot i anar a pitjor en molts aspectes, ha hagut un canvi susbtancial respecte el que vivíem fa uns mesos. I és que, totes les sospites que es porten anys denunciant, els fets consumats i demostrats empíricament, les accions que evidenciaven l'aniquilament dels petits, dels pobres, dels pàries, dels desterrats, dels miserables...doncs bé, ara resulta que aquestes “menudeses” són públiques, vull dir que els mateixos instigadors o executants les havien deixat per escrit i ara han sortit a la llum pública. Lluny de sentir vergonya o por, aquesta colla de merdosos han carregat contra els que han difós aquestes informacions i fan servir, com sempre, la llei per aturar-los. Ho tenen difícil, però tenen altres estratègies per aturar o desligitimar el que vulguin aquest elenc de malparits.

Ha sigut un altre any deixant-nos enganyar, fent-nos els tontus, dissimulant que ens creiem els seus missatges i lletanies, les seves pregàries de recuperació economica: ”jo em continuo enriquint i tu et fots”. Retallar el sou als funcionaris per quadrar els comptes d'altres despeses, com la militar per exemple, augmentar l'edat de jubilació i base de cotització mentre els polítics ( els mateixos senyors i senyores que les legislen) tenen la màxima pensió cotitzant la meitat de temps que ho ha de fer qualsevol altre treballador, mentre les grans multinacionals prejubilen al personal que no volen, amb diners públics, amb 52 anys...

Segur que ja ho heu llegit això. Potser el que no heu llegit són les sentències, que sorten dos anys desprès de fer una vaga, al respecte dels abusius serveis mínims que l'administració obliga a fer als treballadors. Val la pena veure aquestes sentències per arribar a la conclusió que el que pretenen és ficar-nos la por la cos, enviar-nos a la seva policia per amenaçar-nos com a mamporreros, dir-nos que hem de complir les lleis quan són els primers que se les salten quan toca, o quan se les fan a la seva mida. Això sí, són demòcrates.

Fa uns dies ha sortit una sentència a Dinamarca decretant ilegals les detencions que l'estat danés va fer quan va organitzar la cimera del canvi climàtic a Copenaghen, fa un parell d'anys. Milers de persones detingundes arbitrariament, empresonades preventivamnet o jutjades per fer accions noviolentes, mentre la seva merda de cimera es podria entre abraçades i formalismes. Ho ensumo, falta poc, la seva merda olora massa, han perdut les formes perquè l'emperador va nu i cada vegada ho veiem més clar, per molt que s'entestin en dir-nos que vesteix de marca. I una merda, tot és una mala còpia d'imperis que ja van caure en altres temps. Organitzem el canvi, moguem-nos. Comença un nou any de ràbia i lluita.

Mounth Whitney

Mounth Whitney no és el nom d’una cançó de blues, ni el d’un barri d’alguna ciutat de la costa est americana, ni el d’una església anglicana... o potser sí. Tant és. El que vam saber els habitants de Tarragona fa uns dies és que era el nom d’un vaixell de guerra que venia de l’Iraq. Un dels instruments amb què l’ordre mundial (que ja comença a no ser nou) tenia desplaçats els seus gossos de matar en aquell “teatre d’operacions” on moren centenars de persones cada dia per la seva violència. En aquest cas, el vaixell en qüestió no feia exhibició de grans canons, ni de molts metres, ni de molts milers de soldats que, desprès d’expandir la misèria mortal per un país desconegut per a ells, tornaven a la seva pròpia misèria, qui sap si a contagiar de la seva ruïna humana als que els envoltin i els aguantin. No. El Mounth Whitney és un vaixell de guerra que té com a funció servir com a centre de comandament, per dirigir els mortals objectius intel•ligents, per decidir què s’ataca avui i què s’ataca demà.

I justament va arribar a Tarragona el mateix dimecres que, la justícia d’aquest Estat, volia jutjar a 8 persones per pintar al terra de la ciutat, per dir que estem fartes i cansades de la brutal despesa militar anual. Va ser una escena paradoxal i molt plàstica veure com, al mateix moment en què el vaixell assassí atracava al port de la ciutat, 8 persones esperaven ser jutjades per denunciar el malbaratament de recursos i la construcció d’enginys assassins i clamar per l’ Objecció fiscal a la despesa militar.

I això passa a una ciutat on l’ajuntament diu públicament que defensa la pau, un ajuntament que volia enganyar al comitè que triava la capitalitat cultural europea, amb un eix sobre la pau que possibilitaria que un vaixell ple d’artistes de Tarragona voltés pel Mediterrani pregonant aquest missatge. Una ciutat on van votar 10.000 persones contra la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona l’any 2003.

El judici es va suspendre fins el novembre, el vaixell va marxar quatre dies després, però uns i altres tornarem. Nosaltres a pintar el terra i al jutjat, els militars a atracar als ports que buròcrates i polítics amoïnats cedeixen en nom de la pau. La seva pau, la pau dels cementiris.

Fa uns anys, l’anterior alcalde de Tarragona ens va acusar de militaristes mentre ell es declarava antimilitarista i és que, segons ell, els militars defensen la pau i nosaltres intentem imposar la nostra visió. Més enllà de si s’havia pres la medicació aquell dia, que sovint oblidava, aquesta és una visió i un discurs que, dins de l’ordre mundial, va agafant força: que quedi clar qui són els violents. I és que, aquell dimecres d’octubre, uns estaven atracats al port tranquil•lament i altres estàvem esperant ser processats. 

com podeu observar, el Mounth Whitney existeix.