Septiembre

Anar camí de la plaça de la Font en un primer diumenge de mes i que sigui setembre. Fer vaga, i que sigui setembre. Retrobar-se, i que ja sigui al setembre. Trobar a faltar, és setembre.

Dur i remogut, no només per trobar a faltar als estimats que van marxar i que hi són, cada dia, presents per no oblidar que tot està per fer i és possible. Dur perquè, quan cau la que cau, quan som el que som, no veig més que perplexitat i astorament, por i paràlisi. 

Amb banderes de 15 per 20 metres, lemes simplistes i el suport del grup Godó ens han tornat ha guanyar la partida les elits que ens robaven, ens roben i ens continuaran robant. Difícil serà que en tornem a escoltar de les retallades sense que la paraula màgica sigui al mig. Ara els dolents són els de fora, ens roben altres, bona jugada Mas. 

Temps durs, molt durs. Vagues que volen obrir nous processos però que ara per ara són simbòliques de cara enfora, tot i que la remor corre per dins. No estem habituats que al nostre país convoquin les vagues els treballadors, però així ha passat amb la vaga que es va convocar el primer dia del curs 2012 -13 i la vaga indefinida discontinua que hi ha convocada pels dies 26 o 27 de setembre. Des de l’any 1979 no es convocava una vaga el primer dia de curs. Una dada rellevant de la situació que assola l’ensenyament al nostre país i que els sindicats majoritaris, malauradament, no veuen prou significativa per mullar-se més. Certa és la inacció del col·lectiu docent davant del ERO encobert que ha deixat a 3000 docents sense feina o amb una precarietat absoluta. I no parlem de la qualitat de l’ensenyament, aquella equació que la consellera Rigau  soluciona amb la paraula qualitat, després de despatxar a 3000 docents i absorbir a 30000 alumnes més. Aquest és el seu govern, el govern dels millors, del desmantellament de la sanitat i l’educació  pública, no oblidem i, sobretot, no consentim per moltes estelades que ens plantin al davant.

Mentre seguirem, tot i ser setembre, endavant, ben envoltat, sempre cuidat...  

Septiembre cridan Los Enemigos, amb amargor i sarcasme. Mort i ràbia.
Allà hi érem aquell març de fa 10 anys, a la Sala Razmatazz, mirant, escoltant i gaudint.  Tornarem....