La mirada d'en Félix

 La mirada d'en Fèlix. 

(Columna Mal d'escola de la revista Catalunya de juliol del 2026)

Félix Carrasquer

Fa 90 anys de la revolució social a Catalunya i coincideix de ple amb una de les revoltes educatives més importants dels darrers 40 anys. Un bon  moment per enllaçar revoltes i recordar d'on venim i part del camí fet. De les moltes figures educatives que van lluitar de forma activa abans, durant i després de la guerra civil, per una educació transformadora i llibertària vull destacar en aquesta columna la de Fèlix Carrasquer. Ell, que va viure cec bona part de la seva vida, ens dóna una mirada plena de llum i enllaça aquests dos moments tan separats en el temps com propers en les formes i les idees.

Tot i que en Carrasquer va tenir una llarga vida, i va escriure cinc recomanables llibres, és gràcies a la biografia que l'amic i professor Gianni Sarno va fer l'any 2015: Félix Carrasquer Launed. Un llibertari entre la llum i la foscor, l'hem rescatat del bagul de la història. Un petit llibre, editat per Lo diable gros, sobre la vida d'un pedagog conscient i conseqüent tota la seva vida.

Com una revelació,  amb sis anys, en Fèlix ja va contestar al seu mestre que "anava a escola per aprendre, no per obeir" amb el que podeu imaginar la resposta d'aquell "mestre", estem parlant del 1911 a un poblet de Conca. En Fèlix va fugir d’aquella escola, però no va deixar mai d'aprendre. Va ser un lector constant i voraç, un autodidacta convençut malgrat la seva precària visió.

El llibre d'en Gianni

En Carrasquer, com tants altres pedagogs de l'època, va aplicar, als diferents projectes i escoles que va obrir, el suport mutu, la col·laboració, el respecte, la llibertat i el diàleg cap als alumnes i entre totes les persones que hi participaven a l'escola, per a ell elements necessaris per fer una societat solidària. Promotor de la confiança en la llibertat i en la solidaritat com a principis fonamentals de l'educació, també "considerava més important la formació d'individus amb una clara consciència social, que s'interessin pels seus problemes econòmics i polítics, i capaços d'actuar per mirar de canviar la societat". 

Vet aquí que en aquesta revolta educativa del segle XXI, les treballadores de l'educació i bona part de les famílies hem seguit, sense ser conscients del tot, aquests preceptes del Fèlix: desenvolupar consciència social com a col·lectiu perquè estem fent una esmena a la totalitat al desenvolupament del sistema educatiu. Extenuades per anys de menysteniment i sosteniment d'impossibles, bona part del col·lectiu educatiu ha dit prou i ha començat a organitzar-se, primer amb la crida sindical, però des de fa mesos, des de l'autoorganització, l'assemblearisme i la determinació de la força que tenim quan ens ajuntem.

 Trobar-nos al carrer, als claustres, a les assemblees, mirar-nos a la cara, compartir temps i espai de lluita amb companyes desconegudes algunes i conegudes altres, ens ha recordat o descobert, segons com, el valor de manifestar i no callar, d'expressar-nos i dir el que pensem, d'ampliar demandes necessàries que eren agosarades i que, a poc a poc, hem vist que no ho són tant. 

Escrivia en Carrasquer del fet educatiu que "és ensenyar-lo a conèixer i investigar en un diàleg permanent amb els seus companys, i a mantenir viva la seva curiositat, investigant i cooperant fins a la fi dels seus dies". No se m'acut paral·lelisme més potent que aquest per enllaçar revoltes, educació i presència al món actual. D'aquest diàleg hi ha un crit que ho unifica tot i que no volem renunciar, la necessària inversió en l'educació pública, el famós 6% del PIB signat i aprovat pel Parlament l'any 2009. 

Manifestació del 20 de març de 2026

La revolució social i educativa que va viure i practicar Félix Carrasquer, entre molts altres, en aquelles tres primeres dècades del segle XX, va ser un llarg camí d'experiències i moltes renúncies, satisfactòries moltes, aniquilades altres. La seva mirada facilita la continuïtat en  les lluites. Serveixi com a recordatori, no venim del no-res, tenim unes experiències a les quals no hauríem de renunciar i sí reactualitzar en aquest món turbocapitalista.

Ah! No es pot?

Benvolgudes i -uts,

torna a ser 30 de març, avui fa 28 anys del judici que van intentar fer-nos per negar-nos a fer la Prestació Social Substitutòria (PSS) i la mili, a la Secció V de l'Audiència Provincial de Barcelona. Un dels milers que van fer-se als anys 90 a l'estat espanyol. Un judici que va ser un xic diferent, "pues me voy".

Deu fer uns 10 anys que vaig decidir recordar-lo cada any en constatar la fragilitat de la memòria desobedient. No interessa gaire, pel que sigui, les vegades que grups, organitzacions i persones hem plantat cara al sistema de forma organitzada i hem guanyat. Mai en tenim prou, les antimilitaristes mai vam celebrar la suspensió de la mili perquè el que també exigim és l'abolició dels exèrcits. 

Agafa aquest aniversari en ple cicle de mobilitzacions educatives, diria que el més important, organitzat i sostingut dels darrers 40 anys. Des de les mítiques vagues del 88, sí. No només per la quantitat de manifestants i personal educatiu en vaga, que ha estat enorme i s'ha mostrat en una pregunta que ha recorregut claustres i seus sindicals: qui entra al sorteig per fer serveis mínims del dia de vaga? Una pregunta que mai havia escoltat a un claustre, un dubte que no està ni normativitzat de forma clara. Mai hi havia hagut la necessitat, sempre hi havia esquirols disposats. En aquestes vagues ens hem trobat molts centres educatius on no hi havia quasi ningú predisposat a fer-ne, "reduccions i mitges jornades també?". 

Igual, o més important, és la constitució constant d'assemblees de treballadores a moltes escoles i instituts, la petició de fer claustres extraordinaris per part de docents i la mostra pública del malestar educatiu en forma de pancartes, accions conjuntes i manifestos. Accions inimaginables no fa gaire temps, que mostra una sensació majoritària i la pèrdua de por d'opinar i discrepar als claustres. Pensem-hi i, sobretot, no ho deixem caure. Autoorganitzar-nos, compartir debat educatiu i laboral, escoltar-nos. Cada dia, a cada centre.

Unes altres preguntes recorren assemblees i claustres, tot parlant de possibles accions per tal que el Departament d'Educació, o qui sigui que mani alguna cosa, escolti als professionals de l'educació: això es pot fer? I deixar de fer? La normativa ho permet?  De forma quasi immediata, a algunes que vam viure la campanya d'insubmissió als anys 90, ens ve al cap un petit llistat de coses a tenir en compte:

No ens vam preguntar si es podia o no deixar de fer la mili i la PSS. No volíem fer-la, teniem clars els motius i  vam tenir clares les conseqüències, la repressió que podíem (i vam) patir, judicis, presó, inhabilitacions diverses, multes. 

Valia la pena assumir aquests riscos? Més tenint en compte que, possiblement no guanyaríem res, a principis dels 90 només un boig pensava que un dia s'acabaria això de la mili i la PSS. Val a dir que al meu judici, al 98, la cosa ja feia aigues per tot arreu. Per això vam pensar en continuar provocant a l'estat i estirant les seves contradiccions. Tampoc ens vam preguntar si podiem marxar del judici, prou que ho sabiem, que no. I ho vam fer. No hem tornat a veure un acusat marxar del seu propi judici. 

Érem pocs, però estàvem carregats de raons de pes. I no estàvem sols, ben envoltats per petites assemblees per tot arreu, grups de suport i d'afinitat totalment compromesos i molt arrelats als entorns propers, als barris i les entitats locals que facilitaven desmuntar el relat públic i periodístic de la insubmissió, tota una colla d'éssers insolidaris, vagos i maleantes segons la premsa oficial. 

Cada assemblea d'insubmiss@s, cada grup de suport, feia en la mida de les seves possibilitats, des de la convicció i el compromís, sense ser herois, ni heroïnes, sense fer-nos trampes. Posant el cos, el temps i l'energia disponible per quelcom que pensàvem que era just i necessari: acabar amb la mili, la PSS i el militarisme.

Trobo, en aquest cicle de mobilitzacions educatives, part d'aquella energia: assemblees per tot arreu, accions múltiples coordinades per territoris, respostes diverses adaptades a les possibilitats de cada assemblea i centre. Una escola a cada barri que coneix directament les mancances de cada centre per respondre de forma real el discurs oficial de la "pluja de milions" del departament. I que té vincle directe amb l'entorn directe que l'envolta i per a qui treballa.

Diria que veiem clar els possibles beneficis d'aquesta lluita i cicle de mobilitzacions. Ara per ara, només parlem "d'arriscar" uns pocs centenars d'euros en vagues, potser alguna multa per tallar alguna via i, arribat el cas, ja veuríem si l'administració s'atreveix a fer-nos expedients disciplinaris per fer o deixar de fer allò que creiem legítim i necessari per cridar i mostrar com està l'educació pública a Catalunya. Aquest camí ja el coneixem algunes i, spoiler, no s'atreveixen quan no estem soles. Som molts milers de persones dient prou i que exigim el 6% del PIB en educació pública, per tenir una educació pública, digna, inclusiva i de qualitat.

Val la pena continuar insistint. No defallim.

Versió llarga i no editada del mateix video.