Xirigota de Tarragona

Benvolgudes i benvolguts,

avui us vull parlar de xirigotes, una forma d'agrupament musical que fins que no vaig conèixer a la bona gent de Jerez de la Frontera i Cadis no vaig escoltar. Bé sabeu que, per a mi, la millor formació musical és baix, bateria i guitarres, però he de dir que als darrers tres anys he iniciat un petit camí de descoberta d'aquest gènere musical, molt popular a Cadis. I no ha sigut coincidència que, aquesta descoberta, coincideixi amb la irrupció de la Xirigota de Tarragona fa tres anys. De fet ells són els culpables d'aquest interès.

Per a qui no els conegueu, he penjat al final del post uns vídeos de la xirigota que han muntat per aquest carnestoltes, Déjame que te golpee s'anomenen. Disfressats de policia d'antidisturbis i autoclamats com a mossos d'esquadra, es dediquen a llençar i colpejar al pensament únic amb lletres iròniques i contundents, pels carrers de la ciutat i allà on els hi cridin a deixar el seu art i saber.

Però  la xirigota tarraconense, a més de denunciar el poder i les seves males arts de forma conscient, realitza una funció que esdevé més significativa fora de Catalunya. Deu sobtar que, un grup disfressats de mossos d'esquadra, canti en castellà i critiqui a aquest cos armat de forma contundent i totalment irreverent al mig d'una plaça de Tarragona, enmig del jolgori i la xufla generalitzada. Potser aquest fet obre la possibilitat a pensar a aquells que diuen que el castellà està prohibit i perseguit a Catalunya  i que el català és l'únic idioma que es parla a Catalunya. Ni que sigui obrir la possibilitat de pensar, no vull demanar massa i sé que pensar és un acte complex per segons qui.

Em recorden, en actitud i crítica, als primers Lendakaris Muertos, amb les mítiques cançons Gora España, Centro comercial o Soy un veterano de la Kale Borroka. Y al esperpent de Valle Inclan passat per les formes del sud peninsular i amplificades i distorsionades per la realitat catalana. Vaja, uns grans aquests xirigoteros per fer que aquest vaixell navegui amb tanta dignitat com qualitat en aigües poc acostumades a gaudir aquest estil musical.

Em declaro fan d'aquesta colla de bona gent i bons músics i els hi desitjo que no perdin mai la ironia i la capacitat de criticar el poder generant somriures i alegria, des del poble, des de baix, des del carrer. Artistes i mestres, que no ens deixem mai de trobar pels carrers!