Estimades i estimats,
S’ha mort en Tony Urbano que és tant com dir que s’ha mort
una part de Leño, tot i que sigui mentida. Tant l’un com l’altre continuaran
formant part de l’imaginari i bagatge personal i emocional de tots aquells que
els hem estimat i cantat. I punt.
Diverses han sigut les vegades que he pogut coincidir amb el
Tony en concerts i festes i tot i no haver parlat mai amb ell sempre m’ha
semblat el que tots els que han tractat amb ell deien: persona humil i bona
gent com pocs. Tinc la sort de conèixer i estimar a alguns d’aquests que l’han
tractat, humils i bona gent com ell, curiosament?, fet que em dona la confiança
de no creure que el compliment forma part del ritus d’acomiadament d’en Tony.
Perquè, a tot aquell que no ho sàpiga encara, en Tony era de
Tarragona, com el Ramiro, el bateria de los Leño, majoria catalana en el millor
grup de rock espanyol. Una lectura que fa 30 anys es van encarregar de
menystenir: va guanyar la transversalitat del barri. I és que la vida a la Torreforta
de Tarragona, l'Asunción de Jerez, Aluche de Madrid, el Viladecans de l'Adolfo i el Pirri o el meu Mariano samboià no era (ni és)
molt diferent entre sí, malgrat els quilòmetres de
distància. No és només, o tampoc al meu modest entendre, una qüestió de
sentiment. Les limitacions econòmiques, de “pisos colmena” i de suburbis de
capitals, afavorien el buscar-se la vida al carrer i observar les coses que
passaven allà i de les que no podies fugir. Més aviat era qüestió d’anar-se preparant
i espavilant-se, en tots els sentits. I Leño va saber posar la poesia i la
música al màster de la vida que s’ofertava diàriament als carrers dels barris,
contestatària i vital, emocional i ferma. Clar testimoni són les seves cançons
i la gent que continuem cantant les seves cançons com si fossin noves, com un
fil invisible que travessa bars, carrers i barris a la recerca de l’esperit del
compartir, del gaudir de la senzillesa, de la humilitat i de la gent normal i
corrent, sense aires de grandesa.
 |
| En Tony i en Jose |
Constata el meu estimat Jose Tabuyo a una intensa carta de
record del seu amic Tony, que Leño va tenir al llarg dels anys suculentes
ofertes per reunir-los i que sempre les van rebutjar, conseqüents amb la seva
decisió de deixar la banda en el millor
moment. No era doncs una llegenda aquest comentari que corria pels bars o
concerts d’en Rosendo, on es demanava el reagrupament de la banda, més de 20
anys després de la seva separació.
Em reconec entusiasta
d’aquesta fidelitat a les decisions preses, equivocades o no, portades amb
naturalitat, acceptades i assumides perquè la vida només s’acaba quan morim, i
encara així podrem dir Tony i Leño per sempre. Els seus amics, afortunadament
comuns alguns, seguirem ballant, cantant i reconèixer-nos en aquestes cançons
que han fet història perquè “tenemos una
historia y algo que decir, que no se vende nada el rock and roll”.
Us deixo el concert de retrobament de Leño al 2010, l'únic concert que van fer després de dissoldre la banda i que va ser un agraïment a totes la gent que va participar al disc Bajo la corteza, un disc de versions de Leño. Una forma més de ser grans.
Una abraçada a tots els orfes,
.jpg)
