Elvira. En present.

En present.

El passat 25 d’abril vam fer un petit i modest acte d’homenatge a la nostra amiga Elvira Mèlich, que ens va deixar l’estiu del 2012.  Fins ara no havíem trobat el moment de recordar-la col·lectivament i el final de la cinquena jornada d’educació que vam realitzar des de la CGT Tarragona-Deixa de ser una illa ens va semblar un bon moment: a la seva darrera escola, al final d’unes jornades educatives, feministes...Tot i així  em venen un parell de teories per pensar perquè aquesta trobada no havia tingut lloc encara.

El primer, i crec que més important, és que les presents a l’acte la recordem sovint: és fàcil fer-ho en situacions d’hores baixes animant-te, agafant-te del braç o rient: a una aula, a un claustre, a una manifestació, un diumenge a un paraules per la pau, a casa...allà quan et falten forces l’escoltes dient-te que clar que pots, així que amunt perquè, a persistent poques li guanyen...Eh Amadeu!

I clar, tan present que la tenim, ja direu quina necessitat teníem de recordar-la, oi?

La segona teoria és que cap institució ha fet cap intent de fer aquesta trobada, cap. I és comprensible...poc amant de sigles i sopes de lletres, de catifes vermelles i opulents espais, no imagino a ningú amb un mínim de càrrecs arreplegant i convocant a les presents el passat 25 d’abril. Por o pànic? Tant és, la desobediència feta a cop de somriure i persistència, la desobediència de viure per exigir justícia social per a tothom, la desobediència feta acció quotidiana fa tremolar a aquells que viuen sobre les còmodes moquetes dels despatxos de més de 12 metres quadrats. Era impensable que cap d’aquests ens convoquéssim per celebrar que tenim ben present a l’Elvira. 

Sí, l’Elvira mestra que repeteix sovint que tenim l’ofici més maco del món, l’Elvira sindicalista que no es perd mani o vaga (cada vegada més escasses...), l’Elvira pacifista del  primer diumenge de mes a la plaça de la Font de Tarragona o de l’hora del pati a l’escola, tant és. L’Elvira feminista del color lila de fons d’armari i dels 365 8’s de març que té l’any. L’Elvira amiga que t’etziba la frase que no trobaves per enlloc, i tant fàcil que semblava!. Sí, l’Elvira polièdrica, multiforme, agraïda i dolça. Ella, que es troba on creia fermament, deu estar contenta de veure’s tan present, tot i que ens hauria engegat al veure la paraula homenatge a la convocatòria de l’acte...en som conscients. Ara l’esforç a fer és remenar aquest present que tenim ara a les mans, aquesta no presència física que als ateus tant ens costa de gestionar i pair. Present i no tocar.

Ben retrobades les Elvires disperses pel territori en aquest punt, és un goig poder constatar que la seva lluita, fermesa, tendresa, sensibilitat, amor i persistència continua brotant sense protagonismes ni egos a la recerca del minut de glòria. Per això aquest retrobament, perquè està fet des de l’íntim reconeixement a l’Elvira, que tant ens l’estimem. En present.

Diluir

Estimades i estimats,

Aquesta és la Bala perduda de la Revista Catalunya del mes de febrer....

No us ha dit mai cap agent de l’autoritat allò de “disuélvase”? M’ha vingut avui al cap la frase arrel de reflexionar sobre el que entenc que succeeix cada vegades més a les nostres societats. I és que trobo que al sistema ja no l’interessa que ens dissolguem sinó que vol que ens diluïm. M’explico.

Si parlem en clau química, i tirem del diccionari, trobem que una dissolució (l’acció de dissoldre’s) és el procés pel qual una substància es dispersa en una altra substància i dóna un sistema homogeni. Vaja, quan un agent et diu això vol que agafis els teus lemes i pancartes i et barregis amb la resta de la gent, homogeneïtzant-te amb aquest totum  revolotum que transita tranquil·lament pel carrer. Però crec que el poder, que ens observa obsessivament, ha descobert que aquest totum revolotum de les dissolucions comença a coincidir massa en opinions, pensament i accions. I és quan s’ha de donar un pas més, cal diluir. Si tornem a tirar de diccionari ens trobem que diluir és disminuir la concentració d'una substància sòlida, líquida o gasosa, dit sobretot en el cas de les dissolucions. Si parléssim de vi diríem que aigualim el vi, com que parlem d’acció política, en l’ampli sentit de la paraula política, m’atreveixo a dir que seria contenir i obviar responsabilitats dels responsables que les han pres i amagat. És obvi que tothom ens equivoquem, faltava més, però no és tan obvi trobar càrrecs responsables (sigui on sigui) que diguin que s’han equivocat. 

I entenc que això succeeix perquè, el que cada vegada importa més, és diluir la responsabilitat del que exerceix la capacitat de decidir i executar per tal de no assumir les conseqüències. L’exemple clàssic podria ser el d’aquelles assegurances que no et cobreixen res després de prometre’t cobertures impossibles. O què em dieu dels polítics que camuflen les seves errades darrera de mars d’eufemismes, girs impossibles, excuses de mal pagador i acusacions directes de muntatge per part de tercers. Els mateixos que quan es descobreix un pastis, on tenien ficada la pota fins el fons, no tenen escrúpols ni vergonya en desmentir, canviar d’opinió o callar, sense més. I si cal mirar cap a una altra banda, es fa.

I de mentre passen els dies, s’acumula el patir, augmenta la ràbia i es visualitza la incontinència d’aquells que s’havien ajuntat al ser dissolts.  Diluïts esteu més guapos, dirien els que tenen la paella pel mànec, que no veieu que no us convé? Que no veieu que si us creieu les nostres enganyifes, circumloquis i jocs de mans pot venir qualsevol i fer-vos una mala jugada? I que aquest llop no siguem nosaltres? 

I així vivim, amb una pluja de desgràcies i pèrdues, adonant-nos que quan demanem responsabilitats als responsables, les respostes que acostumem a trobar culpabilitzen als que pateixen aquestes desgràcies, pèrdues i misèries. Serà que hem viscut per sobre de les nostre possibilitats...

No ens faran callar, tot i que ho tornin a intentar.

Estimades i estimats,

aquest és l'article del Paraules per la pau del mes de gener del 2015.

Sembla ser que ha entrat en vigor l’anomenada Llei Mordassa. Fins ara podríem dir que tot allò que castigarà aquesta reforma de la llei es podia fer sense conseqüències: fotografiar a policies cometent presumptes delictes, encerclar organismes oficials, convocar manifestacions sense autorització expressa...Aquest país era el paladí dels drets de de protesta, tothom sap que fins aquesta llei no es tancaven diaris pel que deien, ni s’empresonava persones pel que escrivien, ni atonyinava manifestants asseguts a la va pública.

De fet tothom sap que les set anarquistes empresonades ara mateix ho són per la nova llei que sembla castigar la lectura de certs pamflets o tenir certa ideologia. Els 4 de Tolrà, els 3 de Gràcia, els 2 Bastoners de Gràcia o la Núria Pòrtules, per fer una sinistra cadena numèrica repressiva, van ser mers accidents, no?

Imagino que a ningú de vosaltres s’ha dirigit mai cap policia i us ha amenaçat, de paraula o de fet, amb la porra o amb la veu. I que li heu pogut fotografiar tranquil·lament mentre amablement us donava el seu número de placa al demanar-li per trametre una denúncia al jutjat. Tal com preveu la llei, és clar. I que us heu pogut manifestar tranquil·lament sense mirar de reüll si hi havia càrrega policial o no perquè la manifestació “només” estava comunicada, tal com preveia la llei. Fins ara.

No sóc jurista, però sí que he viscut i visc la seva aplicació de forma quotidiana i sé en primera persona, que aquesta llei no fa més que redactar en forma d’articles part del que succeeix  al carrer a l’hora de reprimir, no ja a la dissidència política sinó simplement a altres formes de fer i pensar. Al 99%, vaja. Des de fa molts anys i amb governs de tot tipus i colors.

És una mena d’avís per totes aquelles persones que encara no han patit en primera persona l’arbitrarietat policial i judicial, anticipar la por, esteu avisades ens volen dir. Més val no moure’s i manifestar-se ens volen fer creure.

És curiós comprovar que uns dels fets que més es critica des de les democràcies formals occidentals, la nul·la llibertat d’expressió que hi ha als països de l’eix del mal,  s’estén i es formalitza legalment en aquestes. Tant criticar per acabar com ells...

Però de la repressió absolutista també tinc l’experiència de ser absolt a un judici on vaig reconèixer els fets dels que m’acusava la fiscalia i pels que demanava una forta pena. Va ser quan el tràmit de ser insubmís. També ens va passar quan vam reconèixer davant d’un jutge que certament havíem ocupat un immoble militar i pel que, codi penal en mà, ens podien caure 3 anys de presó.

Així que no queda més que continuar fent i ampliant el suport mutu i descobrint als verdaders lladres que veuen com el 99% sortim de casa i ens intentem organitzar de formes més horitzontals. Ells intenten posar portes al camp i a l’aire, cert que ho intenten i fan mal, però és tanta la misèria que generen que cada vegada tenen menys suport i es fan més grans les escletxes d’aquesta gran mentida. D’experiències guanyadores en tenim moltes, tot i que les intentin amagar o reconvertir els mateixos que generen la repressió pel seu propi interès.

I allà hi som, com si fóssim aigua i vent, ara venim, ara marxem, però sempre hi som. I no, no podran amb totes nosaltres.

M.Antònia Canals

Benvolgudes i benvolguts,

El claustre del curs 14-15

la setmana passada el claustre de la nostra escola va tenir una gran sort. De fet van ser varies sorts. La primera era fer el que els entesos dirien una "master class" amb la Maria Antònia Canals, la mestra i matemàtica que tant ha aportat a l'ensenyament de les matemàtiques en aquest petit país. Tot un luxe que les persones que composem el petit claustre de l'escola Teresa Godes i Domènech vam entendre com un regal, i així va ser.

De 11 a 19 hores, amb una aturada a dinar, escoltant, mirant i tocant matemàtiques, aprenent de la mirada panoràmica que ens va fer la Maria Antònia des de l'educació infantil fins al final de la primària, una mirada plena de llocs comuns: respectar el ritme d'aprenentatge de l'infant, no esperar de la canalla el que no està capacitada per aprendre pel seu desenvolupament, transmetre calma i escoltar als infants posant-nos a la seva alçada, aprofitar el conflicte cognitiu i l'error com a base de l'aprenentatge... I no perdre l'humor i el compromís, afegiria jo, que tot i no dir-ho és el que ella mostra amb la seva apassionada transmissió de les matemàtiques.

En aquests temps  on tot te un preu, més enllà del seu valor, on fer formació continua s'ha convertit en un luxe econòmic, és un goig poder compartir un dia amb el saber, el compromís i l'honestedat de la Maria Antònia. Ella que als seus 84 anys, la seva fractura de fèmur i les dificultats de mobilitat es mobilitza a la crida d'un grup de mestres que vol aprendre d'ella. I només fa una demanda, passar-la a buscar per casa seva, si us plau. I punt. Bé, quan acabem la sessió tornem amb ella a casa seva, faltava més...

Ella que entenc que el coneixement s'ha de compartir, ella que ho fa amb tanta generositat com alegria. Ella que porta tota una vida fent i desfent, escoltant i aprenent i que, lluny de fer-li vergonya reconèixer-lo, el reivindica com a base per ser bon mestre.

La Maria Antònia i els seus reglets

Aquest regal va venir embolicat amb el que suposava que tot el claustre de l'escola ens mobilitzéssim a Girona que és on viu la Maria Antònia i a on té el seu gabinet, el GAMAR. Una altra sort poder compartir una part del cap de setmana amb les persones que comparteixo un espai tan important com és l'escola, poder parlar de les coses que no ens dóna temps a l'escola, poder riure i compartir estones de forma diferent que doni peu a conèixer-nos més enllà de l'àmbit escolar.

I la gran sort és que tot el que vam aprendre amb la Maria Antònia ens ha servit per consolidar, millorar i aplicar estratègies a  l'ensenyament de les matemàtiques a la nostra escola, un altre regal als nostres alumnes en aquest camí compartit.

El camí de Wendy

Benvolgudes i benvolguts,

el passat novembre vam tenir per Tarragona la Wendy Barranco, tan ex-soldada de l'exèrcit nord-americà com activista antimilitarista. Va venir a fer una sèrie de xerrades explicant que suposa el militarisme, les ocupacions i el capitalisme. A més de participar i gaudir de les seves xerrades a Barcelona i Tarragona es va allotjar a casa nostra podem intercanviar en llargues i intenses converses. Els fils invisibles del antimilitarisme que la nostra estimada Tal Haran va enunciar fa 11 anys, quan ens va visitar des de Tel-Aviv, s'han tornat a visualitzar: persones que no coneixes de res i amb la que no has parlat mai i amb les que connectes com una corrent continua inexplicable. A Los Angeles tenim un altre nus d'aquesta enorme xarxa que anem teixint a nivell social i personal, la comunitat, un espai a cuidar, a respectar i engrandir.

Us deixo l'article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT i l'article del Paraules per la Pau del mes de desembre, el número 160. Parla de la Wendy i de tots nosaltres.

El camí de la Wendy

Wendy i part de la Coordi

En aquest mes de novembre ha coincidit la visita de l'ex-soldada nord-americana Wendy Barranco amb els 10 anys de la darrera visita del portaavions de la VI flota ianqui, el  JFK, a la ciutat de Tarragona. Un vaixell de guerra que anava de camí al desballestament i que venia del golf d’Arabia, fent  suport a la invasió d’Irak. La Wendy Barranco va participar a la guerra de l'Ikaq com a sanitària, fins que un dia va entendre l'entrellat del militarisme i va dir prou, als seus 22 anys. I ara fa 6 anys que va per instituts de secundària i allà on la vulguin escoltar, explicant que suposa una ocupació, una guerra, el racisme, la pobresa, el patriarcat...el militarisme, vaja. Ella, que va ser immigrant il·legal, pertany a l’associació de veterans de la guerra d’Irak (IVAW) i el seu pas per l'estat espanyol aquest novembre ens ha deixat reflexions que prenen força quan les diu una persona que es va deixar atrapar pel discurs de la pàtria i de l'enemic. 

El portaavions JFK, al que vam rebre al balcó de l'ajuntament de Tarragona al llarg del quatre dies que va estar amagat al port, anava ple de soldats allistats en plena adolescència, amb interessos tan diferents com guanyar-se la vida, obtenir documentació en regle o mirar de pagar-se els estudis al tornar. Segurament no van mirar mai a la cara a cap iraquià, ni es van assabentar en aquell moment del que significava la seva presència i la seva tasca en aquell portaavions. 

La cervesa a la plaça de la Font

Ells i elles, com la Wendy, arribaven a una ciutat bonica i europea camí de casa on els hi esperaven, creien ells i elles, amb els braços oberts. Deu anys més tard, si fem cas de les estadístiques del govern nord-americà, la gran majoria de la soldadesca estarà a l'atur i amb greus problemes psicològics. Res és el que sembla, res va ser el que esperaven al tornar, "ningú dóna feina a un assassí" ens deia la Wendy, que donava la xifra oficial de 26 suïcidis diaris de veterans de l'Iraq, anunciant que es reconeix extraoficialment  el doble i que ja fa temps que mor més soldats a casa que a l'ocupació. 

Aquest número de morts mai superarà al de civils morts per culpa de les ocupacions, està clar, però la tasca de la Wendy, després de deconstruir-se com a persona i assumint la valentia de tornar a ser-hi, consisteix en marcar una sortida i un camí a tots aquells que són soldats, la majoria pobres en tots els sentits, marginals sense oportunitats que l'exèrcit a la recerca de carn de canyó els hi va donar amb les promesa d'un futur millor per a ells i el món, mentida que la història s'entesta en demostrar que no s'aguanta però que resisteix gràcies a la necessitat d'una il·lusió en la que creure. 

Sopant després de la xerrada

La valentia de Wendy no és només sortir-se'n de l'estructura militar, ni renegar d'ella. No deixa  d'anar allà on la conviden, si pot ser High Schools millor, a explicar-lo perquè l'adolescent que vagi a cometre el seu error estigui avisada, com a mínim. És una de les seves maneres de cuidar la seva comunitat, la de marginals i exclosos que busquen oportunitats. Una forma de dur exorcisme personal necessari per a la societat, no deu ser fàcil quedar en evidència públicament de forma constant. Wendy comparteix el seu error vital, deixar-se embolicar per un reclutador als 17 anys que no li va explicar tot...

Ens falten més Wendys al món, les buscarem al proper vaixell de guerra que atraqui al port de Tarragona.

En Yago, protector de la pau

Benvolgudes i benvolguts,

avui li cedeixo l'espai a un transeünt d'aquest humil bloc, l'Adolfo Montoliu, un erudit emboscat com el va definir fa uns anys un altre erudit antimilitarista. Amb orgull i satisfacció, només dir que dos grans s'han unit en un article.

El nostre estimat Josep Maria

És cosa ben assenyada dedicar un carrer de Tarragona a la memòria d’en Josep Maria Yago, traspassat ara fa dos anys. La seva dedicació, entre moltes altres lluites, a la causa antimilitarista li fan mereixedor d’aquest homenatge. Els companys de la Coordinadora proposen que s’aprofiti aquest acte de record per donar de baixa algun nom dels que la ciutat té assignats a militars o altre tipus de subjectes de similar estatura moral. L’encert em sembla total. Fins i tot ja tenen un de proposat: el carrer de la “Pau del Protectorat”.

No és gens normal que el nomenclàtor d’una ciutat inclogui referèncias a fets bèl·lics. Batalles i guerres hi són generalment excloses. Ni tant sols sota el franquisme hi havia el carrer de la Guerra Civil o de la Batalla de l’Ebre, tot i el militarisme abrandat que el caracteritzà. Com a màxim, i parlem dels nostres dies, es poden trobar al·lusions a les persones que van protagonitzar aquells episodis (Màrtirs del Setge de 1714 a Gavà, Heroïnes de Girona a Barcelona, per posar un parell d’exemples).

I així com la guerra no sembla una bona aliada a l’hora de fer-se un forat al nomenclàtor, amb la pau la coses semblen funcionar d’una altra manera. Tenim a tot arreu places, portals, carrers i, fins i tot, avingudes que deixen clar l’alt concepte que en tenim de la mateixa. I és cosa sensata que així sia: la pau sempre figura als primers llocs dels desitjos més formulats pels humans, tant és l’horror que la seva absència provoca. No seria estrany, doncs, que una pau encara que fos “del protectorat” reclamés el seu dret a seguir anomenant un dels carrers de Tarragona.

És ara, però, quan hem de fer un petit parèntesi per situar el moment històric en què va tenir lloc la Pau del Protectorat. Després del desastre d’Annual de 1921, en què vuit mil soldats de lleva espanyols van ser conduits a la mort per uns generals corruptes i incapaços, l’estat va organitzar el desembarcament d’Alhucemes el 1925 per a sufocar la rebel·lió de les tribus rifenyes, que havien posat en greu perill la continuació de l’ocupació de les seves possessions al Nord d’Àfrica. Finalment, i gràcies a l’ajuda de la també potència ocupant França i a un ús abundant i criminal de gas mostassa, la guerra del Rif va acabar el 1927, data d’inici de la “teòrica” pau del protectorat, la qual s’estendria, amb abundants episodis no tant pacífics, fins al definitiu reconeixement de la independència del Marroc per part d’Espanya el 1956. La Pau del Protectorat al·ludeix al període en què, per la via de les armes, l’Estat Espanyol assoleix la pacificació de la població rifenya que s’havia alçat per lluitar per la seva indepèndencia i fer fora l’opressor colonial (cap paral·lelisme amb certs “processos”, si us plau.).

Els efluvis militaristes i de ranci colonialisme que desprèn l’actual rètol són evidents. Que els principals gestors d’aquella mal dita pau fossin els coneguts com a “generals africanistes”, els Yagüe, Franco, Varela, Sarjurjo o Mola, principals impulsors de certa rebel·lió militar esdevinguda al juliol de 1936, fan poc menys que insostenible el seu manteniment al nomenclàtor de la ciutat.

Molts records que, malauradament el temps deixa en això...records

Finalment, la vila de Tivissa ve a donar-nos un altre argument històric en favor de la seva remoció. El dia 15 d’abril de 1931, l’endemà de la proclamació de la República, s’hi va constituir “El Ayuntamiento de la República Española”, sota la presidència interina de D. Luis Escoda Navarro. Doncs bé, una de les primers mesures que es van adoptar en aquella sessió fou el canvi de denominació de la plaça “Pau del Protectorat” per la de Capitán García Hernández, un dels afusellats del consell de guerra sumaríssim que va seguir la Sublevació de Jaca de 1930, i que ja aleshores havia assolit l’estatus de màrtir de la república. No seria doncs aquella pau molt volguda pels tivissencs quan només van necessitar vint-i-quatre hores en llibertat per bandejar-la.

Adolfo Montoliu

Els senyors de la planta quinzena

Benvolgudes i benvolguts, 

Si voleu saber què és el que passa amb el pla Caufec i tot el que afecta a la repressió qye comporta la seva denúncia us recomano la web de Ni muts ni a la gàbia. Aquesta és la meva petita col·laboració per denunciar la situació de les persones que jutjaran el 27,28 i 29 d'octubre a Bcn.

Els senyors de la planta quinzena

En plena voràgine d’exaltació del concepte 'desobediència civil', situat en el prime time dels “opinadors i todòlegs” que es congreguen cada dia a les tertúlies televisives i radiofòniques del país, trobem que jutgen a sis persones per fer justament això, desenvolupar una campanya de desobediència civil. Sí, a Catalunya, el mateix país que es planteja públicament el seu futur utilitzant-la com a eina de transformació.

Vint anys de denúncies veïnals, campanyes informatives al carrer i accions espectaculars per donar visibilitat a la brutal especulació que suposa el pla Caufec a Esplugues, un pla que s’ha dissolt en un mar de societats i trames que envolten illes de paradisos fiscals i espera que s’acabin de rentar els diners robats pel món en un altre cicle econòmic devastador pel planeta. I en aquest cicle continua la repressió cap a persones que van contribuir a visualitzar l’enèsima barrabassada dels “senyors de la planta quinzena” i els seus sicaris.

Els meus amics i amigues sabien de la perillositat de desobeir a l’autoritat “competent”, massa pastís a repartir com per deixar-lo perdre per “quatre” veïnes i veïns queixosos. Tot i així van decidir continuar i no han deixat de mantenir la flama de la denúncia especuladora. Persistència, fermesa, debat i informació contra obscurantisme i manipulació informativa. Directes i cooperatius, els meus amics i amigues de Ni muts ni a la gàbia, sabien com les gasten els cossos policials i judicials quan obeeixen les ordres dels “senyors de les plantes quinzenes” i per això mesuraven totes les seves accions: noviolentes, explicatives i amb un alt nivell pedagògic per tal de visualitzar la trama especulativa. De manual, que en dirien els experts. Davant de tanta persistència i rigor, jutges i policies, van tirar pel dret i van sumar mentides més codi penal, ja sabem que la policia sempre diu la veritat, fins i tot quan menteix.

Quan desobeeixes una llei injusta, quan denuncies una situació que tot i ser legal és aberrant social, personal o ambientalment parlant, saps del risc que es corre. Però és il·lustrativa la petició fiscal en un Estat de Dret, amb 27 anys de presó a repartir entre 9 imputades —no és aquest d'octubre l'únic judici al qual estan citats—, a més de quasi 10.000 euros de multa més 5.000 d'indemnitzacions, tot sense haver estar identificades pels cossos policials durant les accions denunciades. Sense haver-hi danys personals ni materials, només les denúncies policials per desobediència, desordres i lesions es podria dir que aquestes acusacions són un rècord... Si la la història recent no fos tan cabota per recordar-nos que no són estranyes aquestes denúncies i peticions fiscals en aquest país que volem que sigui normal i “guai”.

En aquest país, que s’omple la boca de desobediència civil per exercir drets no reconeguts pels Estats, tenim la paradoxa que es jutjarà, amb penes de presó, a un grup de persones que van defensar el territori amb el seu cos, que el van protegir dels taurons especuladors de les plantes quinzenes i sales nobles d’edificis oficials, amb imaginació, coherència, sentit comú i informació a la resta de població. Aquest primer judici és a 6 persones, però totes sabem que ens jutgen a totes les que, en un moment o altre, vam estar i continuarem a les mobilitzacions contra el pla Caufec. Aquest judici és també un recordatori als que s’atreveixin a molestar als “senyors de la quinzena”. No pateixin aquests taurons perquè nosaltres tampoc oblidem i seguirem desobeint lleis injustes i assenyalant-los públicament, la seva infàmia no restarà impune.