Mal d'escola [NOVEMBRE]

Benvolgudes i benvolguts, 

En aquest segon programa dialoguem, al voltant de la inclusió educativa, amb l’Olga Belmonte i Vila, inspectora d’educació del Departament d’educació i  professora col·laboradora de l'assignatura d'Educació Inclusiva del Grau de
primària de la UOC.
Un enorme agraïment a la Virgínia, la Lorena, l’Anna i la Vanessa per les seves preguntes i reflexions!

Descoberta.cat ens ha vestit la primera càpsula Llavors del Penedès, la tercera P amb què vincularem territori i educació, la terra que ens envolta, projectes propers als que volem donar veu. Una càpsula que encetarem amb Terra, cançó de la Silvia Tomàs, a la que agraïm molt la seva col·laboració.

Per últim, la Isa López ens dictarà amb la seva energia el pressentiment educatiu.

Bibliografia
Estima'm quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito, Jaume Funes, Columna edicions, 2018.
Fracaso escolar y desventaja sociocultural, Ignacio Calderón Almendros, edicions UOC, 2016
https://www.ignaciocalderon.uma.es/
La inclusió educativa a Catalunya, Síndic de Greuges, setembre 2021 DECRET 150/2017, de 17 d'octubre, de l'atenció educativa a l'alumnat en el marc d'un sistema educatiu inclusiu.

Temes musicals
Another Brick in the wall de Pink Floyd, del disc The Wall, Harvest Records, 1979
Busco en tus labios de Doctor Deseo, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga, 2014
Hay alguien ahí? De Pupille, del disc Himnos Olímpicos , BCore, 2005
Terra de Silvia Tomàs Trio, del disc Desaprendiendo lo aprendido, autoeditat, 2014
La petita rambla del Poble Sec, de Cesk Freixes, del disc XL, U98Music, 2020

Mal d'escola [OCTUBRE]

Estimades,

hi ha projectes que surten després d'hores de pensar i reflexionar. Mal d'escola va sorgir d'una proposta  i un arravatament que ens ha comportat moltes hores de feina, pensament i reflexions....posteriors. Mal d'escola és una idea que anem cuinant, a foc lent,  l'Adriana i jo.

El cas és que aquest curs, i mensualment, hem començat a fer a Domenys ràdio un programa que parla d'educació, d'aprendre, d'escoltar, debatre i tantes altres coses que pensem com a importants en qualsevol societat que s'autoanomena avançada.

Ja portem quatre programes gravats i de tots ells hem après, Mal d'escola és una hora de ràdio, de debat i discussió, de conversa sense sentar càtedres ni fer dogmes. Amb gent propera que en sap moltíssim, des de diferents vessants i llocs. Una hora que gaudim fent-la. El goig és comprovar que també es gaudeix escoltant-la i ajuda a obrir debats i reflexions amb els respectius entorns.

Al llarg dels pròxims dies us deixaré els quatre programes gravats fins ara, per si us ve de gust escoltar.

L'exclusió al sistema educatiu, una mirada ambivalent i a peu d'aula

A "Mal d'escola" dialoguem amb l'Isa López Peñas, llicenciada en filosofia i en antropologia, màster en investigació de l’educació en l’especialitat de ciències socials. Fa més de 15 anys que exerceix de docent a secundària.

Llibres referènciats al programa:
- Mal d'escola, Danniel Pennac, 2007, editorial La Butxaca
- El Càstig, Guillem Sala, 2020, L'altra editorial
- Escola d'aprenents, 2020, Ed Galàxia Gutemberg
- El aula desierta, Concha Fernández Martorell 2004, editorial Montesinos
- Historias de Terramar, Ursula K. Le Guin, 1968, ed Minotauro

Marxar en pau

Estimades,

torno a obrir la llibreta dels apunts per fer memòria i fer difícil l'exercici de l'oblit que, més que un exercici pot ser un hàbit si no ens entrenem i posem mesures per evitar-ho. 

No està el món per oblidar segons que i qui, no està el món per oblidar a gent com el Jose que ens va deixar el passat 19 de gener. Un altre "Carabanchelero" i músic il·lustre, que amagava corxeres i sostinguts dins de la seva mirada distreta i burleta, sempre amable i mai amb urgències.

Antimilitarista de soca-rel, insubmís per necessitat, desobeir i cantar les misèries del militarisme formaven part de la seva quotidianitat. Una quotidianitat diversa i múltiple, aparentment poc vinculada, que el manegava amb una discreció a prova d'assemblees. Pel sector antimilitarista no era fàcil saber del seu impressionant currículum musical com a director de cors i altres agrupacions musicals.  No era el Jose persona "de tirarse el pisto", al contrari, reconèixer-li directament un mèrit li provocava més urticària que un instrument desafinat, que ja és dir. 

Explicava el Fernando a la preciosa semblança que li ha fet a El Salto que, la paraula vulnerabilitat, li va venir al rememorar l'inici de la campanya d'insubmissió a l'any 89, "un puñado de jovenzuelos en edad de merecer  contra todo un Estado". I és que en Fernando posa, per sobre de l'èpica individual, tot el sistema de relacions  que el Jose va crear al llarg dels anys de desobediència civil i pràctica noviolenta contra els exèrcits d'arreu. Una lluita persistent que no va deixar mai, amb humor i fermesa.

Som vulnerables, tot i que no érem gaire conscients, en Jose torna a la terra i allà estem les arrels que van créixer amb ell. Continuem respirant i cridant (més que cantar) que cap exèrcit defensa la pau i que el militarisme és una de les xacres del planeta que fa inviable la vida a la Terra. 

No callarem, Jose, continuarem marxant per la pau, com tu ho has fet.

Aquestes fotografies són del 2015, a l'agost vam fer la trobada d'estiu antimilitarista del MOC-AA a terres catalanes i la vam fer coincidir amb el Paraules per la Pau del mes d'agost. Record d'uns dies intensos i bonics, de debat, reflexió i acció. Enorgulleix veure al Jose amb la samarreta de la coordinadora...

La Núria marxa de vacances

Benvolgudes i benvolguts,

Tot ben senzill i ben alegre.
Em creureu mort. Jo no hauré mort.
Faré vacances!

Faré vacances 
Ovidi Montllor

La Núria ha marxat de vacances. Ahir ens ho va dir, en veu del mateix Ovidi, quan l'acomiadàvem a la Torre, on sinó. Ens podíem imaginar que alguna ens tenia preparada, és clar. Els convencionalismes no han estat mai un dels seus forts, trencar motlles i estereotips amb aquell somriure i mirada picant ha estat una de les seves especialitats que, els que ens l'hem creuada a la vida, hem aprés. 

La Núria deixa molta petjada a molts dels mestres que vam tenir la sort de compartir escola i claustre amb ella: com ser revolucionària des de la calma i la prudència; com ser tendre i amorosa sense falsedats; com acompanyar a qui sigui, a on i quan calgui sense tenir carnet de conduir. Parlar alt i clar sense cridar.

La vida com una broma que ens hem de prendre seriosament, però sense passar-nos. Converses al voltant d'unes cerveses i riures, sempre, molt riure. Fins i tot quan el tema no era una broma.

Alguna fresca  hauria dit ja a les
ginesteres,totes rient  al voltant,
un clàssic!

La Núria marxa de vacances, però deixa a l'estació uns quants gelosos que ens hauria agradat continuar compartint aprenentatges, rialles i cerveses: la Carmina, la Ruth, l'Alba, la Belen, la Neus i la Pilar, aquell curs  que vam compartir a la Ginesta de Segur de Calafell i que podeu mirar en aquesta foto: riure, amor, xispa i valentia eren les paraules que es creuaven ahir l whatssaap que encara mantenim des de ja fa 10 any. Una forta abraçada, noies.

I l'amic Oscárboles amb el que vam poder fer un segon homenatge, tal com toca i necessitàvem. Sort de l'Óscar que, canti o no, et connecta amb la vida des d'un món propi que te'l fas teu en poc temps.

La llista de gent a l'andana és gran i llarga, sort que l'andana de la Torre també ho és! 

La Núria marxa de vacances, a hores d'ara la festa a alguna terrassa de  l'infern deu ser important, segur que ja ha trobat a l'Ovidi i li ha dit  "Què! nen!? Com s'està per aquí?"

No és consol per a la Clara i el Martí, ho sé. Seran unes vacances molt llargues, però recordeu que ens va deixar un encàrrec i que amb això no feia broma mai:

Mantinguem la flama encesa, del riure, de l'amistat, de les petites coses, de l'estimació, de viure.

Una gran abraçada a totes les geloses i gelosos que ens hem quedat, de moment, a l'andana.

Núria! Continuarà la festa i la vida, a l'escola on no afluixarem i al carrer on no callarem!
T'estimo
Toni

Encara

Benvolgudes i benvolguts,

ha coincidit, en pocs dies, que hagi compartit temps i espai amb l'Almudena i la Virgínia, dues persones que no es coneixen però que tenen vides paral·leles, tot i les raonables i necessàries diferències, faltava més. Pot ser que, si es coneguessin, arribarien a la conclusió que aquest paral·lelisme només està a la meva ment i segurament tindrien raó. Sóc jo qui m'he fet una idea del que em representen aquestes dues dones, una representació que, a més, em permet posar-la en altres  persones que es troben en situacions similars. 

Divendres vaig poder gaudir de com l'Almudena explicava Les tres morts de Batiste a Olokuti, una llibreria de la vil·la de Gràcia, a Barcelona. L'Almudena és narradora oral i ha fet de la seva passió el seu ofici, per sort dels que la seguim com podem allà per on narra. Sort d'escoltar-la narrant contes i sort de compartir bocinets de vida. Bocinets colpidors perquè l'Almudena, quan parla, no deixa de donar puntada sense fil. Deixa els contes pel gran públic i comparteix la paraula per evidenciar que "eixe" món no es el seu, ni el de l'Arnau, ni el de la Rosa, ni el de tants altres, com per exemple el de la Valeria, que l'Almudena no coneix. Encara.

Avui, 30 de juliol, tenia una altra representació. Molt menys agradable, la veritat, però molt important. Des de fa quatre anys la Valeria, i la seva família, arrossegaven un procés judicial, kafkià, dolorós i tremebund. Com si la quotidianitat no fos prou complicada per a la Valèria i els seus pares, com ho és l'haver d'entendre el nou  món que comença cada dia, han patit al llarg de quatre anys  l'enorme distància que hi ha entre el dret penal i la vida. Si a més tens sis anys i no ets neurotípica...

Traço així la fosca línia que va del dret penal al dret de no haver de marxar a l'altra banda del país per anar a una escola on la diversitat sigui el natural. Ja fa 20 anys, que d'acord que no són res, que som al segle XXI, i encara passa: segregació i invisibilitat, al parc, a l'escola, al jutjat...En ple segle XXI l'Arnau, l'Almudena i en Jordi han viscut un exili escolar, d'Ontinyent a Tui, de València a Pontevedra.

L'Almudena i la Virgínia, en Jordi i l'Oscar, l'Arnau i la Valèria, tot i que no es coneixen, encara, escriuen cada dia línies que no saben molt bé on les portaran perquè cada dia és una aventura, descobreixen noves interpretacions i canvis amb idiomes universals com la mirada i el tacte, fan del petit gest una gran celebració. Com totes les mares i pares, oi? 

El procés judicial de la Valèria ha acabat definitivament avui, un patiment que queda arraconat definitivament. L'Arnau ja té escola al costat de casa pel curs vinent. Podria semblar que són victòries del sistema, judicial i educatiu respectivament, però que ningú s'enganyi. Algunes de les línies que cada dia escriuen aquesta gent porten els verbs plantar-se, discutir, confrontar, exigir, demanar, complir...molta energia extra pel simple fet de ser mares i pares d'infants que necessiten de l'acompanyament constant.

Acabem ja amb el conte que, encara, explica com "viure amb la diversitat" esdevé oxímoron frustrant i mesquí. 

El 23 d'abril del 2020, com a molt tard, arraconarem l'encara de la trobada, noies.

La foto és de la Cristina Serrat, al fons l'Almudena explicant Les tres morts de Batiste

El nostre Jordi

Benvolgudes i benvolguts,

ahir ens va deixar el Jordi Benito. En Jordi va ser un dels meus primers alumnes com a mestre, el curs que em vaig estrenar a l'APPC, a la Muntanyeta, ja fa uns anys.

Tot i el dolor i la pena no puc deixar dibuixar un somriure al pensar en el nostre Jordi. El mateix que ell feia quan et clavava la seva mirada  buscant complicitat o un motiu per alleugerir les circumstàncies vitals que, des de ben petit, l'han limitat físicament. Només físicament perquè la Cèlia, la seva mare, s'ha encarregat de desfer i relativitzar aquestes limitacions: en Jordi ha fet de tot i més, ha muntat a cavall, ha volat en avioneta, ha vist partits del Barça a primera fila, ha viscut cada any i des de dins els carnavals de Reus, ha viatjat...però, sobretot ha estat estimat i cuidat. Molt.

La Cèlia, la seva incansable mare, ha estat tots i cadascun dels dies que ha viscut el Jordi, al peu de les seves necessitats. No és la Cèlia una persona que doni voltes a com dir les coses, parla tal com raja, i punt, que no cal  malgastar energia en fer circumloquis per quedar bé. Suposo que la vida li va ensenyar que, quedar bé, no impediria que li destrossessin amb un maleït accident de cotxe.

Amb la Cèlia vaig fer, com a mestre, la meva primera entrevista a una família. Mai l'oblidaré, ni a ella ni a l'entrevista! Jordi i la Cèlia feien un tàndem inseparable, sempre junts, interpretant-se el món mútuament, compartint-lo amb totes les dificultats, les dures rutines, el record del que podia haver estat la vida. Res d'això va impedir que l'amor entre mare i fill brollés de forma natural i continua, d'una forma simple i sense floritures, ans al contrari crec que en Jordi Benito s'ha perdut poques festes a Reus.

Tots els que hem tractat al Jordi tenim un tros seu, per això és el nostre Jordi: el seu sentit de l'humor, el seu somriure, la seva tos, la seva mirada, la veu de la Cèlia... tot junt fa que, com diu l'estimat Lluís, en Jordi sigui immortal. 

Tots els que l'hem conegut l'hem estimat i hem aprés com d'important és viure el present, l'aquí i ara. Recordo com la Cèlia anyorava un dia on el Jordi vingués amb una cama o un braç trencat per alguna caiguda infantil...

Ha estat un goig compartir camí i temps, Jordi, Jordaca. Una abraçada immensa a la Cèlia, l'Abel i a totes les que l'heu estimat.

En Jordi i servidor, una tarda qualsevol a Reus...

En Ferran, un mestre més.

En Ferran, un mestre més.

El meu nom és Toni Àlvarez i sóc mestre i director de l'escola Teresa Godes i Domènech, una petita escola que es troba al Montmell, el municipi més extens i menys poblat de la comarca del Baix Penedès, a Tarragona. Són molts els mestres i les professores de la comarca la Costera que hi treballen a la nostra demarcació, algunes es queden a fer vida, altres hi tornen, de totes elles aprenem.

En Ferran Minguet no és el primer mestre de la Costera que conec, tot i que és el primer polític de la comarca que conec i l'últim que em pensaria que faria de polític. Val a dir que només fa cinc mesos que el conec, però al Ferran se'l coneix ràpid i més a un centre educatiu on, la quotidianitat, mostra ràpidament gran part de les actituds bàsiques per poder ser un bon mestre de l'escola pública: compromís, esforç, capacitat d'empatia i estima pels alumnes. En Ferran  havia de cobrir una baixa molt sensible quan va arribar al gener i ho va fer des del primer dia amb criteri i serenitat. 

Va ser als pocs dies que ens va comunicar que, a més de mestre, feia de polític al seu poble, a Xàtiva. Vam quedar ben parats, no veiem per enlloc les capacitats d'un polític en aquell noi de 29 anys,al contrari, amb una aparent innocència i certa ingenuïtat continuem  pensant que en Ferran no hi cap dins d'un vestit de polític, si més no polític clàssic. 

Companyes i companys vam estar unes setmanes intentant treure-li del cap l'idea de ser l'alcaldable del seu poble, quan encara era possible. Conec bé com es cuina a la política de partits i d'institucions, sovint irrespectuosa amb les capacitats i potencial de les persones, sovint subjectes a interessos obscurs, "pensa-t'ho bé Ferran"  va ser el mantra de bona part del claustre al mes de febrer a l'escola.

En Ferran diu que vol canviar la formes de fer política, que té molta il·lusió i ganes de treballar per fer de Xàtiva una ciutat habitable i participativa. He de dir que a l'escola així és ell, espero que ho pugui mantenir, arribat el cas, a Xàtiva.

Perduda la batalla de convèncer al Ferran que no fes de candidat, només puc manifestar certa enveja pels xativencs, per poder triar a un alcaldable com en Ferran: una persona honesta i treballadora, jove i experimentat, senzill i amb idees pròpies, responsable i compromès.

Per últim, una petit apunt, als darrers mesos en Ferran ha estat viatjant cada cap de setmana a Xàtiva a treballar per la candidatura, també ho ha fet vàries vegades entre setmana, baixant i pujat el mateix dia, per fer debats i trobades importants. I  ho ha fet sense faltar en cap moment al seu deure i responsabilitat de mestre. I amb el seu sou ja que, el seu partit, no li ha pagat ni la benzina. 

El 26 de maig dependrà de la voluntat dels xativencs i xativenques el futur immediat d'en Ferran, però estic tranquil perquè, allà on estigui en Ferran, guanyem totes i tots. 

Salut i encert.
Toni Àlvarez
mestre i director de l'escola Teresa Godes i Domènech