Reconversió!

Aquest és l'article del Bala perduda de la revista Catalunya del mes d'novembre, coses que passen a les escoles del món.

Reconversió

En aquest mes convuls d’octubre no només s’ha dissolt el que quedava de l’ETA, sinó que també els països desenvolupats han ajudat a uns rebels a assassinar al sàtrapa Gadafi. Us podeu imaginar que podríem fer 10 columnes explicant o opinant sobre tot plegat, afegint les “retirades” d’Irak i Afganistan, més el canvi de més de mil presos palestins per un petit soldat israelià. En fi, material no falta mai, malauradament, però aquest mes, més.

El cas és que us explicaré quelcom he viscut justament aquest mes a l’escola on treballo. Resulta que me toca dinamitzar un taller d’invents, amb nens i nenes de 6 a 12 anys, una hora a la setmana on poden fer anar tota la seva imaginació per crear, inventar, projectar i construir amb materials reciclats: suros, cartrons, tetra-bricks, taps, tubs, cilindres de plàstic…

Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa que una gran número de nenes i nens ( i aquí no és qüestió de llenguatge no sexista) feien, fabricaven diferents tipus d’eines, armes o simulacions de material bèl•lic. Així al llarg d’uns dies allà s’han fabricat pistoles, ballestes, tancs a escala, llançagranades, armes siderals, complements per conquerir llocs impossibles a persones desconegudes. Petits constructors de la industria militar!

Després de donar-li voltes al assumpte, valorant com reconduir aquests brots artístics tan “creatius”, ens vam reunir i vaig marcar una línia vermella: no podia sortir de l’escola cap invent o artefacte que servis per recrear escenes de violència, mort o servissin per fer mal. Van quedar uns segons astorats i van preguntar que perquè, és clar. I la resposta va ser senzilla, l’escola no ha d’ensenyar mai a fabricar o pensar en eines per fer mal, destruir o matar a ningú. I ull que la consigna va ser que no sortís de l’escola, no que no és provés de fer. Tampoc és qüestió de perdre oportunitat sobre possibles reflexions al voltant de certs artefactes.

El més increïble de tot és que, una vegada escoltada la consigna, en minuts es va iniciar una reconversió de les armes en artefactes civils. Així un ultra modern llançagranades es va tornar en uns ultra moderns prismàtics, una ballesta en un manillar de motorista, un tanc en un llevaneus...nens i nenes de 6 a 12 anys.

Una qüestió de voluntat, però també de referents. Davant de la pregunta de, què faig? És curiós com la canalla copia models i es perpetuen, tot i no veure pel•lícules de guerra cada dia. Feu la prova, poseu un tub de cilindre de cartró en mans d’un infant, segurament comenci sent una pistola. El problema no és que ho comenci, sinó que ho acabi sent vint anys després, ja sigui una banda o un exèrcit. Gràcies per la lliçó nois i noies.

aquesta setmana

Ha passat aquesta setmana, una més del calendari, vet per on. Resulta que coses que duraven més de 40 anys i que, per tant, jo sempre havia viscut contemporàniament, s'han acabat. Més o menys.

Els nous demòcrates libis autentificats pels demòcrates americans i francesos li foten un tret al cap al sàtrapa del Gadaffi i el món respira tranquil, o així ho diuen les agencies d'informació. Violència? Sí , des de fa molt de temps, a tot arreu.

A Gadaffi el van ajusticiar el mateix dia que tres encaputxats diuen que, després de matar al llarg de més 40 anys en nom d'una terra, ho deixen. I quasi tothom ens alegrem que hagi un exèrcit menys al món. Peculiar però amb ínfules i desitjos d'exèrcit. I els que no s'alegren són els que veuen que s'hauran de quedar el monopoli de la violència, descoberts d'excuses cares, molt cares, ara  resultara un pèl més car reprimir. També s'alegren  els que volen la humiliació més total i absoluta, com si el dolor només fos de la seva part, únic i absolut.

Aquesta setmana també ha passat que havia un nen a una escola on no volia quedar-se, li semblava que era un món massa infantil per una vida massa adulta com la que porta. No perquè vulgui, sinó perquè una altra forma de violència s'ha fet amb la seva vida. Amb sis anys no es poden tenir certes culpes. Allò que en diuen violència estructural, per posar-li un nom.

Aquesta setmana, per fi, la societat ha guanyat un nen en un cos de sis anys que estava absort en una realitat quotidiana de jove de 25. Poca cosa pensareu, digueu-li a aquest nen que guanyarà un temps per créixer que se li estava prenent.

Ni triomfs, ni derrotes, esdeveniments que haurem de continuar col·locant al seu lloc, com a bones mentides que són. Ara toca acabar amb el terrorisme laboral dels més de mil morts anuals treballant a l'estat espanyol, o el mirar de fer unes comunicacions que no generin els més de mil morts anuals en accidents de trànsit, toca defensar els mínims drets que ens paguem amb els impostos i que encara ens queden i que es volen quedar els mateixos que afavoreixen el terrorisme laboral i els hi sua els morts a la carretera, per posar alguns exemples de noticies que encara trigarem molt en veure esmenades... Al temps.

Perquè res és el que sembla....

En Xavier Díaz és un sindicalista i mestre gironí, entre moltes altres coses. Tinc el seu bloc enllaçat des de fa temps, La Bitàcola de Xavier Díez. Avui us deixo la seva darrera entrada al seu bloc, arrel d'una trobada internacional de lluites i experiències educatives.

Val molt la pena llegir-lo per saber per on van els trets i les pistes sobre l'ensenyament al món pretesament desenvolupat...

 Poc abans de morir, l’historiador Tony Judt ens recordava l’extraordinària importància que tingué l’estat del benestar per construir una societat viable i en pau. Ell mateix es posava d’exemple. Gràcies a una educació pública potent fou el primer de la seva família a arribar a la universitat, a l’elitista Cambridge. Històries com la seva, en què algú de classe baixa podia parlar de tu a tu a aristòcrates i acabalats homes de negocis, devia suscitar una reacció per part de qui considera que l’estat és al servei dels seus interessos, i que cal mantenir les distàncies entre els de dalt i els de baix. És només des d’aquesta perspectiva social com es poden entendre les polítiques neoliberals, dominants en aquest moment, i lesives per al conjunt de la societat.

De la mateixa manera que els brokers utilitzen sofisticats sistemes de manipulació per obtenir guanys a partir de l’empobriment col·lectiu, qui avui determina les polítiques educatives europees manipula el llenguatge a la manera orwelliana a fi de perseguir uns objectius reals que es contradiuen amb les finalitats teòriques. Allà on parla d’excel·lència, es busca exclusivitat. Allà on diu autonomia, es pretén desresponsabilització estatal. Allà on reclama austeritat, ens diuen empobriment. En realitat, hi ha una estratègia global, dins la Unió Europea, que cerca erosionar a llarg termini l’educació pública, pilar fonamental que sustenta l’edifici de la societat del benestar i el qüestionat valor de la igualtat.

Aquesta és una de les conclusions a les quals es pot arribar després d’assistir a la Conferència Europea contra l’Austeritat, celebrada el passat dissabte a Londres. Dos centenars llargs de persones provinents d’arreu del continent explicaven les seves experiències nacionals, que segueixen un patró comú. Jo vaig fer una intervenció sobre la dura experiència de les mobilitzacions contra la LEC i la paradoxa de les retallades en un període en què la desena part més rica de la societat catalana continua acumulant poder i riquesa a ritmes espectaculars. Els anglesos van parlar de l’obsessió per l’autonomia (en realitat indiferència de l’administració per l’educació), del sistemàtic falsejament dels resultats educatius a les avaluacions nacionals (atès que l’obsessió pels resultats acaba suposant objectius perversos) i del suport polític a les «Academies», allò que nosaltres coneixíem fa temps com a escoles concertades, i que cerquen la puresa social i ètnica en una societat desestructurada i multiètnica, que esclatà en greus disturbis fa dos mesos. Itàlia i França defineixen la seva situació amb una paraula clau: «Menys». Menys escoles, menys currículum menys docents, menys salari, menys perspectives per als alumnes. I això en el context de dos països que continuen tenint índexs de creixement econòmic acceptables. Finalment, l’estrella de la Conferència, els més aplaudits i qui més mostres d’afecte i solidaritat van rebre: els grecs. Uns grecs que ens expliquen que en els darrers tres anys han tancat 1.000 escoles. Que el seu poder adquisitiu ha baixat entre un 30-50%. Que es detecten un nombre creixent de suïcidis. I tot plegat, per què? Per satisfer els banquers europeus a partir del pagament d’un deute no causat pels serveis públics, sinó pel frau fiscal de l’empresariat hel·lènic, les rebaixes impositives a les classes altes i la cobdícia dels especuladors. Que quedi molt clar. La contracció econòmica a la qual els financers sotmeten els nostres germans mediterranis comença a superar l’ocasionada per l’ocupació nazi durant la segona guerra mundial. De fet, el que està succeint arreu d’Europa és la guerra. La guerra contra l’estat del benestar. I, tot recordant de nou Tony Judt, països com Holanda o Noruega van veure reduït el seu PIB durant l’ocupació alemanya percentatges similars al que pateixen els grecs durant l’ocupació del FMI i la troika comunitària.

Com diria el gran filòsof portuguès, José Mourinho, Per què? Tant de patiment i humiliació ha de tenir un objectiu. La secció d’Internacional dels diaris ens donen discretes pistes. La política educativa comuna del continent està buscant un model educatiu xilè. No oblidem que Xile fou un país on el neoliberalisme educatiu s’aplicà manu militari. Un sistema privatitzat on les només les famílies amb recursos poden permetre portar els seus fills a la universitat. I on la resta només tenen l’opció d’endeutar-se durament per tal de disposar les mateixes oportunitats que, quaranta anys enrere, va tenir l’historiador britànic citat en aquest article. Entre el silenci mediàtic sobre les protestes de la comunitat educativa del país llatinoamericà, hi havia el colpidor testimoni d’una mare que denunciava que havia de triar quin fill podia permetre que estudiés. Perquè una de les tendències creixents (ja implementada a Anglaterra o Estats Units) és el sistema pervers de crèdits per finançar el que és un dret fonamental. El dret al coneixement i a la formació. I de fet, si els espanyols acaben confiant en personatges com la sinceríssima Esperanza Aguirre, les famílies hauran de passar d’hipotecar-se de per vida per un habitatge de preu abusiu a fer-ho per tal que els nostres fills tinguin una mínima oportunitat. A hores d’ara els nostres Botín es deuen fregar les mans davant les noves oportunitats del mercat.

En Xavier no treballa al mateix sindicat que jo col·laboro. A mi em dóna igual...

La nostra escola 2 (i final?)

Estimades i estimats,

Ja sabem la resolució que el Departament d'Ensenyament ha fet vers les exigències  i presses que tenien fa dos setmanes per canviar caps d'estudis amb reducció de jornada per cura de fills menors de sis anys. Així en una trucada telefònica, una cap de personal ha informat que "han revisat els criteris d'aplicació de la normativa i s'han modificat per aquest curs" i que tot continuarà igual, fins i tot per les altres dos dones amb càrrec directiu (en aquests casos secretaries) que, una havia dimitit del càrrec i l'altra havia renunciat a la reducció de jornada.

Perquè l'ha revisat? què és el que han revisat? Des del principi dèiem i veiem que la normativa que feien servir no posava enlloc el que volien imposar. Molt possiblement ells eren conscients del fet, però tot i així van  continuar coaccionant i pressionant de molt males maneres per fer la seva. I segurament, si a la Joncosa no ens haguéssim plantat, no estaríem parlant ara d'aquesta "revisió". I no hem fet més que demanar que s'apliqui la llei, ells que la tenen per la mà i tant en saben,  pensen que som tontos i que no ens les llegim.

Ho intentaran resoldre de la manera més discreta possible, però hem de dir ben alt que hem d'aturar les imposicions del departament, que hem de fer front a les seves arbitrarietats i coaccions, que ens toca defensar l'escola perquè pel que es veu hi ha gent només veu una normativa que després no te clar com interpretar-la. O sí, perquè sigui al seu favor, ni que sigui il·legal

Torno a dir que estic molt orgullòs de pertànyer a un claustre que va defensar el que era just i necessari per la nostra escola, que hem patit, no només els moments puntuals d'agressió, sinó la incertessa de no saber com aniria tot plegat i que, tot i així, hem continuat amb molt bon ànim la nostra tasca de ser mestres.

I gràcies a totes les persones que heu estat pendents de nosaltres i que estàveu preparades per fer el que fos, es pensen que estem soles i encara no s'han adonat que som més i que no tenim por a dir el que pensem.

Endavant, seguirem fent feina al ofici més maco del món.

Toni

La cançó dels 091 ve a "cuento", no defallim...

Una altra bala perduda

Aquesta és la propera columna Bala Perduda que sortirà a la revista Catalunya el proper mes d'octubre.

Vigila amb els amics...

Després del vuit periodístic del mes d’agost i principis de setembre sobre els esdeveniments succeïts a Líbia tornem a tenir notícies sobre l’arribada al poder d’un Consell Nacional de Transició Libi que ja ha rebut, en un temps record, el beneplàcit de la comunitat internacional. On abans hi havia el sàtrapa del Gadafi posem uns altres que, tot i algunes veus diuen que són propers a Al_Qaeda, encara no es sap molt bé d’on venen. Qüestió de temps.

El que si comencem a saber és el que ha passat en aquest vuit informatiu de dos mesos, res allunyat del que els antimilitaristes ens ensumàvem: matances indiscrimades, suport armamentístic i logístic d’alguns països que ja tenien interessos a Líbia ( amb França al capdavant)…lluny del bucòlic avenç amb furgonetes armades amb metralladores conduïdes per un exèrcit de “rebels”, els serveis secrets dels “països democràtics” han fet i desfet, amb marcat objectius que les seves forces aèries han bombardejat, tot amb el silenci còmplice de les agències d’informació que volien una transició el màxim d’ incruenta de cara al món i feta “pel de casa”. La cosa ha colat, una vegada més, de cara a l’opinió pública.

Segons algunes fonts es parlen de més de 20000 atacs aeris a sol libi, amb xifres de morts que superen els milers, però impossibles de comptar, tant per un bàndol com per un altre. Una guerra efectiva, el verdader objectiu ja comença a repartir-se als foros internacionals que en Gadafi ja tenia oberts.

Negocis que l’industria armamentística ja fa temps que realitza. Així les bombes de raïm, amb les que Gadafi va bombardejar Misrata, van ser fabricades a l’estat espanyol el 2007 i van ser finançades per Cajalón, Caja España, Caja Mediterráneo, Bankinter, Ibercaja, Banco popular, Banco Sabadell i la Caixa. I es que diverses armamentístiques espanyoles van vendre al Gadafi material militar per valor de 20 milions d’euros entre el 2009 i els primers sis mesos del 2010. Fa poc, oi? Doncs el govern espanyol encara va vendre armament per valor de 8 milions d’euros a l’exèrcit libi fins a tres setmanes després de començar les primeres protestes contra el règim de Gadafi.

No oblidem els 123 milions d’euros que ens ha costat als contribuents aquesta guerra, tenir presència militar quatre avions F-18, dos avions d’abastament, un avió de vigilància marítima, una fragata i un submarí. Que se sàpiga, es clar.

Saber i no oblidar, empreses difícils amb els mitjans de comunicació existents, no deixem de remenar en altres fonts que no viuen de crèdits bancaris i no deuen favors als que financen les guerres.

La nostra escola

Estimades i estimats,

Ahir va ser un dia molt trist a la meva vida professional, la de mestre. Ja sabeu la meva alegria per trobar-me una escola i un claustre com el de la Joncosa del Montmell. Però ahir es van presentar a l'escola dos senyors inspectors per aplicar la "normativa". Bé, una part de la normativa que regula la vida i funcionament d'un centre escolar. El punt a normalitzar és que la nostra cap d'estudis ( i directora en funcions des del mes de març i fins l'octubre) no pot acollir-se a una reducció de jornada per cura d'un nen menor de sis anys. 

Val a dir que ja divendres passat (avui és dimarts) ja la van "avisar" que dilluns (ahir) l'escola havia de tenir cap d'estudis nou. També val a dir que va ser el primer "avis" serio que rebia després d'escoltar rumors al juny sobre aquesta possibilitat, però que ningú del departament va certificar mai. No havia sortida, o jornada complerta o cessió del càrrec, t'ho penses el cap de setmana i dilluns ens dius alguna cosa sobre qui potser el millor candidat. 

I dilluns, a les 14 hores el claustre reunit, de forma no oficial, sinó oficiosa, va decidir que els drets dels treballadors, de les dones i del bon funcionament de l'escola no es podien saltar així com així. I que prou ja de rebre atacs. Ningú acceptava el càrrec i animàvem a la Cristina a continuar amb el seu càrrec. I es que ningú s'imaginava a la nostra escola, de cop i volta sense cap d'estudis i directora a la vegada, amb TOTA la resta de personal nou d'enguany, amb un projecte educatiu amb empenta i transformador que tot plegat intenta treure el cap. 

És així com vam redactar allà mateix un escrit que vam elevar a la Directora dels Serveis Territorials de Tarragona explicant-li els fets i demanant que s'aturés el que pensàvem que era un malentès.

I és que la Cristina ja va arribar a l'escola amb la reducció de jornada a fer de cap d'estudis i encara va fer  ( i fa) de directora en funcions. Quina és aquesta normativa? què ha passat aquest estiu?

Ningú ho sap, de fet ni els mateixos inspectors saben dir quina normativa és, no hem trobat a ningú, i hem preguntar a gent entesa en lleis i normatives, que ens digui quina és aquesta normativa. Segurament perquè alteraria l'estatut dels treballadors.

Però això no és tot...

El divendres, després d'enviar la carta al departament, les mestres del claustre quedem que dilluns ens quedarem a dinar al cole i ens tancarem a l'escola si la cosa no s'arregla. Així li fa saber la Cristina en un email al Departament, crec que d'ensenyament. Perdoneu la ironia però els dos inspectors que van venir dilluns al matí a l'escola no m'ho van semblar. Més aviat em va semblar enviats del departament del Felip Puig.

Com que els arguments queden exposats anteriorment explicaré que van fer aquests dos senyors. Primer van "reunir-se" amb la cap d'estudis al despatx i allà la van amenaçar amb obrir expedients molt greus si la tancada es portava a terme, a treure temes sancionables del curs passat per les mobilitzacions que els pares van fer per tal de demanar una escola digna i nova per les seves criatures, acusant-la de participar i d'ometre el seu deure com a directora. I que ja veuríem com quedava el curs vinent la comissió de serveis que té...En cap moment li van ensenyar, ni explicar la normativa per la que havia de presentar la seva dimissió. Els hi va demanar per escrit el seu cessament i tampoc li van donar, adduint que ells no feien impresos.

Ella els hi va recordar els seus drets com a treballadora, com a mare, però aquells senyors venien a aplicar una normativa i a.......

El següent pas va ser cridar un a un a tots els mestres del centre. 

He de reconèixer, per qui no ho sàpiga, que al llarg de la meva vida he tingut l'oportunitat de seure davant diferents jutges, tribunals i interrogatoris policials. Sí, és cert, ser antimilitarista i insubmís m'ha portat a posar el meu cos i la meva llibertat personal davant el que jo creia que era injust i il·legítim. I us he de dir que mai m'havia sentit tant vexat en els meus drets i tracte professional. I menys m'ho pensava que els que ho perpetressin fossin membres de la inspecció educativa; mal, dolor, tristesa....i ràbia, molta ràbia, no entenc com persones amb molta més experiència i coneixement educatiu que jo no siguin capaços de veure la situació de l'escola, per sobre de normatives. Però més greu encara el voler imposar un canvi emparant-se en una normativa inexistent. El poder sempre pensa que el poble no sabem les lleis i que amb amenaçar-nos tenen prou per passar per sobre nostre.

El fet és que l'únic que volien els dos senyors era saber si jo em tancaria o no. I quan dic l'únic és l'únic, amb una professionalitat pròpia del departament d'en Puig defugien les preguntes compromeses, en tot cas que ells venien a fer complir la normativa. Però et tancaràs o no?  Si ho fas que sàpigues que t'exposes a expedient greu o molt greu,que és il·legal....

Val a dir que després d'explicar la diferència entre legítim i legal, els vaig recordar que encara estava un expedient per fer el mateix dos anys abans a una altra escola, on es van fer les mateixes amenaces, això sí molt més educades i "humanes". Així va ser amb totes les meves companyes i companys, únic interès, saber qui es tancava, posar si o no a una patètica llista que portaven amb els noms de tot el claustre. No van entendre que no ho sabíem, que ho havíem de parlar, que som un col·lectiu, un grup i com a tal prendríem la decisió en grup, entre tots.

Així va ser com, una vegada finalitzada la nostra jornada laboral a l'escola, vam començar a preparar un meravellós arros negre que ens vam menjar mentre parlàvem dels fets succeïts i de com continuar la defensa  de la nostra escola. Mentre, els dos senyors inspectors passaven l'informe a la seva cap des del cotxe al parquing de l'escola i van tenir la mala sort que el company d'una mestra que venia a l'escola va escolar una sola frase: "hi ha guerrillers". Tanmateix estiguessin parlant de Sierra Maestra i dels temps del Che, m'agradaria tant equivocar-me...

No sabem com continuarà això, de moment ho estem movent per la via legal, advocats i sindicats, defensem la nostra escola, crec en l'escola pública, però venen temps foscos....

Avui m'he tornat a retrobar amb la canalla de l'escola, he tornat a pensar que tinc l'ofici més maco del món, he tornat a veure la mirada dels nens i nenes quan aprenen i s'emocionen tot i les dificultats, pròpies i alienes. Demà hi tornaré i ho continuarà sent, malgrat els que s'entesten en dificultar-lo. Per això no deixaré de demanar el que crec que és legítim juntament els meus companys de claustre, amb els que estic molt content de compartir aquest nou projecte.

Continuarà....


 petons, toni

Madrid

Estimades i estimats,

Torno a ser per la Villa i corte, de visita. Como debe ser.

El matí l'he dedicat a recuperar la nit del viatge i a donar un tomet pel barri de Huertas, el barri on treballa la meva amfitriona aquesta vegada, la Blanca, il·lustre arxivera i ara en tasques de pontificació del Registro de Autores que no te res a veure amb la fundació altruista del Teddy Bautista. No sé, no sé...

vet aqui l'estrella dorada a la seva arribada a Madrid

Aquesta vegada he baixat en el borreguero de la nit, l'històric tren estrella dorada, l'únic tren que passa per l'estació de Tarragona camí a Madrid, un tren que triga tres vegades més que l'AVE i que val la meitat de preu anant en preferent que un AVE. I com que no tinc presa he decidit rememorar vells temps. I hòstia, quin esforç que fa la RENFE, o l'ADIF, o com nassos es digui l'estafa que tenen muntada per reconstruir la memòria històrica. Al igual que hi ha gent que es dedica a rememorar i reconstruir successos històrics, a la RENFE no es deixen cap detall del que era viatjar en tren de llarg recorregut fa 25 anys. Molt currat, la mateixa brutícia, els mateixos lavabos embossats, els mateixos àcars, els mateixos revisors, el mateix bar tancat,  ostres tu! Quin esforç de reconstrucció històrica! Fins i tot hi havia gent que anava vestida com de fa 20 anys!!

nomes es veu entre les plantes 45 i 61 de les 4 torres.

Ara bé, el que no estaven fa 20 anys eren les quatre torres que t'esperen a la porta de Madrid venint per Chamartin, les famoses quatre torres del Real Madrid un dels penúltims "pelotazos" especulatius més espectaculars. Hi ha gent que no ha après desprès de lo de les Bessones...

Una cosa que sorprèn a Madrid és la multitud de banderes que hi ha per tot arreu. No només espanyoles, que són la majoria, sinó de la  Unió Europea o de Madrid. La cosa no és només d'organismes oficials, que es podria entendre, sinó que qualsevol petit hostal sembla un camping de la Costa Daurada en versió cañí.

I he passat per Sol, es clar. M'ha donat la mateixa sensació que quan la vaig veure, fa molts anys, per primera vegada.  Fart de veure-la plena de mariners de Cartagena borratxos a la nit de cap d'any  em va semblar com un decorat sense muntar. Encara queden algunes tendes de campanya de resistents, no se sap molt bé a qué, i la zona d'informació. Un xiringuito fet amb palès i material reciclat, adaptat per a persones amb mobilitat reduïda, tot un detall. Hi ha arquitectes que dissenyen edificis amb pressupostos enormes que pensen que la gent que va amb cadira de rodes tenen superpoders i braços, o una politja amb ganxo incorporada. No és el cas del xiringuito d'informació del 15-M.

A la tarda passarem per Lavapies, a la Caracola al repartiment de la cooperativa on la gent col·lega participa. I farem unes canyes, es clar.Quin gust fer canyes a Madrid, un altre dia explicaré la diferència entre un bar de Madrid i un català.