Antimilitaristes emboscats

Estimades i estimats,

aquí teniu el Bala perduda de la revista Catalunya  i l'article del Paraules per la pau del mes de juliol. Seguim!
Una abraçada i bon estiu!

Garcia-Planas, un antimilitarista emboscat

És un dia de juny i faig el tallat matutí mentre miro la secció d’internacional de La Vanguardia,  sense esperar molt més que llocs comuns plens de mort i fotos de grans líder mundials desitjant-se la pau, com a una missa de diumenge qualsevol. Però hi ha un article a doble pàgina que em crida l’atenció pel títol i la temàtica: “Eurosatory, la feria que ofrece todo tipo de armas y complementos para soldados excepto ataudes.” Comença forta la cosa, em dic mentre li poso la sacarina al meu tallat.

A mitja lectura de l’article he d’anar a buscar a l’autor del reportatge per assegurar-me que l’ha escrit en Rober Fisk. I no, Plàcid Garcia-Planas és diu el periodista que, al llarg de 10 minuts, em va reconciliar amb la premsa servil. Un reportatge brutalment meravellós, al meu modest entendre, on la barbàrie militar, amb tots els seus eufemismes, queden tant i tan bé retratats. 

Reconec que en Plàcid Garcia Planas ha passat, directament i al meu ideari, a ocupar part del buit generat pel Javier Ortiz i en Haro Tecglen. La lectura matutina em va portar a fer una petita recerca del Plàcid i comprovar que, aquest reportatge era fruit del demolidor  passeig de quatre jornades  per “la zona zero de totes les guerres” com anomena ell mateix a aquesta fira anual que es fa a Paris cada any. En Plàcid,  després d’haver cobert moltes de les guerres del món als darrers 20 anys presenta  un bagatge personal i professional que li permet afirmar que  “Todo en Eurosatory, la mayor feria de armamento del mundo, respira a eso, a guerras que siempre se ganarán. Miles de businessmen sopesando fusiles que ellos nunca dispararán, acariciando todo tipo de misiles y complementos para el soldado. Excepto ataúdes.”

Mentre acabo el tallat, i remiro el reportatge, m’adono de l’agermanament que faig mentalment  del Plàcid amb l’Evaristo Paramos quan aquest canta aquella cançó del pilot de bombarders  Jonnhy:  “Johnny no mata a la gente: elimina el objetivo. Johnny no es un asesino, Johnny tiene un buen oficio. Johnny es frío y profesional.” 

La realitat és tossuda, la massacre i la mort disfressada d’objectius assolits i de recerca de la pau necessita de narradors que desmuntin, de forma intel·ligent i contundent, la mentida que ens volen vendre pel nostre bé i que en Paul Valery va definir de forma inapel·lable fa un segle: “La guerra es una masacre entre gentes que no se conocen para provecho de gentes que sí se conocen pero no se masacran.”

En Plàcid Garcia-Planas dubta sobre com "adverbiar el patiment, adjectivar la foscor  i puntuar la mort"...i jo, que l'he llegit amb un tallat edulcorat a la mà, penso en com m’agradaria que no hagués de tenir aquests dubtes ètics i periodístics i imagino com, tones de sucre, inunden aquesta "fira" de la mort i la destrucció, devastant aquesta zona zero de la infàmia i el dolor, un espectacle ben ensucrat!

Mentre pago el tallat, somric pensant que he descobert un altre antimilitarista emboscat a unes pàgines difícils d’imaginar, com a bon emboscat.....

Us deixo l’enllaç del reportatge i un animo a que el llegiu...

http://www.lavanguardia.com/internacional/20120625/54316336593/eurosatory-feria-armas.html

No perdre el costum

Benvolgudes i benvolgudes,

aquest és l'article del Paraules per la Pau del mes de juny i la columna Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT. Les fotos acrediten el pas del temps, les paraules també.

No perdre el costum

Doncs sí, arriba el juny i la campanya d’objecció fiscal. Ja sabeu: si no vols la guerra, no la paguis i tot allò. Us he de dir, que no confessar, una cosa: al llarg dels anys he descobert que la  gent, tu i jo, tenim més por a Hisenda que al Ministeri de defensa. També he descobert el sentiment de culpa i por que, la majoria de contribuents,  tenen. Són moltes les persones que pensen que tenen alguna cosa que haurien de declarar i que no fan. I per tant signaran a cegues l’esborrany que Hisenda els hi enviï o que deixaran en mans dels tècnics d’hisenda la realització de la seva declaració, sense qüestionar gaire cosa.

És així i costa d’entendre en un moment que qualsevol organisme oficial te constància de qualsevol moviment econòmic que fem en el moment que vulgui. Però encara ens volem enganyar i creure que no ens miren gaire.

I no penseu, penso en persones amb criteri, seny i amb marcat discurs antimilitar. Persones que assisteixen a manifestacions contra la guerra, posicionades i que coneixen que és l’objecció fiscal. De fet, a moltes d’elles, les he conegut a les desenes i desenes de xerrades que he fet arreu del territori per explicar que i com es fa l’objecció fiscal.

Però, en el millor del casos, algunes ho fan un primer any, però no hi ha continuïtat i persistència. I així continuem alguns (pocs) milers d’objectors fiscals que, any rere any, continuem sense entendre com una campanya amb tant potencial, amb baix perfil repressiu i tant simbòlica és tan minoritària. Políticament incomprensible, fa dies que vaig deixar-me de torturar sobre el que no fèiem bé al moviment antimilitarista per tal de pujar el número d’objectors fiscals. No podem lluitar contra la por irracional de les persones, una construcció profunda i molt aconseguida al llarg dels segles i que es visualitza en moments concrets. El cas d’Hisenda és un moment. Una llàstima perquè podria ser un moment de visualitzar el rebuig, de forma pacífica i en positiu, d’una xacra, la dels exercits, ja siguin espanyols o catalans.

 

Mentre, aquest any, faré la meva divuitena declaració amb objecció fiscal, amb orgull i satisfacció de dir que bona part dels meus impostos no aniran al Ministeri de la Guerra.

Teniu tot aquest mes per trencar la por a Hisenda, informar-vos i fer l’objecció fiscal, si voleu aquí ho trobareu tot. www.objecciofiscal.org

...

Estimades i estimats,

un gran pal va colpejar a la comunitat educativa de la nostra petita escola, la passada setmana. L'Aitor, el nostre estimat patge reial negre, va marxar sense avisar, de forma inesperada i cruel, sense poder dir o fer res més que no creure'ns-ho.

Que ningú esperi que s'hagi tornat un àngel blanc, no cal esperar-ho. El patrimoni vital que ha deixat en la seva curta vida no necessita de disfresses per emmascarar res. No hi ha vestit per tant d'entusiasme i alegria. Inoculats com estàvem, amb la seva predisposició i animositat, no ens calen disfresses per sentir-nos empentats i engrescats a continuar vivint amb honestedat i fermesa, sense amagar-nos, amb el cap ben alt.

Ningú ens el substituirà però el tindrem ben present per continuar valorant la revolta del viure i el riure com a gest necessari. No serà fàcil, com tampoc ho era tot el que intentava i pel que lluitava, oi?

Ens queda la teva essència, Aitor, del teu exemple i empenta. Ara ets patrimoni immaterial dels que t'hem gaudit.

Olga, you'll never walk alone, sé que ho saps. Ara toca gestionar aquest camí de la millor manera que creguis convenient. Estem al teu servei.

 

Salut

Hoy es el futuro, suenan los 41!

Estimades i estimats,

el calendario se empeña en seguir tachando dias, rojos y negros, de sus hojas. Caen los 41 y hoy sigue siendo el futuro, aquí y ahora. Sin más. Este año, aún con empacho de la fiesta del año pasado, seremos más discretos en las formas, que no en el fondo, de celebrar. No es escaqueo, es coger aire, que aún no he digerido del todo el festival del año pasado. Bendito festival....


Viviremos hasta morir, única certeza de lo que tiene que venir. Con alegria y dignidad; a raudales y en compañía, a poder ser.

Petons i abraçades,
seguim!

Corren els militars per les muntanyes catalanes

Benvolgudes i benvolguts,

us deixo l'article que ha sortit al núm 153 de la revista Paraules per la pau i al núm de maig de la revista Catalunya de la CGT, a la columna Bala Perduda.

Aprendre a dir no

Des de fa uns anys el Col·lectiu Antimilitarista de Sant Cugat, el CASC, porta a terme una intensa campanya per fer fora les activitats militars al parc de Collserola i les seves rodalies. Per això el passat 27 d’abril van fer una concentració a la la seu del Patronat del Parc de Collserola, a Barcelona, on una cinquantena de persones van denunciar la presència de militars fent pràctiques en entorn urbans.

A l’octubre de l’any 2011, a una moció aprovada per tots el grups polítics, menys el PP, en sessió de plens a l’Ajuntament de Sant Cugat, es demanava a l’alcaldessa de Sant Cugat que remetés una carta al Patronat del Parc de Collserola demanant explicacions sobre aquestes pràctiques militars en entorns urbans. I per les respostes es veu que ningú té competències per regular aquesta presència armada...respostes que a Tarragona i la presència de vaixells de guerra al seu port ens sona molt: aparentment ningú té res a dir, tot i que després, si no estan tots els organismes oficials d'acord, no hi ha arribada de vaixells de guerra.

Lluny de desaparèixer les maniobres militars per la pressió ciutadana i informativa, la “xarxa d’informació” del CASC ha denunciat l’albirament de més maniobres als límits urbans del Parc de Collserola, aquesta vegada a la Floresta, als límits urbans del Parc de Collserola, on un veí del poble informava al correu electrònic del CASC que  “9,30 del mati del 12 de març del 2014 i sorpresa en veure com un Land Rover de l'exèrcit espanyol amb matrícula ET nn nnnn acabava de descarregar soldats a la parada de la línia 4 de Plaça del Centre, al barri de la Floresta de Sant Cugat.

Estorat sobre tot per la indumentària de camuflatge de color marró, boina i el que ells diuen "correaje". Sobtat veient-los caminar pe l'Avinguda de la Piscina direcció Can Busquets en mig de la tranquil·litat del barri i direcció cap el bosc.

Realment una imatge torbadora en mig d'un veïnatge tranquil, i una invasió a una zona de calma com són els boscos de la Rierada.

El que representen i el contrast dins una zona civil, em costa d'acceptar.”

Un altre veí confirmava que “se'ls va veure armats i amb motxilles” i un tercer va trucar a l'Ajuntament que el va encoratjar a trucar a la Policia Local “si tenia por”.

Diverses són les entitats que rebutgen aquesta presència dels militars de la caserna del Bruc, que pretén normalitzar la vida "quartelera" més enllà dels  murs de les casernes. Una normalització que inclou discursos, actuacions i potenciació de visites a instal·lacions militars, sempre molt lligades a persones concretes que pressionen per realitzar aquestes visites. El passat mes de març, una escola de Terrassa va portar una classe de nens  de 4 anys a la caserna del Bruc per "apropar-los a l'ofici dels militars"... després que, els pares d'uns alumnes d'aquella classe, insistissin fins a l'infinit en portar-los a conèixer com són de bons els militars que apaguen focs.

Es tracta d'aprendre a dir no, tot explicant que hi ha darrere d'aquests intents de normalitzar la misèria dels exèrcits. Una feina comuna on totes i tots hem de ser mestres.

Una de portavions...

Aquest és l'article del Bala perduda del mes de maig del 2014 a la revista Catalunya de la CGT, i de la revista  Paraules per la Pau de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau del mes d'abril.

Veureu que l'article comença amb un portaavions i acaba amb un altre. No és un error tipogràfic, ni de transcripció, és l'error de funcionar a cegues, de no saber molt bé que ha de passar o venir a la nostra ciutat.

Que si, que no...

Fa justament un any es va filtrar a la premsa que el port de Tarragona tornaria a ser base operativa de la US Navy. Es deia que l’Autoritat portuària de Tarragona havia obert negociacions amb l’ambaixada dels EEUU per oferir els seus serveis. I la premsa anava plena, aquells dies de fa just un any, dels beneficis que tal arribada provocaria a la ciutat: una pluja de milions d’euros sobre els negocis i botigues de la ciutat. En aquell moment, a la Coordinadora, ens vam mobilitzar parlant amb el màxim d’entitats i moviments socials, on la majoria ens expressaven el seu rebuig. Cert és que no vam preguntar a CiU ni al PP, i aquest tema es va anar diluint com un sucre en aigua.

El cas és que el 13 de febrer d’enguany el Diari de Tarragona donava l’exclusiva de l’arribada del portaavions de propulsió nuclear USS Dwight Einsehower, i ens delectava amb uns dies de “noticies” sobre els beneficis econòmics i socials d’aquesta nova arribada. Pocs mitjans es van fer ressò aquesta vegada de la filtració que donava per quasi fet l’arribada en dos mesos del portaavions, oferint tota una estratègia d’intel·ligència militar, perdó per l’oxímoron. Sí que va haver-hi més ressò quan, pocs dies després, es desinflava el globus perquè -algú s’havia adonat ara- el conveni bilateral entre governs no permetia l’entrada de vaixells amb propulsió nuclear al port de Tarragona... De moment.
 

Al llarg d’aquests darrers mesos, la Coordinadora ha mantingut diverses entrevistes amb en Quim Nin, el delegat del govern de la Generalitat, en Jordi Sierra, el subdelegat del govern de Madrid i la regidora i portaveu de l’Ajuntament, Begoña Floria. I la resposta ha sigut, en tots tres casos, similar: que no tenen molt a dir perquè “no tenen constància” o bé “no saben res”, i que en qualsevol cas han d’acatar la normativa internacional. Podríem dir que sí que hi ha una novetat, que ens va fer saber el subdelegat del govern, i és que, per acollir aquest tipus de vaixells de propulsió nuclear, caldria el "consens" entre l'Ajuntament com a govern local, la Generalitat com a govern autonòmic i el govern espanyol. Tots tres nivells de l’administració haurien d’estar d’acord i demanar-ho explícitament.

No deixa de ser rellevant que és la primera vegada que oficialment i pública alguna institució digui obertament que cal aquest consens per permetre atracar vaixells de guerra de propulsió nuclear al port de Tarragona. No sabem què ha passat entre aquestes tres institucions en aquest temps; semblava que hi havia acord... o  no. Ningú no sabia res, però tothom estava al corrent. Totes tres institucions tenen clar que el Port és simplement un gestor d’una infraestructura i, a la vegada, el braç executor de les ordres o els consensos polítics. La premsa ha fet el paper de “correveidile” dels interessats, jugant la partida com un croupier, repartint joc, augmentant expectatives, generant “Il·lusió”, tot molt a l’estil BCN World, d’acord amb els temps que corren per les nostres contrades.

 S’ha de reconèixer que era difícil, a priori, que es posessin d’acord tres institucions governades per tres partits polítics diferents. No sabem qui ha trencat la partida, la Begoña Floria, des de l’Ajuntament, diu “que està a favor de la cultura de la pau” tot i “no declarar-se antimilitar”. A CiU tenen als seus think tank, experts en defensa, elucubrant amb la futura incorporació a l’OTAN de la Catalunya independent, i al govern central, què podem esperar d’un ministre que ha sigut, fins fa dos dies, conseller d’empreses d’armament?

Des de la Coordinadora pensem que l’arribada de vaixells de propulsió nuclear al port és una escalada en la militarització de la ciutat, a més d’alertar dels perills que comporta per a la població i el medi la presència d’aquest tipus de vaixells. Però no volem deixar de denunciar la presència de vaixells militars al port de la nostra ciutat que, sense propulsió nuclear, continuen portant armament, destrucció i imperialisme per la mediterrània, i no els presumptes beneficis econòmics que no van més enllà dels bordells i les cadenes de menjar ràpid.

No sabem qui mou realment els fils dels interessos d’aquesta desitjada arribada de la US Navy. Sí que sabem que, la mobilització i el posicionament de bona part de la ciutadania, permet fer front a les ànsies militaristes i econòmiques dels que volen fer negoci amb el que sigui, sense escrúpols.

Aquesta setmana està a Palma de Mallorca el portaavions USS Harry S. Truman, deixant una presumpta pluja de dòlars que la premsa anunciarà amb un rigor propi de Golden Sachs, tot oblidant el multimilionari cost de la maquinària de matar que alberga i transporta els “pacifistes” del nou ordre mundial. Soldats que vénen o van a algun teatre d’actuacions internacional on pacificar a cop de dron. Aquesta és la nova cultura de la pau global.

Teresin@s, sempre endavant!

Estimades i estimats,

 

Vull afegir quelcom a tot el que s’ha dit avui de la tragèdia que està succeint al nostre voltant. No només la mort d’en Thami, el Mohammed, l'Osama i l'Ayoub, sinó tot el que està succeint en la quotidianitat, la vida diària de tantes persones que coneixem i tractem cada dia. Sí, les mestres i els mestres constatem l’empobriment econòmic de moltes famílies, una situació que cada vegada és més límit. Segur que heu escoltat o dir allò de “no sabem com s’aguanten” desprès d’alguna reunió o tutoria. No és nova aquesta situació, sí que cada vegada és molt més extensa.

Les morts d’avui no fan més que visibilitzar una realitat  que s’intenta amagar i relativitzar, la pobresa absoluta en que viuen moltes famílies del nostre país. Avui vull dir i, perquè no, cridar, el  paper de l’escola de bàlsam, d’ens protector a una infància que pateix, en primera persona i a tan tendre edat, una situació tan injusta. A l’escola Teresina Martorell ho saben molt bé, no perquè hagin teoritzat sobre això, sinó perquè les seves mestres ho fan cada dia. 

Malgrat tot, malgrat tenir un munt de prejudicis sobre la seva tasca, sobre els seus alumnes, sobre el futur dels seus infants i de l’escola, sobre l’origen dels pares, sobre.... I malgrat tots els malgrats, les mestres i els mestres del Teresina Martorell obren cada dia la porta de l’escola pensant que la canalla de la seva escola es mereix el millor i que, tot i l’esforç que comporta, no el deixaran de fer malgrat prejudicis i enganxines que se'ls adjudica amb pretextos i pors. 

Són les mateixes mestres que tenen una caixa de galetes a la cuina per quan els infants no porten esmorzar, són les mestres universals que es troben a totes les escoles del país (de tots els països) i que les mestres del Teresina tenen tan clar. Mestres que saben separar l’important de l’imprescindible, mestres que saben que una escola sense un ambient de respecte, cohesió, estima i seguretat no hi ha pla d’estudis o escola que pagui la pena. Una pena infinita...

Diria que les mestres del Teresina no treballen perquè es reconegui la seva feina, però sé que es trenquen la cara perquè reconeguin arreu als seus alumnes, amb la seva capacitat i valor. Ho continuaran fent malgrat ja no hi siguin entre nosaltres en Thami, el Mohammed, l'Osama i l'Ayoub.

Teresin@s, moltes gràcies pel vostre exemple quotidià  i molts ànims des del Montmell.

Una forta abraçada