Aviat farà 10 anys de l’assassinat de la Rachel Corrie
a Rafah, a la franja de Gaza. I la justícia israelià ja ha emes una sentència
sobre la denuncia que la família de l’activista de l’ISM (Moviment de
Solidaritat Internacional) va interposar contra el ministeri de Defensa
israelià.
 |
| Un bulldozer es dirigeix a un enderrocament de casa palestina |
Un país tan democràtic com Israel havia d’assumir un
judici on es poses en dubte la legalitat de la seva actuació, en aquest cas
l’assassinat de la Rachel. Recordem que aquesta activista ianqui de 23 anys es
trobava davant d’una casa que l’exèrcit israelià volia enderrocar legalment i
que no va fer cas de la crida dels soldats a retirar-se de la zona. Ella,
conscientment, va decidir trencar la legalitat i es va quedar dins del que
l’exèrcit israelià denomina “zona militar tancada”.
La sentència del jutge Oded Gershon diu que va ser un
“accident desafortunat” ja que el conductor de l’excavadora no va actuar de
mala fe, donada la limitada visibilitat des de la cabina. Tant és que la Rachel
portés una armilla fluorescent i un megàfon a la mà, ja sabem el sorollo que
fan aquestes bèsties. Per acabar el jutge diu a la seva sentència que “ella no
es va allunyar de l’àrea protegida com faria qualsevol persona”.
 |
| Un grup d'internacionals observem com enderroquen una casa palestina |
No deixa paradoxal que sigui un país com Israel el que
actuï d’aquesta manera. Si els conductors dels milers de trens, que van
deportar jueus a camps de concentració nazis, haguessin decidit no seguir les
ordres que, legalment, els seus superiors els hi donaven, podríem estar parlant
d’una altra història. No ho vam fer, o no en queda constància que cap d’ells
decidís desobeir unes ordres com aquelles.
Definitivament en Rachel Corrie, al igual que totes
les persones que es juguen la vida per desobeir un ordre injust i ordres que
van en contra de la dignitat humana i la justícia social, no és qualsevol
persona. Són persones necessàries per trencar els sistemes polítics i econòmics
hegemònics basats en la força militar i la violència econòmica, quasi sempre a
favor d’una minoria.
No penseu que l’estat d’Israel no va fer comissions
d’investigació, ni que al judici va haver-hi vexacions de la legalitat. Tot va
ser legal, tant que la mateixa mare de la Rachel va dir que “Des del primer
moment vam tenir clar que aquí el sistema protegeix als soldats i els hi proporciona
impunitat legal a expenses dels civils”.
 |
| Així va quedar la casa palestina... |
Fins i tot va haver una investigació interna de
l’exèrcit israelià al mateix 2003 on es va determinar que les tropes no havien
tingut cap responsabilitat en l’assassinat de la Rachel. Una “investigació complerta,
creïble i transparent” que
l’Ariel Sharon, primer ministre a l’època, va prometre al G.W. Bush, llavors
president dels EEUU. Tot ben legal amb persones de paraula i bona fe com podeu
veure.
Segurament s’entén millor el que va
succeir davant d’aquella casa palestina després d’escoltar a un soldat israelià
al judici, un encarregat de l’entrenament de les tropes que va dir que “ a una
guerra no hi ha civils. Quan escrius un manual de procediments és per a la
guerra”.
Comencem a entendre el planeta com un
immens camp de batalla on hi ha soldats
armats i persones susceptibles de trencar la legalitat que ofega i vol
empresonar.
Toni Álvarez
Columna de la Bala perduda a la revista Catalunya del mes d'octubre del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada