dijous, 24 de setembre del 2015

A qui vulgui escoltar....ORIGEN

Estimades i estimats,
( en castellano más abajo)
el meu pare m'explica, sempre que té ocasió, el viatge que li vaig donar a tots els passatgers d'aquell bus carregat de maletes, expectatives i pors que conduïa en Pepe el Herrero. Un bus que ens va recollir a Villacarrillo, un poble de Jaén, i que 20 hores després ens deixava al Paral·lel de Barcelona. Imagino que tothom devia respirar alleugerit a l'arribada: començaven una nova vida i perdien de vista a aquell mocós ploraner. Tothom menys la meva mare (i els seus 20 anys) que em va haver de suportar en braços tot el viatge i el meu pare que ens esperava i que, per tant, no venia al vell autocar. No venia, però és l'encarregat oficial de la família per explicar com va anar el viatge, amb pèls i senyals. Corria l'any 1973.

Serveixi l'anècdota de la meva arribada a Catalunya, amb sis mesos d'edat, per entendre part del "Problema Catalán", i és que sovint  aquest "problema" el solen explicar persones que no viuen a peu de carrer dels pobles i ciutats catalanes. Algunes, fins i tot, no han trepitjat mai Catalunya.

Els meus records dels tres anys que vam viure a la Ciudad Satèlite, nom amb el que era conegut el barri de Sant Ildefons de Cornellà, són fruit de les fotografies, algunes ja en color d'una Werlisa, on surto amb el meu germà, els meus pares i els nostres pantalons de campana. A la Ciudad Satèlite vam anar a parar com fan la majoria d'emigrants de tot el món: els nostres tiets vivien allà i ens van fer la primera acollida, els primers exploradors que van informar als meus pares que allà hi havia feina i casa, ben al contrari que als camps d'oliveres altives...propietat dels latifundistes, la majoria.  

Aquells atrotinats autocars il·legals que portaven amunt (i avall en festes i defuncions) a gent que no tenia molt clar on anava, que paraven allà on pactaven amb el Pepe el Herrero de torn i que feia negoci portant ma d'obra a la industria catalana, algunes multinacionals i tot el que es genera al voltant de milions de persones noves a un territori per viure...En Pepe el Herrero és un bon  exemple de la subindústria que generava el nostre futur immediat. Amb el temps em sembla increïble veure com un barri, més preparat per ser un camp de refugiats vertical, es va poder desenvolupar com un lloc digne on viure. Una lliçó que devem a les dones i homes que ho van fer possible, a cop de protesta i revolta. Alguns pensaven que aquests refugiats econòmics no tenien ni drets ni necessitats, que no necessitarien ni escoles, ni transport públic, ni dispensaris mèdics. Una història comuna als barris de la perifèria barcelonesa: construïts amb l'especulació franquista i dignificats a cop de lluita veïnal de carrer. El Carrer.

Als tres anys vam anar a Sant Boi de Llobregat, bé, millor dit al barri de Marianao. La família es feia gran i ja no hi cabiem als micropisos del Satèlite així que vam agafar els trastos i vam canviar de "colmena", la cosa era continuar vivint a edificis d'onze pisos com a mínim...El nou pis, "de trinca", té tants metres quadrats que a la meva mare li va semblar un palau durant molts anys, 75 metres quadrats convertits en palau familiar i atalaia privilegiada al cor del barri. Marianao, un barri amb història, amb nom de traficant d'esclaus a Cuba, barri de recollida de bona part de la marea humana que vam arribar a la Catalunya tardofranquista i necessitada. A Sant Boi vam arribar, en 15 anys, del 1960 al 1975, 45000 persones...

Vivíem a un poble de Catalunya però jo no vaig descobrir, que hi havia un altre idioma als carrers del poble, fins que als 8 anys ens van dir que tindríem una hora de català a la setmana. Una hora de l'Espardanyeta, aquell llibre sense text il·lustrat per la Pilarin Bayés. TV3 i el futbol van possibilitar ampliar coneixements de la llengua catalana perquè, les primeres classes en català a l'escola, no van arribar fins el cicle superior de la EGB. Era el preu d'anar a una escola concertada de barri, la consciència era menys important que aprendre com un lloro la taula de multiplicar i els rius i afluents espanyols. 

El català no era necessari per viure a Sant Boi, no va ser fins a l'institut, a segon de BUP, que vaig tenir la primera companya de classe que a casa seva, insisteixo, a casa seva, parlaven en català. Es deia Cristina i vivia a  la Colònia Güell. Per aquell temps jo ja començava a preguntar-me aspectes identitaris, podríem situar com a primers "responsables" al típic profe marxista d'història (l'inoblidable Joan Campàs i Montaner) i el viure les primeres experiències comunitàries amb els okupes cristians del Casal Infantil i juvenil de Marianao. Això i que havien augmentat considerablement les hores d'estudi en llengua catalana a les que jo m'entregava amb les ganes del coneixement d'un idioma aliè, com estranger però amb la possibilitat d'escoltar-lo i parlar-lo sovint. Amb qui? Això, una possibilitat prou remota fora de classe.

A casa no escoltàvem Lluís Llach, ni ningú altre dels setze jutges. Les ràdios de la "colmena" amplificaven la veu del Justo Molinero, amb el sempietern Jaroteo i el patrocini del xòped Crismona, el de la lata roja. I tota la música que per Ràdio Tele-taxi sortia. Aquesta era la nostra normalitat a Catalunya, a Sant Boi, a Marianao, aquest és el meu origen, un origen sustentat en un pare que treballava, a tres torns, d'operari a la indústria química i una mare que tenia com a encàrrec sostenir la logística (física i emocional) d'una família amb quatre fills. Una família amb futur, un origen que agraeixo, és el meu, és el meu procés, és d'allà on vinc, és el que sóc, és part del meu camí. No gaire diferent del de milers i milers d'arribats (o nascuts) del sud o de l'oest que hem crescut a "la internacional de los bloques", amb roba estesa com a banderes i jocs perillosos al carrer. Origen que genera identitats...
Us deixo amb la Banda Trapera del Rio, ningú millor que ells, habitants de la Ciudad Satélite i pioners punks d'arreu per reconduir aquesta entrada que derivava perillosament cap a un episodi de Cuéntame...
Demà Identitat....







En Castellano

Estimadas y estimados,

mi padre me cuenta, siempre que tiene ocasión, el viaje que le di a todos los pasajeros de ese bus cargado de maletas, expectativas y miedos que conducía  Pepe el Herrero. Un bus que nos recogió en Villacarrillo, un pueblo de Jaén, y que 20 horas después nos dejaba en el Paralelo de Barcelona. Imagino que todo el mundo debía respirar aliviado a la llegada: empezaban una nueva vida y perdían de vista a aquel mocoso llorón. Todos menos mi madre (y sus 20 años) que me tuvo que soportar en brazos todo el viaje y mi padre que nos esperaba y que, por tanto, no venía al viejo autocar. No venía, pero es el encargado oficial de la familia para explicar cómo fue el viaje, con pelos y señales. Corría el año 1973.

Sirva la anécdota de mi llegada a Cataluña, con seis meses de edad, para entender parte del "Problema Catalán", y es que a menudo este "problema" lo suelen contar personas que no viven a pie de calle de los pueblos y ciudades catalanas. Algunas, incluso, no han pisado nunca Cataluña.

Mis recuerdos de los tres años que vivimos en la Ciudad Satélite, nombre con el que era conocido el barrio de Sant Ildefons de Cornellà, son fruto de las fotografías, algunas ya en color de una Werlisa, donde salgo con mi hermano, mis padres y nuestros pantalones de campana. A la Ciudad Satélite fuimos a parar como hacen la mayoría de emigrantes de todo el mundo: nuestros tíos vivían allí y nos hicieron la primera acogida, los primeros exploradores que informaron a mis padres que allí había trabajo y casa, al contrario que en los campos de olivos altivos ... propiedad de los latifundistas, la mayoría.

Aquellos destartalados autocares ilegales que llevaban arriba (y abajo en fiestas y defunciones) a gente que no tenía muy claro dónde iba, que paraban allí donde pactaban con Pepe el Herrero de turno y que hacía negocio llevando mano de obra a la industria catalana, algunas multinacionales y todo lo que se genera alrededor de millones de personas nuevas a un territorio para vivir ... Pepe el Herrero es un buen ejemplo de la subindustrias que generaba nuestro futuro inmediato. Con el tiempo me parece increíble ver como un barrio, más preparado para ser un campo de refugiados vertical, se pudo desarrollar como un lugar digno donde vivir. Una lección que debemos a las mujeres y hombres que lo hicieron posible, a golpe de protesta y revuelta. Algunos pensaban que estos refugiados económicos no tenían ni derechos ni necesidades, que no necesitarían ni escuelas, ni transporte público, ni dispensarios médicos. Una historia común en los barrios de la periferia barcelonesa: construidos con la especulación franquista y dignificados a golpe de lucha vecinal de calle. La Calle.

A los tres años fuimos a Sant Boi, bueno, mejor dicho al barrio de Marianao. La familia se hacía grande y ya no cabíamos en los micropisos del Satélite así que cogimos los trastos y cambiamos de "colmena",  seguir viviendo en edificios de once pisos como mínimo ... El nuevo piso, " de trinca ", tiene tantos metros cuadrados que a mi madre le pareció un palacio durante muchos años, 75 metros cuadrados convertidos en palacio familiar y atalaya privilegiada en el corazón del barrio. Marianao, un barrio con historia, con nombre de traficante de esclavos en Cuba, barrio de recogida de buena parte de la marea humana que llegamos a la Cataluña tardofranquista y necesitada. En Sant Boi llegamos, en 15 años, de 1960 a 1975, 45000 personas ...


Vivíamos en un pueblo de Cataluña pero yo no descubrí que había otro idioma en las calles del pueblo, hasta que a los 8 años nos dijeron que tendríamos una hora de catalán a la semana. Una hora del Espardanyeta, aquel libro sin texto ilustrado por las Pilarin Bayés. TV3 y el fútbol posibilitaron ampliar conocimientos de la lengua catalana que, las primeras clases en catalán en la escuela, no llegaron hasta el ciclo superior de la EGB. Era el precio de ir a una escuela concertada de barrio, la conciencia era menos importante que aprender como un loro la tabla de multiplicar y los ríos y afluentes españoles.

El catalán no era necesario para vivir en Sant Boi, no fue hasta el instituto, en segundo de BUP, que tuve la primera compañera de clase que en su casa, insisto, en su casa, hablaban en catalán. Se llamaba Cristina y vivía en la Colonia Güell. En aquel entonces yo ya empezaba a preguntarme aspectos identitarios, podríamos situar como primeros "responsables" al típico profe marxista de historia (el inolvidable Juan Campàs Montaner) y vivir las primeras experiencias comunitarias con los okupas cristianos del Casal infantil y juvenil de Marianao. Eso y que habían aumentado considerablemente las horas de estudio en lengua catalana en las que yo me entregaba con las ganas del conocimiento de un idioma ajeno, como extranjero pero con la posibilidad de escucharlo y hablar a menudo. Con quién? Eso, una posibilidad bastante remota fuera de las clases.


En casa no escuchábamos Lluís Llach, ni nadie dels Setze Jutges. Las radios de la "colmena" amplificaban la voz de Justo Molinero, con el sempieterno Jaroteo y el patrocinio del chóped crismona, el de la lata roja. Y toda la música que por Radio Tele-taxi salía. Esta era nuestra normalidad en Cataluña, en Sant Boi, en Marianao, este es mi origen, un origen sustentado en un padre que trabajaba, a tres turnos, de operario en la industria química y una madre que tenía como encargo sostener la logística (física y emocional) de una familia con cuatro hijos. Una familia con futuro, un origen que agradezco,  es mi proceso, es de donde vengo, es lo que soy, es parte de mi camino. No muy diferente del de miles y miles de llegados (o nacidos) del sur o del oeste del estado y que hemos crecido en "la internacional de los bloques", con ropa tendida como banderas y juegos peligrosos en la calle. Origen que genera identidades ...

Os dejo con la Banda Trapera del Rio, nadie mejor que ellos, habitantes de la Ciudad Satélite y pioneros punks de todo para reconducir esta entrada que derivaba peligrosamente hacia un episodio de Cuéntame ...
Mañana Identidad ....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada