Primer diumenge de mes, 25 anys i 150 números...

Benvolgudes i benvolguts,

avui, com fa més de 14 anys, primer diumenge de mes i Paraules per la Pau. Un matí intens i bonic, realment bonic.

Els membres de la Coordinadora no tenim grans expectatives vers l'acte d'avui, tot i celebrar els 150 números de la nostra revista i els 25 anys de l'inici de l'insubmissió. Coses que no es celebren tot els dies! Però a l'assemblea de dilluns no va sortir cap amic o amiga música, teatrera o artista que pogués col·laborar amb l'acte. No és el més important i no patiem ja que la capacitat que tenim per improvitzar, amb paraules pròpies o lectures alienes, és elevada. I així era fins que el dimecres l'Amadeu es va trobar al Lluís pel carrer i, fruit dels moment, de la cojuntura o ves a saber, en Lluís, que a més del pare de la Candela i bona persona és un músic com un pi, va trucar als companys del seu grup i van veure l'espai i el forat per venir a omplir de música el Paraules per la Pau. Gens fàcil vista l'agenda de La Colònia, que és com es diu el grup d'en Lluís.

I així hem celebrat els 150 números, que es diu aviat, de la revista de la Coordinadora, els 25 anys de la primera presentació d'insubmissos a l'estat espanyol, que es diu aviat i ens hem enrecordat de l'Alfons Banda i del Howard Clark, persones de pau que ens han deixat fa pocs dies. Però no patiu militars i militaristes d'arreu, que avui han fet la seva presentació a un Paraules per la Pau la Violeta i la Candela.

Un matí de retrobades, de bona música, de creació, reivindicació i de records. Els 150 números i els 25 anys són números que remouen moments inolvidables, aprenentatges que no s'obliden i persones que resten, no només a la memòria, sinó al present. L'Adolfo i la Gemma, dos d'aquests éssers, han fet acte de presència sense avisar, com dos antimilitaristes davant de la caserna del Bruch a punt de pujar i ocupar la garita de guàrdia. Presència necessària per recordar-nos d'on venim, què sabem fer i fins a on podem arribar.

Fa 25 anys un grup de marginals van trencar amb el seu cos l'impossibilitat d'acabar amb la mili i l'exèrcit. Vam acabar amb la mili i ara empenyem per acabar amb els exèrcits, ja ens van dir moltes vegades que era impossible, vam aguantar moltes rialles i mofes, judicis i repressió, la maquinària de l'estat politica, judicial i militar a tota màquina per aturar-nos. No ho van aconseguir, val la pena no oblidar-ho, sobretot quan ens diuen que quelcom és impossible. Jo vinc d'una generació que, amb el cos per endavant, no ens poden dir que estar al carrer no serveix de res, que les xarxes de recolzament mutu i solidaritat són ineficaces, que la política es fa al parlament i que assumir el que tenim, per poc que sigui, ja està bé. Uns quants milers de joves, llavors, vam comprovar que la vida no és així, tal com ens la volen fer creure. I no penseu que no van intentar-ho, per les males sempre.

Els 150 números de la revista de la Coordinadora és el nexe d'unió necessari d'aquesta presència antimilitarista al carrer. Germana de les Dones de Negre d'arreu del món, Jerusalem, Belgrad, Sarajevo, Sevilla o Madrid, qualsevol antimilitarista del món sap que a Tarragona, el primer diumenge de mes ens trobarà a la plaça de la Font. Cert que ens costa mantenir-nos amb aquest nivell de presència però, al igual que els insubmissos portem al nostre ADN l'escepticisme "polític", la gent de la Coordinadora portem, com una mena de relicari intern, la paraula Dignitat: no sempre ens en sortim Josep Maria, però tu saps que ho intentem...

Sembla que parli del passat, però no, parlo del present més lluminós i viu possible. Els números no són res si no hi ha persones, accions i gestos darrera. I avui, la plaça de la Font de Tarragona, anava ben plena.

Lliçons de pau

Benvolgudes i benvolguts,

el passat 30 de gener vam celebrar el Dia Escolar per la Noviolència i la Pau, conegut com a DENIP, a les escoles del pais. He de dir que, des de que faig de mestre, mai havia celebrat aquest dia i mai l'havia proposat a les escoles on he treballat. Sempre he pensat que això els "dies de" és una bona excusa per treure's el pes de portar-ho a terme la resta de dies de l'any...

Enguany, en un arranc de "nosequè" vaig pensar de celebrar-ho a la nostra escola i, fins el dia d'autos, vaig apenedir-me de proposar-ho. Em va costar un munt fer propostes amb sentit, em sentia perdut per no trobar-hi gràcia i definició d'objectius clars en les activitats que pensava. La pau és un forat massa gran per a omplir en un dia.

Així a empentes i propostes del claustre vam vestir, fins el dia abans, el DENIP: dos passis de pel·lícules, tallers, assemblees, debats, biografies de personatges rellevants de la lluita per la pau, un mural a la paret del barracó (perdó, aulari prefabricat), jocs cooperatius i una cançó feta per tota l'escola a la vegada, a més d'explicar als infants que la pau no és cosa d'un dia, que és normal  (i fins i tot necessari) tenir conflictes a la vida i que la gràcia és com els arreglem. Si entreu a la web de l'escola podreu mirar algunes fotografies i el vídeo que hem fet de la cançó al pati.

 

El cas és que el dia abans tenia uns dubtes terribles sobre si el curs vinent parlaríem de celebrar el DENIP, millor dit, no tenia cap dubte. Però dos fets han fet que la meva visió sobre aquesta celebració canviés: l'empenta del claustre per tirar-ho endavant vers els meus dubtes i neguits, la Carme, la Yoli, la Gemma, la Pilar i la Pili, l'Anna, l'Olga, la Belén, en Jordi, la Fanny, la Montse i la Gali, totes a la seva forma, han fet que aquest dia tingués rellevància per a la canalla de l'escola. Res diferent del dia a dia, tot s'ha de dir, però el vestit de la jornada era avui diferent i s'ha portat amb una professionalitat, dignitat i saber fer encomiable. Milers de gràcies, companyes i company!

Però hi ha hagut un segon fet que m'ha fet replantejar-me el DENIP del curs vinent. El dia següent, acompanyant l'hora del pati a la comunitat dels petits, en Carles, un petit de quatre anyets, va venir a dir-me que un nen volia pegar a un altre i que ell li havia dit que "en Toni havia dit el dia anterior que la pau és tot l'any".

La vida a l'escola té aquestes coses, que davant dels dubtes propis hi ha senyals que et confirmen o t'indiquen si tenen sentit o no les propostes que fem. És el premi d'escoltar als infants, trobar el sentit a la feina diària, per molt que els nostres prejudicis i pors s'obstinin en tapar-nos els ulls.

Un luxe treballar a la petita escola de la Joncosa del Montmell...

 

En Howard i la il·lusió de no defallir.

Benvolgudes i benvolguts,

us deixo l'article del Paraules per la Pau del mes de febrer i ens veiem el proper diumenge 2 de febrer a la Plaça de la Font de Tarragona, a les 12h, com cada primer diumenge de mes des de fa 14 anys. Aquest serà el número 150 de la nostra revista.

Aprofito per saludar a les companyes i companys antimilitaristes de Madrid i de la IRG i fer-los una gran abraçada. Molts ànims Yolanda, Violeta i Ismael des de Tarragona.

En Howard i la il·lusió de no defallir.

Acabava el  mes de novembre del 2013 i la vida ens despertava amb la notícia que en Howard Clark havia mort. No va haver-hi obituari a cap diari d’aquells autoanomenats seriosos, ni cap emissora de ràdio de les que s’anuncien com molt bé informades va recollir el fet. De la tele ni en parlem. Però si feu una petita recerca per les xarxes socials trobareu infinitat de blocs, espais i webs on es fa referència a Howard, el seu llegat i la necessitat de no oblidar-lo, el món no es pot permetre aquest malbaratament. La forma de recordar-lo comunicativament és semblant a una part del seu ideari, la necessitat de la proximitat i l’espai comú per a construir un món sense exèrcits i armes, en pau i amb justícia social.

En Howard, que tenia 63 anys, ha estat un pilar del moviments antimilitaristes des de 1970 quan va començar al diari Peace News o amb la seva entrada a la IRG, la Internacional de Resistents a la Guerra al 1980. Des del terreny i la proximitat amb les persones que patien directament l’acció de les guerres i la injustícia, a Sudàfrica o els Balcans, passant per innumerables ciutats i projectes on va transitar, acompanyar i deixar testimoni d’una forma de dir i fer. La seva mort sobtada deixa molts projectes i escrits en marxa i oberts, malgrat tot un llegat important de llibres, informes i articles deixa un llegat per escrit que no té prou importància en comparació amb les xarxes de proximitat que va poder teixir al llarg de la seva vida i que ara es troben amb un gran forat que hauran d’esmenar.

La mort d’en Howard em fa pensar en les milers de persones que, a infinitat de llocs d’arreu del món, es deixen la vida per crear una altra forma de relacionar-se, de compartir, de viure, que no passa pel sotmetiment ni per la injustícia i que, com a eines, enarboren la paraula i la desobediència. Vides que, malauradament, acaben violentament o pateixen directament la violència institucionalitzada. No cal anar gaire lluny per trobar aquest patiment i repressió contra el que en Howard i les seves amigues i amics lluitem des dels primers o darrers diumenges de mes, o el divendres de cada setmana a les places d’arreu, a Madrid, Jerusalem o Tarragona. Amb la presència, la paraula, el silenci o la música com a eines, la denúncia com a objectiu i la visibilitat com a horitzó.

Les persones més properes trobaran molt a faltar en Howard, com a Tarragona ens passa amb en Yago, l’Elvira i la Carme. Tenim per endavant el repte de continuar, que no substituir, la feina i la presència que elles i ells feien, la persistència i fermesa amb que encaraven el dia a dia. Quelcom que hem de fer quan vénen mal donades i les forces no sobren. No defallir i persistir és el millor homenatge que els hi podem fer, continuar lluitant pels drets socials i humans i contra el canibalisme polític, social i econòmic. 

No en el nostre nom.

Article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya del mes de gener i de la revista Paraules per la Pau del mes de desembre.

Ve de lluny l’idil·li que una part del nacionalisme català intenta mantenir amb el sionisme. Una postura acrítica, complaent i que es basa en l’holocaust com a justificació de tots els assassinats, ocupacions i vulneracions de les resolucions de les Nacions Unides que el govern Israelià ha fet i fa contra el poble palestí.

Ve a col·lació aquest article arrel de la darrera incursió del president de la Generalitat a Israel  i a Palestina, en aquest últim cas sense adonar-se degut a la pròpia matusseria diplomàtica. Acompanyat d’una munió d’empresaris i el seu conseller d’economia s’ha passejat per un país del que espera un reconeixement en el procés d'independència català. No en va l’efecte  mirall de gran part del catalanisme és fruit de l’intercanvi i les visites als Kibuttz israelians als anys 70 i 80 d’un gran número de joves militants polítics de l’època. Fascinats de com un estat naixia del no res i es vertebrava de forma vertiginosa, un bon número dels ideòlegs de Convergència i ERC  tenen com a base d’aquesta construcció nacional la del l’estat israelià.

Aquest “agermanament” provoca encara, i sembla ser que es consolida, tot un lobby d’opinió sionista que no li fa vergonya tapar i ometre les vergonyes i il·legalitats  de l’estat israelià respecte l’ocupació dels territoris palestins. I és important, en aquest sentit, diferenciar entre poble i govern, que els palestins tinguin governs corruptes, al igual que nosaltres o els israelians, no treu patiment a un poble que viu a la presó més gran del món. Un càstig provocat pel govern israelià, amb la complicitat dels governs occidentals que només s’atreveixen a emetre tèbies notes de premsa. Un govern democràtic, és clar, al igual que els palestins o nosaltres.

Un calfred recorre l’esquena de les persones que escoltem com, part del nacionalisme català, veu en Israel el referent de construcció identitària. Tenint en compte la visió social i econòmica israeliana (amb un 21 per cent de la població en situació de pobresa, el més alt dels 34 països del’OCDE), la militarització de la societat i les seves relacions internacionals, no resulta un mirall precisament esperonador. Ben al contrari l’estat israelià és deutor, als darrers 65 anys, d’infinitat de tropelies i infàmies emparat en l’execrable holocaust i defensat per les economies mundials que saben de la seva necessitat per fer continuar construint un món basat en una visió panòptica de la vida.

Com diuen els nostres amics i amigues  antimilitaristes israelians, no en el nostre nom.

Ens vam cantar les quaranta....

Estimades i estimats,

ahir vam anar a veure al Rosendo Mercado a Barcelona. Una senyal identitària meva, més de 25 anys escoltant la seva música i anant als seus concerts. Si sóc alguna cosa és rosendista, a més del Baix Llobregat.

Feia algun temps que no venia a tocar a Bcn en modus de concert de rock, no hi compto per tant el bolo que va fer al Palau de la Música al 2011. Sempre que ha vingut al Barcelona hem anat a veure'l. Si afegeixo les vegades que l'he vist per les espanyes deu fer més de 15 vegades que l'he escoltat en directe i, si bé totes són especials, ahir encara ho va ser molt més.

Hi havia un ambient molt més expectant que les darreres vegades, moltes  ganes de veure'l, sala plena de gom a gom i un so que, sense deixar escoltar bé la veu, era digne. I un Rosendo a tope, a gust, intens i demostrant que als seus quasi 60 anys està fet un xaval. Un gust de concert, la veritat.

El cas és que, tot i així, el millor no va ser el que acabo d'explicar, si no la gent que em va acompanyar: una munió d'amics i amigues que em van regalar una entrada a un concert, sense saber quin seria ja que havia de triar jo el concert. Tant era, vindrien igualment ni que els hi hagués dit d'anar a veure el Julio Iglesias. Ho sé. Molta és la confiança que em tenen com per saber dels meus gustos musicals.

També va haver-hi molta altra gent que no va poder venir físicament, però que també hi eren a la "feria" com li agrada dir al Rosendo. Una nit per fer-me recordar que ja tinc 40 anys i una gent maja, maja, maja

al meu voltant, són maneras de vivir....

Milers de gràcies!
pd, no sé quantes vegades he penjat aquesta cançó en el bloc. Us ben asseguro que  no serà la
darrera...

Hoy no me puedo levantar

Benvolgudes i benvolguts,

afortunadament sí que em puc aixecar. De moment i espero que per molts anys. Només volia fer un petit homenatge a la Patrícia, una de les meves primeres alumnes que ens ha deixat avui. Quan més et preocupes per les petites coses que passen a l'escola ordinària, més forta arriba la puntada al cul.

Amb la Patricia, al igual que amb la Caterina, en Raül, el Jordi, la Rosana i la Azahara, vaig aprendre que, mai ningú, em diria que amb aquest alumne no es pot fer res. Que no hi ha res a fer. Una gran mentida que corre com un dogma absurd entre les parets d'algunes escoles quan hi ha un infant que es resisteix a aprendre d'una forma ordinària. Aprendre a crear un clima d'aula per tal d'estimular, de buscar reaccions, de moure sentiments i emocions, de poder-los manifestar i compartir.

 La Patrícia, al igual que els seus companys, em van ensenyar a tenir paciència i a esperar els ritmes de cadascú. Ells i les seves famílies, persones que pateixen l'imaginar com podia haver sigut la vida i no és com l'havien desitjat. Amb certesa. I malgrat tot busquen l'alegria del dia a dia, la recerca del somriure i el màxim benestar possible que és el mínim comú desitjable. I així dia rere dia fins que la pena final inunda, com passa avui, un dia gris i amb ganes de ploure.

 Ara la Patricia no necessitarà més la seva cadira de rodes, però els seus, que som molts, la trobarem a faltar a ella. Un dia d'entrevista d'inici de curs la seva mare, la Pepita que també ens va deixar, em va dir que Mecano li agradava molt. Quan li posàvem a la classe ella despertava i obria el seus grans ulls i i ens imaginàvem que ballava. Hoy no me puedo levantar no era la cançó que més li agradava d'ells, aquesta era la cançó que li vaig proposar a la seva mare com a favorita, però ella em va dir (davant el meu acalorament per la inconsciència de la tria de cançó) que no, que la seva favorita era Mujer contra mujer.

 A ella, i a aquella classe D del 2007-2008, li dedico aquesta entrada i aquesta cançó. Balla-la com vulguis, Patrícia.

Manguis d’alta graduació

Estimades i estimats,

molt de temps. Aquí teniu una entrega de la Bala perduda per la revista del Paraules per la Pau i la revista Catalunya de la CGT.

Manguis d’alta graduació

Una de les coses que s’aprèn quan es visita la presó militar d’Alcalà de Henares és que, fins i tot allà, hi ha classes clarament diferenciades. No té res a veure el tracte dels militars amb graduació empresonats que la tropa també empresonada, com a la caserna, vaja.

Suposo que els dos coronels, dos comandants, un capità i un sotstinent als que els hi demanen en total 122 anys de presó, a més de 261.060 euros d’indemnització, ja saben com seran tractats en aquesta residència de luxe disfressada de presó.

 Us preguntareu que van fer, juntament amb dos empresaris col·laboradors, aquests sis garants de la seguretat al país. Doncs els seus delictes estan relacionats amb el funcionament de la residència universitària San Hermenegildo de Sevilla, on (suposadament) es van apropiar de 299.602 euros, diners destinats al menjar dels estudiants que eren, ni més ni menys, fills i néts de militars. Tot això en quatre anys que, als estudiants que per allà passaven, se’l hi van fer llargs. No molts van tenir la sort de ser expulsats, s’havia de protestar per les males condicions i ja sabeu que la protesta i lo militar no van agafats de la mà. Si a més de la residència militar, a casa també són militars, realment s’havia de menjar molt malament per elevar les protestes i les denuncies que han arribat a judici i que han provocat aquesta petició fiscal. Al final les queixes paternes al ministeri de Defensa van fer que s’obrís una investigació, paral·lela a l’obertura del procés judicial al 2009.

entrada a la presó militar d'Alcalà

De totes formes, aquest procés judicial i petició fiscal a comandaments, és un rara avis. Ja sabeu de la protecció jurídica que té l’estament militar d’alta graduació, recordeu el cas YAK-42, on van morir 62 militars en una cafetera pilotada per alcohòlics i on els dos únics militars (dos comandants sanitaris) condemnats van ser indultats pel govern d’en Rajoy. Sense rastre de les “mordidas” i guanys a resulta de les subcontractes successives per llogar dita cafetera aèria que va acabar en sangria.

Milers d’hectàrees i d’instal·lacions militars gestionades per personatges que obren com el pati de casa seva, fent i desfent com a casa seva, pensant que la llei militar està per sobre de tota llei terrenal. No és estrany que així ho pensin, sabent com són tractats després, no ja de robar, sinó de ser condemnats.

Miserables és poc. Si no respecte ni els seus, imagineu el que els importen els demès.