En Ferran, un mestre més.

En Ferran, un mestre més.

El meu nom és Toni Àlvarez i sóc mestre i director de l'escola Teresa Godes i Domènech, una petita escola que es troba al Montmell, el municipi més extens i menys poblat de la comarca del Baix Penedès, a Tarragona. Són molts els mestres i les professores de la comarca la Costera que hi treballen a la nostra demarcació, algunes es queden a fer vida, altres hi tornen, de totes elles aprenem.

En Ferran Minguet no és el primer mestre de la Costera que conec, tot i que és el primer polític de la comarca que conec i l'últim que em pensaria que faria de polític. Val a dir que només fa cinc mesos que el conec, però al Ferran se'l coneix ràpid i més a un centre educatiu on, la quotidianitat, mostra ràpidament gran part de les actituds bàsiques per poder ser un bon mestre de l'escola pública: compromís, esforç, capacitat d'empatia i estima pels alumnes. En Ferran  havia de cobrir una baixa molt sensible quan va arribar al gener i ho va fer des del primer dia amb criteri i serenitat. 

Va ser als pocs dies que ens va comunicar que, a més de mestre, feia de polític al seu poble, a Xàtiva. Vam quedar ben parats, no veiem per enlloc les capacitats d'un polític en aquell noi de 29 anys,al contrari, amb una aparent innocència i certa ingenuïtat continuem  pensant que en Ferran no hi cap dins d'un vestit de polític, si més no polític clàssic. 

Companyes i companys vam estar unes setmanes intentant treure-li del cap l'idea de ser l'alcaldable del seu poble, quan encara era possible. Conec bé com es cuina a la política de partits i d'institucions, sovint irrespectuosa amb les capacitats i potencial de les persones, sovint subjectes a interessos obscurs, "pensa-t'ho bé Ferran"  va ser el mantra de bona part del claustre al mes de febrer a l'escola.

En Ferran diu que vol canviar la formes de fer política, que té molta il·lusió i ganes de treballar per fer de Xàtiva una ciutat habitable i participativa. He de dir que a l'escola així és ell, espero que ho pugui mantenir, arribat el cas, a Xàtiva.

Perduda la batalla de convèncer al Ferran que no fes de candidat, només puc manifestar certa enveja pels xativencs, per poder triar a un alcaldable com en Ferran: una persona honesta i treballadora, jove i experimentat, senzill i amb idees pròpies, responsable i compromès.

Per últim, una petit apunt, als darrers mesos en Ferran ha estat viatjant cada cap de setmana a Xàtiva a treballar per la candidatura, també ho ha fet vàries vegades entre setmana, baixant i pujat el mateix dia, per fer debats i trobades importants. I  ho ha fet sense faltar en cap moment al seu deure i responsabilitat de mestre. I amb el seu sou ja que, el seu partit, no li ha pagat ni la benzina. 

El 26 de maig dependrà de la voluntat dels xativencs i xativenques el futur immediat d'en Ferran, però estic tranquil perquè, allà on estigui en Ferran, guanyem totes i tots. 

Salut i encert.
Toni Àlvarez
mestre i director de l'escola Teresa Godes i Domènech

Saber tancar

Benvolgudes i benvolguts,

entro al bloc des de fa molt temps i veig que la darrera entrada anava dedicada al comiat de la Caterina. I me n'adono que torno a fer una entrada per parlar d'un altre final. M'ho hauré de fer mirar...

Diumenge passat vam tancar vint anys de Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. És diu aviat, vint anys de presència als carrers de Tarragona, vint anys de denuncia antimilitarista.

Hem escrit molt al respecte, la darrera revista del Paraules per la Pau, la 204, fa un repàs molt intens  i bonic. El penjaré quan el tinguem en format digital.

Us deixo algunes imatges del darrer Paraules per la Pau i, sobretot, el text que la Maria Miró va fer per presentar aquest darrer paraules. 

Hi ha molta bellesa dissolta a Tarragona....

Bon dia a totes i tots,

avui obrim el Paraules per la Pau amb una acció, amb una performance del Taller Del Sol, a qui agraïm profundament aquesta col·laboració i totes les altres que ens han regalat en diverses ocasions al llarg d'aquest temps i, a qui agraïm també la pancarta de Pinzell Brut que ens ha sigut fons d'escenari en tants dies com avui.

I avui, ja no direm que som aquí com cada mes... però diem: Aquí hem estat i aquí estem 1 cop més, en un primer diumenge de mes.

En aquest espai, que des de fa 17 anys, decidim fer-nos nostre, perquè ho és, encara que sovint sigui difícil de sentir-ho, per la confusió entre l'espai públic i l'espai privat dels negocis que l'ocupen.

Aquí a la PLAÇA SOM, i FEM i CREEM aquest espai de PAU i ART com a subtil manifestació en contra de l'armament, dels exèrcits, de la despesa militar, i de la militarització de la societat i les nostres vides.

Per això, només per això, per la pròpia VOLUNTAT de SER i SER-HI, de compartir i crear col·lectivament és, que va néixer aquesta iniciativa, com una forma de dir que la vida és i som, i que no volem que ens l'arrabassin de qualsevol manera.

Estar aquí, per nosaltres, ha estat una forma de resistència, un altaveu al carrer, una xinxeta que diria el Yago, a la vegada que un espai de creació des del gust i el plaer de regalar-nos aquest espai com el volem: omplert amb música, amb poesia, teatre, contes, performances, amb jocs, lectures crítiques, amb dansa, amb pintura, fent tallers d'il·lustració, fent tallers de grulles de paper, fent fanalets per recordar les conseqüències de la bomba d'Hiroshima o pintant bastament banderoles en llençols vells; i des d'aquí donem les moltes gràcies a totes les persones que han contribuït a fer-ho possible.

Avui tenim un menú variat, de la mà de diverses persones estimades que contribueixen escrivint al full o actuant, a demés de totes les que sou aquí presents.

Pel que fa les actuacions i algunes coses més que ens ve de gust dir-vos, ho farem a poc a poc, mantenint la sorpresa de cada instant PRESENT.

Amb el desig que estiguem a gust i ho disfrutem. Som-hi.

Caterina

Benvolgudes i -uts,

reprenc el bloc per deixar constància, en negre sobre blanc, de la marxa de la Caterina. La Caterina va arribar començat el curs 2007-08 a l'aula E de la Muntanyeta, no recordo si ja havíem plorat al Raül. Però sí que recordo que la seva arribada va ser una injecció d'alegria, d'entusiasme i energia que ens va encoratjar a continuar fent de la Muntanyeta un espai on viure i riure, malgrat tots els "malgrats". Que no són pocs.

A la nostra aula la Caterina va tornar a ser la nena amb empenta, líder i amb esma que la seva mare ens havia dit que era a l'altra escola. Just abans que el desenvolupament d'una estranya malaltia li devorés gran part del seu teixit cerebral i la deixés sense poder controlar els seus moviments i parla. Entre altres afectacions que no li van permetre continuar els seus estudis de forma excel·lent com fins el moment.

Res de tot això va frenar la seva alegria, ni la recerca dels estímuls per intentar ser feliç, molt ben acompanyada per una gran tribu capitanejada per la seva mare, la Manoli. Faig un parèntesi: crec que està molt poc explicat el paper de les mares en els processos d'acompanyament dels infants i persones amb diversitat funcional que necessiten suport vital constant, tanco parèntesi però afegeixo que mai es reconeixerà prou aquest paper.

Caterina era un torrent de vitalitat que no deixava passar oportunitat per manifestar-la, a l'aula (recordes quan et cantava a l'orella l'inici de la cançó de l'orquestra Mondragón? Hola mi amor, yo soy tu lobo...) a les sortides, a les colònies, ai!  les colònies! Quina emoció! Dos nits sense dormir! Podríem dir com tots els infants, podríem dir com qualsevol nena que marxa de casa uns dies, podríem dir que la putada que et va fer la biologia no frenaria les teves il·lusions d'adolescent. Així ho vam intentar fer aquell curs 2007-08,  així ha estat després amb els teus mestres i, sobretot, amb la teva família, la teva gran tribu.

Deixes una gran forat, Caterina. Jo em vaig agafar una molt bona part de tu quan vaig deixar de ser el teu mestre. Ara, i molt més difícil en aquest adéu definitiu, els hi toca als teus pares i les teves germanes. Molts ànims en aquesta nova etapa de la vida. 

Us deixo dos testimonis, el primer és una foto d'una sortida que vam fer a la platja de Creixell aquell curs, com vam xalar tots! Sortim contents i alegres els dos, no era estrany, no penseu. El segon és un vídeo, no és el de Moving que sembla ser que era el que més li agradava a la Cate, però és molt xulo, com tots els que fa en Lluís, un gran mestre de la Muntanyeta i, per sort per a mi, gran amic.

Una abraçada a tots aquells que vau tenir la sort de conèixer i estimar a la Caterina.
Adios Caterina, seguiré siendo tu lobo...

Mare Nostrum!

Estimades i estimats!

Us deixo  l'article del Paraules per la pau que sortirà aquest mes de febrer...

Mare Nostrum!

Aquest mes de gener s’ha commemorat  el DENIP, el dia escolar de la noviolència i la pau. El 30 de gener, dia de l’assassinat de Gandhi l’any 1948, és el dia triat per celebrar aquest dia a les escoles de l’estat espanyol. Podríem dir que el treball de la pau està present a les escoles, ni que sigui un dia a l’any.

Coincideix aquesta celebració amb un rebrot de la mortalitat infantil al Mare Nostrum i una mica terra més endins. Ja sabeu, la fuita de persones de l’Orient mitjà i quasi llunyà, grans i petits, homes i dones, ara amb l’acompanyament del fred balcànic, a més de la seva policia.

Milers de cossos s’enfonsen diàriament en aquest mar que és frontera i contenidor, des de Ceuta a Tartus, una frontera líquida on la presumpta Europa, demòcrata i lliure dona lliçons de pau amb vaixells de guerra protegint les fronteres invisibles. És la lògica militar, tan cruel com rentable als fons d’inversors de tot el món.

D’esquerra a dreta del mapa mediterrani, dels murs de Ceuta i Melilla hem passat als murs de Calais, Kraynovo o Erdine, filferros amb ganivets que no tallen la desesperació i el drama: l’horror de la fugida, la recerca de quelcom semblant a un futur ja esquinçat.

No hi ha final en aquesta cursa al futur d’aquestes persones: de manters al costat d’un centre comercial a humans il·legals (quin oxímoron, oi?) que han de pagar-se la seva presó. Dóna igual que sigui el sud d’Europa o el nord europeu, tant és el format , ja no és ni esclavitud. Els nous esclaus han de pagar-se la seva manutenció i llit, ni Rockefeller hauria imaginat tanta perversió humana i econòmica.

Els nostres ulls ja s’han acomodat a veure la immundícia humana que són aquests murs, aquestes morts, aquestes guerres que els senyors de la guerra, organització terrorista mundial, continuen expandint arreu del món. Centenars de milers de morts, milions de desplaçats, misèria i desesperació que xoca contra els nostre murs, metàl·lics o líquids.

Impotència quotidiana de tot a cent mentre mirem les noticies i sopem, mentre assumim la desgracia pròpia com aliena, esperem que no ens passi, com si el futur no estigués en les nostre mans, com si res. Primer els nostres, diuen alguns. Primer els nostres desgraciats i empobrits, primer mantenim la nostra misèria volen dir en realitat.

Mentre uns pocs guanyen diners a mansalva amb venda d’armes o amb falses armilles salvavides, també els miserables tenen categories, molts altres fugen de la mort esperant trobar a la vella Europa resposta a la seva desgracia. Una minoria presumptament conscienciada ens ho mirem, estabornits i amb tímids crits al carrer…

A les escoles, el dilluns 30 de gener del 2017, tornarem a celebrar el dia escolar de la pau i la noviolència. Somio amb un tsunami de gent que ni paga, ni va a la guerra després de viure, veure i escoltar el mal que fan les guerres a totes les persones. Aquells infants que han passat, passen i passaren per les escoles del nostre país...Nosaltres.

15

Estimades i estimats,

aquí teniu l'article del Paraules per la pau del mes de gener....

15

Comença un nou any. I aquí hi som, millor dit, aquí continuem, tot i que es parli més dels 2000 anys de cristianisme, que és 

el que acostumem a commemorar, si més no els que llegim aquesta revista. D'una o una altra forma i, fins i tot els que ens autodenominem agnòstics, acabem entaulats amb dolços tradicionals i menjars ancestrals. No hi ha aplicació 2.0 que ens salvi i segur que influeix que, pels que treballem, és època de vacances. El cas és que avui hi torna a haver-hi paraules per la Pau.

Perdoneu la frivolitat. 

Sembla ser que aquest any farem 15 anys de presència, constant i sense interrupció, del primer diumenge de mes a la plaça de la Font de Tarragona. Es diu ràpid. I us ben asseguro que la voluntat dels que hi participem és no fer aquesta trobada mai més, ja sabeu perquè.

Malauradament els esdeveniments locals i de terres enllà s'encaparren en donar-nos motius per persistir en aquesta reclamació bàsica que tothom troba acurada i necessària. Insisteixo, tothom. Quantes vegades no heu llegit allò que els primers que no volen la guerra són els propis militars? Quants llibres no heu llegit sobre les atrocitats de la guerra i les seves conseqüències? Quins resultats han donat les guerres al llarg de la història?

Ens autodenominem homo sapiens sapiens, hem evolucionat de tal forma que el nostre cervell ha possibilitat que l'espècie pugui transcendir per sobre de les seves necessitats. I el resultat és que, quan tenim problemes difícils i amb múltiples interessos, és molt possible que els solucionem a cops de bastó o destrucció. És el moment de preguntar-se en la utilitat del llenguatge i del raonament.

O bé que pensem que, la nostra intel·ligència, no és tan elevada com per no adonar-nos que encara tenim caps de manada que ens marquen les necessitats, la nostra utilitat, el rol i el presumpte pensament que fa que, aquests caps, continuïn tenint privilegis guanyats amb la suor de la manada. Caps que saben que la manada morirà per ells, que tenen contrastat que seran els darrers en patit qualsevol repercussió de les crisis que hi hagin i que són els primers en beneficiar-se de les crisis que generen.

Aquesta és la intel·ligència del homo sapiens sapiens...

Per això aquest any farem 15 anys trobant-nos en dies com avui, per desafiar-nos, desenvolupar la intel·ligència col·lectiva i desvestir als caps de manada.

Bon any i salut.

Trident Juncture 2015

Estimades i estimats,

aquest és l'article del Paraules per la pau del mes de novembre...

Les Trident  Juncture…

Les Trident Juncture no són una nova marca de xicles, malauradament. Darrera d’aquest nom estrany, i amb un punt de rima comercial, s’amaguen “les majors maniobres militars des de la fi de la guerra freda” segons ha manifestat el Ministeri de la Guerra espanyol. I és que al llarg d’aquest mes d’octubre i novembre vint mil soldats es desplegaran en vuit punts de l’estat espanyol entre bases aèries i navals de Saragossa, Albacete, Cadis, Mallorca, Almeria i Torrejon. Unes maniobres que, en total, mouran trenta-sis mil soldats entre Portugal, Itàlia i Espanya.

Com us podeu imaginar, tanta soldadesca no farà dinàmiques de jocs, ni rol-plays cooperatius. Aquesta gent ha quedat per quadrar equips, sistemes i protocols de mort i destrucció. Soldats i comandament de trenta estats han quedat al sud d’Europa per posar a prova el que ha pensat una colla de malparits sobre un plànols i simuladors. 

Diuen els entesos que aquestes maniobres han de servir per donar un avís als russos, però  sobretot als xinesos que estan a punt de quedar-se l’Àfrica i tota la matèria primera que, el continent més empobrit del món, dóna. Vist així aquesta trobada sembla una trobada de “mamporreros” que es divideixen el barri per traficar i extorsionar de forma ordenada. Amb el reclam del terrorisme internacional, ara interpretat  per l’Estat Islàmic, versió millorada de Al-Quaeda, es tracta de competir en l’expoli dels països empobrits (a l’Àfrica principalment), assentar-se en l’Europa de l’est (Ucraïna és l’exponent) i ajudar als socis en massacrar pobles molestos com el Kurdistan.

El preu econòmic d’aquestes maniobres sembla ser que pujarà a 5.860.787 d’euros que pagarem entre els contribuents d’aquests 30 països, tot i que la factura pujarà molt més com passa a tots els pressupostos militars que es fan arreu, on el cost final no té a veure amb el pressupostat. Per no escandalitzar gaire a la població benpensant.

Em resulta estrany i significatiu que aquest desplegament de medis no hagi tingut més ressò  per part de la premsa espanyola que, lluny de donar-li protagonisme, està passant molt desapercebut. Si fem una recerca a la xarxa a penes trobem tres o quatre ressenyes de diaris estatals. Tampoc hi ha hagut gaire ressò a les ràdios i televisions. I em resulta curiós perquè no podem dir que als mitjans de comunicació no els hi agradi tota la parafernàlia militar, ja sigui en format desfilada o en pel·lícula…

Tampoc crec que les grans corporacions mediàtiques pensin que unes maniobres militars com aquestes no puguin interessar al gran públic, àvid d’accions militars segons podem concloure vist l’èxit de públic que tenen les exhibicions aèries o les recreacions de les legions romanes, per citar dos exemples aparentment antagònics en el temps i la forma.

Potser és que als militars no els hi agrada mostrar la seva realitat i s’estimen més que els mostrin repartint abraçades i xicles entre la població autòctona d’algun país espoliat  d’aquest miserable món.

Endarreriments....

Estimades i estimats,

a falta de fills que em sacsegin i em facin veure com passa el temps tinc aquest bloc. La darrera entrada data de l'octubre!

I serà que no han passat coses en aquests tres mesos, oi?

No res, em poso a esmenar dins de les meves possibilitats. Per això publico els darrers articles que he fet per la revista mensual  Paraules per la pau...

Aquest primer article, que és del mes d'octubre de 2015, està plenament (i malauradament) d'actualitat.

Refugiats

Ara que s' han colat uns milers de refugiats al menjador de casa nostra és un bon  moment per parlar de xifres, de refugiats i de guerres.

Les dramàtiques imatges que aquest final d’estiu ens han escopit els mitjans de comunicació han colpejat la consciencia de la vella Europa, receptora d’aquesta penúltima fugida de famílies de les guerres, no declarades o econòmiques, tants és, perquè ara les guerres ni s’anuncien, ni es declaren, ni s’aturen. Són les guerres postmodernes on tampoc queda molt clar qui són els “bons”, els “dolents”, quins bàndols hi ha. Els que feia uns anys eren bons governants segons l’ordre mundial es poden tornar l’enemic a cop de titular de noticiari, que li preguntin als antics amics del Gadafi.

Uns quants milers de refugiats entrant pel sud l’Europa han fet miques el somni europeu de les no fronteres, l’espai Schengen és una fal·làcia que canvia segons necessitats, ara obrim, ara tanquem, ara deixem passar aquests, ara no. Sense consens, clar.

Mentre els polítics de la Unió Europea es barallen per la distribució de 120000 refugiats, l’ACNUR treu l’informe 2015 on anuncia que aquest any hi ha 59’5 milions de desplaçats forçosos al món. Sí, heu llegit bé: 59’5 milions de desplaçats al món al 2015, 8’3 milions més que el 2014, el número més alt des de la segona guerra mundial. D’aquests 19’5 milions eren reconeguts com a refugiats per l’ACNUR i la URNWA a altres països.

Més de tres milions d’aquest refugiats són sirians, la gran majoria, com us podeu imaginar, no es plantegen entrar a la Gran Europa. La majoria es queden al Líban, a Jordania o a Turquia, quasi tres milions de persones. I aquí estem a Europa, discutint el destí de 120 mil refugiats, mirant que no es trenqui la vella Europa per les crisis migratòries, fent que no va amb els governants europeus tot això. 

Després d’escurar Àfrica amb el colonialisme i el seu post, d’ocupar militarment i destarotar països com l’Afganistan i l’Irak, a la recerca del propi interès, de promoure la inestabilitat política como a Líbia i Síria. Després de fer tot els negocis armamentistes possibles amb unes faccions i altres, de controlar els tempos de destrucció al mig orient.

Ara la vella Europa tremola quan les grans agències d’informació decideixen retransmetre en directe i en prime time el drama que pateixen milers de persones: dones, homes i nens que fugen de la guerra i la misèria, expulsats pels tèrbols negocis dels seus governants i els còmplices que alimenten els seus interessos. Oblidats als seus camps de refugiats hi ha els altres milions que esperen altres oportunitats o simplement deixen passar el temps, com porten fent molts d’ells anys i panys. Passarà aquesta crisi estival i ressorgirà (informativament parlant) un dia o un altre les tragèdies que hi ha instal·lada a Ceuta, Melilla, Lampedusa o a qualsevol dels altres murs-fronteres hi ha al món... i ens tornarem a solidaritzar, manifestar i denunciar. No fer-ho seria de persones indignes, però pensem que anem fent la resta de l’any, fora del focus mediàtic, amb coneixement de causa perquè no podem dir que ens agafi de nou, oi?

Seguim.