Gervasio Sánchez

Benvolgudes i benvolguts,

avui us deixo amb periodisme del bo. No el meu, faltava més, el saber fer i dir del Gervasio Sánchez. Un gran. Us deixo l'article del Paraules per la pau dle mes d'abril i dels enllaços al seu bloc, no deixeu de mirar-los, són boníssims!

En Gervasio Sánchez és un fotoperiodista molt reconegut a l’estat espanyol i amb molta vinculació a Tarragona. Un gran nombre de premis destaquen a un currículum actiu i ple de situacions de perill per tal d’oferir la noticia des de quasi el mateix punt on es produeix. Però a més és un periodista compromès, que no calla davant la infàmia. Ho ha demostrat al llarg dels anys de cobrir conflictes a Sud-Amèrica, l’ex-Iugoslàvia, l’Iraq, a l’Àfrica... mostrant el que pocs mitjans eren capaços d’ensenyar, buscant un punt de vista crític amb el patiment humà i la guerra. Ho va dir en veu alta davant alguns ministres quan li van concedir al 2008 el premi Ortega i Gasset:

“Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.”

Aquests dies ha tornat a un camp de batalla, el fangar dels interessos polítics i econòmics dels grans grups periodístics del país. En aquest cas el diari El País, arrel de l’aparició d’un vídeo on es veu clarament les tortures a un detingut iraqui al 2004, un traductor que havia treballat durant 4 anys per diferents mitjans, un d’ells el diari EL Pais, a més de treballar també pel Ministeri de defensa. NO, Flayeh al Mayali no era un detingut qualsevol, a més de treballar pels enviats especials del País, treballava directament pels agents secrets que van morir mesos abans, de la detenció de Al Mayali, als carrers de Bagdad. I en Gervasio va intentar, en aquell moment, treure l’entrellat de què havia passat amb Al Mayali tenint com a idea comptar amb el suport del diari pel que treballava el traductor. Tot va ser inútil, tot i la prudència d’en Gervasio per no enmerdar la situació, 11 mesos de captiveri, torturat, sense judici, deixat anar sense més...

I ara surt el vídeo de les tortures a Al Mayali. Pensa malament i encertaràs, el cas és que en Gervasio no en pensa malament, simplement posa negre sobre blanc tot el que va succeir al llarg d’aquests anys amb aquesta detenció. Una de tantes...

No us perdeu el seu bloc. 

Acabo amb una reflexió seva: Creo que los periodistas tenemos que ser, como decía el viejo maestro Ryszard Kapucinski, “indeseables, inoportunos y certeros en nuestra impertinencia”.

Bloc Gervasio Sánchez

També us deixo algun enllaç més per entendre el fangar que és la premsa oficialista.

Resposta de Miguel Gonzalez

I el discurs sencer que el Gervasio va fer quan li van donar el premi Ortega i Gasset al 2008. No te pèrdua!.

Discurs Gervasio 2008 

15 anys després.....

Estimades i estimats,

Ahir va fer 15 anys d’una de les accions que més m’han marcat a la meva vida: plantar a la sala 5 de l’Audiència Provincial de Barcelona al judici per insubmíssió que em van intentar fer després d'haver-me negat a fer la Prestació Social Substitutòria, l'invent que va generar l'estat per tal d'intentar aturar la desbandada de joves que no volien fer el servei militar..

Encara som molts els sorpresos per l’esdevenir d’aquella jornada on vam donar porta a tota una sala de l’Audiència provincial amb el resultat final d’absolució de tots els càrrecs.

Quinze anys després d’aquell dia, d’aquell 30 de març del 1998,continua l’aire desobedient que portàvem impregnats els que aquells anys plantàvem cara al sistema, amb la quotidianitat d’actes pensats i reflexionats, debatuts i discutits. Una escola de vida i d’actitud que 15 anys després continua en peu, perquè mai han marxat les onades desobedients que inundaven la Barcelona rebel dels 90 i 00 que vaig viure. La Vakeria, La Lokeria, les assemblees antimilitaristes, contracimeres, la desfilada militar del 2001, els espais ocupats contra la guerra... Espais que es van veure ampliats al territori quan em vaig venir a viure a la Tarragona digna, la Coordi, la Colomera, l’ateneu llibertari, deixem de ser una illa-CGT....

Vist així el succeït aquell matí no era més que la continuació d’una història que va iniciar el Pepe Beunza 25 anys abans, davant d’un tribunal militar. L’únic que fèiem davant d’aquell tribunal era constatar que ja no els hi teníem por, que havíem guanyat la partida, que podien mentir molt més però que cada vegada els hi creia menys gent. Que la mili no s’aguantava i que els seus judicis, per tal de generar més por, eren inútils intents d’intentar aturar una marea que ja els havia sobrepassat feia dies.
Aquell dia nosaltres també vam posar la nostra part de teatre. Cert que vam posar el cos, una vegada més, com ho havien fet abans milers de persones amb penes de presó, multes i inhabilitacions. Com ho fan diàriament milers de persones que desobeeixen lleis injustes. Ahir, avui i demà. Malgrat ho intentin amagar de forma constant i ho manipulin burdament.

No hi ha res que pugui aturar la vida, més que la mort. No van poder aturar que milers i milers de persones diguéssim no a un segrest legat per fer el soldat, als anys 70 i 80 no van poder aturar als habitants dels barris quan van exigir drets i serveis, a la primera dècada del segle XXI no van poder aturar les grans manifestacions i contracimeres. Tot i els intents del poder, tot i intentar-lo amb morts, que com sabem és l’única forma d’aturar la vida.

Però no. No podran, som la majoria i continuem dient prou. Sí que es pot. I tant que es pot!

Només cal mirar el vídeo per recordar i constatar que si que es pot plantar al poder, sigui el que sigui. Que amb la raó i la munió de gent, debatent, reflexionant i actuant, podem dir que sí que es pot. Que podem amb la por que passem davant les seves escopetes, la por que ens fan les seves lleis, una por que reciclem en ràbia i fermesa. Sols no podem, juntes sí.
No ho oblidem!

Llavis lliures

Estimades i estimats,
el passat 8 de març vaig tenir el privilegi de poder acompanyar al grup de dones de l'Ateneu llinertari Alomà a la lectura del  manifest. Aquell dia es feien dir Llavis lliures.  Una lectura, i una mani, ben diferent, transgresora i contundent, que va tenir un final feliç a la porta de la catedral. Oh, yeah!!
Millor unes imatges que milers de paraules....

ImPAHrables!

Ahir va ser una gran jornada de lluita a tot l’estat, més de 50 manifestacions ( o concentracions segons TV3) van recórrer els carrers amb ràbia i indignació. Molta. Un fet difícil de veure si no es va assistir degut al bloqueig informatiu dels massa media que està sent enderrocat per la tasca propera, quotidiana i pedagògica de la gent de la PAH. Sobretot propera i empoderadora. Ni els falsos debats trampa, el pornoperiodisme fet per defugir el debat important, ni l’intent de criminalitzar a les persones que donen la cara a la campanya podent enganyar als centenars de milers de persones que es troben atrapades a una de les grans estafes econòmiques del sistema capitalista. Una més, el sistema capitalista funciona així, no  oblidem.

Persones que han dit prou perquè no poden dir res més. I perquè han trobat un ens que els ha ajudat a agrupar-se i a creure que la seva lluita tenia un objectiu i era legitima, que el que estava passant no era fruit, en la majoria de casos, d’una mala inversió, sinó d’una forma induïda de fer econòmica.  El dret a la vivenda està recollit a la sacrosanta constitució espanyola, la mateixa amb la que es renten el cul quan així els ve de gust a parlamentaris i banquers. Va haver uns anys que a l’estat espanyol que no tenir una hipoteca indicava tenir poc menys que enajenació mental, molts atacs vam haver d’aguantar els que no vam voler comprar per viure-hi. Atacs ben comprensibles perquè a molts casos era més “econòmic” comprar que llogar, “i a més el pis és teu”.

  

Ahir ens vam arreplegar a Barcelona milers de persones clamant contra l’enèsima tropelia econòmica del sistema, que per cert s’enfonsa. Feia temps que no em manifestava per la capital i va ser un goig tornar a compartir carrer i xerrada amb els telefònics d’En Construcció (tot un lobby de pressió sindical, constantment monitoritzats per gàngsters), les forces hospitalenses dels barris i de la Vakeria i la Lokeria, les velles glories santboianes  com el Zurita (i quina il·lusió Gustavo!), les cares del moviment aturem la guerra (ahir que feia 10 anys de la mani gran, com ens va recordar ahir mateix TV3 durant més temps que la mani de la PAH), la gent de l’oficina 2004, les mestres militants a peu de carrer, els que no deixaran de lluitar mai cada 15 de desembre, les feministes, les forces insubmisses...

 

...i la diferència cada vegada més colpidora és que, una marea de rostres desconeguts, han decidit trencar una línia vermella per sortir al carrer a cridar, la línia vermella que els feia invisibles al sofà de casa, la que trenca el fet de ser un número a una estadística per ser un numero mal comptat a una manifestació. Un pas que els fa més forts, a molts que no estaven acostumats a sortir al carrer, i als que ens hem conegut al carrer o en assemblees. Descobrir com ens fem més forts quan ens ajuntem per parlar de les nostres misèries per compartir-les i descobrir que no són errades sinó que són víctimes d’estafes perfectament perpetrades i pensades des de cadires de pell girada i despatxos amb vistes a la Diagonal. Donar passos per descobrir que el retorn a casa, després d’una mani com l’ahir, es fa més lleuger, més animós, que tres paraules poden dir molt més del que sembla, si se puede. I tant que es pot.

El poder mai ens dirà quan hem guanyat res als que ens ajuntem en assemblees, per obvia o petita que sigui. MAI. Ni ens recordarà que va succeir. Va passar amb la insubmissió, passarà amb la PAH quan s’aconsegueixi la dació en pagament, si no ens posem a explicar-ho nosaltres mateixes. Haurem de fer-lo amb  la modèstia que ens acompanya de forma constant, la prudència de no col·locar-nos medalles que sempre hem rebutjat perquè no és una lluita individual sinó col·lectiva.  Però que això no impliqui deixar de fer el relat del que aconteix als carrers i als desnonaments a dia d’avui, per no oblidar i per evitar que les Talegons del futur es col·loquin un triomf que no els hi correspon i que tenen fàcil guanyar gràcies a la seva demagògia i al pornoperiodisme.

Mentre tant, feliç de compartir espais i carrer amb tanta gent guapa.
pd, el video és de l'Albert March, a  El Jornal.cat

Xirigota de Tarragona

Benvolgudes i benvolguts,

avui us vull parlar de xirigotes, una forma d'agrupament musical que fins que no vaig conèixer a la bona gent de Jerez de la Frontera i Cadis no vaig escoltar. Bé sabeu que, per a mi, la millor formació musical és baix, bateria i guitarres, però he de dir que als darrers tres anys he iniciat un petit camí de descoberta d'aquest gènere musical, molt popular a Cadis. I no ha sigut coincidència que, aquesta descoberta, coincideixi amb la irrupció de la Xirigota de Tarragona fa tres anys. De fet ells són els culpables d'aquest interès.

Per a qui no els conegueu, he penjat al final del post uns vídeos de la xirigota que han muntat per aquest carnestoltes, Déjame que te golpee s'anomenen. Disfressats de policia d'antidisturbis i autoclamats com a mossos d'esquadra, es dediquen a llençar i colpejar al pensament únic amb lletres iròniques i contundents, pels carrers de la ciutat i allà on els hi cridin a deixar el seu art i saber.

Però  la xirigota tarraconense, a més de denunciar el poder i les seves males arts de forma conscient, realitza una funció que esdevé més significativa fora de Catalunya. Deu sobtar que, un grup disfressats de mossos d'esquadra, canti en castellà i critiqui a aquest cos armat de forma contundent i totalment irreverent al mig d'una plaça de Tarragona, enmig del jolgori i la xufla generalitzada. Potser aquest fet obre la possibilitat a pensar a aquells que diuen que el castellà està prohibit i perseguit a Catalunya  i que el català és l'únic idioma que es parla a Catalunya. Ni que sigui obrir la possibilitat de pensar, no vull demanar massa i sé que pensar és un acte complex per segons qui.

Em recorden, en actitud i crítica, als primers Lendakaris Muertos, amb les mítiques cançons Gora España, Centro comercial o Soy un veterano de la Kale Borroka. Y al esperpent de Valle Inclan passat per les formes del sud peninsular i amplificades i distorsionades per la realitat catalana. Vaja, uns grans aquests xirigoteros per fer que aquest vaixell navegui amb tanta dignitat com qualitat en aigües poc acostumades a gaudir aquest estil musical.

Em declaro fan d'aquesta colla de bona gent i bons músics i els hi desitjo que no perdin mai la ironia i la capacitat de criticar el poder generant somriures i alegria, des del poble, des de baix, des del carrer. Artistes i mestres, que no ens deixem mai de trobar pels carrers!

L'escola de la Joncosa, lliure d'armes!

Estimades i estimats,

avui ha sigut un dia escolar i personal ben complert. Pel matí hem anat a tornar la visita que els alumnes de la classe D de l'escola la Muntanyeta deTarragona ens va fer abans de les festes hivernals. Us ho explico al bloc de ElVaixell dels tresors...

Aquí us vull explicar una de les decisions que hem pres al claustre de la meva escola, ja sabeu, l'escola Teresa Godes i Domènech de la Joncosa del Montmell. Una decisió important pel que significa i pel que comporta de presa de postura col·lectiva, de forma unànime i com si fos la cosa més normal del món, per obvia i coherent amb el que ha de ser una escola.

Avui ens hem adherit a la Xarxa d'escoles lliures d'armes que es promou des de la campanya Desmilitaritzem l'educació, una campanya fruit de la feina i el compromís de sindicats, moviments socials antimilitaristes i entitats pacifistes del país. Podria semblar que és una adhesió més, com a tantes altres adhesions de manifestos i plataformes, però no ho és.

Al claustre, la directora, la Patricia, ha llegit el decàleg i el que implicava adherir-se a la campanya i després d'uns minuts de reflexió s'ha aprovat sense més discussió que les meves "reticències" a haver de celebrar el dia internacional de la Pau, el 30 de gener. Un petit brindis al sol per remarcar que el fet realment important era tenir clar que no volíem cap arma dins de l'escola. Una obvietat, pensareu.

Suposo que podríeu explicar, molts dels que llegiu aquest humil bloc i sou mestres, les "sessions formatives" de mossos d'esquadra a infants d'educació infantil i primària on demanaven a la canalla pel dolent de la classe i com els companys assenyalaven al "dolentot"....i davant l'astorament generalitzat emmanillar al petit "dolentot". És dur, sí, però és així. Aquest és el pla formatiu de la "policia nacional de Catalunya", ensenyar la pistola i fomentar la por, amb l'excusa de la policia de proximitat.

Més enllà de les discutibles qualitats pedagògiques de la policia dins de l'escola hi ha un tema de seguretat. Potser no hem reflexionat prou sobre el perill d'una arma portada per un desconegut dins d'una recinte ple d'infants en moviment, no sempre controlat. Sabem dels perills, ja siguin previsibles o no, d'un risc que és innecessari. Si els mestres ens passem el dia vetllant per la seguretat dels nostres alumnes, com podem permetre aquesta invasió de l'espai?

 

Us adjunto el decàleg per adherir-se a la Xarxa d'escoles lliures d'armes, de moment la xarxa ja té un nou membre, l'escola Teresa Godes i Domènech de la Joncosa del Montmell.

 

 

DECÀLEG

1. Ens adherim a la xarxa d'escoles i instituts lliures d'armes per treballar a favor, en pro dels

valors de la cultura de pau.

2. Creiem en l'educació per l'autonomia, l'esperit crític, l'empatia, la solidaritat, el diàleg, la pau, la

tolerància i els drets humans... que formin l'alumnat com a persones lliures.

 

3. Fomentem espais de cultura de pau, de debat i reflexió al claustre, amb les Ampas i l'alumnat.

 

4. Afavorim i integrem en la dinàmica del centre educatiu les propostes de formacions educatives

de projectes que treballin l'educació per la pau, els drets humans i el desenvolupament

( vinculades al Centre de Recursos d'Educació de la Confederació Catalana d'ONG per la Pau,

els Drets Humans i el Desenvolupament).

5. No acceptem les visites de l'exèrcit o cursos que les forces armades promouen en l'àmbit

educatiu.

6. No acceptem la presència de persones armades dins el recinte escolar.

7. Manifestem el nostre compromís en fer saber a les institucions educatives la nostra convicció

de ser un centre educatiu lliure d'armes.

8. Promovem la commemoració i difusió del DENIP, Dia Escolar de la Noviolència i la Pau ( 30 de

gener) i del Dia GDAMS, Dia d'Acció Global contra la despesa militar ( 17 d'abril).

9. Sol·licitem que es visibilitzin i publicitin les Bones Pràctiques que des de la Xarxa d'escoles i

Instituts lliures d'armes estem fent.

10. Demanem el suport a les institucions educatives amb els mitjans que aquestes tinguin per

vehicular un decret legislatiu conforme a les escoles i instituts estigui prohibit l'entrada al recinte

amb armes.