Hoy no me puedo levantar

Benvolgudes i benvolguts,

afortunadament sí que em puc aixecar. De moment i espero que per molts anys. Només volia fer un petit homenatge a la Patrícia, una de les meves primeres alumnes que ens ha deixat avui. Quan més et preocupes per les petites coses que passen a l'escola ordinària, més forta arriba la puntada al cul.

Amb la Patricia, al igual que amb la Caterina, en Raül, el Jordi, la Rosana i la Azahara, vaig aprendre que, mai ningú, em diria que amb aquest alumne no es pot fer res. Que no hi ha res a fer. Una gran mentida que corre com un dogma absurd entre les parets d'algunes escoles quan hi ha un infant que es resisteix a aprendre d'una forma ordinària. Aprendre a crear un clima d'aula per tal d'estimular, de buscar reaccions, de moure sentiments i emocions, de poder-los manifestar i compartir.

 La Patrícia, al igual que els seus companys, em van ensenyar a tenir paciència i a esperar els ritmes de cadascú. Ells i les seves famílies, persones que pateixen l'imaginar com podia haver sigut la vida i no és com l'havien desitjat. Amb certesa. I malgrat tot busquen l'alegria del dia a dia, la recerca del somriure i el màxim benestar possible que és el mínim comú desitjable. I així dia rere dia fins que la pena final inunda, com passa avui, un dia gris i amb ganes de ploure.

 Ara la Patricia no necessitarà més la seva cadira de rodes, però els seus, que som molts, la trobarem a faltar a ella. Un dia d'entrevista d'inici de curs la seva mare, la Pepita que també ens va deixar, em va dir que Mecano li agradava molt. Quan li posàvem a la classe ella despertava i obria el seus grans ulls i i ens imaginàvem que ballava. Hoy no me puedo levantar no era la cançó que més li agradava d'ells, aquesta era la cançó que li vaig proposar a la seva mare com a favorita, però ella em va dir (davant el meu acalorament per la inconsciència de la tria de cançó) que no, que la seva favorita era Mujer contra mujer.

 A ella, i a aquella classe D del 2007-2008, li dedico aquesta entrada i aquesta cançó. Balla-la com vulguis, Patrícia.

Manguis d’alta graduació

Estimades i estimats,

molt de temps. Aquí teniu una entrega de la Bala perduda per la revista del Paraules per la Pau i la revista Catalunya de la CGT.

Manguis d’alta graduació

Una de les coses que s’aprèn quan es visita la presó militar d’Alcalà de Henares és que, fins i tot allà, hi ha classes clarament diferenciades. No té res a veure el tracte dels militars amb graduació empresonats que la tropa també empresonada, com a la caserna, vaja.

Suposo que els dos coronels, dos comandants, un capità i un sotstinent als que els hi demanen en total 122 anys de presó, a més de 261.060 euros d’indemnització, ja saben com seran tractats en aquesta residència de luxe disfressada de presó.

 Us preguntareu que van fer, juntament amb dos empresaris col·laboradors, aquests sis garants de la seguretat al país. Doncs els seus delictes estan relacionats amb el funcionament de la residència universitària San Hermenegildo de Sevilla, on (suposadament) es van apropiar de 299.602 euros, diners destinats al menjar dels estudiants que eren, ni més ni menys, fills i néts de militars. Tot això en quatre anys que, als estudiants que per allà passaven, se’l hi van fer llargs. No molts van tenir la sort de ser expulsats, s’havia de protestar per les males condicions i ja sabeu que la protesta i lo militar no van agafats de la mà. Si a més de la residència militar, a casa també són militars, realment s’havia de menjar molt malament per elevar les protestes i les denuncies que han arribat a judici i que han provocat aquesta petició fiscal. Al final les queixes paternes al ministeri de Defensa van fer que s’obrís una investigació, paral·lela a l’obertura del procés judicial al 2009.

entrada a la presó militar d'Alcalà

De totes formes, aquest procés judicial i petició fiscal a comandaments, és un rara avis. Ja sabeu de la protecció jurídica que té l’estament militar d’alta graduació, recordeu el cas YAK-42, on van morir 62 militars en una cafetera pilotada per alcohòlics i on els dos únics militars (dos comandants sanitaris) condemnats van ser indultats pel govern d’en Rajoy. Sense rastre de les “mordidas” i guanys a resulta de les subcontractes successives per llogar dita cafetera aèria que va acabar en sangria.

Milers d’hectàrees i d’instal·lacions militars gestionades per personatges que obren com el pati de casa seva, fent i desfent com a casa seva, pensant que la llei militar està per sobre de tota llei terrenal. No és estrany que així ho pensin, sabent com són tractats després, no ja de robar, sinó de ser condemnats.

Miserables és poc. Si no respecte ni els seus, imagineu el que els importen els demès.

Sembla que l'estiu s'acaba....

Benvolgudes i benvolguts,

sembla que s'acaba l'estiu. I comença un nou curs escolar, fita que els que fem de mestre ens serveix com a mesura del temps, de vegades més que l'any natural.

Ha sigut un estiu estrany i diferent. Primer perquè ha fet un any que el Josep Maria, l'Elvira i la Carme ens van deixar, tot i que el seu saber i estar continua ben present. Dignitat i empenta com a legat vital que ens van transmetre i que ens obliga a persistir.

També ha sigut un estiu més curt i més tarragoní, més dies de feina a l'escola i la visita de la Tal Haran a les nostres terres han fet que, fins ben començat l'agost, no hagi fotut el camp pel món. Dos excuses ben bones, per cert. Primer va ser un plaer començar a preparar el curs, que ara comença,  amb la Carme i la Yoli: il·lusió de poder compartir un projecte comú amb la comunitat educativa del Montmell, infants, mestres i famílies. Dels dies de la Tal a Tarragona ens queden moltes imatges, paraules i gestos: la recerca de la identitat, el passat, la presència, el cos, la mirada. I informació, molta informació directa sobre la desatrossa situació dels territoris palestins i de com tot va a pitjor. Una presència que va fer més fàcil poder juntar-nos per fer dinars, sopars o cervesetes: les gents de l'Ateneu llibertari Alomà, la coordi, l'Adolfo, la Gemma....

Uns dies d'estiu que vam aprofitar per anar a la festa de casori de la Gemma i l'Àlex amb bona part de la troupe joncosil i la benvinguda al món de l'Ania, cosineta ella.

 

I després 15 dies de caminar, de retrobar-nos, d'escoltar i compartir estones, moments i espais per la península: Finisterre, Blanca, Santiago, Peggy, Negreira, Patri, Iruña, Antonio, Ana, Donosti, Gemma, Ihaben, Arantxa, Jauntzaras, Miguel, Basaburua, Manu eta Kattalin, Segovia, Josemi, Llanos, Joaquin i Mari, Villacarrillo, la famiglia, Córdova, Javier. I Maria que, malgrat no ser-hi a tot arreu, sempre estava present...

 

Força i empenta és el que m'ha donat la ruta estival i els previs, venen uns mesos de molta feina, de molta presència. Però amb il·lusió i ben envoltat es veu el món de forma diferent. I no em falta ni una cosa ni l'altre, així que no queda més que, com deia una paret a Còrdova: to' pa' lante...

Primer i últim diumenge de mes.

Benvolgudes i benvolguts,

us deixo el darrer article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT. Dedicat a les dones antimilitaristes de Madrid especialment...

Bé sabeu de la importància que te la convocatòria mensual de Paraules per la Pau que fem des de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau a la plaça de la Font, el primer diumenge de cada mes. Molt he insistit de la necessària persistència de crear i mantenir un lloc, un espai físic a l’abast de tothom on la repetició de dia i hora permetre’s trobar-se de  forma inexcusable. Un espai públic, el carrer, necessari perquè la revolució no la farem per internet, tot i que ajudi.

Avui vull parlar d’un grup de dones que  ja hem nomenat en aquestes pàgines, però que no les havíem situat mai a Madrid: les dones de negre de Madrid. Com no, un petit grup de dones perseverants i persistents que es reuneixen el darrer diumenge de cada mes a la madrilenya Plaza Mayor per reclamar el que intentem fer a Tarragona, i a Tel-Aviv, i a Belgrad, i a Jerusalem, i a Medellín, i a Sarajevo, i a València, i a Sevilla i a tants altres llocs on també són invisibles per les grans empreses de comunicació que venen a pes de mort les seves informacions.

A Madrid cada darrer diumenge de mes

“Expulsemos la guerra y la violència de la historia y de nuestras vides“ criden en silenci les dones de negre de Madrid, estenent així els fils invisibles que la nostra amiga Tal va descriure amb tant d’encert fa uns anys. Uns fils invisibles  teixits amb  xarxes d’estima vers aquestes dones amb les que hem compartit espais visibles, públics i secrets on somiar i exercir el dret a exigir que s’aturi la ignomínia. Noms propis que ens són ben comuns entre aquestes xarxes solidàries de pobles, la Maria José, la Concha, l’Almudena, l’Eva, la Salvia ...

Alguns diuen que a Madrid tenim l’enemic, i és ben mentida. A Madrid tenim amigues i amics que volen i desitgen el mateix que nosaltres. Ben al contrari, segurament aquests que inciten a aquest odi, el que volen és que desviem la nostra mirada vers els seus robatoris i usurpació de l’espai públic i el be comú.

A Tarragona el primer i a Madrid el darrer de cada mes. Parlem  de diumenges, de pau, de fils invisibles, de formes d’exigir, de compromís, de perseverança i persistència. Com si fóssim cap i cua, a Tarragona i Madrid hi ha un agermanament que es produeix des de fa molts anys ja. Ens agradaria no haver de continuar, però ens temem, allà i aquí, que continuarem prenent el carrer.

No deixeu d’entrar al seu bloc http://mujeresdenegromadrid.blogspot.com.es/

Final de curs

Benvolgudes i -uts,

s'ha acabat un curs més. Un curs de canvis, un any més. Un any de sostenir l'ensenyament públic amb menys recursos, personals i econòmics, política de contenció que es sosté per la tasca diària que, els que conformem la comunitat educativa de cada escola, realitzem sense mirar masses horaris ni escatimar esforços.

No tinc masses paraules més a dir, excepte agrair l'esforç de tothom que s'esforça, cuida i acompanya als infants a les escoles del nostre país i no descansa en demanar el que és imprescindible: que l'ensenyament és prioritari a la construcció social de qualsevol poble o pais digne.

Molta sort a tothom i endavant!

FIC CAT i l'orgull d'anar fent.

Estimades i estimats,

el FIC-CAT és un festival que, tot i fer-se a Roda de Berà, és internacional. Tant com els seus càmpings! Enguany arriba a la seva sisena edició, tot un miracle tenint en compte com funciona el món de la indústria cinematogràfica. Petits formats, diverses categories, implicació de molts sectors locals i comarcals, inclusió del món escolar i dels aficionats i originalitat i compromís de la gent que tira endavant aquest festival. La més ferma enhorabona per la seva aposta valenta.

Des de fa alguns anys, un grup de tarats amics mestres mirem de fer quelcom conjuntament. Fans com som de la producció fílmica de la producció que fem, no hem trobat el moment de fer quelcom conjuntament fins a aquesta edició del FIC CAT, concretament en la secció jove 48 hores. Així hem aprofitat la condició de més jove d'algun dels membres del grup per presentar-nos al festival en aquesta categoria.

Val a dir que aquesta modalitat suposa tenir només 48 hores per fer una història, pensar, gravar i  editar. AH! i penjar-la al youtube! Divendres 17 de maig a les 17 hores,, l'organització va fer públiques les dos premisses que, obligatòriament, havien de sortir al curt (que com a molt ha de durar tres minuts). Un gos viu i un vidre trencat. Sense aquests dos elements no hi havia inscripció al concurs.

I així va ser com, al moment de rebre les instruccions ens vam reunir els quatre pseudodirectors, guionistes, actors, productors i el que sigui, per perpetrar i pensar el guió. Tota una tarda al bar Locrismar pensant i decidint per posar-nos a gravar al llarg de tot el matí del dissabte i editar la tarda del dissabte. I diumenge per fer retocs i postproducció.

Els resultats els podeu veure més abaix.Vam entregar al festival una versió que té narrador en off, a mi m'agrada més la versió sense narrador. És qüestió de gustos!

Avui es la projecció dels vídeos a Roda de Berà i demà l'entrega de premis. El nostre ja el tenim, haver assolit un repte que feia anys que buscàvem.

Venda i treball segurs

Aquest és l'article de la columna Bala perduda de la revista Catalunya, de la CGT, del mes de juny...

Sí, estem en crisi i el treball és una part important de l’engranatge de la societat, ens agradi o no. Però fins a on hem d’engreixar amb l’esforç dels treballadors la maquinària capitalista? Vull dir, encara que no ens ha quedat clar qui mor a les guerres o conflictes armats?

De vegades sentim com se’ns acaben les paraules o els dies internacionals perquè s’entengui la màxima de Paul Valery: “La guerra és una massacre entre gent que no es coneix en profit de gent que sí que es coneix però que no es massacren.” Un escriptor que sabia bé de que parlava, ell va treballar pel ministeri de la Guerra a la primera guerra mundial, fent partes de batalles tan gloriosos com falsos.

Així un dia llegeixes que, el president de la Federació d’empresaris del metall (Fedeme), Eusebio Gallego, considera  "muy negativo" que se "titubee" amb el programa del A400M (avió militar de càrrega) que es fabrica a Sevilla, perquè "cuesta mucho esfuerzo levantar y mantener la industria y si se cae, reactivarla es muy difícil".  Ja coneixem com és la sensibilitat de gran part dels empresaris respecte les caigudes, feta a prova de bomba.

El cas és que davant dels ajustos, que no retallades, de la despesa militar, el sector metal·lúrgic estatal s’ha revolucionat. No per la pau, no, sinó per la feina. La federació d’industria de CCOO-A ha considerat “muy negativas” les decisions del Ministeri de Defensa en relació a la “reducción” de la despesa militar “que tendrá efectos muy negativos en el empleo industrial de Andalucia”. També el secretari general de MCA-UGT-A ha manifestat que tenen previst emprendre accions i mobilitzacions a nivells local, autonòmic i, fins i tot amb una possible vaga a nivell general al juny. El mateix secretari general ha manifestat la seva por a que el govern amagui un pla de viabilitat que suposi “reduir más puestos de empleo”.

No penseu que aquesta por de “perdre llocs de treball” és només de sindicats majoritaris. Fa uns mesos el comité d’empresa de Hegal (ELA, LAB, CGT, USO y UGT), una empresa del grup Aernnova, productora d’aeronaútica militar  que participa a l’ Eurofighter, l’A400M o l’helicòpter Tigre, va rebatre un ERE amb un informe amb dades extretes del llibre “Mercaderes de la muerte made in Euskadi. La industria militar en Euskal Herria” del col·lectiu antimilitarista Gasteiz- koak. Tal com expliquen des de Gasteiz-koak, aquest comitè d’empresa argumenta que “la empresa sí que tiene carga de trabajo y que, por lo tanto, el ERE es injustificado, ya que la plantilla podría centrarse en la amplia producción militar que señalamos en el libro”. Vaja!

Aquest sentiment el va explicar molt bé el grup de rock Maniàtica a la seva cançó “Venta segura” on deien:” El año que viene habrá más tiros, porque...¿de qué van a comer esas famílias, que trabajan en fábricas de armamento? Matándose a trabajar, trabajando pa matarse.”