En Howard i la il·lusió de no defallir.

Benvolgudes i benvolguts,

us deixo l'article del Paraules per la Pau del mes de febrer i ens veiem el proper diumenge 2 de febrer a la Plaça de la Font de Tarragona, a les 12h, com cada primer diumenge de mes des de fa 14 anys. Aquest serà el número 150 de la nostra revista.

Aprofito per saludar a les companyes i companys antimilitaristes de Madrid i de la IRG i fer-los una gran abraçada. Molts ànims Yolanda, Violeta i Ismael des de Tarragona.

En Howard i la il·lusió de no defallir.

Acabava el  mes de novembre del 2013 i la vida ens despertava amb la notícia que en Howard Clark havia mort. No va haver-hi obituari a cap diari d’aquells autoanomenats seriosos, ni cap emissora de ràdio de les que s’anuncien com molt bé informades va recollir el fet. De la tele ni en parlem. Però si feu una petita recerca per les xarxes socials trobareu infinitat de blocs, espais i webs on es fa referència a Howard, el seu llegat i la necessitat de no oblidar-lo, el món no es pot permetre aquest malbaratament. La forma de recordar-lo comunicativament és semblant a una part del seu ideari, la necessitat de la proximitat i l’espai comú per a construir un món sense exèrcits i armes, en pau i amb justícia social.

En Howard, que tenia 63 anys, ha estat un pilar del moviments antimilitaristes des de 1970 quan va començar al diari Peace News o amb la seva entrada a la IRG, la Internacional de Resistents a la Guerra al 1980. Des del terreny i la proximitat amb les persones que patien directament l’acció de les guerres i la injustícia, a Sudàfrica o els Balcans, passant per innumerables ciutats i projectes on va transitar, acompanyar i deixar testimoni d’una forma de dir i fer. La seva mort sobtada deixa molts projectes i escrits en marxa i oberts, malgrat tot un llegat important de llibres, informes i articles deixa un llegat per escrit que no té prou importància en comparació amb les xarxes de proximitat que va poder teixir al llarg de la seva vida i que ara es troben amb un gran forat que hauran d’esmenar.

La mort d’en Howard em fa pensar en les milers de persones que, a infinitat de llocs d’arreu del món, es deixen la vida per crear una altra forma de relacionar-se, de compartir, de viure, que no passa pel sotmetiment ni per la injustícia i que, com a eines, enarboren la paraula i la desobediència. Vides que, malauradament, acaben violentament o pateixen directament la violència institucionalitzada. No cal anar gaire lluny per trobar aquest patiment i repressió contra el que en Howard i les seves amigues i amics lluitem des dels primers o darrers diumenges de mes, o el divendres de cada setmana a les places d’arreu, a Madrid, Jerusalem o Tarragona. Amb la presència, la paraula, el silenci o la música com a eines, la denúncia com a objectiu i la visibilitat com a horitzó.

Les persones més properes trobaran molt a faltar en Howard, com a Tarragona ens passa amb en Yago, l’Elvira i la Carme. Tenim per endavant el repte de continuar, que no substituir, la feina i la presència que elles i ells feien, la persistència i fermesa amb que encaraven el dia a dia. Quelcom que hem de fer quan vénen mal donades i les forces no sobren. No defallir i persistir és el millor homenatge que els hi podem fer, continuar lluitant pels drets socials i humans i contra el canibalisme polític, social i econòmic. 

No en el nostre nom.

Article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya del mes de gener i de la revista Paraules per la Pau del mes de desembre.

Ve de lluny l’idil·li que una part del nacionalisme català intenta mantenir amb el sionisme. Una postura acrítica, complaent i que es basa en l’holocaust com a justificació de tots els assassinats, ocupacions i vulneracions de les resolucions de les Nacions Unides que el govern Israelià ha fet i fa contra el poble palestí.

Ve a col·lació aquest article arrel de la darrera incursió del president de la Generalitat a Israel  i a Palestina, en aquest últim cas sense adonar-se degut a la pròpia matusseria diplomàtica. Acompanyat d’una munió d’empresaris i el seu conseller d’economia s’ha passejat per un país del que espera un reconeixement en el procés d'independència català. No en va l’efecte  mirall de gran part del catalanisme és fruit de l’intercanvi i les visites als Kibuttz israelians als anys 70 i 80 d’un gran número de joves militants polítics de l’època. Fascinats de com un estat naixia del no res i es vertebrava de forma vertiginosa, un bon número dels ideòlegs de Convergència i ERC  tenen com a base d’aquesta construcció nacional la del l’estat israelià.

Aquest “agermanament” provoca encara, i sembla ser que es consolida, tot un lobby d’opinió sionista que no li fa vergonya tapar i ometre les vergonyes i il·legalitats  de l’estat israelià respecte l’ocupació dels territoris palestins. I és important, en aquest sentit, diferenciar entre poble i govern, que els palestins tinguin governs corruptes, al igual que nosaltres o els israelians, no treu patiment a un poble que viu a la presó més gran del món. Un càstig provocat pel govern israelià, amb la complicitat dels governs occidentals que només s’atreveixen a emetre tèbies notes de premsa. Un govern democràtic, és clar, al igual que els palestins o nosaltres.

Un calfred recorre l’esquena de les persones que escoltem com, part del nacionalisme català, veu en Israel el referent de construcció identitària. Tenint en compte la visió social i econòmica israeliana (amb un 21 per cent de la població en situació de pobresa, el més alt dels 34 països del’OCDE), la militarització de la societat i les seves relacions internacionals, no resulta un mirall precisament esperonador. Ben al contrari l’estat israelià és deutor, als darrers 65 anys, d’infinitat de tropelies i infàmies emparat en l’execrable holocaust i defensat per les economies mundials que saben de la seva necessitat per fer continuar construint un món basat en una visió panòptica de la vida.

Com diuen els nostres amics i amigues  antimilitaristes israelians, no en el nostre nom.

Ens vam cantar les quaranta....

Estimades i estimats,

ahir vam anar a veure al Rosendo Mercado a Barcelona. Una senyal identitària meva, més de 25 anys escoltant la seva música i anant als seus concerts. Si sóc alguna cosa és rosendista, a més del Baix Llobregat.

Feia algun temps que no venia a tocar a Bcn en modus de concert de rock, no hi compto per tant el bolo que va fer al Palau de la Música al 2011. Sempre que ha vingut al Barcelona hem anat a veure'l. Si afegeixo les vegades que l'he vist per les espanyes deu fer més de 15 vegades que l'he escoltat en directe i, si bé totes són especials, ahir encara ho va ser molt més.

Hi havia un ambient molt més expectant que les darreres vegades, moltes  ganes de veure'l, sala plena de gom a gom i un so que, sense deixar escoltar bé la veu, era digne. I un Rosendo a tope, a gust, intens i demostrant que als seus quasi 60 anys està fet un xaval. Un gust de concert, la veritat.

El cas és que, tot i així, el millor no va ser el que acabo d'explicar, si no la gent que em va acompanyar: una munió d'amics i amigues que em van regalar una entrada a un concert, sense saber quin seria ja que havia de triar jo el concert. Tant era, vindrien igualment ni que els hi hagués dit d'anar a veure el Julio Iglesias. Ho sé. Molta és la confiança que em tenen com per saber dels meus gustos musicals.

També va haver-hi molta altra gent que no va poder venir físicament, però que també hi eren a la "feria" com li agrada dir al Rosendo. Una nit per fer-me recordar que ja tinc 40 anys i una gent maja, maja, maja

al meu voltant, són maneras de vivir....

Milers de gràcies!
pd, no sé quantes vegades he penjat aquesta cançó en el bloc. Us ben asseguro que  no serà la
darrera...

Hoy no me puedo levantar

Benvolgudes i benvolguts,

afortunadament sí que em puc aixecar. De moment i espero que per molts anys. Només volia fer un petit homenatge a la Patrícia, una de les meves primeres alumnes que ens ha deixat avui. Quan més et preocupes per les petites coses que passen a l'escola ordinària, més forta arriba la puntada al cul.

Amb la Patricia, al igual que amb la Caterina, en Raül, el Jordi, la Rosana i la Azahara, vaig aprendre que, mai ningú, em diria que amb aquest alumne no es pot fer res. Que no hi ha res a fer. Una gran mentida que corre com un dogma absurd entre les parets d'algunes escoles quan hi ha un infant que es resisteix a aprendre d'una forma ordinària. Aprendre a crear un clima d'aula per tal d'estimular, de buscar reaccions, de moure sentiments i emocions, de poder-los manifestar i compartir.

 La Patrícia, al igual que els seus companys, em van ensenyar a tenir paciència i a esperar els ritmes de cadascú. Ells i les seves famílies, persones que pateixen l'imaginar com podia haver sigut la vida i no és com l'havien desitjat. Amb certesa. I malgrat tot busquen l'alegria del dia a dia, la recerca del somriure i el màxim benestar possible que és el mínim comú desitjable. I així dia rere dia fins que la pena final inunda, com passa avui, un dia gris i amb ganes de ploure.

 Ara la Patricia no necessitarà més la seva cadira de rodes, però els seus, que som molts, la trobarem a faltar a ella. Un dia d'entrevista d'inici de curs la seva mare, la Pepita que també ens va deixar, em va dir que Mecano li agradava molt. Quan li posàvem a la classe ella despertava i obria el seus grans ulls i i ens imaginàvem que ballava. Hoy no me puedo levantar no era la cançó que més li agradava d'ells, aquesta era la cançó que li vaig proposar a la seva mare com a favorita, però ella em va dir (davant el meu acalorament per la inconsciència de la tria de cançó) que no, que la seva favorita era Mujer contra mujer.

 A ella, i a aquella classe D del 2007-2008, li dedico aquesta entrada i aquesta cançó. Balla-la com vulguis, Patrícia.

Manguis d’alta graduació

Estimades i estimats,

molt de temps. Aquí teniu una entrega de la Bala perduda per la revista del Paraules per la Pau i la revista Catalunya de la CGT.

Manguis d’alta graduació

Una de les coses que s’aprèn quan es visita la presó militar d’Alcalà de Henares és que, fins i tot allà, hi ha classes clarament diferenciades. No té res a veure el tracte dels militars amb graduació empresonats que la tropa també empresonada, com a la caserna, vaja.

Suposo que els dos coronels, dos comandants, un capità i un sotstinent als que els hi demanen en total 122 anys de presó, a més de 261.060 euros d’indemnització, ja saben com seran tractats en aquesta residència de luxe disfressada de presó.

 Us preguntareu que van fer, juntament amb dos empresaris col·laboradors, aquests sis garants de la seguretat al país. Doncs els seus delictes estan relacionats amb el funcionament de la residència universitària San Hermenegildo de Sevilla, on (suposadament) es van apropiar de 299.602 euros, diners destinats al menjar dels estudiants que eren, ni més ni menys, fills i néts de militars. Tot això en quatre anys que, als estudiants que per allà passaven, se’l hi van fer llargs. No molts van tenir la sort de ser expulsats, s’havia de protestar per les males condicions i ja sabeu que la protesta i lo militar no van agafats de la mà. Si a més de la residència militar, a casa també són militars, realment s’havia de menjar molt malament per elevar les protestes i les denuncies que han arribat a judici i que han provocat aquesta petició fiscal. Al final les queixes paternes al ministeri de Defensa van fer que s’obrís una investigació, paral·lela a l’obertura del procés judicial al 2009.

entrada a la presó militar d'Alcalà

De totes formes, aquest procés judicial i petició fiscal a comandaments, és un rara avis. Ja sabeu de la protecció jurídica que té l’estament militar d’alta graduació, recordeu el cas YAK-42, on van morir 62 militars en una cafetera pilotada per alcohòlics i on els dos únics militars (dos comandants sanitaris) condemnats van ser indultats pel govern d’en Rajoy. Sense rastre de les “mordidas” i guanys a resulta de les subcontractes successives per llogar dita cafetera aèria que va acabar en sangria.

Milers d’hectàrees i d’instal·lacions militars gestionades per personatges que obren com el pati de casa seva, fent i desfent com a casa seva, pensant que la llei militar està per sobre de tota llei terrenal. No és estrany que així ho pensin, sabent com són tractats després, no ja de robar, sinó de ser condemnats.

Miserables és poc. Si no respecte ni els seus, imagineu el que els importen els demès.

Sembla que l'estiu s'acaba....

Benvolgudes i benvolguts,

sembla que s'acaba l'estiu. I comença un nou curs escolar, fita que els que fem de mestre ens serveix com a mesura del temps, de vegades més que l'any natural.

Ha sigut un estiu estrany i diferent. Primer perquè ha fet un any que el Josep Maria, l'Elvira i la Carme ens van deixar, tot i que el seu saber i estar continua ben present. Dignitat i empenta com a legat vital que ens van transmetre i que ens obliga a persistir.

També ha sigut un estiu més curt i més tarragoní, més dies de feina a l'escola i la visita de la Tal Haran a les nostres terres han fet que, fins ben començat l'agost, no hagi fotut el camp pel món. Dos excuses ben bones, per cert. Primer va ser un plaer començar a preparar el curs, que ara comença,  amb la Carme i la Yoli: il·lusió de poder compartir un projecte comú amb la comunitat educativa del Montmell, infants, mestres i famílies. Dels dies de la Tal a Tarragona ens queden moltes imatges, paraules i gestos: la recerca de la identitat, el passat, la presència, el cos, la mirada. I informació, molta informació directa sobre la desatrossa situació dels territoris palestins i de com tot va a pitjor. Una presència que va fer més fàcil poder juntar-nos per fer dinars, sopars o cervesetes: les gents de l'Ateneu llibertari Alomà, la coordi, l'Adolfo, la Gemma....

Uns dies d'estiu que vam aprofitar per anar a la festa de casori de la Gemma i l'Àlex amb bona part de la troupe joncosil i la benvinguda al món de l'Ania, cosineta ella.

 

I després 15 dies de caminar, de retrobar-nos, d'escoltar i compartir estones, moments i espais per la península: Finisterre, Blanca, Santiago, Peggy, Negreira, Patri, Iruña, Antonio, Ana, Donosti, Gemma, Ihaben, Arantxa, Jauntzaras, Miguel, Basaburua, Manu eta Kattalin, Segovia, Josemi, Llanos, Joaquin i Mari, Villacarrillo, la famiglia, Córdova, Javier. I Maria que, malgrat no ser-hi a tot arreu, sempre estava present...

 

Força i empenta és el que m'ha donat la ruta estival i els previs, venen uns mesos de molta feina, de molta presència. Però amb il·lusió i ben envoltat es veu el món de forma diferent. I no em falta ni una cosa ni l'altre, així que no queda més que, com deia una paret a Còrdova: to' pa' lante...

Primer i últim diumenge de mes.

Benvolgudes i benvolguts,

us deixo el darrer article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT. Dedicat a les dones antimilitaristes de Madrid especialment...

Bé sabeu de la importància que te la convocatòria mensual de Paraules per la Pau que fem des de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau a la plaça de la Font, el primer diumenge de cada mes. Molt he insistit de la necessària persistència de crear i mantenir un lloc, un espai físic a l’abast de tothom on la repetició de dia i hora permetre’s trobar-se de  forma inexcusable. Un espai públic, el carrer, necessari perquè la revolució no la farem per internet, tot i que ajudi.

Avui vull parlar d’un grup de dones que  ja hem nomenat en aquestes pàgines, però que no les havíem situat mai a Madrid: les dones de negre de Madrid. Com no, un petit grup de dones perseverants i persistents que es reuneixen el darrer diumenge de cada mes a la madrilenya Plaza Mayor per reclamar el que intentem fer a Tarragona, i a Tel-Aviv, i a Belgrad, i a Jerusalem, i a Medellín, i a Sarajevo, i a València, i a Sevilla i a tants altres llocs on també són invisibles per les grans empreses de comunicació que venen a pes de mort les seves informacions.

A Madrid cada darrer diumenge de mes

“Expulsemos la guerra y la violència de la historia y de nuestras vides“ criden en silenci les dones de negre de Madrid, estenent així els fils invisibles que la nostra amiga Tal va descriure amb tant d’encert fa uns anys. Uns fils invisibles  teixits amb  xarxes d’estima vers aquestes dones amb les que hem compartit espais visibles, públics i secrets on somiar i exercir el dret a exigir que s’aturi la ignomínia. Noms propis que ens són ben comuns entre aquestes xarxes solidàries de pobles, la Maria José, la Concha, l’Almudena, l’Eva, la Salvia ...

Alguns diuen que a Madrid tenim l’enemic, i és ben mentida. A Madrid tenim amigues i amics que volen i desitgen el mateix que nosaltres. Ben al contrari, segurament aquests que inciten a aquest odi, el que volen és que desviem la nostra mirada vers els seus robatoris i usurpació de l’espai públic i el be comú.

A Tarragona el primer i a Madrid el darrer de cada mes. Parlem  de diumenges, de pau, de fils invisibles, de formes d’exigir, de compromís, de perseverança i persistència. Com si fóssim cap i cua, a Tarragona i Madrid hi ha un agermanament que es produeix des de fa molts anys ja. Ens agradaria no haver de continuar, però ens temem, allà i aquí, que continuarem prenent el carrer.

No deixeu d’entrar al seu bloc http://mujeresdenegromadrid.blogspot.com.es/