diumenge, 28 de desembre del 2025

Blas, nosaltres seguim.

Benvolgudes i benvolguts,

Blas 

Se'ns ha mort el Blas i hi ha tot un món que estem de dol. Un món on hi caben molts mons, tots sota el mateix sol, des de L'Hospi a Boca del Cielo, la costa chiapanenca de Mèxic. Orfes d'un dels imprescindibles, no deixarem de pedalejar i caminar, ni que sigui perquè no ens esbronqui en veu baixa, amb mirada de "refilón", cigarreta encesa i somriure "guasón". Potser la millor manera d'explicar qui era el Blas, és continuar fent les coses que ell, i nosaltres, va estar fent al llarg de tota la seva vida. Sense grans ínfules, amb la modèstia i humilitat de no sentir-se important, tot i ser-lo. Gaudint la vida a glopades.

Blas i un servidor a Chiapas


En Blas era un ferm representant de la vella idea que ens crida allò de, gent fent coses que semblen petites, no se n 'adonen que aquestes es multipliquen, aquí i allà. Part de la seva herència és sumar sense deixar d'empipar, ni discrepar, ni dir la seva, amb el seu discret somriure provocador, clar. Fent xarxa, comunitat, grup de forma cooperativa, perquè el lideratge era paraula tabú en el seu vocabulari, no hi ha disfressa possible per intentar camuflar la paraulota amb adjectius molons: distribuït, repartit, democràtic, carismàtic o transcultural. Fora del focus era on podies trobar al Blas, sempre.

Presentació a l'Ateneu llibertari Alomà

Divendres 21 de novembre el vam acomiadar i, el mateix divendres a la tarda, la Bego  va presentar la seva primera novel·la, No creas una palabra, a l'Ateneu llibertari Alomà, a Tarragona. "El Blas no hagués consentit suspendre l'acte per la seva mort" deia la Bego davant el requeriment del dubte, una resposta que forma part de l'herència del Blas. Un manifest de la seva profunda amistat, viscuda i compartida a Mèxic.

Allà el vam recordar, sense nomenar-lo, la Bego parla a la seva novel·la de tota una comunitat que corre el perill de quedar amagada en els racons de la història. La història dels que no tenien lloc i el van haver de crear, des del carrer, escopint cap a dalt, confrontant amb els que arrossegaven una fosca història de 40 anys, plena de pors, repressió i contenció. Una conversa tendre, ben envoltades d'amigues i companyes heterodoxes, sense fum però amb cerveses posteriors. 

Presentació a la Clandestina
Com si fos una prova del destí, el dia següent, la Montse Santolino va obrir-nos el seu llibre a La Clandestina, un projecte cooperatiu i comunitari fet des de baix, a Roquetes, al barri de Sant Pere de Ribes i que vam organitzar des de l'assemblea anarquista Lluna Negra de Vilanova i la Geltrú. "Ens hauria matat" em deia la Montse davant del dubte d'aplaçar la presentació del seu magnífic En legitima defensa de classe. Un recull de les seves columnes, fetes amb moltes mans, transcrivint la veu del barri, posant-li dades i rigor. Una altra conversa era possible i ho va ser, novament amb gent diversa, càlida i tendre. Ferma i punyent. Perquè cal posar paraules a allò que hem viscut i fet i que paga la pena ser compartit, molt més del que ens pensem, ni que sigui per no repetir tants errors. 

Van ser dos dies d'homenatge que no havien de ser. Reconfortants, en comú, a espais cooperatius que construeixen comunitat i classe, amb amigues de l'ànima. No calia, Blas, ja. Però va ser. 

Com diu la Bego, els tenim rodejats però no ens hem adonat. Arrosseguem una genètica política de minories i perdedors com per pensar-nos guanyadors de res que no sigui sobreviure amb dignitat, de forma quotidiana. 

Remato aquesta entrada amb un vídeo per homenatjar-nos. Carrer, lluita, la Vake, Tus Vecinos, amistat, Tarragona, Coordi, música...El vídeo és del primer diumenge de novembre de 2012, a la plaça de la Font de Tarragona, al Paraules per la pau. L'acte que al llarg de 20 anys vam fer cada primer diumenge de mes, fes fred o calor, pluja o neu, a l'agost i el primer dia de l'any, de forma ininterrompuda, sense permís. Tot de gent que fa coses aparentment petites. Seguim-les fent, aquí i allà, en el format que vulguem, en comú, escoltant-nos, amb alegria, malgrat de vegades la pena de les pèrdues ens atrapi. Bridem per tu, Blas. Gràcies per la teva herència, bona part l'hem gaudit en vida teva. 


divendres, 26 de desembre del 2025

L'enyor m'ha guanyat.

Benvolgudes i benvolguts, 

en aquests temps de microblogs i missatges curts i ràpids que s’obliden i passen de pressa és un goig poder deixar per escrit alguns dels canvis que anem buscant i fent al llarg de la vida. Per a un mateix, per no oblidar, per compartir amb els éssers estimats i que participen d’aquests canvis. Per poder-los llegir amb el temps, amb la distància i la memòria del moment. 

Una estona de classe a la Joncosa

En aquests temps d'immediateses, he deixat passar tot un trimestre per explicar un d'aquests canvis, potser per copsar i col·locar les emocions i primeres sensacions d'un retorn gens previst, de l'obertura d'una nova etapa en un lloc conegut i molt estimat.

Explicar que he tornat a l’escola TeresaGodes i Domènech. Sí, he tornat a la Joncosa del Montmell, he tornat al Baix Penedès. Fa dos anys vaig tancar una etapa tan intensa com bonica. Dos anys després he obert una altra etapa en aquest mateix lloc, a peu del Montmell, a la muntanya del Baix Penedès. 

He de reconèixer que, quan vaig marxar, en cap cas vaig pensar a tornar algun dia. I menys tan aviat. Tancava una etapa tan bonica com intensa, era el moment de canviar professionalment.

La colla marinera del Llebetx
En aquests dos anys he tingut la sort d’estar a l’escola Llebetx, a Vilanova i la Geltrú. Dos cursos al SIEI Timó on he tingut la sort de compartir feina, temps, espai i aprenentatges amb un equip docent ple de saviesa i compromís. La sort de creuar-me amb alumnes i famílies que m’han enriquit i confiat el seu procés d’aprenentatge, dos anys d’emocions quotidianes, de petits gestos que donaven sentit a un tot. Em sento molt afortunat d'haver retornat a fer "només" de mestre, de poder focalitzar la tasca educativa sense haver d'estar a mil focs i fronts, de gaudir de la quotidianitat. 

Però com em deia una amiga no fa gaire, porto el Baix Penedès a sobre  meu. Ja són 25 anys vivint i/o treballant-hi i l'enyor de la fauna (i flora) s'ha fet massa intensa per a no escoltar la crida. He de reconèixer que vaig resistir-me a aquesta crida interna i inconscient, segur que hi ha 3 o 4 llibres d'autoajuda (o autoesclavatge) que m'haurien aconsellat no fer més quilòmetres, no anar a treballar a una comarca on la mancança de recursos de tota mena són molt més acusats que a les comarques veïnes (i ja és dir), fugir d'una comarca frontissa, maltractada i menystinguda. Però el "pàlpit" no minvava.  Un procés de dubtes, converses i repòs mental ha conformat aquest retorn a la Joncosa. Un procés llarg i amb incerteses, només faltava! I, malgrat tot, ha guanyat l'enyor. Que bé poder reconèixer casa pròpia, que bé que això pugui passar en un entorn laboral, quin luxe que no sigui només un edifici sinó tota una comunitat, activa i vital, convulsa i propera, coneguda i estimada. I un entorn privilegiat.

Ha passat un trimestre en què he pogut confirmar que la poesia no està feta per tenir raó, ni desmentir-la. La meva a-liada, la Maria, que té cites i poemes per a quasi tot, em va posar en la pista del Fèlix Grande recordant-me el seu poema "Donde fuiste feliz alguna vez...", us deixo la primera estrofa. 

L'olivera de l'escola Teresa Godes
Donde fuiste feliz alguna vez

no debieras volver jamás: el tiempo
habrá hecho sus destrozos, levantando
su muro fronterizo
contra el que la ilusión chocará estupefacta.
El tiempo habrá labrado,
paciente, tu fracaso
mientras faltabas, mientras ibas 
ingenuamente por el mundo
conservando como recuerdo
lo que era destrucción subterránea, ruina.

I  ni destrosses, ni murs, ni il·lusions estupefactes. El temps i la feina ha facilitat que continuï millorat un projecte educatiu humà, sense ingenuïtats i construint coneixement compartit i transformació comunitària. En un  trimestre he pogut confirmar el que ja anava copsant, a mossegades, amb visites puntuals, amb petites converses. Soc feliç d'haver tornat a fer de mestre al Montmell, sense improvisar, sense córrer ni tenir-lo previst. De vegades la vida és anar fent i desfent, com l'aprenent. 

L'enyor m'ha guanyat i, afortunadament, m'he deixat vèncer en aquest camí de viure, treballar i fer comunitat. De vegades la lluita és fer el desitjat amb l'oportunitat escoltada i sentida.  




dimarts, 16 de desembre del 2025

La tercera hora de filosofia

4t programa, 5a temporada, desembre de 2025, “Mal d'escola". La tercera hora de filosofia.

En aquest quart programa de la cinquena temporada ens acompanya la Laia Cos. La Laia Cos és professora de música , d’anglès i de filosofia.  Mentre estudiava la carrera de filosofia va iniciar la carrera de Belles Arts per les seves inquietuds artístiques i va fer teatre a l’escola Nancy Tuñon. 

Es va llicenciar en Filosofia a la UB i va cursar un màster a la Universitat de Birmingham, al Regne Unit. També té el màster del professorat a la Universitat de Barcelona. 

En aquest màster va contactar amb el Grup IREF i el 2017 va anar a la Universitat Concordia, a Montreal, al Quebec, Canadà, per fer investigació a través d’un voluntariat sobre summercamps o Casals d’estiu de Filosofia. 

Més tard, el 2020, van portar a terme aquesta experiència a Catalunya de la mà del Grup IREF, amb la Glòria Arbonès, la Cristina Fernández, la Marta Horno i la Marina Clotet. 

També es va formar amb els successors de Matthew Lipman i Anne Sharp a Mendham, New Jersey. 

Actualment, forma part del GDIF (Grup de didàctica de la Filosofia de la UAB). Per "accident", és la impulsora de la plataforma Docents de Filosofia, perquè és inquieta i entusiasta. 


En aquest programa especial no tenim Pressentiment educatiu i la Literatura amb guix de la Puri Pinto.

Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més de Pupille per la seva música per vestir les seccions del programa. A @DomenysRadio per l'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu, a la Lourdes Meroño que ha gravat aquest programa, a la @laiabatlle i totes les que ens escolteu que ens animeu i encoratgeu a seguir amb aquest podcast.
Gràcies per escoltar Mal d'escola!

Temes musicals

Doctor Deseo (2014) Busco en tus labios, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.

PUPILLE (2005) ¿Hay alguien ahí? del disc  Himnos Olímpicos, BCore.


dimecres, 10 de desembre del 2025

L'ètica animal a les aules

 3r programa, 5a temporada, desembre de 2025, “Mal d'escola". L'ètica animal a les aules.

La Sandra des  de Galiza
En aquest tercer programa de la cinquena temporada ens acompanya la Sandra Amigó. Diplomada en magisteri per la Universitat de Barcelona amb especialització en llengües estrangeres. Formada en Community Management i Forest School teaching. Ha desenvolupat la seva carrera professional en diferents projectes educatius en favor dels drets dels altres animals. El seu interès principal és ajudar a difondre l'ètica animal a través dels mitjans de comunicació i de l'educació per fer d’aquest món un lloc més compassiu per totes les espècies que l'habitem. És coordinadora de l'Aula CAE, centre d'ètica animal, vinculada a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment treballa a una escola a Galicia.


El Pressentiment educatiu ens l'ha fet l'Israel Falcó, geòleg i enginyer de mines, és docent de ciències naturals a secundària. Alhora, és activista en els moviments sindical, anticapitalista i per la sobirania alimentària.
Per acabar el programa podeu gaudir de la píndola literària de la nostra Puri Pinto a la secció Literatura amb guix.
Gràcies a totes elles!!

Des de Domenysradio per a tot el món
Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més de Pupille per la seva música per vestir les seccions del programa. A @DomenysRadio per l'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu, a la @laiabatlle i totes les que ens escolteu que ens animeu i encoratgeu a seguir amb aquest podcast.
Gràcies per escoltar Mal d'escola!

Webgrafia
Fundació Etica Animal. https://www.animal-ethics.org/es/

Bibliografia

CARSON, RACHEL (2021). El sentido del asombro. Ediciones Encuentro SA.

SINGER, PETER. (2018). Liberación animal. Taurus.

TAFALLA, MARTA (2019). Ecoanimal: Una estética plurisensorial, ecologista y animalista. Ed Plaza y Valdés.

Temes musicals

Doctor Deseo (2014) Busco en tus labios, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.

PUPILLE (2005) ¿Hay alguien ahí? del disc  Himnos Olímpicos, BCore

dimecres, 12 de novembre del 2025

Educar des de la invisibilitat

 2n programa, 5a temporada, novembre de 2025, “Mal d'escola". Educar des de la invisibilitat

En aquest segon programa de la cinquena temporada ens acompanya l'Eli Nin i la Sarai Rodríguez, personal d'atenció educativa (PAE) de centres públics.
L’Eli Nin treballa d'Integradora Social des de fa 19 anys. És educadora social. Quan va acabar la Diplomatura va optar per treballar d' Integradora Social a un Institut ja que, en aquell moment, els llocs de treball que l' oferien d'Educadora Social les condicions laborals eren més precàries que treballar en una categoria laboral inferior en un centre educatiu. Actualment treballa a l’NS Andreu Nin del Vendrell.
L'Eli, la Sarai i els de Mal d'escola a l'estudi

La Sarai Rodriguez Leon va néixer a Barcelona l'any 1981, de família humil i treballadora és la mitjana de tres germanes, que també es dediquen a l’educació, gràcies a uns pares compromesos amb l’educació de les seves filles.
La Sarai és una persona autònoma i independent, a més de Bcn també ha viscut a Vilanova i al Vendrell, on hi viu des de fa 20 anys. Va ser mare jove de dues nenes que ha criat sola des del seu divorci, moment que la van obligar a treure’s la plaça de TEEI (Técnica en educació Infantil) que ocupava de forma interina des de feia 13 anys. Una plaça que es va treure, amb nota, el dia que va fer 40 anys i que l’ha possibilitat treballar a l’escola on volia treballar. Una estabilitat laboral que li permet viure amb més tranquil·lat.

En aquest programa hem pogut gaudir i escoltar els àudios de dues treballadores d'educació, dues vetlladores i monitores de menjador, que també ens han colpit amb el seu testimoni. La primera és la  Vero Cidoncha vetlladora de salut de l'escola Llebetx de Vilanova i la Geltrú i estudiant d'educació social. El segon testimoni és el de la Roser Joanet, vetlladora, monitora de menjador i educadora social.

El Pressentiment educatiu és de la Jennifer Llorach. Tècnica d’integració social (TIS) de Terres de l'Ebre i professora col·laboradora del Grau d'Educació Social Facultat de psicologia i ciències de l'Educació de la UOC.

Per acabar el programa podeu gaudir de la píndola literària de la nostra Puri Pinto a la secció Literatura amb guix.

Gràcies a totes elles!!

Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més de Pupille per la seva música per vestir les seccions del programa. A @DomenysRadio per l'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu, a la @laiabatlle i totes les que ens escolteu que ens animeu i encoratgeu a seguir amb aquest pòdcast.

Gràcies per escoltar Mal d'escola!

Bibliografia

HONORÉ, CARL (2017). Elogio de la lentitud. RBA bolsillo

HOOKS, B. (1921). Enseñar a transgredir. Capitan Swing Libros.

Temes musicals

Doctor Deseo (2014) Busco en tus labios, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.

PUPILLE (2005) ¿Hay alguien ahí? del disc  Himnos Olímpicos, BCore.

dimecres, 15 d’octubre del 2025

És urgent pensar a l'escola?

 1r programa, 5a temporada, octubre de 2025, “Mal d'escola". És urgent pensar a l'escola?

En aquest primer programa de la cinquena temporada ens acompanya l'Elena Ferro, professora de matemàtiques i, actualment, tècnica docent al CRP de Sant Martí.
L'Elena Ferro des de casa

En Roger Fusté ens obre la conversa amb l'Elena amb el seu Pressentiment educatiu i, per acabar el programa podeu gaudir de la píndola literària de la Puri Pinto a la secció Literatura amb guix, que ens continuarà acompanyant aquesta temporada.
Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més de Pupille per la seva música per vestir les seccions del programa. A @DomenysRadio per l'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu, a la @laiabatlle i totes les que ens escolteu que ens animeu i encoratgeu a seguir amb aquest podcast.

Gràcies per escoltar Mal d'escola!

L'Adriana i la Lourdes des de l'estudi


Bibliografia

MEIRIEU, PHILIPPE (2024). Diccionari inesperat de pedagogia. Ed. Rosa Sensat.

ZWEIG, S. (1942). El món d'ahir. Quaderns Crema

Temes musicals

Doctor Deseo (2014) Busco en tus labios, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.

PUPILLE (2005) ¿Hay alguien ahí? del disc  Himnos Olímpicos, BCore.

dimarts, 13 de maig del 2025

#606 per Objecció Fiscal a la despesa militar.

 

https://www.cgtensenyament.cat/per-objeccio-fiscal-despesa-militar/

Qui llegeixi aquestes línies segur que està familiaritzat amb l’onada militarista a Europa que, no ens enganyem, continua desenvolupant-se i ampliant-se arreu del món. Més de 50 països són els que es troben amb un conflicte bèl·lic obert i que dessagna a les seves poblacions civils.


Capitalisme i militarisme caminen de la mà, ara en solitud, amb els consells d’administracions de les grans corporacions mirant fixament el compte de beneficis. Ho explicava el diari Cinco dias, poc sospitós de formar part de l’esquerra política: “El rearme del Viejo Continente deja ganancias de más del 100% en el año en las empresas europeas de defensa” (7/3/25). Atribueixen al poeta Paul Valéry, a principis del segle XX, l’aforisme “La guerra és una massacre entre persones que no es coneixen, per a profit de persones que sí que es coneixen, però que no es massacren entre elles.”

Som immensa majoria, arreu del món, les persones que ens posicionem contra tota mena de guerres. Sovint ho manifestem públicament, en format de manifestacions, comunicats o escrits, accions. Accions que provoquen una forta repressió en els països que estan en guerra: la repressió policial i presó a Rússia, el salvatge reclutament a Ucraïna, la mort civil dels israelians que criden contra l’ocupació de Palestina, per posar exemples propers.

A l’estat espanyol, segons un estudi de l’associació Internacional Gallup al 2024, el 53% dels espanyols no estava disposat a lluitar pel seu país en cas de conflicte bèl·lic.

El cas és que, els 110’6 milions d’euros diaris de despesa militar de l’estat espanyol, la paguem entre els 21 milions de contribuents, a raó de 1922 euros anuals cadascú. Aquest any 2025 un total de  40.363 milions d’ euros en els pressupostos prorrogats del 2023,  grans números que es filtren entre les nostres butxaques i que s’oculten darrere de partides difoses com els 1.364 milions que es  destina el ministeri d’indústria a I+D i ajuts militar, o els 4.015 milions corresponents a les classes passives militars, números no inclosos al pressupost de defensa. 

La maquinària militarista sempre està activa. La guerra és un negoci segur, reparteix beneficis als accionistes i mort en la població. La visió de negoci d’INDRA és clara, els seus beneficis també ho són, 278 milions de benefici net l’any passat, un augment del 35%, segons el diari Expansion el febrer passat. El trist i deplorable és que hi hagi esquerres i sindicalismes que es posicionin a favor d’aquest negoci i visió militarista en pro d’una falsa seguretat i de llocs de treball. 


Però, i les que tenim clar el que suposa aquesta ignomínia? Segur que la majoria estem d’acord en el lema Si no vols la guerra no la paguis, oi? Des de l’any 1983 hi ha campanya d’Objecció fiscal que promou aquesta idea, no pagar la despesa militar. Un missatge ras i curt, contundent. Igual que a les darreres tres dècades del segle XX milers de joves ens vam negar a allistar-nos a l’exèrcit i vam col·lapsar el sistema de reclutament de l’exèrcit espanyol, la proposta de l’objecció fiscal és posar en relleu el nostre rebuig al militarisme i la seva indústria. Una acció de desobediència civil que, a més, té un cost baix i s’efectua en un moment puntual, quan fem la declaració de renda. Una acció que consisteix a descomptar a la nostra declaració (a la casella 606) una quantitat, que pot variar, i sobre la que manifestem que no volem que hi vagi a la despesa militar de l’estat. Una quantitat que enviem a alguna de les entitats que treballen per la pau i la solidaritat d’arreu del món, que són moltes més de les que ens pensem. També és important, feta la declaració amb objecció fiscal, enviar una carta al ministeri d’hisenda explicant-li els motius i perquè ho has fet. Perquè lluny d’amagar-nos volem fer públic i palès el nostre rebuig.

Segur que us pregunteu per les conseqüències. Des de fa uns anys, i per mirar d’arribar al màxim nombre de persones que hi participin, les quantitats econòmiques a objectar són simbòliques, entre 1 i 10 euros. Aquest fet limita molt l’acció del ministeri d’hisenda de reclamar aquestes quantitats pel cost que li suposa, per la qual cosa podem dir que a penes hi ha conseqüència directa de fer la teva declaració de renda amb objecció fiscal.


Al contrari, la significació de centenars de milers de persones fent objecció fiscal pot ser una manifestació clara, diàfana i contundent per mostrar el nostre rebuig al militarisme i a les guerres. Centenars de milers de mails, cartes al ministeri d’hisenda, un crit col·lectiu contra la barbàrie. 

Són diversos els col·lectius i sindicats que la promovem des de fa anys, un és la CGT, sindicalisme contra les guerres i la militarització, a més les diferents plataformes contra les guerres i grups antimilitaristes d’arreu de l’estat. A les seves webs trobareu tota la informació necessària, pas a pas, per ser objectores fiscals. 

A més de tot el suport per organitzar xerrades, resoldre dubtes i continuar organitzant-nos. No ho deixeu passar!

NO a totes les guerres. NO en el nostre nom. NO amb els nostres diners.