dissabte, 25 de gener de 2014

En Howard i la il·lusió de no defallir.

Benvolgudes i benvolguts,
us deixo l'article del Paraules per la Pau del mes de febrer i ens veiem el proper diumenge 2 de febrer a la Plaça de la Font de Tarragona, a les 12h, com cada primer diumenge de mes des de fa 14 anys. Aquest serà el número 150 de la nostra revista.

Aprofito per saludar a les companyes i companys antimilitaristes de Madrid i de la IRG i fer-los una gran abraçada. Molts ànims Yolanda, Violeta i Ismael des de Tarragona.


En Howard i la il·lusió de no defallir.
Acabava el  mes de novembre del 2013 i la vida ens despertava amb la notícia que en Howard Clark havia mort. No va haver-hi obituari a cap diari d’aquells autoanomenats seriosos, ni cap emissora de ràdio de les que s’anuncien com molt bé informades va recollir el fet. De la tele ni en parlem. Però si feu una petita recerca per les xarxes socials trobareu infinitat de blocs, espais i webs on es fa referència a Howard, el seu llegat i la necessitat de no oblidar-lo, el món no es pot permetre aquest malbaratament. La forma de recordar-lo comunicativament és semblant a una part del seu ideari, la necessitat de la proximitat i l’espai comú per a construir un món sense exèrcits i armes, en pau i amb justícia social.

En Howard, que tenia 63 anys, ha estat un pilar del moviments antimilitaristes des de 1970 quan va començar al diari Peace News o amb la seva entrada a la IRG, la Internacional de Resistents a la Guerra al 1980. Des del terreny i la proximitat amb les persones que patien directament l’acció de les guerres i la injustícia, a Sudàfrica o els Balcans, passant per innumerables ciutats i projectes on va transitar, acompanyar i deixar testimoni d’una forma de dir i fer. La seva mort sobtada deixa molts projectes i escrits en marxa i oberts, malgrat tot un llegat important de llibres, informes i articles deixa un llegat per escrit que no té prou importància en comparació amb les xarxes de proximitat que va poder teixir al llarg de la seva vida i que ara es troben amb un gran forat que hauran d’esmenar.

La mort d’en Howard em fa pensar en les milers de persones que, a infinitat de llocs d’arreu del món, es deixen la vida per crear una altra forma de relacionar-se, de compartir, de viure, que no passa pel sotmetiment ni per la injustícia i que, com a eines, enarboren la paraula i la desobediència. Vides que, malauradament, acaben violentament o pateixen directament la violència institucionalitzada. No cal anar gaire lluny per trobar aquest patiment i repressió contra el que en Howard i les seves amigues i amics lluitem des dels primers o darrers diumenges de mes, o el divendres de cada setmana a les places d’arreu, a Madrid, Jerusalem o Tarragona. Amb la presència, la paraula, el silenci o la música com a eines, la denúncia com a objectiu i la visibilitat com a horitzó.


Les persones més properes trobaran molt a faltar en Howard, com a Tarragona ens passa amb en Yago, l’Elvira i la Carme. Tenim per endavant el repte de continuar, que no substituir, la feina i la presència que elles i ells feien, la persistència i fermesa amb que encaraven el dia a dia. Quelcom que hem de fer quan vénen mal donades i les forces no sobren. No defallir i persistir és el millor homenatge que els hi podem fer, continuar lluitant pels drets socials i humans i contra el canibalisme polític, social i econòmic.