dilluns, 31 de gener de 2011

Esperem!

Benvolgudes i benvolguts!

El passat 27 de gener va haver-hi una vaga general a Catalunya. Sí, no es va notar, no va ser rellevant, molta gent no ho sabia...però, al meu entendre, s'havia de fer.
Ja vaig dir que no podíem valorar el resultat de la vaga de la forma clàssica que es fa, en percentatges. Val a dir que tampoc així s'ha guanyat cap vaga general en democràcia a l'estat espanyol. Sempre s'ha perdut. Segons el poder, es clar.
Els que sabíem d'aquesta vaga hem pogut observar el buit que els mitjans de comunicació han fet a la convocatòria de la vaga del 27 de gener. Un buit total i absolut, obviant els noms dels "anomenats" sindicats minoritaris, adjudicant adjectius de forma pejorativa com radicals o conflictius.
Ja esperàvem aquest seguidisme al psudosindicalisme oficial, res nou sota aquest sol.
Això no treu alguns raigs que el passat dijous es van donar en alguns llocs, del Baix Penedès coses insignificants si voleu per grans titulars de diari, però prou importants pels camins que, si es fan, algun dia ens han de portar allà on volem: girar l'estat de les coses. Al la meva escola, La Ginesta de Segur de Calafell  un quart de les persones que hi treballem vam fer vaga, en total 7 persones, que ens vam dedicar a recórrer els instituts i escoles de la zona, informant de la vaga i de les eleccions sindicals. Val a dir que va ser molt maco i encoratjador veure la bona rebuda que teníem com a ex-companys d'escola alguns, com a mestres. A cada escola vam trobar algú que coneixia a algú altre i havia bones referències personals i professionals. Mestres que busquen mestres, persones que no han sigut illes i que no ho volen ser. Així volem entendre el sindicalisme a la nostra professió. Xarxa, suport mutu, empenta...
Efectivament al diari no va sortir res d'això, ni ho vam comunicar, possiblement si haguéssim trencat alguna finestra o porta, o fet alguna pintada a la porta d'alguna escola o insultat a algun regidor sí seriem noticia. Ens esperen, amb menys ja ho ha sigut la vaga en general.
No ens trobaran en aquest parany, coneixem molt bé el que hi ha a les escoles, les persones que lluiten dia a dia, les que no volen callar, les que esperen una guspira o espurna de complicitat per dir la seva allà on toca. Perquè algunes estem cansades de callar. Potser no són moltes però sí necessàries i imprescindibles.
Fracassarem de vaga general en vaga general, però el camí continua. Ara hem perdut una por, som els que som, ens haurem de seguir inventant protestes, potser haurem de ser més persuasius per convèncer més. No necessitem als venuts per rebel·lar-nos. Som pocs. Segurament, però decidits, no ho dubteu. Cada vegada més, sobren els motius.
Esperem als que teniu por, als indecisos, als que no saben com, als que s'ho pensen, als que necessiten els diners per arribar a final de mes, als cansats d'escoltar i no fer, als que no encara no s'assabenten...
Abstenir-se professionals de la rendició i el pacte florero.
Queda dit.

Aquest vídeo té més de 20 anys, però ho diu molt més ben dit que jo.

dijous, 20 de gener de 2011

Estimem!

Benvolgudes i benvolguts!

Avui ni vagues, ni maleantes. Avui quotidianitat escolar, pura i dura. O no.
Els mestres ens anem reciclant, aprenent constantment. Potser no tots, potser no molt, cert, però els que som ens ho agafem amb ganes. Ahir vam començar un curs de matemàtiques anomenat Juguem amb les matemàtiques! que ens fa una companya d'escola. És molt interessant quan ens ajuntem els mestres i les mestres de La Ginesta per xerrar de coses nostres, de l'educació vull dir. És el moment de veure com pensem una cosa i veiem la jugada d'una manera i fem una altra. Aquest curs no ha fet més que refermar-me que no fem les coses com creiem que s'han de fer, però el cert és que les fem perquè és el més còmode, que no fàcil. M'explico.
No és fàcil ensenyar a la canalla matemàtiques amb el nivell d'abstracció que ho fem, amb la utilitat que donem als algoritmes ( la suma, la resta, la multiplicació i la divisió) amb l'avorriment que acostuma a imperar en les classes mecàniques, que es repeteixen anys i panys. I per què? Mireu el vídeo, potser és l'objectiu ser com el senyor que ens explica el que sap fer. I rarament arribem, oi?



Ara, el que no és còmode (i segurament fàcil) és trencar la monotonia, el que s'espera de com s'han d'ensenyar les mates a l'escola i arriscar sobre segur. Que no és arriscar. Pors totes les que comporten els canvis i les resistències als canvis, però, per exemple, no pot ser que al segle XXI no ensenyem a la canalla com funciona una calculadora. Potent eina de càlcul que estalvia i agilitza càlculs i aprenentatges, no ho dic jo, ho diuen els més prestigiosos pedagogs i mestres en matemàtiques. Reconeguts. I els coneixem, i tenim les bases teòriques ( o les anem aprenent...) però continuem dosperundos, dosperdosquatre...

A les escoles hi ha una mena de tel invisible, però palpable, que fa difícil tirar endavant propostes innovadores que, paradoxalment, es troben emparades en les lleis educatives i els currículums i les autoritats inspectores. Sí! Però no, les autoritats no empenten la innovació, els currículums estan ben col·locats a la biblioteca i les lleis educatives són matèria reservada del procés opositor. La tirania de les editorials. Sotmesos, perquè ens deixem, es clar, perquè els que ajustem el pla educatiu a les escoles som els mestres de l'escola, juntament amb el consell escolar. I callem, o no ho veiem clar, o no ens atrevim, o no trobem còmplices,  o no els busquem, o.....segur que ens penseu molts més motius, o excuses. Ja sabeu que no és cosa, només, de les editorials.

No res, el títol de l'entrada ve perquè, una de les coses que fem els adults al món, quan fem servir les matemàtiques, és estimar. Comprem al super i, quan hem comprat algunes coses i mirem per saber quant ens costarà, doncs estimem, més o menys. Sopem amb les amigues i, al pagar, estimem quant toca per cap, menys el meu amic Adolfo, que quadra el preu amb el primer decimal. Estimem. Quan un nen de 10 anys ens ve amb l'estimació d'una suma, marxa amb un suspès. A la primària no s'estima, diria que a la secundària tampoc. Una llàstima.
Mestres, continuem formant-nos, la llibertat i el saber dels nostres nens i nenes s'està construint davant nostre cada dia, i és un luxe gaudir-la. Crec.

Per acabar una cita d'en Manolo Vazquez Montalban: Saber es defenderse.
Estimem a les escoles!

dijous, 13 de gener de 2011

Vaga!

Estimades i estimats!

El títol hauria de ser vaga general, però em temo molt que no ho serà. El proper 27 de gener està convocada la vaga general per la CGT, a Catalunya. Tot i que la convoqui la CGT hi ha una multitud de petits col·lectius, de assemblees de barris i pobles, de grupuscles sospitosos de demanar la lluna i la justícia social, que estan darrera d'aquesta vaga que algun sindicat havia de convocar. I no podia ser ni CCOO ni UGT, prou feina tenen a Madrid per negociar les seves prebendes i ajustar els seus pressupostos. I dissimular, es clar.

I havien molts dubtes que un sindicat, dels anomenats minoritaris, convoqués una vaga anomenada general, paraules majors. Però es tracta de perdre la por, adonar-nos que no tenim res a perdre perquè queda poc per perdre i molt a guanyar. És una vaga per la dignitat, per dir prou. Paraules difícils en èpoques de supervivència, però davant l'ofensiva d'allò que s'anomenen els mercats ens queda la cultura de la resistència, una cultura que el poder s'entesta en esborrar i anular. Una cultura que te molts anys. Una cultura que molts dels que llegiu això, heu viscut de forma directa o indirecta. Que no podem perdre.

La vaga del dia 27 de gener no s'ha de mesurar en percentatges, ni en números. Serà difícil que els precaris puguin fer vaga, que els que s'informen de les coses de la vida per la Belen Esteban o Intereconomia s'assabentin de la convocatòria, que els que escolten els mitjans oficials i els mass media no es deixin enganyar per la utilitat de la vaga. També serà difícil que les cossos policials del país no fiquin la por al cos a tot aquell que tingui ganes de estar al carrer el 27. Un dia on es juguen molt els sindicats majoritaris que representen a milers de delegats sindicals, treballadors que viuen de negociar les condicions laborals de les persones que treballen als seus centres de treball.

Estarem unes quantes al carrer, sindicades o no sindicades, treballadors i aturades, empleades que no cobren des de fa mesos tot i anar puntualment a treballar, dones i homes, cansats i resistents, fent vaga oficialment o moments abans d'anar a la feina a intentar resistir per un sou per mantenir-se. Però dignes.

Vestides de negres?, amb un barret al cap?, amb una flor a la solapa? Ens imaginem quelcom per saber que volem canviar, que estem movent-nos per dir-li a l'emperador que està nu i que prou ja d'enganyar-nos? Que ens podem continuar organitzant?

Sobren els motius,es pixen a sobre i estan acostumats a que callem,a no respondre, a humiliar-nos, a acotar el cap. Prou, som molts els que veiem i patim els seus abusos. El dia 27 diran que som una minoria, uns radicals, els mitjans ens insultaran per exercir el legitim dret a la vaga i de defensar-nos de les seves misèries. De forma noviolenta, amb la paraula i l'acció. Amb el gest.

Esperem-nos, busquem-nos, fem. Siguem.

diumenge, 9 de gener de 2011

Estamos en ello

Aquests darrers dies de vacances he aprofitat per fer les típiques gestions que fan mandra fer-les al llarg de l'any. Una d'elles va ser inesperada i es que ens va arribar una ordre d'embargament del nostre cotxet! El motiu és que quatre anys després de canviar-nos de domicili, després de dos anys de tenir el cotxet apuntat al mateix domicili fiscal, després de pensar que l'administració tenia les dades centralitzades, doncs no. Resulta que hi ha alguns departaments de l'ajuntament que no s'han assabentat de tot això, que ells t'envien les cartes (que a més ho fan treballadors d'una ETT) i que tu, el ciutadà, has de saber quan i quant has de pagar cada any els diferents impostos.
I no vagis amb històries, l'administració, millor dit els mileuristes que donen la cara per a ella, et diu el que has de fer, no el que poden fer ells per millorar. Paraula de funcionari.
A  la pregunta de com és que no tenen les dades centralitzades la resposta de la funcionaria (de moment) és un buf i dir que "estamos en ello". Pos vale.
Jo la veritat és que fa anys que ja donava aquesta resposta quan algú de l'administració em feia veure que havia de complir algun precepte. Així hi ha un contracte d'un dia esperant a signatura en un calaix d'una empresa pública des de fa 3 anys, una sentència (afortunadament favorable) en un jutjat que es podrirà...
I no sé si es que l'administració s'ha tornat indolent, si és que sempre ho ha sigut o que senzillament s'ens continuen pixant a sobre i sense amenaça no hi ha moviment. Moviment econòmic es clar, perquè el que volien aquests embargadors era cobrar-me un impost del que no m'havien informat, i que quan ho van fer ho van fer a una adreça equivocada. Estamos en ello.

Sumem-li a això que el nou govern de Catalunya ha dit que farà accions que no ens agradarà a la població, que seran dures i que ens hem de preparar. Vale, lo mismo digo, nosaltres també farem coses que no li agradaran als poderosos, als que diuen que manen (que no són els mateixos, no ho oblidem) i m'agradaria pensar que s'hauran de preparar, però això encara no ho tinc clar. Malauradament.


dimecres, 5 de gener de 2011

Al futbol con...

Rafa i Pablo
Aquest cap d'any hem voltat, una altra vegada, per Madrid. Punt de retrobada d'amistats properes, tot i la distància.
El tema és que no vaig poder defugir la invitació d'en Rafa per anar a veure un partit de futbol, el Rayo Vayecano- Celta de Vigo, juntament amb el Pablo, el seu fill. Dos personatges ben estimats i que convidaven a una bona matinal futbolera, tant pel partit (2n contra 3r) com pel camp, al barri de Vallecas.

Això del futbol professional, com bé sabeu, és una estafa econòmica d'abast internacional. Una entelèquia on es mouen diners a mansalva, amb negocis terbis, especulació pura i dura. On hi participen la majoria dels empresaris més mafiosos del món, perdò per la reiteració.

El Rayo Vallecano no és aliè. Per començar el seu estadi porta el nom de Teresa Rivero, dona d'en Ruiz-Mateos i l'equip forma part de l'imperi d'empreses de Nova Rumasa, una inversió més. Ben estranya, per cert.

i el dia que no vagi bé, més pisos!
Tot i així anava a veure un camp de futbol que sempre m'ha encuriosit per ser l'únic del futbol professional que no té  graderia a d'un dels gols. Un camp envoltat per edificis que només han d'obrir la finestra per veure el partit, com els camps d'aficionats. També havia la seguretat que les aficions dels dos equips no són les típiques feixistes dels clubs professionals que a la mínima  donen cops a tot aquell que els mira malament. Concretament la del Rayo es diuen Bukaneros.

I la matinal va ser tal com pintava. Matinar, trobar-nos a Atocha, arribar una hora abans al camp i fer un café amb en Rafa i el Pablo, no té preu. Explicar-li a en Pablo qui és Ruiz-Mateos tampoc. Era com si parlessin de fa mil anys, quan encara van triar a aquest personatge millor empresari espnyol l'any passat.




veure (o beure?) per creure
A les grades banderes tricolor amb l'escut del Rayo a dins, fotos gegants d'en Carlos Palomino, jove assassinat per un soldat professional al metro de Madrid, banderes amb l'imatge del Che Guevara, tota una escenografia més pròpia d'una manifestació anticapitalista que de l'afició d'un equip de futbol que té, com a propietari, un membre destacat de l'Opus Dei, empresari que es dedica a comprar empreses i fer fills, tal com manen els ortodoxes cànons de la Obra.


l'abella saludant...

Estranya, molt estranya aquesta convivència, aquesta simbiosi d'un hòlding empressari  amb una afició popular, amb la gent del barri, els avis, els nets, els pares, gent que acudeix a un estadi folrat amb la publicitat de les empreses del hòlding de Nueva Rumasa, amb l'abella de Rumasa donant voltes graciosament pe la gespa del camp. O potser no tant estrany? Tal com van les coses de l'economia...



La mitja part em va donar per saber com s'ho fan els companys mestres de la CGT a Madrid per funcionar, i es que en Rafa és destacat activista de la cosa nostra sindical. Una cosa clara, arribem on arribem, però arribem tal com som, sense ser una gestoria, oferint un espai on fer les coses d'una manera més contundent. A veure que tal.

Contundència que li va faltar al Rayo per guanyar el partit, tres gols del Celta a la segona part van provocar el desencís a l'afició del Rayo que s'havia emocionat amb el seu gol inicial. Al anar cap el metro, pel barri ens aturaven pel carrer i ens preguntaven quant havia quedat el Rayito...

Política, show, diners, aparador, opi del poble, negoci...com diuen els de LPR: "gol en el campo, paz en la tierra, tras la pelota hay mucha mierda"

Gol en el campo paz en la tierra.
Qué bonito es el fútbol, qué pasiones despierta
defiende tus colores... sudar la camiseta
qué bonito es el fútbol para los que gobiernan
están pegando el palo sin partido de vuelta
Gol en el campo paz en la tierra.
Justicia corrompida arbitra la contienda
patrón enloquecido despide libremente
y roban la pelota por la extrema derecha
atentos al remate que va directa a puerta
y.. Gol en el campo paz en la tierra.
Qué bonito es el fútbol etc.
Gol en el campo paz en la tierra
Tras la pelota hay mucha mierda.



Ara, jo m'ho vaig passar en gran...