diumenge, 23 de desembre de 2012

Tambors de guerra: anotacions d'un petit viatge balcànic

Article que es publicarà a la revista Paraules per la pau de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la pau del mes de gener del 2013

Fa uns mesos vaig tenir la sort de poder creuar Bòsnia Hercegovina de nord a sud. Un petit viatge que em va servir per copsar, de forma molt sintètica i parcial, una realitat i unes vivències que em transporten al que es remou a les nostres terres. No patiu, no es tracta en aquestes línies de treure del pou de la por la balcanització de Catalunya, pronosticada pel gurus del ranci nacionalisme espanyolista. Vull reflexionar, negre sobre blanc, sobre discursos actuals que em retrotrauen al que es va viure en aquelles terres i del que només ens han explicat una petita i interessada part. És la meva opinió, faltava més, per tant igual de falsa o manipulada que la de tants analistes que, sense posar mai un peu en aquella (i aquesta) terra, escupen i escriuen.

Per començar modestament, solucionem "el problema del catalán". Qui té problemes amb el català són aquelles persones que no han viscut ni visitat mai Catalunya, més enllà de trobar-se alguna vegada a algú que no tenia cap interès en comunicar-se, cosa bastant infreqüent, per altra banda. Que els expliquin als meus pares la imposició del català: porten quasi 40 anys a Catalunya, i lluny de parlar cap paraula en català, els costa d’entendre'l. I no són molt diferents de molts immigrants que són com ells, amb fills i nets que parlem en català a la feina, amb alguns amics o al nou nucli familiar de forma natural, com una riquesa més.

Em retrotrau aquesta afirmació anterior al fenomen, per exemple, de Mostar, capital d’Hercegovina i una de les ciutats del món amb més matrimonis intereligiosos. Abans de la guerra. Vaja, quina capacitat de crear un problema on no semblava existir.

Coincidirem en l'intent de canvi de règim polític que s'està constituint, ja no és una quimera o el fruit d'una petita capa de la societat resistent. La cleptocràcia pseudodemocràtica mira amb estupefacció i envoltada de policia com una part de la societat qüestiona, critica i perd la por. Queden tan poques coses a perdre...
Aquesta crisi, que no deixa de ser una estafa capitalista més, dins dels cicles econòmics del sistema, pot ser l'esperó per començar una nova transformació social. Vet aquí una de les veritables pors de la dreta, ja sigui catalana o espanyola. Tot i que han decidit encarar-la des d'accions diferents: una part de la catalana incloent-la dins del seu discurs, amb l'ànim de fer-se-la seva i continuar de la mateixa manera, amb els mateixos negocis. L'espanyola, amb la negació i el conflicte, tant necessari per aquests moments de desesperació social. No hi ha res millor que un bon enemic extern per sobreviure.

Cal que recordi que succeïa a l'inici de les guerres balcàniques? Us sona un canvi de règim? Moure conflictes d'on no hi havien? L'ànsia de les elits econòmiques per continuar amb el pastís i el de les noves oligarquies en conquistar-lo? Un model d'estat nou, la reconversió econòmica per tal que perdin els de sempre i guanyin els que ja guanyaven.

Ressonen tambors de guerra, de forma soterrada i poc vehement. Però se'ns comença a avisar, no només els elefants que viuen a les casernes de les espanyes, sinó els tertulians i oradors dels mass media, catalans i espanyols, que s'atreveixen a dir sense pudor, per exemple, que: "Tenemos por delante un bienio excepcional, dramático, de resistencia casi bélica..." (Joan B. Cullà, 20-12-12, diari El País).

Diria que s'està intentant armar dues societats que tenen un mateix enemic comú, l’u per cent de la cleptocràcia política i econòmica, els mateixos que controlen els mitjans de comunicació i les forces i policies armades.

Afortunadament, la realitat sempre és més variada i polièdrica que una simple opinió com aquesta, i no hi ha dues societats, sinó que som multitud (a més del 99%). Segur que sabem gestionar aquest canvi de cicle i model sense fer valdre aquella màxima d'en Paul Valery:
"La guerra es una  masacre entre gentes que no se conocen para provecho de gentes que sí se conocen pero que no se masacran".

La quotidianitat, l’entesa, el contacte directe i tenir clar qui ens subjuga ens facilitarà que no es compleixi aquell fenomen que facilita la generació de la violència i la seva manifestació, un fet que l’escriptora croata Slavenka Drakulić va deixar per escrit al seu llibre No matarían ni una mosca: “Cuando una persona se ve reducida a una abstracción, uno es libre de odiarla porque el obstáculo moral ya ha sido abolido”.

No és temps de confondre’s amb les identitats, tan múltiples com vàlides, sinó de saber on som socialment i econòmica. Tenir-ho clar és poder-se defensar de la malvolença.


Traducción al castellano del articulo para l@s amig@s del sur, y del norte, y del centro, y del este, y el oeste, y...

Hace unos meses tuve la suerte de poder cruzar Bosnia Herzegovina de norte a sur. Un pequeño viaje que me sirvió para captar, de forma muy sintética y parcial, una realidad y unas vivencias que me transportan a lo que se remueve en nuestras tierras. No sufráis, no se trata en estas líneas de sacar del pozo del miedo la balcanización de Cataluña, pronosticada por gurús del rancio nacionalismo españolista. Quiero reflexionar, negro sobre blanco, sobre discursos actuales que me retrotraen al que se vivió en aquellas tierras y del que sólo nos han explicado una pequeña e interesada parte. Es mi opinión, faltaba más, por lo tanto igual de falsa o manipulada que la de tantos analistas que, sin poner nunca un pie en aquella (y esta) tierra, escupen y escriben.
Para empezar modestamente, solucionamos "el problema del catalán". Quien tiene problemas con el catalán son aquellas personas que no han vivido ni visitado nunca Cataluña, más allá de encontrarse alguna vez a alguien que no tenía ningún interés en comunicarse, cosa bastante infrecuente, por otra parte. Que expliquen a mis padres la imposición del catalán: llevan casi 40 años en Cataluña, y lejos de hablar ninguna palabra en catalán, les cuesta entenderlo. Y no son muy diferentes de muchos inmigrantes que son como ellos, con hijos y nietos que hablamos en catalán en el trabajo, con algunos amigos o al nuevo núcleo familiar de forma natural, como una riqueza más.
Me retrotrae esta afirmación anterior al fenómeno, por ejemplo, de Mostar, capital de Herzegovina y una de las ciudades del mundo con más matrimonios interreligiosos. Antes de la guerra. Vaya, qué capacidad de crear un problema donde no parecía existir.
Coincidiremos en el intento de cambio de régimen político que se está constituyendo, ya no es una quimera o el fruto de una pequeña capa de la sociedad resistente. La cleptocracia pseudodemocràtica mira con estupefacción y rodeada de policía como parte de la sociedad cuestiona, critica y pierde el miedo. Quedan tan pocas cosas que perder ...Esta crisis, que no deja de ser una estafa capitalista más, dentro de los ciclos económicos del sistema, puede ser el acicate para empezar una nueva transformación social. He aquí una de las verdaderas miedos de la derecha, ya sea catalana o española. Aunque han decidido encararla desde acciones diferentes: una parte de la catalana incluida dentro de su discurso, con el ánimo de hacérsela suya y continuar de la misma manera, con los mismos negocios. La española, con la negación y el conflicto, tan necesario para estos momentos de desesperación social. No hay nada mejor que un buen enemigo externo para sobrevivir.

 
Es necesario que recuerde que sucedía al inicio de las guerras balcánicas? Os suena un cambio de régimen? Mover conflictos de donde no habían? El ansia de las élites económicas para continuar con el pastel y el de las nuevas oligarquías en conquistarlo? Un modelo de estado nuevo, la reconversión económica para que pierdan los de siempre y ganen los que ya ganaban.
Resuenan tambores de guerra, de forma soterrada y poco vehemente. Pero se nos empieza a avisar, no sólo los elefantes que viven en los cuarteles de las españas, sino los tertulianos y oradores de los mass media, catalanes y españoles, que se atreven a decir sin pudor, por ejemplo, que: "Tenemos por delante un bienio excepcional, dramática, de resistencia casi bélica ... " (Joan B. Culla, 20-12-12, diario El País).
Diría que se está intentando armar dos sociedades que tienen un mismo enemigo común, el uno por ciento de la cleptocracia política y económica, los mismos que controlan los medios de comunicación y las fuerzas y policías armadas.
Afortunadamente, la realidad siempre es más variada y poliédrica que una simple opinión como ésta, que no hay dos sociedades, sinó que somos multitud (a más del 99%). Seguro que sabemos gestionar este cambio de ciclo y modelo sin hacer valer aquella máxima de Paul Valery:"La guerra es una masacre entre gentes que no se conocía para provecho de gentes que sí se conocía pero que no se masacre".
La cotidianidad, el entendimiento, el contacto directo y tener claro qué nos subyuga, nos facilitará que no se cumpla ese fenómeno que facilita la generación de la violencia y su manifestación, un hecho que la escritora croata Slavenka Drakulić dejó por escrito en su libro No matarían ni una mosca: "Cuando una persona se viene reducida a una abstracción, uno se libre de odiarla porque el obstáculo moral ya ha sido abolido".
No es tiempo de confundirse con las identidades, tan múltiples como válidas, sinó de saber dónde estamos social y económicamente. Tenerlo claro es poder defenderse de la inquina

divendres, 23 de novembre de 2012

La dignitat i la por


Estimades i estimats,

avui fa dinou dies que uns companys, treballadors de TELEFÒNICA, es troben en vaga de fam. Fa uns mesos la companyia va acomiadar a dos dels seus treballadors per trobar-se de baixa mèdica justificada. Ho va fer gràcies a la penúltima reforma laboral de l'estat, que va signar el PSOE i que permet acomiadar per causes objectives a treballadors que passin de la mitjana de dies de baixa de l'empresa. Acomiadar per estar malalt. Però és que, a més, un dels treballadors, en Marcos, ha guanyat els dos judicis contra la TELEFÒNICA. I el resultat ha sigut el mateix: acomiadat.

Podríem pensar que és poca cosa, dos treballadors acomiadats, amb la que està caient, a més indemnitzats...I resulta que per pensar així, per anar escoltant com plou a poc a poc, com ens anem mullant amb reformes i lleis sense aparent importància, resulta que així ens trobem els treballadors d'avui en dia, amb els pixats al ventre. Perquè ens pensàvem que plovia quan realment s'estaven pixant a sobre. Fantàstic.

Ahir, a l'acció contra les retallades a ensenyament que vam fer a Tarragona ( a sota està el vídeo), un membre de l'assemblea va dir que, si algun mestre tenia por de sortir a un vídeo on volem explicar les retallades que està patint l'ensenyament, es podia posar una caputxa o posar d'esquenes o fer alguna cosa per no distingir-los...

I és que així estem que, per denunciar la brutal pallissa que la classe treballadora està patint, amb la supressió de drets i serveis pagats per tothom, encara ens hem d'amagar no sigui que vinguin a per nosaltres! I diuen que estem a democràcia, mala democràcia deu ser quan t'has d'amagar per dir el que està passant.

La fotografia dels quatre companys que resten en vaga de fam ( desitjo una ràpida millora al companys que ho va deixar ahir per alt risc)  és un cop a la por. A cara descoberta, amb la mirada afilada per la gana i el pes dels dies, amb la ràbia dels que resisteixen a la ignomínia i ostracisme que TELEFÒNICA els vol mantenir, amb l'esperit dels que no es cansen de lluitar perquè es saben que no estan sols. Així imagino que s’han posat avui la samarreta de color groc que exigeix que s'aturi l'estafa a l'ensenyament públic.
 
Carlos, Marcos, Alberto i Laurentino
Sense corporativismes absurds, amb el gest del seu cos, amb la presència com a bandera ens estan fent entendre que això no és una lluita contra un acomiadament, sols. És una lluita que més val que comencem a col·lectivitzar i ampliar abans que ens ho acabin de prendre tot. Ja no val dir allò de avui han sigut, demà seran....no perquè, avui han sigut en Marcos i la Mari Cruz, però és que ahir i abans d'ahir van ser milers i milers de treballadores que van ser expulsats dels seus llocs de treball, o precaritzats. Milions de treballadors públics que hem perdut el 25% poder adquisitiu, centenars de milers de persones atrapades en les estafes bancàries.
 
Aquesta vaga de fam ens crida que no estem sols, que som milions i el món no és seu, com deia el Jose Agustín.
 
Moltes gràcies companys per recordar-nos-ho, moltes gràcies per posar-vos avui la samarreta llimona, la vida són colors i falta menys perquè tothom vegi que l'emperador va nu.

Una abraçada ben calorosa d'un que fa de mestre.


dilluns, 5 de novembre de 2012

Salve....


Estimades i estimats,


Passen els dies i augmenta el número de persones aturades al nostre país, bé, crec que ja és seu. Em aquest cas l’espasa de Damocles ha caigut just al meu costat, a la meva companya, la Maria. No recordava l’alta tecnificació que tenen les cartes d’acomiadament, crec que és cosa del temps. Fa més de 10 anys que vaig rebre la darrera i no recordava tantes dades ni justificacions legals.
El cas és que la Maria no es queda a l’atur perquè no tingui feina, de fet, encara estarà quinze dies més treballant perquè feina li sobra, projectes en tenen allà on fa feina. La cosa és que als que manen ara no els hi agrada ni la tasca ni el xiringuito on es fa aquesta tasca, una empresa que van obrir “l’antic govern”. Una empresa a desmuntar, tingui feina o no, tingui beneficis o no, el cas es cremar el que hagin fet “els altres”. I mentre seguim la resta mirant-nos el desmantellament sense saber ben bé que fer. Ara li ha tocat a la Maria, que ja té el cap i el cor ple de projectes, però en va ple el carrer. Els que hi treballem cada vegada més precaris, els que no hi treballen esperant i, de moment, els culpables miren i riuen d’amagat tot esperant que mai despertem d’aquest malson que és el seu somni.
La setmana vinent hi ha convocada una vaga general, de la que es parla ben poc. Una vaga convocada a nivell europeu i que és poca cosa, tenint en compte la singularitat, del singular. El que està passant es mereix molta més resposta i molt ens ensumem que això serà el pic de tot plegat ens uns mesos. Com a mínim convocat des de la barricada del oficialisme i de la planificació quinquennal. Una altra cosa és el dia que es comenci a desmarxar la cosa, a descontrolar. De moment la policia, que no és tonta, ja ha encarregat material antidisturbis a grans quantitats per l’any vinent...
No vénen temps difícils, ho són. Però en seran més difícils encara. Més val que ens anem entrenant i acostumant per entendre el que ha de passar.
Per endolcir tanta desgràcia aquesta cap de setmana ha passat tota una tribu per Tarragona que m’han acompanyat al llarg de 15 anys. No hi eren tots, sigui dit. Canosos alguns, en forma tots i totes, els caps de setmana com aquest no fan més que refermar-me en la necessitat de viure en xarxa, de compartir, d’escoltar i riure, d’aprendre i parlar, de mirar i abraçar. No és fàcil tot plegat, però en això estem, en provar-ho.
Fart de banderes i d’hipnotitzadors, espero que passin coses mentre intentem provocar-les. Concentracions, tancades, vagues....segur que en algun moment en creuem, d’anada o tornada.
Us deixo una cançó que l’Angel i el Jesús, part de la tribu que va baixar des de l’Hospitalet de Llobregat el cap de setmana, ens van regala al Paraules per la Pau.
Se hace de dia en la Vakeria......
 
 

dijous, 1 de novembre de 2012

El Lokal de Barcelona, són 25 anys....

Els 25 anys de El Lokal

El Lokal és un local situat al cor del Raval de Barcelona, d’ànima i praxis llibertària i esperit basat en el sentit comú i el suport mutu. Amb aquests trets identitaris és fàcil entendre perquè el Lokal ha sigut una cruïlla autònoma del moviment llibertari no dogmàtic de Barcelona i rodalies, l’ex-cinturó vermell de Barcelona...

L’Assemblea d’insubmisos de Bcn, a la que vaig participar al llarg de 10 anys, vam tenir el Lokal com a centre de reunió i permanència, mai millor dit, fins que ens vam dissoldre. Què vam fer plegats fundadors del CAMPI, restes del MOC i tot un consolat en rebel·lia de la revolució zapatista als pocs metres quadrats del carrer de La Cera? Aquesta circumstància  només s’entén des d’una forma de fer i estar que va més enllà del dogmatisme que ens acostuma a encorsetar als col·lectius que es tanquen per tal de protegir-se de possibles “infeccions” i perills ideològics i de pràctica.

Encara tenim pendent una assemblea entre aquells estranys, simpàtics i hiperactius cònsols zapatistes i els membres d’aquella heterogènia, i més estranya encara, assemblea antimilitarista que no es creia massa en ella mateixa i que acostumava a començar les seves assemblees amb la proposta d’autodisolució, i que podia acabar amb una proposta d’acció directa per pintar les àncores del govern naval de BCN, davant l’astorament militar. Una cita que quasi setmanalment ens fèiem al trobar-nos a la petita llibreria de El Lokal, pujant o baixant les diminutes escales del Kokal o a algun dels bars de la rodalia on continuaven les assemblees, de manera més informal, que ja era difícil. És una trobada que ja no es farà, cap dels dos col·lectius existeixen, es van autodissoldre fa un parell d’anys. No així les persones que participaven en elles.

El Lokal representa una part molt important de la Barcelona Rebel de final de segle XX i inici de segle XXI, és ben difícil aglutinar a un espai tant petit a gent tant diversa, és difícil trobar un espai on els neguits i necessitats puguin ser ben gestionades, sense protagonismes, des d’una ombra autoprotectora, amb la llum de l’esperança i el somriure irònic de la revolta intel·ligent. I sense esperar res a canvi...

És difícil d’entendre quan no s’han viscut directament certs moment històrics de la Karcelona postolímpica i del Millet, del cinema Princesa, les contracimeres, les trobades Intergalàctiques zapatistes i els seus caracols, la repressió policial i judicial, la por i l’alegria.  Saber que el Lokal continua obert, 25 anys després, és important per saber a qui pots trucar quan tens un  marró i necessites ajut sense dogma i sense haver de tenir un carnet d’afiliat. Segurament si truques és perquè has passat per allà i han conegut, participat i actuat amb la gent que li ha donat vida i que continua amb la praxis llibertària que al llarg de tot el segle XX ha il·lustrat els carrers de Barcelona. M’atreveixo a dir, amb somriure de revolta i certa ironia revolucionària,  que “no han fet més que continuar amb la tradició”.

Des de Tarragona alguns intentem, només intentem, seguir aquesta “tradició”...per molts anys companyes i companys!
 

Georg Trakl, al Dents i Ungles...

Estimades i estimats,
una entrega més del Dents i Ungles de la Maria Romano.

A més de dents, arbres, ombres, rates, malalts, corbs, vent i podridura. L'univers dens i al·lucinant de les fantasies de Georg Trakl. 


DIA DE DIFUNTS
Donetes i homenets, tristos companys, 
avui escampen flors blaves i roges
a les tombes, que omple una llum incerta.
Fan com pobres ninots davant la mort.

Oh, com semblen, aquí, angoixats i humils.
S'estan com ombres rere negres mates.
Sona al vent de tardor el plor dels no nats.
Hom veu també llums que es mouen errants.

Sospirs d'amants alenen entre branques
i allí es corromp la mare amb el seu fill.
Sembla irreal la ronda dels vivents 
i estranyament dispersa al vent vespral. 

Llur vida és tan confusa, amb mals tan foscos.
Déu, compadeix el turment de les dones,
i aquest lament de mort sense esperança.
Vaguen callats solitaris pels astres.


Textos: Obra poètica (Traducció de Feliu Formosa, 2012)

Música: Friedrich Cerha ("Und du...", "Verzeichnis - for 16 voices", "Neun Bagatellen"); Josep Vicent, Ars Ensemble, Joan Valent ("Pangaea", "La melodia cega"); Oomph! ("Augen auf!", "Labyrinth"); Wolfgang Rihm ("Dis-kontur", "Sub-Kontur", "Klangbeschreibung I-III: Klangbeschreibung II, for 4 women's voices, 5 brass instruments, and 6 percussion", "Deus Passus, "St. Luke Passion": Das ist mein Leib", "Tutuguri: IV.IV.Bild.Kreuze...das Hufeisen...[die sechs Manner ...der Siebte...]"); Faust ("Krautrock");  Die Firma ("Maschinenrepublik"); Schumann ("Kreisleriana, Opus 16"); Georg Friedrich Haas ("In Vain, for 24 Instruments - First Recording"); Ernst Reijseger ("Child's Footprint Duo", "Forgotten Dreams #4"); Ensemble Recherche, Salvatore Sciarrino ("In Nomine Nominis"); Radio-Sinfonie-Orchester Frankfurt - José Manuel Sánchez Verdú ("Ahmad-aswad (Para orquesta / 2000-01)").

divendres, 12 d’octubre de 2012

Dents i ungles, la veu feta poesia

la Maria a una botica a Marrakesh...
Fa  dos anys que Dents i ungles navega per les ones radiofòniques del Camp de Tarragona, en directe des de Reus, tots els dilluns de 20h a 21h, a 6punt Ràdio.

La Maria porta dos anys llegint poesia, dos anys preparant immensos programes que aquesta dona vesteix amb la seva preciosa veu i maquilla amb una acurada selecció musical. Tanta immensitat com humilitat. Així que, tot esperant que un dia obri a la llum el bloc que ja està vestit, a partir d'ara penjaré en aquest modest bloc els arxius que, metòdicament, penja i envia a tot aquell que li demana.
Gràcies Maria!




Emyli Dickison


Textos: Antologia de la poesia lírica nord-americana (Trad. d'Agustí Bartra); Poemas (Trad. de Margarita Ardanaz, 2000); Crónica de plata (poemas escogidos) (Trad. de Manuel Villar Raso, 2001)

Música: Agnès Vesterman, Bertrand Giraud - Kodály ("Épigrammes Printemps"); Tigran Hamasyan ("Shogher Jan (Dear Shogher)"); Adele ("Hometown Glory", "Lovesong"); Jorge Grundman ("Surviving a Son's Suicide I. Browsing His Childhood Photographs", "Surviving a Son's Suicide II. Remembering His Awkward Age");  Elena Kats-Cherning ("Calliope Dreaming"); Krystle Warren ("Sunday Confort"); Sandrine Piau - Le Premier Cri ("The First Cry"); Sandrine Piau - Vivaldi ("Nisi Dominus RV 608: 'Cum dederit'"); Paolo Fressu ("Fellini"); Rachel's ("Promenade"); Collapse Under The Empire ("Find A Place To Be Safe"); Jordi Rossinyol ("Solo sueño").
      
Una poeta per viatjar lluny sense sortir de l'habitació. Amb la col·laboració d'Isabel Pemjan.
Una abraçada,
María
La nau millor per a anar lluny
sempre serà un bon llibre.
No hi ha corser que corri més
que el de la poesia.

Adhuc els pobres poden fer
aquesta travessia
sense pagar res de pontatge.

Oh què barat resulta el carro
que duu una ànima humana!

              * * *
Tant com el cel la ment és ampla.
Posa'ls, si n'has dubtat, 
junts, i veuràs que un cap dins l'altra,
i encara tu al costat.

Més que la mar la ment és fonda.
Ajunta'ls, blau i blau:
s'absorbiran talment l'esponja
que dins el cubell cau.

La ment i Déu pesen igual.
Si alçar-los de debò 
tractes, sabràs que s'agermanen
com els mots i llur so. 

(Emily Dickinson, Trad. d'Agustí Bartra)

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Una persona qualsevol




Aviat farà 10 anys de l’assassinat de la Rachel Corrie a Rafah, a la franja de Gaza. I la justícia israelià ja ha emes una sentència sobre la denuncia que la família de l’activista de l’ISM (Moviment de Solidaritat Internacional) va interposar contra el ministeri de Defensa israelià.

Un bulldozer es dirigeix a un enderrocament de casa palestina
Un país tan democràtic com Israel havia d’assumir un judici on es poses en dubte la legalitat de la seva actuació, en aquest cas l’assassinat de la Rachel. Recordem que aquesta activista ianqui de 23 anys es trobava davant d’una casa que l’exèrcit israelià volia enderrocar legalment i que no va fer cas de la crida dels soldats a retirar-se de la zona. Ella, conscientment, va decidir trencar la legalitat i es va quedar dins del que l’exèrcit israelià denomina “zona militar tancada”.

La sentència del jutge Oded Gershon diu que va ser un “accident desafortunat” ja que el conductor de l’excavadora no va actuar de mala fe, donada la limitada visibilitat des de la cabina. Tant és que la Rachel portés una armilla fluorescent i un megàfon a la mà, ja sabem el sorollo que fan aquestes bèsties. Per acabar el jutge diu a la seva sentència que “ella no es va allunyar de l’àrea protegida com faria qualsevol persona”.

Un grup d'internacionals observem com enderroquen una casa palestina
No deixa paradoxal que sigui un país com Israel el que actuï d’aquesta manera. Si els conductors dels milers de trens, que van deportar jueus a camps de concentració nazis, haguessin decidit no seguir les ordres que, legalment, els seus superiors els hi donaven, podríem estar parlant d’una altra història. No ho vam fer, o no en queda constància que cap d’ells decidís desobeir unes ordres com aquelles.

Definitivament en Rachel Corrie, al igual que totes les persones que es juguen la vida per desobeir un ordre injust i ordres que van en contra de la dignitat humana i la justícia social, no és qualsevol persona. Són persones necessàries per trencar els sistemes polítics i econòmics hegemònics basats en la força militar i la violència econòmica, quasi sempre a favor d’una minoria. 

No penseu que l’estat d’Israel no va fer comissions d’investigació, ni que al judici va haver-hi vexacions de la legalitat. Tot va ser legal, tant que la mateixa mare de la Rachel va dir que “Des del primer moment vam tenir clar que aquí el sistema protegeix als soldats i els hi proporciona impunitat legal a expenses dels civils”. 

Així va quedar la casa palestina...
Fins i tot va haver una investigació interna de l’exèrcit israelià al mateix 2003 on es va determinar que les tropes no havien tingut cap responsabilitat en l’assassinat de la Rachel. Una “investigació complerta, creïble i transparent” que l’Ariel Sharon, primer ministre a l’època, va prometre al G.W. Bush, llavors president dels EEUU. Tot ben legal amb persones de paraula i bona fe com podeu veure.

Segurament s’entén millor el que va succeir davant d’aquella casa palestina després d’escoltar a un soldat israelià al judici, un encarregat de l’entrenament de les tropes que va dir que “ a una guerra no hi ha civils. Quan escrius un manual de procediments és per a la guerra”.

Comencem a entendre el planeta com un immens camp de batalla on  hi ha soldats armats i persones susceptibles de trencar la legalitat que ofega i vol empresonar.



Toni Álvarez 
Columna de la Bala perduda a la revista Catalunya del mes d'octubre del 2012