diumenge, 1 de desembre de 2013

No en el nostre nom.

Article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya del mes de gener i de la revista Paraules per la Pau del mes de desembre.

Ve de lluny l’idil·li que una part del nacionalisme català intenta mantenir amb el sionisme. Una postura acrítica, complaent i que es basa en l’holocaust com a justificació de tots els assassinats, ocupacions i vulneracions de les resolucions de les Nacions Unides que el govern Israelià ha fet i fa contra el poble palestí.

Ve a col·lació aquest article arrel de la darrera incursió del president de la Generalitat a Israel  i a Palestina, en aquest últim cas sense adonar-se degut a la pròpia matusseria diplomàtica. Acompanyat d’una munió d’empresaris i el seu conseller d’economia s’ha passejat per un país del que espera un reconeixement en el procés d'independència català. No en va l’efecte  mirall de gran part del catalanisme és fruit de l’intercanvi i les visites als Kibuttz israelians als anys 70 i 80 d’un gran número de joves militants polítics de l’època. Fascinats de com un estat naixia del no res i es vertebrava de forma vertiginosa, un bon número dels ideòlegs de Convergència i ERC  tenen com a base d’aquesta construcció nacional la del l’estat israelià.

Aquest “agermanament” provoca encara, i sembla ser que es consolida, tot un lobby d’opinió sionista que no li fa vergonya tapar i ometre les vergonyes i il·legalitats  de l’estat israelià respecte l’ocupació dels territoris palestins. I és important, en aquest sentit, diferenciar entre poble i govern, que els palestins tinguin governs corruptes, al igual que nosaltres o els israelians, no treu patiment a un poble que viu a la presó més gran del món. Un càstig provocat pel govern israelià, amb la complicitat dels governs occidentals que només s’atreveixen a emetre tèbies notes de premsa. Un govern democràtic, és clar, al igual que els palestins o nosaltres.

Un calfred recorre l’esquena de les persones que escoltem com, part del nacionalisme català, veu en Israel el referent de construcció identitària. Tenint en compte la visió social i econòmica israeliana (amb un 21 per cent de la població en situació de pobresa, el més alt dels 34 països del’OCDE), la militarització de la societat i les seves relacions internacionals, no resulta un mirall precisament esperonador. Ben al contrari l’estat israelià és deutor, als darrers 65 anys, d’infinitat de tropelies i infàmies emparat en l’execrable holocaust i defensat per les economies mundials que saben de la seva necessitat per fer continuar construint un món basat en una visió panòptica de la vida.


Com diuen els nostres amics i amigues  antimilitaristes israelians, no en el nostre nom.