dijous, 25 de setembre de 2014

Que la ceguesa no en malmeti el tacte


Estimades i estimats,
aquest és l'article d'opinió de la revista Paraules per la Pau del mes d'octubre i la Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT. 
Continua la preocupació a l’anomenat primer món, el virus de l’Ebola avança. Entre el drama personal dels malalts blancs i l’exhibició tècnica i de mitjans mèdics es concentra el minutatge informatiu d’aquests darrers mesos, compartits amb les escapçades dels pocs blancs desarmats que encara pul·lulen pels dominis dels antics socis musulmans de la casa blanca. 
De tant en tant es colen com un sospir les condicions de ¿vida? que la població d’aquestes zones ( l’Irak, el Kurdistan, Síria, Libèria, Sierra Leona...) pateixen. Centenars de milers de persones que formen part d’un decorat on les úniques víctimes semblen que siguin aquestes persones blanques que fèiem esment abans i que es porten el temps informatiu i de recursos mèdics en el cas de la infecció.
Fa uns dies van mostrar per la TV com un infectat d’Ebola, que s’havia fugat d’un centre ¿mèdic? de ¿confinament? a Liberia, era perseguit per una massa de civils i un equip d’uniformats amb bates, mascaretes i proteccions anti-Ebola.  Aquell minut i mig em va retrotreure a la novel·la d’en Saramago, l’assaig sobre la ceguesa, on una malaltia contagiosa feia estralls a una població mundial que no sap fer-hi front i no distingeix entre classes socials o  uniformes...Ah! I el com el Poder intenta protegir-se aïllant als infectats.
La genial al·legoria d’en Saramago ens explica com s’intenta contenir i amagar als malalts en un món cada vegada més arrasat i malmès. A l’editor de la notícia d’aquesta persecució se li va colar els crits d’una dona que denunciava que, a aquests malalts que fugien, no els hi donaven menjar ni beure...
Ens ho mirem llunyà, al primermundisme li preocupa no infectar-se o que no atemptin a casa seva, sense adonar-se que el procés de destrucció social continua implacable amb els empobrits del primer a l’últim món. La barbàrie alimentada pels interessos del capital, ja sigui feta per míssils Tomahawk, bombes casolanes o per dagues de Damasc, continua el seu avenç implacable d’aniquilació del 99% de la població que fa la tasca bruta entre ella. Una barbàrie que avança deixant sense recursos alimentaris, mèdics i de mera supervivència pel benefici econòmic d’una minoria que encara aconsegueix enganyar a gran part de la població. No cal viatjar a  l’Àfrica o a l’Orient mitjà per viure-ho, tampoc cal encendre la TV per veure-ho perquè no ens transmetran les desgràcies que succeeixen ben a prop de casa nostre. Desnonaments, retallades, malnutrició infantil, us sona? Ho coneixeu?
Els mateixos que s’amaguen darrere de grans discursos, perfectes eufemismes, delirants decorats i boniques i variades banderes ens volen convèncer que tot està sota control i que treballen pel nostre benestar. És qüestió de fe, per arrodonir la jugada, ens acabarà dient aquest 1%.
Us deixo amb l'Evaristo que, una vegada més, la clava. 

diumenge, 7 de setembre de 2014

Leño pa' siempre



Estimades i estimats, 

S’ha mort en Tony Urbano que és tant com dir que s’ha mort una part de Leño, tot i que sigui mentida. Tant l’un com l’altre continuaran formant part de l’imaginari i bagatge personal i emocional de tots aquells que els hem estimat i cantat. I punt.

Diverses han sigut les vegades que he pogut coincidir amb el Tony en concerts i festes i tot i no haver parlat mai amb ell sempre m’ha semblat el que tots els que han tractat amb ell deien: persona humil i bona gent com pocs. Tinc la sort de conèixer i estimar a alguns d’aquests que l’han tractat, humils i bona gent com ell, curiosament?, fet que em dona la confiança de no creure que el compliment forma part del ritus d’acomiadament d’en Tony. 

Perquè, a tot aquell que no ho sàpiga encara, en Tony era de Tarragona, com el Ramiro, el bateria de los Leño, majoria catalana en el millor grup de rock espanyol. Una lectura que fa 30 anys es van encarregar de menystenir: va guanyar la transversalitat del barri. I és que la vida a la Torreforta de Tarragona, l'Asunción de Jerez, Aluche de Madrid, el Viladecans de l'Adolfo i el Pirri o el meu Mariano samboià no era (ni és) molt diferent entre sí, malgrat els quilòmetres de distància. No és només, o tampoc al meu modest entendre, una qüestió de sentiment. Les limitacions econòmiques, de “pisos colmena” i de suburbis de capitals, afavorien el buscar-se la vida al carrer i observar les coses que passaven allà i de les que no podies fugir. Més aviat era qüestió d’anar-se preparant i espavilant-se, en tots els sentits. I Leño va saber posar la poesia i la música al màster de la vida que s’ofertava diàriament als carrers dels barris, contestatària i vital, emocional i ferma. Clar testimoni són les seves cançons i la gent que continuem cantant les seves cançons com si fossin noves, com un fil invisible que travessa bars, carrers i barris a la recerca de l’esperit del compartir, del gaudir de la senzillesa, de la humilitat i de la gent normal i corrent, sense aires de grandesa. 

En Tony i en Jose
Constata el meu estimat Jose Tabuyo a una intensa carta de record del seu amic Tony, que Leño va tenir al llarg dels anys suculentes ofertes per reunir-los i que sempre les van rebutjar, conseqüents amb la seva decisió de deixar la banda en el  millor moment. No era doncs una llegenda aquest comentari que corria pels bars o concerts d’en Rosendo, on es demanava el reagrupament de la banda, més de 20 anys després de la seva separació.

 Em reconec entusiasta d’aquesta fidelitat a les decisions preses, equivocades o no, portades amb naturalitat, acceptades i assumides perquè la vida només s’acaba quan morim, i encara així podrem dir Tony i Leño per sempre. Els seus amics, afortunadament comuns alguns, seguirem ballant, cantant i reconèixer-nos en aquestes cançons que han fet història perquè “tenemos una historia y algo que decir, que no se vende nada el rock and roll”.

Us deixo el concert de retrobament de Leño al 2010, l'únic concert que van fer després de dissoldre la banda i que va ser un agraïment a totes la gent que va participar al disc Bajo la corteza, un disc de versions de Leño. Una forma més de ser grans.

Una abraçada a tots els orfes,