diumenge, 27 de maig de 2012

El be de l'escola


Estimades i estimats,
Coneixeu alguna empresa que vulgui fer fora els encarregats de gestionar-la tot i tenir una valoració favorable per part dels seus clients i treballadors? Sabeu d'algun organisme que vulgui col·locar en el seu lloc una altra persona que diu, per activa i per passiva, que no en vol ser cap o director, que no i que no.
 Doncs jo sí, es diu Departament d'Ensenyament i el cas ha succeït a la delegació de Tarragona. Per més dades, a la meva escola. Quin curs ens estan donant!
 Un que pensava que els inspectors i responsables de la delegació estaven preocupats en ajudar a la millora de l'ensenyament públic... dic pensava perquè ja amb el numeret que ens van oferir, i vam patir, el mes de setembre, em va quedar prou clar que els seus interessos van per una altra banda.
El cas  és que feia mesos que les mostres de menyspreu vers l'equip directiu de l'escola anaven in crescendo, menyspreu personal i professional: males contestes, poca col·laboració a demandes d'ajut vers la complicada tasca de dirigir una escola...
Feia pudor i es preveia que la renovació de l'equip docent no seria ni fàcil ni automàtica i en aquest sentit, des de l'escola, ja s'havien enviat escrits a la directora dels Serveis Territorials per manifestar aquesta preocupació, a més de demanar la consolidació de la plantilla. I quan dic des de l'escola em refereixo des del consell escolar i l'AMPA. Sense resposta, val a dir, més enllà d’aquella de "quan s'hagi de dir d’alguna cosa es dirà".
 El fet és que ningú pensava que es diria o es faria saber tal com es va fer. Fa quinze dies, el senyor inspector es va adreçar a una companya mestra i li va fer saber que era la designada per ser la directora del centre el curs vinent. Curt i ras, i que no hi havia cap més opció que aquesta. La meva companya, esfereïda, m'ho va comunicar i així ho vam fer saber a la resta de l'equip docent, tasca que el senyor inspector no va fer tot i ser tres hores més a l'escola, tot i haver parlat (d'altres temes) amb la directora. Però no ho va fer aquell dia i no ho va fer la resta de dies següents, no va dir ni mu a l'equip directiu sobre tot el que estava succeint. Suposo que pel bé de l'escola.
Val a dir que vam quedar en estat de xoc, ja que no per anticipat fa menys mal aquesta bruta actitud. Però enguany a l'escola l'equip docent no es deixa ni doblegar ni trepitjar i teníem clar que calia defensar i mantenir el projecte que hem començat enguany i que tants bons resultats està donant a la canalla.
Així, vam començar una ronda de preguntes, requeriments, reunions i assessorament amb persones de tot l'arc parlamentari, legal, sindical i professional. La gran majoria ens deia que això que estava passant era una aberració, mancada de sentit, molt possiblement mogut per pressions polítiques. No passa desapercebut que som una escola que es defensa i que diu el que pensa, dins de la legitimitat i de les funcions que ens té encomanades la llei, només faltaria... I això no agrada. 
Què podien fer millor que esborrar aquesta resistència del mapa per la via ràpida. Traiem un equip directiu que està provisional, des de fa tres cursos, amb l'excusa que no tenen els requisits per ser equip (com els cursos anteriors) i hi col·loquem una persona que segur que accepta, i si no vol en primera instància, ja ho farà en segona o en tercera, que per això manem nosaltres.
Tot i les pressions exercides a la companya per agafar el càrrec, tot i la seva continuada negativa, tot i el menyspreu  constant cap a l'equip directiu... malgrat tot això i més, la comunitat educativa de la Joncosa del Montmell s'ha mantingut forta i unida, resistint les pressions de la delegació d'ensenyament. No els agradem, ho sabem, però no ho fem per fotre sinó per fer valer allò que el mateix currículum i la mateixa Llei d'educació ens diu que hem de fer: conscienciar i ajudar a fer ciutadans crítics per canviar el món, quin millor exemple que fer-ho. Potser el problema és el concepte de ciutadà crític que tenen...
Aquestes dues setmanes han sigut molt dures a l'escola, però al final les rondes de converses amb tanta i tanta gent, a qui hem demanat suport i consell, ha donat el fruit, de forma inesperada i satisfactòria: 
10 estratègies de manipulació segons en Chomsky, no s'han deixat cap.
Hem aconseguit aturar el desmantellament de l'equip directiu de la nostra escola al Montmell.

El cas és que dijous es van presentar a l'escola, i sense previ avís, la directora del SSTT, el seu segon  i dos inspectors de la zona. Tots ells de "visita casual" per la zona, suposem que duen una carpeta amb informes nostres cada vegada que surten de la delegació. Van estar una hora dient (res per escrit) les coses mal fetes a l'equip directiu, fent una posada en escena pròpia de pel·lícula txecoslovaca d'abans de la caiguda del mur, per arribar a la conclusió que "pitjor el remei que la malaltia"  i que tot seguia igual...

I van marxar tant panxos, convençuts d'haver fet la seva feina. L'emperador sempre es pensa que va vestit. I no pensa que està a una escola...

Tenim sospites sobre què ha fet aturar aquesta barrabassada. Jo vull pensar que ha estat més fruit de la pressió feta per totes bandes, per tots costats... de veure a l’horitzó, per part d'algú aliè a qui estava planificant i a punt d'executar l'ordre,  la realitat de mobilitzacions per part de tota la comunitat educativa de l'escola, que no pas la xerrada d'algun company de partit que, enmig d'un cafè, ha fet caure del guindo a la directora del SSTT. Tot i que ja sabem com prenen el cafè alguns polítics.

El cert és que aquest fet ens dóna aire i alegria, podrem tenir un final de curs acord amb la feina feta tot l'any, tot i que ens queden dos fronts: la construcció d'una escola digna per a la canalla del Montmell i l'estabilitat de l'equip docent.

És molt difícil condensar en poques paraules el neguit i la impotència que hem patit aquests dies a l’escola. Es dur pensar en les pressions exercides sobre algunes companyes per tal de posar en entredit la tasca educativa del centre. Em fa fàstic pensar en els que han fet aquesta tasca, sí. Sé que hi ha inspectors que tenen la seva feina i tasca educativa per sobre d’encàrrecs fora de llei i bruts, els trobo a faltar. També sé que la política i l’educació no poden anar agafades de la mà perquè tenen interessos divergents, una és pura conveniència, l’altre és compromís.

No guanyarem sempre, però aquest curs ha sigut un exemple de defensar un projecte educatiu que porta molta feina i del que ens sentim molt orgullosos. Que no dubtin què tornarem a defensar-lo si cal.
Per últim, moltes gràcies a totes les persones que heu donat suport, que heu estat pendents del procés, que us heu ofert a venir i a estar-hi, a compartir, a estar presents. A les que ens heu aconsellat, a totes vosaltres que  ens heu recordat que no estem sols, que som milions i el planeta no és seu. Juntes podem!
Per cert, al títol d'aquest post hi ha un be sense accent, molt diferent del significat de bé. Un accent diacrític que li podeu adjudicar, el significat, a qui creieu més convenient. Jo li dono a aquells que deien fer aquesta tèrbola maniobra pel bé de l'escola....

Us deixo un vídeo que vam fer a l'escola a finals de primer trimestre, però que té plena vigència.
Molta salut i sort!


dimarts, 8 de maig de 2012

Velcro i desobediència

Article publicat a la revista Catalunya i al Paraules per la pau, ambdós del mes de maig.


Velcro i desobediència

Davant la darrera ofensiva repressiva del govern parafeixista de CyU he pres la determinació de comprar-me unes sabates amb velcro. Sí, vull manifestar que estic preparat perquè en qualsevol moment, els esbirros del mamporrero Puig, vinguin a casa a buscar-me, que m’esperin a la portalada, que vinguin a la meva feina, que m’esperin a la carretera...en fi, de qualsevol de les diverses formes que ho han fet al llarg d’aquest darrer mes a la recerca de persones a les que incriminar els perillosos delictes d’ interrompre la circulació de la via pública (al dia de la vaga general) i de diferents disturbis sense absolutament cap prova de cap tipus.
És l’estil mamporrero dels sicaris del “govern dels millors”, impunitat per estomacar, reprimir i generar por i inseguretat. Els hi molestem, està clar, més del que ens pensem. I ens volen quietes, qui es mogui surt a la foto i la pengen a la web del departament del postmodern Goobbels Puig. D’aquí a la comissaria o la presó hi ha un pas, un pas alimentat pels mitjans de comunicació, pels polítics que busquen desacreditar la lluita dels “muchos”. Ells són pocs, recordem-ho constantment.
Sí, tenen armes, lleis injustes que amplien al seu gust i necessitat, mitjans per difondre i ampliar les mentides que el conseller goobbelinià crea. Val, d’acord, Però som molts més, tenim raó, no volem patir les seves retallades i no ens aturarem. Cal afinar l’estratègia, de fet només cal rescatar-la de la nostra història: desobediència civil. Tot i que fa pocs dies, un cap policial del mamporrero Puig va reconèixer públicament que, si Gandhi hagués estat a la plaça Catalunya el passat maig, hauria acabat apallissat i detingut. El mateix amb Luther King...
No hi ha tantes presons per tancar-nos a totes les persones que estem disposades a dir prou, a rebel·lar-nos contra el desmantellament de la sanitat, l’educació i els serveis bàsics públics, contra aquesta estafa que li diuen crisi. No. Puig, sicaris, esbirros, us espero. Ho deia al segle XIX, Henry David Thoreau: "Sota un govern que empresona injustament , el lloc adequat per a una persona justa és la presó”.
Sí, m’he comprat unes sabates de velcro, el xandall el tinc a punt, no em feu por. No perdrem temps en desfer-me els cordills de les sabates si em fiqueu a les vostres gàbies, no em feu por. No estem soles, som els “muchos”, recordeu miserables, vosaltres feu les lleis, nosaltres posem el cos i les idees, agafeu bé els nostres noms i adreces. Mireu-nos bé a la cara, no ens deixarem atemorir per la vostra miserable de servir i llepar la mà que us penseu que us dona de menjar. No us equivoqueu, hi haurà un dia que, els que us paguem la nòmina, decidirem sobre el vostre destí. Mentre seguirem desobeint, faltava més, a la injustícia. 
Toni Àlvarez

diumenge, 6 de maig de 2012

39 i cuento

Estimades i estimats,

Els que ens veiem cada dia i los que nos vemos de higos a brevas, de les que estem al corrent de les nostres vides i les que ens agradaria saber més de nosaltres. Todas y todos, vosotras y vosotros. Nosaltres. Gràcies!

En una estona el calendari marcarà que en tinc 39 anys, pero sabemos que es mentira porque lo que celebraremos, desde la distancia i sense olvido, és el temps que compartim, en passat, pressent i futur. Demasiadas cosas como para contenerlas en dos dígits i un quasi. Estic molt content d'on sóc, tot i trobar a faltar a molta gent, algunes irrecuperables, la gran majoria a un toc de telèfon o mail.

Agrair-te el teu temps i dedicació, haya sido una setmana o toda una vida, al contenidor dels meus 39  tens un espai.

Hoy es primer domingo de mes, el moment en que uns majaras montem un show per cridar que els exèrcits són necessàriament prescindibles, coincidència que hago coincidir para celebrar mis 39 años con una meada que estaba escondida, como un cuento, y que hoy recupero.


la garrafa amb el pipi de la gent, al fons el ple municipal
Va ser al desembre del 2004, portaven a desballestar el portavions ianqui JFK i els majaras del diumenge vam decidir passar, els dies que estuviese en Tarragona el portaaviones, al balcón del ayuntamiento. Les cròniques oficials i la premsa diuen que van ser 3 joves que no érem de la ciutat, però la veritat, la de la bona, va ser que allà hi érem els milers de persones que vivim a Tarragona i no volem vaixells de guerra al port de Tarragona, ni enlloc. Nunca tanta gente se había metido en un balcón tan pequeñito....hasta ese dia.

Pero esa gente tenia que mear i l'alcalde del moment ho va entendre a la primera: que no vagin a pixar! i els milers de persones van haver de fer cua davant d'una garrafa de 8 litros, a més de fer punteria per no pixar fora de test!

Una vez llena la garrafa se decidió llevarle al señor alcalde el meado, para que gestionase el mismo los residuos, ya que parecía que ese era su interés. Nada més lluny de la realitat, va girar el cap i, tot i la insistencia del portapipi, hizo caso omiso....

no cabiamos todos en la foto...
No és només un conte, tot i que ho podria ser, perquè va passar. Però el més interessant de la història és recordar com aquells dies, malgrat la pluja, les ganes de l'equip de govern i les diferents policies de fer-nos fora no ho van fer. No van poder perquè érem muchos, sí, muchos más que ellos. I teniem la raó, tot i no tenir la llei del nostre costat. I ho van intentar, però no ens vam amagar, ben al contrari, vam ensenyar les nostres cares: la teva, la meva, la del Xavi, la del Marc, la de centenars i milers de persones que "obliden" comptar quan sortim de mani, o els espetem els nostres pensaments a la cara.

Diuen que érem tres i tothom sap que és mentida, que érem molts i el món no és seu. No olvidemos, podem.
Recordo, 39 años, 7 de maig. Gràcies!




divendres, 4 de maig de 2012

Tiempos modernos

Estimades i estimats,

Fa temps que la tecnologia ocupa les nostres vides, les formes de fer, de comunicar-nos i expressar-nos. Amb les seves parts bones i profitoses i les que ens treuen llibertat i configuren més control, entre d'altre aspectes a xerrar. No és l'objectiu del tema d'avui.

Dos anècdotes tecnològiques m'ha fet pensar sobre l'analfabetisme social que està produint la tecnologia i de com el poder econòmic s'aprofita d'aquest buit. M'explico.

Feia cua, que  ja és fer, a una de les màquines escurabutxaques que els ajuntaments d'arreu tenen esteses pel territori, altrament dites parquímetres. Unes màquines que no donen premis i que no tornen canvi. El cas és que estava jo distret mentre dues dones miraven la màquina i parlaven entre elles, a la vegada que l'home que viu al costat de la màquina cridava contra l'amo de la zona blava i oferia el pàrquing de casa seva per aparcar els cotxes. Bé, el solar és de l’església però ell deia que tenia la clau del candau. 

En tot cas. Com que la conversa s'allargava i m'estava pixant vaig parar l'orella i vaig descobrir que les dones s'havien conegut allà mateix, que una d'elles havia demanat ajuda a l'altra per anular la multa que, un senyor que treballa per a la màquina havia imposat, i que estaven fent el tràmit juntes, basant-se presumptament en el croquis que la màquina escurabutxaques té impresa al seu frontal. 

A mi, que he pagat algunes d'aquestes multes, em va semblar estrany el procediment que estaven utilitzant: ficar diners dins d'un sobre i tirar aquest sobre a la bústia de plàstic que viu amb la màquina i el senyor que viu al costat. Jo, que dubto sobre quasi tot, vaig pensar que potser era possible fer-ho així i, mentre m'adonava que allò era una bogeria, la dona que sabia com malmetre diners dels demés, anava carrer avall contenta i feliç de ser una bona ciutadana. A mi em va tocar el paper de posar en dubte el procediment a la dona multada i aconsellar que anés a explicar la història als senyors que treballen per aquestes màquines. I que tingués sort. Si sabem manipular, sense cursos previs, mercaderies perilloses per omplir el dipòsit del nostre cotxe, com no hem de saber anular una simple multa d'una màquina escurabutxaca?, ningú ho posa en dubte quan s'ofereix per ajudar.

L'altra m'ha passat avui i, ara que penso, també estava el cotxe pel mig. L'he portat a canviar d’òrgans i sang a un psudotaller-supermercat que hi ha al centre comercial de les Gavarres, per les preses, per no haver de demanar hora i per aprofitar i fer alguna compra pendent mentre. La vida moderna es lo que tiene. M'han ofert un "forfait" que em feia tot el que necessitava el vehicle i per uns "eurillos" més feien una supervisió de tot el vehicle. Vinga doncs, d’aquí a dos hores vinc.

Trono a recollir el cotxe i el caixer del super em diu que els mecànics informen al seu informe tècnic del "forfait" que he de canviar les quatre rodes perquè no es troben en "bon estat" i  jo que, mai he tingut les sabates d'un cotxe meu tan ben calçades, li poso cara de "vols dir?". Ell insisteix que el problema és la cara interna del dibuix de les rodes, que es deformen. Jo deixo d'insistir i li dono la raó com als bojos, ell guanya i em fa, in situ, un pressupost per canviar les quatre rodes, amb quatre possibilitats, de 600 a 300 euros. Mentre ell fa el pressupost, que jo espero per pura cortesia cartesiana, miro l'informe "forfait" i recordo que tinc la llum davantera de la dreta fosa i la llum de fre de darrera de la dreta en igual estat. I no m'han dit res d'això, i merda, no els hi he dit perquè la canviïn abans!. Vaig a l'apartat de llums de l'informe....
Buen estado
Buen estado

Flipo, i li comento al caixer del super, escolta que....Ui, espera un moment que parlo amb el mecànic. Torna als tres minuts, és que el mecànic connecta la màquina al cotxe i li ha sortit això, que no ho ha mirat perquè la màquina li ha dit que ja estava be, i que igualment la mà d'obra no entra si la volgués canviar. I adios muy buenas.

Marxo convençut que cada vegada som més imbècils i que, ens pensem, que tothom ho és. Tothom fem el nostre paripé, jo espero que al super de recanvis em vulguin intentar col·locar quatre rodes per la jeta, que escurrin la seva responsabilitat en una màquina i més encara, ja no em sorprenc que la gent s'estimi més quedar com imbècil que com a responsable. Perquè així és com ha quedat l'exmecànic.
Són Tiempos Modernos, i no ens hem assabentat...

salut.