diumenge, 31 de gener de 2016

Trident Juncture 2015

Estimades i estimats,

aquest és l'article del Paraules per la pau del mes de novembre...

Les Trident  Juncture…

Les Trident Juncture no són una nova marca de xicles, malauradament. Darrera d’aquest nom estrany, i amb un punt de rima comercial, s’amaguen “les majors maniobres militars des de la fi de la guerra freda” segons ha manifestat el Ministeri de la Guerra espanyol. I és que al llarg d’aquest mes d’octubre i novembre vint mil soldats es desplegaran en vuit punts de l’estat espanyol entre bases aèries i navals de Saragossa, Albacete, Cadis, Mallorca, Almeria i Torrejon. Unes maniobres que, en total, mouran trenta-sis mil soldats entre Portugal, Itàlia i Espanya.

Com us podeu imaginar, tanta soldadesca no farà dinàmiques de jocs, ni rol-plays cooperatius. Aquesta gent ha quedat per quadrar equips, sistemes i protocols de mort i destrucció. Soldats i comandament de trenta estats han quedat al sud d’Europa per posar a prova el que ha pensat una colla de malparits sobre un plànols i simuladors. 

Diuen els entesos que aquestes maniobres han de servir per donar un avís als russos, però  sobretot als xinesos que estan a punt de quedar-se l’Àfrica i tota la matèria primera que, el continent més empobrit del món, dóna. Vist així aquesta trobada sembla una trobada de “mamporreros” que es divideixen el barri per traficar i extorsionar de forma ordenada. Amb el reclam del terrorisme internacional, ara interpretat  per l’Estat Islàmic, versió millorada de Al-Quaeda, es tracta de competir en l’expoli dels països empobrits (a l’Àfrica principalment), assentar-se en l’Europa de l’est (Ucraïna és l’exponent) i ajudar als socis en massacrar pobles molestos com el Kurdistan.

El preu econòmic d’aquestes maniobres sembla ser que pujarà a 5.860.787 d’euros que pagarem entre els contribuents d’aquests 30 països, tot i que la factura pujarà molt més com passa a tots els pressupostos militars que es fan arreu, on el cost final no té a veure amb el pressupostat. Per no escandalitzar gaire a la població benpensant.

Em resulta estrany i significatiu que aquest desplegament de medis no hagi tingut més ressò  per part de la premsa espanyola que, lluny de donar-li protagonisme, està passant molt desapercebut. Si fem una recerca a la xarxa a penes trobem tres o quatre ressenyes de diaris estatals. Tampoc hi ha hagut gaire ressò a les ràdios i televisions. I em resulta curiós perquè no podem dir que als mitjans de comunicació no els hi agradi tota la parafernàlia militar, ja sigui en format desfilada o en pel·lícula…

Tampoc crec que les grans corporacions mediàtiques pensin que unes maniobres militars com aquestes no puguin interessar al gran públic, àvid d’accions militars segons podem concloure vist l’èxit de públic que tenen les exhibicions aèries o les recreacions de les legions romanes, per citar dos exemples aparentment antagònics en el temps i la forma.



Potser és que als militars no els hi agrada mostrar la seva realitat i s’estimen més que els mostrin repartint abraçades i xicles entre la població autòctona d’algun país espoliat  d’aquest miserable món.

Endarreriments....

Estimades i estimats,

a falta de fills que em sacsegin i em facin veure com passa el temps tinc aquest bloc. La darrera entrada data de l'octubre!
I serà que no han passat coses en aquests tres mesos, oi?
No res, em poso a esmenar dins de les meves possibilitats. Per això publico els darrers articles que he fet per la revista mensual  Paraules per la pau...
Aquest primer article, que és del mes d'octubre de 2015, està plenament (i malauradament) d'actualitat.

Refugiats
Ara que s' han colat uns milers de refugiats al menjador de casa nostra és un bon  moment per parlar de xifres, de refugiats i de guerres.

Les dramàtiques imatges que aquest final d’estiu ens han escopit els mitjans de comunicació han colpejat la consciencia de la vella Europa, receptora d’aquesta penúltima fugida de famílies de les guerres, no declarades o econòmiques, tants és, perquè ara les guerres ni s’anuncien, ni es declaren, ni s’aturen. Són les guerres postmodernes on tampoc queda molt clar qui són els “bons”, els “dolents”, quins bàndols hi ha. Els que feia uns anys eren bons governants segons l’ordre mundial es poden tornar l’enemic a cop de titular de noticiari, que li preguntin als antics amics del Gadafi.

Uns quants milers de refugiats entrant pel sud l’Europa han fet miques el somni europeu de les no fronteres, l’espai Schengen és una fal·làcia que canvia segons necessitats, ara obrim, ara tanquem, ara deixem passar aquests, ara no. Sense consens, clar.

Mentre els polítics de la Unió Europea es barallen per la distribució de 120000 refugiats, l’ACNUR treu l’informe 2015 on anuncia que aquest any hi ha 59’5 milions de desplaçats forçosos al món. Sí, heu llegit bé: 59’5 milions de desplaçats al món al 2015, 8’3 milions més que el 2014, el número més alt des de la segona guerra mundial. D’aquests 19’5 milions eren reconeguts com a refugiats per l’ACNUR i la URNWA a altres països.

Més de tres milions d’aquest refugiats són sirians, la gran majoria, com us podeu imaginar, no es plantegen entrar a la Gran Europa. La majoria es queden al Líban, a Jordania o a Turquia, quasi tres milions de persones. I aquí estem a Europa, discutint el destí de 120 mil refugiats, mirant que no es trenqui la vella Europa per les crisis migratòries, fent que no va amb els governants europeus tot això. 
Després d’escurar Àfrica amb el colonialisme i el seu post, d’ocupar militarment i destarotar països com l’Afganistan i l’Irak, a la recerca del propi interès, de promoure la inestabilitat política como a Líbia i Síria. Després de fer tot els negocis armamentistes possibles amb unes faccions i altres, de controlar els tempos de destrucció al mig orient.

Ara la vella Europa tremola quan les grans agències d’informació decideixen retransmetre en directe i en prime time el drama que pateixen milers de persones: dones, homes i nens que fugen de la guerra i la misèria, expulsats pels tèrbols negocis dels seus governants i els còmplices que alimenten els seus interessos. Oblidats als seus camps de refugiats hi ha els altres milions que esperen altres oportunitats o simplement deixen passar el temps, com porten fent molts d’ells anys i panys. Passarà aquesta crisi estival i ressorgirà (informativament parlant) un dia o un altre les tragèdies que hi ha instal·lada a Ceuta, Melilla, Lampedusa o a qualsevol dels altres murs-fronteres hi ha al món... i ens tornarem a solidaritzar, manifestar i denunciar. No fer-ho seria de persones indignes, però pensem que anem fent la resta de l’any, fora del focus mediàtic, amb coneixement de causa perquè no podem dir que ens agafi de nou, oi?


Seguim.