dimecres, 29 de setembre de 2010

Vagues?

Avui ha sigut vaga general a l'estat. Alguns ho podrieu dubtar. Sortir al carrer i veure com, a Tarragona, la majoria de comerç estaven oberts, l'ambient respirava tranquil·litat, tret de quan d'onze a una del migdia a la rambla ens hi hem passejat i del matí quan s'ha fet els piquets informatius als polígons. També han tancat un parell de supermercats (eroski i caprabo) no se si tot el dia. 
El cas és que, a les  cinc del matí d'avui,  hem començat a donar tombs per Tarragona per detectar i pal·liar els efectes dels piquets de la por, empresaris sense escrúpols que coaccionen  a  treballadors, estrangers la majoria, que no tenien molt a dir sobre la llibertat d'anar a a treballar. Aquesta perifrasis verbal que tant hem escolat aquests dies: la llibertat d'anar a treballar. La llibertat dels milions d'aturats, la dels treballadors sense contracte, la de treballadors de petites empreses que donen gràcies a poder tenir un sou encara.
I que això ho digui el merdós del cap de la patronal espanyola, el delinqüent Diaz Ferran, mira, entra dins de la normalitat de les coses. Ara bé, que això sigui el comentari comú i manit de moltes de les persones que treballem ( o no) em fe qüestionar-me varies coses.
La primera és que no ens adonem d'on ens venen les òsties, vull pensar això abans de pensar que ho veiem però passem de moure el cul. I ja sé que m'enganyo. Malament anem si perdem la força en buscar excuses, estúpides unes i raonables les altres.
La segona és la enorme desconfiança en el moviment sindical, molts anys de "apaños" i pactes que han vetllat pel benefici de l'empresa, massa gent que s'ha sentit desplaçada, apartada. Però ens hauríem de preguntar: això és l'excusa per defugir de la reacció vers quelcom injust? no podem fer res igualment? Cert que la vaga arriba molt tard i interessada, però no ho podem aprofitar per agafar impuls vers altres formes de fer les coses?
Ben al contrari em sembla que continuem picant pedra, fent les coses a impulsos. Avui érem molt forts, demà, quan estiguem cadascú a la nostra feina (el que tingui, es clar) haurem d'escoltar el comentari d'inutilitat, d'haver perjudicat, de ja veurem que passa amb el proper contracte. Aquests son els piquets dels 365 dies a l'any que, les persones que critiquen el piquet puntual d'avui, no tenen en consideració, no volen veure, tot i que el pateixin, tot i que el tinguin a sobre de les seves espatlles quotidianament.
La patronal te clar el seu discurs, els seus objectius, el que volen guanyar. Per això utilitzen tots els mitjans disponibles i que tenen a la mà, alguns d'aquests amb mètodes coercitius, cada vegada més legals, gràcies a reformes laborals que els governs de torn elaboren. Nosaltres hem pintat alguna paret, hem posat moltes enganxines, hem  baixat alguna persiana (que ha durat 15 minuts baixada), però nosaltres som els violents. Fem el que fem.
Seguim vagant...

diumenge, 26 de setembre de 2010

Conseqüències...


De que depenen les conseqüències dels actes o accions que realitzem les persones? de la naturalesa dels actes en si mateix o de qui els fa? De la gravetat dels fets o de qui els realitza? De la persistència de les accions o de qui les realitza?

Parlant en clar i concretant en l’estat espanyol i el seu codi penal, les accions punibles al nostre estat no tenen les mateixes conseqüències. I no només depenen de a quina comunitat o ciutat es faci aquests actes, sobretot depenen de qui els realitzi. A la mateixa ciutat, el mateix acte pot tenir unes conseqüències totalment diferents depenent de qui el faci.

Conegut és el cas que s’explica per parlar de les desigualtats socials, ja pot un empresari robar a mans plenes, amb llum i taquígrafs, que segur que no trepitja una presó. Ja sabeu de quin tipus de persones estan plenes les presons: gent que no ha tingut moltes oportunitats a la vida, maltractats socials, malalts mentals no diagnosticats…És difícil que veiem a un lladre com el president de la CEOE, posem per exemple, condemnat i amb judicis pendents, que entri a presó.

Territorialment parlant és històric el cas de la insubmissió, quan als anys noranta era molt comú que a Pamplona, per exemple, els judicis a insubmisos duressin dos minuts i tots acabessin amb la mateixa sentencia: dos anys, quatre mesos i un dia de presó. Això mentre a Catalunya, per exemple, la majoria de jutges buscaven les excuses més inversemblants per, tot i condemnar a penes de presó, no ficar en aquesta als insubmisos, excepte fastigoses excepcions.

Aquest mes ens trobem amb una d’aquestes divergències de conseqüències davant el mateix fet i a la mateixa ciutat. I es que jo sóc una de les vuit persones de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau que serem jutjats per pintar el terra i reclamar per l’objecció fiscal, unes pintades efímeres, una idea que fa prop de 30 anys que es ve realitzant. A l’altre pol tenim a la campanya que l’ajuntament de Tarragona va realitzar l’any passat, Tarracajorrani era el seu nom. Una campanya que va consistir en pintar (embrutar?) centenars de passos de vianants i carrers de molts indrets de la ciutat, posar cartells a multitud de fanals de forma molt precària i lones de plàstic a la majoria de seients de la Rambla Nova. Una campanya efímera, una despesa gran, una idea que no es recorda.

Uns assumirem les conseqüències de la nostra acció, dos petites pintades demanant la fi de la bogeria militar i la seva despesa, uns altres es van gastar els diner públic en pintar i embrutar carrers de la ciutat de forma massiva, demanant quelcom que ningú recorda molt bé. Com homenatge a en Labordeta, a la mierda!


Aquí teniu una dels centenars de pintades que va fer l'ajuntament de Tarragona l'any passat




Aquesta és una de les dos pintades que vam fer nosaltres..

dimarts, 14 de setembre de 2010

Memòria invisible

Cada mes enganxaré la columna que publiquem a la revista de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau (que podeu trobar a la columna de la dreta) i que s'anomena Memòria invisible.
Aquí teniu la corresponent al mes de setembre. Ànims!

Aquell meravellós 2005

Abans de l’estiu, una il•lustre regidora socialista es va adreçar a persones de la Coordinadora a peu de carrer i, de manera informal, ens va preguntar sobre la nostra intervenció el dia internacional de la pau que es celebra aquest mes de setembre. I ja ens veus, dubtant uns minuts sobre la conveniència de participar en una nova mostra d’Exhibició Pseudodemocràcia Instantània (EPI) que les institucions acostumen a fer, és a dir: mirar el calendari i veure què toca avui, la pau? pos vinga, xiringuito i a parlar de pau.
A tall d’exemple, podríem dir que una EPI ja caducada és la que el nostre Josep Maria ens mostra al seu bloc (http://aixihopenso.blogspot.com) amb motiu del 65è aniversari de Nagasaki i Hiroshima i la participació de l’ajuntament a un grup mundial d’ajuntaments per la pau (Majors for Peace), un ens que el govern municipal anterior va utilitzar per donar-se uns banys de gloria i demagògia, un vernís de solidaritat que mai va malament. I és que l’any 2005, quan es va concretar aquesta adhesió aprovada pel consell plenari de l’ajuntament, el militarista confés d’en Nadal va enviar a en Mallol a pregonar les bonances de Tarragona arreu del món. Esforços tan intensos com l’assistència d’en Mallol i en Poblet aquell any a una conferència a Nova York per a la no proliferació d’armes nuclears al món. En Mallol també va assistir a l’agost del 2005, juntament amb el regidor Esteve Ortiz, a Hiroshima, a la commemoració del 60è aniversari del bombardeig nuclear. Com a colofó d’aquell gloriós any antinuclear convergent, en Josep Poblet, alcalde de Vilaseca, va pronunciar un discurs sobre el perill de les armes nuclears a la seu de les Nacions Unides, mentre el seu partit a Tarragona obria el port de bat en bat perquè arsenal nuclear ianqui atraqués al seu moll. Tot molt coherent. Tota una EPI, consistent a aprofitar esdeveniments que els hi suen, i perdoneu l’expressió, en benefici dels seus egos, dels seus partits, de les seves biografies.
aqui teniu a dos lluitadors per la pau....
La foto que acompanya aquest text és il•lustrativa d’una bona EPI: els dos regidors a Hiroshima, el boig any 2005, posant una espelma que commemora el bombardeig nuclear, amb cara circumspecta. Una llàstima que les EPI durin el temps que desapareix el fotògraf o el punt d’interès informatiu. A aquests dos, al igual que a quasi ningú del consell plenari que va aprovar entrar a la xarxa de Majors for Peace (amb l’honrosa excepció d’IC-V), no els hem vist mai a la commemoració que a Tarragona fem del maleït aniversari, el cas és que després venen i ens pregunten què farem el dia internacional de la pau, dia perfecte per fer una nova Exhibició Pseudodemocràtica Instantània.
A Tarragona mai hem vist els de la foto de dalt posar espelmes per Hiroshima...

divendres, 10 de setembre de 2010

Voleu dir?

Divendres en Montilla va fer el solemne discurs del 11 de setembre. La noticia, suposo, és que jo l'he escoltat, ja veus, anava caminant i em va fer mandra treure la ràdio.

He de dir que no vaig entendre res, sort que després han explicat el que volia dir, diguem-ne que l'han descodificat, bé, cadascú segons pensava el que analitzava, es clar. Així he descobert que no sóc tant burru com durant 11 minuts he pensat, mentre pensava les frases que em deixaven "bocaparat" que en diria el "molt honorable".

Resulta que els treballadors hem de ser "positius" i hem de tenir ànim optimista per encara quan venen mal donades, com és el cas. Claro, com és possible que, després d'escoltar 458 programes del Ofici de viure de Catalunya Ràdio, no ho hagi pensat. No sé si els pobres de solemnitat, que no saben que soparan demà, ni que serà del seu futur més imminent, escolten aquest programa i estan amb aquest ànim per aixecar la nostra nació: Catalunya.

Un país on no hi ha rics ni pobres, on tothom és igual i te els mateixos drets i deures, els que especulen i s'enriqueixen amb l'esforç dels demès i els que poc a perdre tenen, per no tenir quasi res. Això és el que ens volen fer creure els ideòlegs dels discursos patriotes, fer-nos veure que el futur és un territori que ja et dona un estatus pel fet de viure-hi, vinguis d'on vinguis, tinguis el que tinguis.

M'ha invadit la tristor (millor dit, s'ha confirmat) veure que, el que havien entès els que expliquen el que ha dit l'honorable, tampoc trobaven estrany el fet que en aquest país no hi hagin ni rics ni pobres, ni aprofitats, ni ultratjats. Vaja, que viuen en un altre món que no és aquest, que els preocupen altres coses, que parlen un altre idioma al que es parla al carrer. NI català, ni castellà...ni anglès, ni francès. El pitjor és que tot i així em temo que aquest idioma codificat és internacional, ja en parlarem.

D'aquí a dos mesos ens demanaran que els votem, "que els hi donem la nostra confiança", jo com que no els vull entendre i m'agrada seguir parlant l'idioma del carrer no els hi donaré la meva confiança, faltava més.



Els d'Eskorbuto això ho tenien clar

dilluns, 6 de setembre de 2010

Normalitat a les escoles...

...diu nostre conseller i senyor.

Demà comença el curs més atropellat i improvisat de molts anys, i ja és dir! No fa gaire que en Maragall ens anomenava demagogs i visionaris el curs passat quan li discutíem el nou calendari i els terminis d'aquest curs, quan deia que tot estava preparat i que el Departament d'Educació no deixava res a la sort. Mentider.

De poca cosa va servir avançar les oposicions a primària ("perquè tothom estigués a la seva escola el primer de juliol" deia), molt es va omplir la boca que "tothom sabria el seu destí molt abans que comencés aquest nou curs". Però els docents erem els mentiders.

Ara s'ha demostrat, no calia però. Les persones que van saber al juliol on havien d'anar es van trobar que encara no podien començar a treballar, la gran majoria d'escoles on estaven destinats eren tancant el curs anterior encara i no podia treballar en el següent. La majoria de persones interines, que portaven molts anys sabent la seva vancant al juliol, s'han trobat que fins el 30 d'agost no han tingut destinació. Més tard que mai. I, com no, baixes ja comunicades des del juny no s'han ofert als interins fins el dia abans de començar el curs amb la canalla.

Així és com el Maragall vol l'excel·lència, així és com tracta l'escola, com si fós una empresa de components elèctrics a on ja tens la maquinaria a punt per començar el primer dia que treballes. Suposo que, a les escoles de pagament on aquest senyor va intentar aprendre algo, li van explicar que els rics no s'han de preocupar de res, que per això està el servei, per preparar les coses.

Així arribem a demà on milers de xiquets i xiquetes es trobaran classes pocs vestides, rètols per col·locar, molta matèria a programar...tant és, aquesta canalla demà es trobarà a milers de mestres i professors il·lusionats i orgullosos de compartir el seu temps i les seves experiències amb ells. Malgrat el polític que hem tingut la desgràcia de mantenir aquests anys.

Us deixo un vídeo que val la pena mirar, són els Arizona baby amb una cançó que ve al cas del que parlava avui: The truth, la veritat. El só és en directe, malgrat no ho sembli.





diumenge, 5 de setembre de 2010

Reflexionem

Us deixo un article que vam escriure el Jordi Martí, autor del bloc Prendre la Paraula, i jo mateix al juny, després de la tancada que vam fer a l'escola La Ginesta de Segur de Calafell. Com tot, és una proposta, cal reflexió. I acció.

Tancades als centres educatius contra la LEC, un nou camí per transitar

El passat 17 de juny una vintena de professionals de l’educació ens vam tancar a l’Escola La Ginesta de Segur de Calafell, al Baix Penedès. Fartes i cansats de veure dia a dia com, el discurs de l’excel•lència i l’aprofitament de recursos que fa el departament d’educació, inunda els mitjans de comunicació vam decidir deixar-nos de protocol•làries unitats sindicals, de quadrar agendes de “lluita” i de buscar-nos excuses per continuar una infectació que es va començar 10 dies abans a l’escola d’Alcanar.
Una acció molt clara, senzilla, que no comporta cap repercussió a la canalla, ni a les famílies, molt fàcil de realitzar i que a més, ajuda a fer pinya i grup: tancar-nos a les nostres escoles, així de simple.
Per veure la repercussió que pot tenir aquesta acció, en la comunitat educativa i en els òrgans de poder, explicaré el que ens va passar la nit del 17 al 18 de juny a Segur de Calafell. El plantejament era, tot pensat dos dies abans, córrer la veu per les mestres amigues de la comarca i muntar una paella per dinar, un taller de pancartes per la tarda i un sopar per la nit, adobat amb algunes pel•lícules per si l’avorriment era important.
La paella es va completar amb molt d’èxit de la mateixa manera que el taller, amb una trentena de companys que van passar per l’escola. La nit, que es presentava plàcida i tranquil•la, va començar a sorprendre’ns a partir de les 20h, amb l’anunci de la visita de l’inspector educatiu de la zona. Al mateix moment que ell arribava, també ho feien tres policies municipals de paisà, una parella de mossos d’esquadra i, una estona després, les regidores d’Educació i de Seguretat Ciutadana de Calafell. Caram! A partir d’aquest moment va quedar tancat (de veritat) l’accés a l’escola, ningú no podia entrar al centre educatiu, tot i l’intent d’altres companys que van arribar més tard.
La pressió del Departament, en la figura de l’inspector, va començar per demanar amablement que marxéssim, que ja s’havia aconseguit el ressò que volíem. Després va continuar dient que ell no sabia què podia passar, fent notar que la titularitat de l’edifici és de l’Ajuntament i a fora ja sabíem qui hi havia. Quan li vam recordar que no estàvem incomplint cap llei, va dir que potser podia haver-hi alguna sanció administrativa…Quan va veure que no canviàvem de parer va començar a burxar personalment i a una companya li va dir que no s’imaginava que ella “fes aquestes coses”, a una altra li va preguntar si els seus nens petits trobaven bé el que feia, a una altra si el “cabecilla” era qui s’imaginava ell qui era. Tot amb un to molt suau i serè, és clar. Aquesta pressió psicològica va tenir algun fruit ja que alguna companya va marxar, fortament induïda pel xantatge emocional d’aquest inspector amable que va marxar a les 12 de la nit, juntament amb la comitiva municipal que va deixar tot el dispositiu policial a la porta de l’escola tota la nit, per impedir l’entrada de mestres i per comptar la gent que en sortia.
Crec que l’anàlisi d’aquests moviments és clar: el Departament d’Educació té molta por que la protesta s’atomitzi i que no la pugui controlar, avui dos escoles aquí, demà tres escoles allà, que es deixin les manifestacions i vagues sense ja gaire ressò mediàtic i que només suposen problemes per als professors que deixen de cobrar i es passi a un altre àmbit de lluita diferent. A més, això esquitxa els ajuntaments que també s’han de posicionar i on pot haver-hi molta confluència i divergència d’interessos politics.
És curiós com una protesta tan limitada, en un lloc tan allunyat de la perifèria pot posar tan nerviós tot un Departament que ha “xulejat” els representants sindicals del professorat i els ha negat qualsevol tipus de conversa fluïda i entenedora. Aquesta tancada ens dóna força per fer algunes observacions:
-La primera és que la protesta és de caire desobedient, és a dir, posem els nostres cossos, el nostre temps, els nostres recursos emocionals i personals, la nostra actitud, per visualitzar el que portem tres anys dient: la manca de recursos, humans i de personal, cada vegada més evident i constatable en el dia a dia dels centres educatius.
-Aquesta actitud clara i diàfana, de protesta en un espai públic, sense ocultismes ni transfons polítics, evidencia davant de la societat la nostra més ferma protesta davant del desmantellament de l’escola pública.
-L’atomització de la protesta, en el temps i l’espai, dificulta als emissors de contradiscursos (premsa, opinadors professionals) mentir i donar dades que manipulen la realitat quotidiana. No saben ni quan, ni on poden sortir els següents “bolets”, som gent molt diversa, de moltes ideologies diferents que confluïm en les evidencies que manifestem des de fa tres anys. Això els posa molt nerviosos.
-En ser una protesta molt propera al món real en què ens movem, coneixem l’entorn, la comunitat educativa on ens manifestem i per tant ens és més fàcil explicar i mostrar el que està passant a cada escola o cada zona. Les xarxes d’afinitat fan que les nostres demandes tinguin més ressò.
-Les tancades poden ser una eina que ens ajudin a confluir, on evidenciar que els grans discursos sindicals han passat a la història, calen fets propers, concrets, els gestos que mostrin el rebuig a la LEC i el desmantellament de l’ensenyament públic a Catalunya de forma clara.
-El nerviosisme del Departament i de la resta d’organismes que van intervenir, ens fa creure que si estenem, amb cap, estratègia i sentit comú, aquesta eina de lluita pot tenir un bon recorregut per combatre la seva demagògia i, sobretot, la retallada de recursos que l’escola pública esta patint.
-Per últim, cal dir que, ara que estem en temps de crisi i de retallades pressupostàries, resulta curiós com es destina tot un dispositiu policial (a estones amb sis efectius) a vigilar una escola amb una desena de mestres i en un lloc totalment despoblat… pensem, pensem quin és el preu de tot això.
Ens agradaria que reflexionéssim sobre la conveniència de començar a manifestar el nostre rebuig de formes que puguin implicar al màxim número de membres de la comunitat educativa. Aquesta és una protesta que es pot començar a petita escala i que, de forma organitzada, pot anar augmentant conforme es vaig coneixent. Per començar estaria molt bé que, per comarques, poguéssim fer una al màxim número de comarques, i que tingui més rellevància, tot i que es pot començar per poc i anar ampliant la protesta. No res, una vegada més tenim la decisió de caminar o quedar-nos pasmades.



dimecres, 1 de setembre de 2010

Nou curs!

Avui és primer de setembre i ha començat un nou curs escolar...pels mestres, es clar. Encara han d'arribar el més important a l'escola, la canalla, concretament el 7 de setembre. Sis dies per preparar tot un curs escolar, conèixer a les companyes noves que han arribat avui, la meitat de la plantilla... així és com el departament d'educació vol aconseguir l'excel·lència educativa al nostre país: amb preses. Mala consellera quan es parla d'educació.
Però, per sobre de tot, avui hi havia cares d'il·lusió i expectació entre els mestres i les mestres de l'escola. Una il·lusió que intentarem mantenir tot el curs malgrat les dificultats, malentesos i problemes que, de forma lògica, aniran apareixent al llarg de l'any, és la cosa maca de treballar amb persones, el repte de ser mestre, viure a la nostra feina amb la remor permanent de dir les paraules acurades, els gestos precisos, l'ànim serè i l'esperit crític.
Tenim 10 mesos per endavant per continuar comprovant com creixen i aprenen les criatures, els mestres i les famílies de l'escola.
Ànims i sort per a totes i tots!