dissabte, 23 d’abril de 2011

23 d'abril i Josemi




Estimades i estimats,

Avui és Sant Jordi i deu ser el primer en molts anys que no hi sóc a Catalunya per gaudir de la jornada. Que rar es fa que sigui 23 d'abril i que ningú passegi amb una rosa a la mà, que no hagin llibres al carrer. Si a més li afegim que és setmana santa, la cosa ja és trista de mena.

Sort que un està sempre ben envoltat, tot i que sovint trobo a faltar a gent amb la que he compartit moltes vivències i aventurilles. Una d'aquestes és en Josemi, doctor d'història i mestre de vida. Explicar totes les coses que he après d'ell és impossible, els que el coneixeu sabeu de què i qui parlo.

Per això vaig aprofitar la setmana blanca del mes de març per anar a visitar-lo a Sòria, ciutat on treballa des de fa uns anys a la fundació Duques de Soria. I allà vaig poder compartir aquells espais de xerrada i aprenentatge vital, de mirall, de discussió, de posada al dia sobre la quotidianitat, la que ens separa 500 quilòmetres i un telèfon que no ens acaba d'agradar com a nexe, tot i que el prenem com a recurs d'urgència. Què hi farem.

Us deixo unes fotos d'aquells dies de passeig i reflexió, de calma i conversa, de música i salut. Sòria no està molt animada entre setmana, sigui blanca o negra.
També deixo per escrit una abraçada  en Josemi, venen dures i madures. Els que estem a 500 quilòmetres estem lluny, però nomes d'una manera, de tota la resta de formes estem amb tu. 
I uns escrits seus, antimilitarista, feminista, flamenc, historiador...deixo voluntàriament a banda la seva vessant rockera, d'això es parla als bars amb la música alta.

23 d'abril, gran dia per barrejar llibres i Josemi!
Cuida't company i ànims!

Article sobre desobediència i los quintos
Rinconete, pots triar entre tots els que ha escrit! no tenen pèrdua!
antimilitarisme i dona
Guitarristas flamencas
El surco el ritmo y el compas

diumenge, 17 d’abril de 2011

Juliano i Vittorio

Estimades i estimats
La setmana passada van assassinar a dos activistes que defensen els drets del palestins i lluiten contra l'ocupació israeliana. Masses casualitats, sembla ser que els islamistes extremistes són els causants, però res és el que sembla, ja veurem per on van les investigacions i que s'acaba descobrint. Sigui com sigui, ells ja no hi seran...
Aquest és l'article que sortirà a la revista Catalunya i al Paraules per la Pau del més de maig


Juliano i Vittorio

Desconec si en Juliano i en Vittorio es coneixien tot i que, per la tasca que desenvolupaven, no m’estranyaria que tinguessin referències l’un de l’altre. Més difícil era que s’haguessin vist alguna vegada personalment. Ara ja és impossible.

Juliano al Teatre de la llibertat amb els petits actors
A Juliano Mer-Khanis i a Vittorio Arrigoni els van assassinar en una setmana, per defensar al poble palestí, per denunciar el bloqueig, l’ofegament i el lent extermini de la població palestina. Un a Cisjordània i l’altre a Gaza, van posar els seus cossos i la seva vida per facilitar als palestins una mica el seu dia a dia.  En Juliano, 100% palestí i 100% israelià com ell deia, ho va fer amb el teatre, obrint a Jenin l’any 2006 el Teatre de la Llibertat, una comunitat de teatre que ofereix oportunitats per als nens i joves del Camp de refugiats de Jenin pel desenvolupament d'habilitats, coneixement de si mateix i confiança i amb el procés creatiu com un model per al canvi social. En Juliano creia que “el teatre i les arts tenen un paper crucial en la construcció d’una societat lliure i sana. Amb el foment de la llibertat d’expressió i el respecte dels drets individuals, les activitats culturals trenquen tabús, estimulen la cooperació i milloren la comprensió de l’altre.” Subversió de socarrel. El van afusellar davant del seu fill i del Teatre de la Llibertat. 
Vittorio entretenint a nens a Gaza
A Vittorio el van estrangular una setmana més tard a Gaza. Allà vivia aquest italià membre de l’ISM, el moviment internacional de solidaritat, el grup de la Rachel Corrie, motxileros a la recerca de noves aventures, segons el sionisme català. Vittorio vivia a Gaza anant a pescar amb els pescadors per tal que els vaixells de l’armada israeliana no els metrallessin, també anava al camp a posar-se entre els agricultors i els militars per tal que no els metrallessin al recollir i plantar els seus camps devastats. També va estar quan els van bombardejar amb l’operació “plomo fundido” acompanyant ambulàncies per recollir ferits i cadàvers, mentre recollia el que passava i ho ampliava a la resta del món, donant relat del que estava passant en aquell fosc gener del 2009 de fòsfor blanc. Afusellar-lo a ell podia ser massa paradoxal.

Es diu que han sigut faccions salafistes les que, veient el perill que aquests dos personatges li minvessin el seu mercat de cossos bomba o que baixés el tant per cent de radicalitat proislàmica, o que no es defensés la bandera verda del islam o complint ordres del Mossad, ves a saber. Igual que tenim la certesa de la seva mort, no la tindrem mai de qui ho va ordenar, malgrat sí que la tinguem de la satisfacció que tindran uns i altres, militars i vividors del conflicte d’una i altra banda.

El cas és que, com deia en Juliano, “si ets una persona honrada, no pots quedar-te al marge” . Veus escanyades i cossos metrallats, els assassins van creuar el destí mortal de dos persones que van creuar la línia vermella, d’uns i altres. Que la terra els hi sigui lleu.

Us deixo amb dos vídeos, el primer és de la pel·licula Los Chicos de Arna, una pel·licula que explica la història de la seva mare, la lluita per fer un teatre a Csjordània que va fer realitat i que ell mateix va refer quatre anys després de ser tancat.
El segon és una reflexió sobre la mort de Vittorio...