diumenge, 17 de febrer de 2013

ImPAHrables!


Ahir va ser una gran jornada de lluita a tot l’estat, més de 50 manifestacions ( o concentracions segons TV3) van recórrer els carrers amb ràbia i indignació. Molta. Un fet difícil de veure si no es va assistir degut al bloqueig informatiu dels massa media que està sent enderrocat per la tasca propera, quotidiana i pedagògica de la gent de la PAH. Sobretot propera i empoderadora. Ni els falsos debats trampa, el pornoperiodisme fet per defugir el debat important, ni l’intent de criminalitzar a les persones que donen la cara a la campanya podent enganyar als centenars de milers de persones que es troben atrapades a una de les grans estafes econòmiques del sistema capitalista. Una més, el sistema capitalista funciona així, no  oblidem.

Persones que han dit prou perquè no poden dir res més. I perquè han trobat un ens que els ha ajudat a agrupar-se i a creure que la seva lluita tenia un objectiu i era legitima, que el que estava passant no era fruit, en la majoria de casos, d’una mala inversió, sinó d’una forma induïda de fer econòmica.  El dret a la vivenda està recollit a la sacrosanta constitució espanyola, la mateixa amb la que es renten el cul quan així els ve de gust a parlamentaris i banquers. Va haver uns anys que a l’estat espanyol que no tenir una hipoteca indicava tenir poc menys que enajenació mental, molts atacs vam haver d’aguantar els que no vam voler comprar per viure-hi. Atacs ben comprensibles perquè a molts casos era més “econòmic” comprar que llogar, “i a més el pis és teu”.
  
Ahir ens vam arreplegar a Barcelona milers de persones clamant contra l’enèsima tropelia econòmica del sistema, que per cert s’enfonsa. Feia temps que no em manifestava per la capital i va ser un goig tornar a compartir carrer i xerrada amb els telefònics d’En Construcció (tot un lobby de pressió sindical, constantment monitoritzats per gàngsters), les forces hospitalenses dels barris i de la Vakeria i la Lokeria, les velles glories santboianes  com el Zurita (i quina il·lusió Gustavo!), les cares del moviment aturem la guerra (ahir que feia 10 anys de la mani gran, com ens va recordar ahir mateix TV3 durant més temps que la mani de la PAH), la gent de l’oficina 2004, les mestres militants a peu de carrer, els que no deixaran de lluitar mai cada 15 de desembre, les feministes, les forces insubmisses...
 
...i la diferència cada vegada més colpidora és que, una marea de rostres desconeguts, han decidit trencar una línia vermella per sortir al carrer a cridar, la línia vermella que els feia invisibles al sofà de casa, la que trenca el fet de ser un número a una estadística per ser un numero mal comptat a una manifestació. Un pas que els fa més forts, a molts que no estaven acostumats a sortir al carrer, i als que ens hem conegut al carrer o en assemblees. Descobrir com ens fem més forts quan ens ajuntem per parlar de les nostres misèries per compartir-les i descobrir que no són errades sinó que són víctimes d’estafes perfectament perpetrades i pensades des de cadires de pell girada i despatxos amb vistes a la Diagonal. Donar passos per descobrir que el retorn a casa, després d’una mani com l’ahir, es fa més lleuger, més animós, que tres paraules poden dir molt més del que sembla, si se puede. I tant que es pot.

El poder mai ens dirà quan hem guanyat res als que ens ajuntem en assemblees, per obvia o petita que sigui. MAI. Ni ens recordarà que va succeir. Va passar amb la insubmissió, passarà amb la PAH quan s’aconsegueixi la dació en pagament, si no ens posem a explicar-ho nosaltres mateixes. Haurem de fer-lo amb  la modèstia que ens acompanya de forma constant, la prudència de no col·locar-nos medalles que sempre hem rebutjat perquè no és una lluita individual sinó col·lectiva.  Però que això no impliqui deixar de fer el relat del que aconteix als carrers i als desnonaments a dia d’avui, per no oblidar i per evitar que les Talegons del futur es col·loquin un triomf que no els hi correspon i que tenen fàcil guanyar gràcies a la seva demagògia i al pornoperiodisme.

Mentre tant, feliç de compartir espais i carrer amb tanta gent guapa.
pd, el video és de l'Albert March, a  El Jornal.cat



dilluns, 11 de febrer de 2013

Xirigota de Tarragona

Benvolgudes i benvolguts,


avui us vull parlar de xirigotes, una forma d'agrupament musical que fins que no vaig conèixer a la bona gent de Jerez de la Frontera i Cadis no vaig escoltar. Bé sabeu que, per a mi, la millor formació musical és baix, bateria i guitarres, però he de dir que als darrers tres anys he iniciat un petit camí de descoberta d'aquest gènere musical, molt popular a Cadis. I no ha sigut coincidència que, aquesta descoberta, coincideixi amb la irrupció de la Xirigota de Tarragona fa tres anys. De fet ells són els culpables d'aquest interès.

Per a qui no els conegueu, he penjat al final del post uns vídeos de la xirigota que han muntat per aquest carnestoltes, Déjame que te golpee s'anomenen. Disfressats de policia d'antidisturbis i autoclamats com a mossos d'esquadra, es dediquen a llençar i colpejar al pensament únic amb lletres iròniques i contundents, pels carrers de la ciutat i allà on els hi cridin a deixar el seu art i saber.

Però  la xirigota tarraconense, a més de denunciar el poder i les seves males arts de forma conscient, realitza una funció que esdevé més significativa fora de Catalunya. Deu sobtar que, un grup disfressats de mossos d'esquadra, canti en castellà i critiqui a aquest cos armat de forma contundent i totalment irreverent al mig d'una plaça de Tarragona, enmig del jolgori i la xufla generalitzada. Potser aquest fet obre la possibilitat a pensar a aquells que diuen que el castellà està prohibit i perseguit a Catalunya  i que el català és l'únic idioma que es parla a Catalunya. Ni que sigui obrir la possibilitat de pensar, no vull demanar massa i sé que pensar és un acte complex per segons qui.

Em recorden, en actitud i crítica, als primers Lendakaris Muertos, amb les mítiques cançons Gora España, Centro comercial o Soy un veterano de la Kale Borroka. Y al esperpent de Valle Inclan passat per les formes del sud peninsular i amplificades i distorsionades per la realitat catalana. Vaja, uns grans aquests xirigoteros per fer que aquest vaixell navegui amb tanta dignitat com qualitat en aigües poc acostumades a gaudir aquest estil musical.

Em declaro fan d'aquesta colla de bona gent i bons músics i els hi desitjo que no perdin mai la ironia i la capacitat de criticar el poder generant somriures i alegria, des del poble, des de baix, des del carrer. Artistes i mestres, que no ens deixem mai de trobar pels carrers!