dissabte, 18 de febrer de 2012

Convé recordar

Aquest segon article d'en xavier Díez va més enllà de les retallades a ensenyament. Amb una mirada amplia i contundent en Xavier explica a on va portar fa 30 anys aquesta estafa econòmica i social.

Convé recordar
Convé recordar que a la dècada dels trenta la majoria de democràcies liberals van caure com castells de naips. La raó? L'absoluta incapacitat del sistema polític a l'hora de gestionar la crisi derivada del crash financer de 1929. La indiferència davant l'empobriment de milions de persones. L'aferrament a l'ortodòxia econòmica del capitalisme clàssic que condemnava una part de la població a la desocupació i la indigència. Un exemple inquietant, l'alemany Heinrich Brüning. Canceller entre 1930 i 1932, protagonitzà una política de dures retallades pressupostàries per equilibrar els comptes públics i pagar el deute. Resultat? Una desocupació que passà de tres a sis milions, un aprofundiment de la recessió i un empobriment generalitzat entre les classes mitjanes, les mateixes que esdevingueren, mesos després de la seva caiguda, les qui portaren Hitler al poder.

Convé recordar que l'ortodòxia econòmica, aplicada arreu del continent, estengué un clima de tensió social irrespirable entre els beneficiaris del capitalisme i unes poblacions empobrides, atemorides i ressentides. La història dels trenta i els quaranta està mal explicada, perquè, com narra Tony Judt, la Segona Guerra Mundial fou en realitat un mosaic de guerres civils amb centenars de milers de víctimes en enfrontaments interns dins Vichy, la Itàlia dividida, Iugoslàvia o Grècia. A tall d'exemple, a França hi hagué més morts en onades repressives entre resistents i col·laboracionistes el 1944 que assassinats polítics a la rereguarda de la República espanyola entre 1936 i 1939. O les morts a la Grècia dels quaranta representaren proporcionalment entre el doble i el triple que les víctimes totals de la Guerra Civil a Catalunya.

Convé recordar que l'absència de voluntat per resoldre les greus desigualtats socials al primer terç del segle XX és a l'arrel de la violència desfermada durant la nostra guerra civil. Que l'ús dels governs monàrquics, dictatorials o republicans per preservar els interessos de la minoria dominant amb perjudicis per als sectors més desprotegits impulsà una divisió radical dins la societat catalana i espanyola, entre qui apostà per la violència per assolir objectius revolucionaris i qui la practicà per preservar un ordre que beneficiava els sectors dominants.

Convé recordar la irresponsabilitat i cobdícia dels grups dirigents catalans, entre aquests un empresariat que boicotejà l'aplicació de la llei de la jornada de les vuit hores, que desnonà pagesos i llogaters, que desfermà una guerra bruta contra dirigents sindicals, que es dedicà a especular amb l'habitatge, que empenyé Primo de Rivera a fer un cop d'estat, que pagava salaris insuficients, que mai respectà la benintencionada legislació laboral estatal, que finançà esplèndidament les tropes de Franco i que col·laborà activament amb la dictadura totalitària.

Convé recordar que al nostre país s'articulà (com sembla que ara imiten diversos moviments socials) una resposta social peculiar, fonamentada en l'acció directa, amb activitats com ara una àmplia vaga de lloguers, confiscacions d'aliments, ocupació de terres i actes de desobediència col·lectiva amb prou capacitat per preparar i tenir èxit contra l'aixecament militar. I que, en el col·lapse de l'estat, protagonitzà una revolució on es practicà obertament una activa i violenta repressió (8.352 morts).

Convé recordar tot plegat en un moment en què les circumstàncies històriques, sense ser idèntiques, ens acosten a un horitzó de confrontació social. Les institucions que exigeixen sacrificis als més febles i imposen austeritat a qui no ha tingut responsabilitat en aquesta crisi són sospitosament semblants a les que posaren les bases de la Guerra Civil catalana. Les mateixes que, des dels seus orígens, defensaven l'esclavitud, perseguien els sindicats, ignoraven les lleis laborals, evadien impostos i que, des de sempre, reiteren fins a la sacietat la seva obsessió per l'acomiadament lliure per deixar ben clar que una determinada casta té tots els drets i cap de les obligacions. I que, a més, parla de “cultura de l'esforç” quan viu, en gran part, d'activitats especulatives i rendistes, deslocalitza empreses o impulsa la privatització de serveis públics (que consisteix a fer d'intermediari parasitari entre la ciutadania i el treballador).

Es pot demanar treballar més per menys, quan avui la jornada mitjana del treballador català és de 41 hores enfront 36 dels europeus, mentre que el salari mitjà és un 20% inferior al de la UE, mentre que el nombre de treballadors públics és deu punts percentuals inferior al del continent? Pot exigir sacrificis qui s'ha enriquit amb les bombolles? És lícit degradar les condicions de vida de qui, quan deien que les coses anaven bé, com el cas dels treballadors públics, ja havia perdut una desena part del seu poder de compra?

Convé recordar, com el passat ens mostra, que la convivència és fràgil. I que la història i la geografia (especialment l'escandinava) ens mostren, a bastament, que hi ha alternatives.


Perill de descomposició educativa!!

Estimades i estimats!

Avui us deixo dos articles del Xavier Diez, professor i historiador gironí que, a més d'escriure un bloc boníssim que teniu enllaçat a la barra de la dreta, escriu a la premsa comarcal i ha publicat diversos llibres. Aquest primer ens parla del desmantellament de l'educació, amb un relat en primera persona d'una mestra ucraïnesa.

Perill de descomposició educativa!!

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb una mestra ucraïnesa. Bé, hauríem de dir exmestra, perquè, com bona part de la professió docent del seu país, la caiguda del bloc oriental comportà una desbandada del talent arreu d’Europa, i ella no n’era l’excepció. Coincidència o no, ambdós vam començar a exercir el mateix curs, el 1989, quan res no feia pensar que el mur de Berlín cauria i que l’ensulsiada del comunisme real acabaria emportar-se per davant milions de biografies, vides arruïnades, existències precàries. Tot plegat per acabar amb un país fonamentat en la cleptocràcia, per bescanviar un totalitarisme per un altre. «En què es diferencia el comunisme del capitalisme?», em reproduïa un acudit ben viu a la Praga dels noranta la Dora, una amiga txeca filla de dissidents: «amb el comunisme podies criticar el cap d’empresa, mentre que si criticaves el President acabaves a Sibèria. Amb el capitalisme pots malparlar del govern tot el que vulguis. Si critiques el teu cap, acabes a Sibèria».

L’exmestra ucraïnesa em relatà com va anar tot plegat. «Primer, ens van reduir el sou. Després, ens van començar a pagar amb retard. A poc a poc els retards s’acumulaven. Els nostres alumnes, amb pares sense feina ni mitjans, van començar a desmaiar-se de gana a les classes. Ens feien treballar més hores a canvi de menys. I els estudiants, davant la fallida econòmica, només pensaven a marxar del país. A mesura que els empleats públics vivíem pitjor, el nombre de Mercedes es multiplicava. Mentre les escoles queien a trossos, els mafiosos es van fer amb el control del país, i el luxe inundava unes botigues on només hi podien anar els més pinxos...»
No va passar més de quatre o cinc anys abans que ella mateixa també acabés abandonant un país en fallida. Una fallida moral més que econòmica, perquè, en realitat, si observem l’evolució ucraïnesa, després de la caiguda del 60% del PIB (deguda al saqueig intern de les elits dirigents que, curiosament prengueren forma de retallades generalitzades), el creixement de la darrera dècada, a un 7% del PIB anual ha estat acumulat per minories corruptes convertides a la religió del capitalisme neoliberal. És clar, que la corrupció moral també s’estengué de dalt a baix en l’escala social. «Davant la nova situació, els estudiants van deixar d’estudiar, i els professors, d’ensenyar. Atès que no vam saber organitzar col•lectivament la protesta, molts companys van individualitzar la tragèdia a partir del principi “campi qui pugui” i el “passo de tot”. Alguns es van buscar una altra feina. Molts, com jo, vam acabar marxant del país. La majoria, davant la magnitud de la tragèdia, van baixar els braços. La nostra generació, i les següents, es van enfonsar. I l’escola, abans dret, passà a ser un negoci més, on les famílies s’han d’endeutar fins a límits insuportables».

Val la pena conèixer la història perquè això permet evitar els errors, que podria haver escrit el filòsof George Santayana. Ara no sembla haver caigut cap mur que posés en evidència la feblesa del comunisme. Tanmateix, la caiguda de Lehman Brothers el 2008 sembla que ha aixafat biografies, vides arruïnades, existències precàries a aquest cantó a l’oest de Berlín. També sembla que la cleptocràcia s’ha fet amb els governs d’arreu d’occident, tal com ens assenyalen els escàndols financers i de corrupció on el nostre país sembla una referència. I també els nostres governs semblen entestats a destruir les nostres institucions del benestar. Les conegudes com a “retallades”, són això. Una manera com les minories corruptes, enriquides mitjançant l’especulació, pretenen mantenir els seus privilegis a partir del desmuntatge de la funció pública, la sanitat, i també l’educació. Perquè, mentre s’abaixa el sou als docents, se’ls retarda la retribució i la jubilació, es pretén acomiadar a professors interins i es fa treballar més per menys, no és sinó per assegurar els interessos dels nostres plutòcrates que, a diferència de Millet, Urdangarín o Camps han estat prou llestos perquè no els enganxin o per legalitzar els seus astronòmics ingressos.

Abaixar el sou als docents, retardar els seus pagaments, acomiadar interins, fer treballar més per menys, tot plegat mentre s’exonera les grans fortunes de contribuir a l’estat? Empitjorar les condicions dels mestres catalans mentre que altres comunitats no segueixen aquesta via suïcida? Reduir el pressupost d’educació (que és percentualment, el tercer per la cua de l’estat espanyol, després de Madrid i les ciutats nord-africanes) mentre que bona part dels anomenats “emprenedors” encara poden fer servir SICAVs per eludir el fisc? Assistir al deteriorament dels edificis escolars mentre que mai no s’havien comprat tants automòbils de luxe? Davant d’aquestes circumstàncies hi ha un perill terrible, i que a partir de moltes converses amb amics i coneguts docents, pot donar-se. Davant del descrèdit induït del sindicalisme compromès i independent, eina malgrat tot efectiva de defensa dels treballadors (encara no s’ha inventat res millor), la individualització de la protesta. Abaixar els braços. Deixar-se portar pel desànim. Abdicar del nostre compromís moral amb uns estudiants també desmoralitzats davant les negres tempestes que retrunyen a l’horitzó. És el que passa quan la gent veu que se la tracta d’una manera absolutament injusta i els polítics els traeixen. I un risc gravíssim de descomposició del nostre sistema educatiu, darrera línia de defensa d’una Catalunya digna, meritocràtica, orgullosa, culta, rica, lliure, desvetllada, i dins del que cap, feliç.