diumenge, 30 de novembre de 2014

M.Antònia Canals

Benvolgudes i benvolguts,

El claustre del curs 14-15
la setmana passada el claustre de la nostra escola va tenir una gran sort. De fet van ser varies sorts. La primera era fer el que els entesos dirien una "master class" amb la Maria Antònia Canals, la mestra i matemàtica que tant ha aportat a l'ensenyament de les matemàtiques en aquest petit país. Tot un luxe que les persones que composem el petit claustre de l'escola Teresa Godes i Domènech vam entendre com un regal, i així va ser.

De 11 a 19 hores, amb una aturada a dinar, escoltant, mirant i tocant matemàtiques, aprenent de la mirada panoràmica que ens va fer la Maria Antònia des de l'educació infantil fins al final de la primària, una mirada plena de llocs comuns: respectar el ritme d'aprenentatge de l'infant, no esperar de la canalla el que no està capacitada per aprendre pel seu desenvolupament, transmetre calma i escoltar als infants posant-nos a la seva alçada, aprofitar el conflicte cognitiu i l'error com a base de l'aprenentatge... I no perdre l'humor i el compromís, afegiria jo, que tot i no dir-ho és el que ella mostra amb la seva apassionada transmissió de les matemàtiques.

En aquests temps  on tot te un preu, més enllà del seu valor, on fer formació continua s'ha convertit en un luxe econòmic, és un goig poder compartir un dia amb el saber, el compromís i l'honestedat de la Maria Antònia. Ella que als seus 84 anys, la seva fractura de fèmur i les dificultats de mobilitat es mobilitza a la crida d'un grup de mestres que vol aprendre d'ella. I només fa una demanda, passar-la a buscar per casa seva, si us plau. I punt. Bé, quan acabem la sessió tornem amb ella a casa seva, faltava més...

Ella que entenc que el coneixement s'ha de compartir, ella que ho fa amb tanta generositat com alegria. Ella que porta tota una vida fent i desfent, escoltant i aprenent i que, lluny de fer-li vergonya reconèixer-lo, el reivindica com a base per ser bon mestre.

La Maria Antònia i els seus reglets
Aquest regal va venir embolicat amb el que suposava que tot el claustre de l'escola ens mobilitzéssim a Girona que és on viu la Maria Antònia i a on té el seu gabinet, el GAMAR. Una altra sort poder compartir una part del cap de setmana amb les persones que comparteixo un espai tan important com és l'escola, poder parlar de les coses que no ens dóna temps a l'escola, poder riure i compartir estones de forma diferent que doni peu a conèixer-nos més enllà de l'àmbit escolar.

I la gran sort és que tot el que vam aprendre amb la Maria Antònia ens ha servit per consolidar, millorar i aplicar estratègies a  l'ensenyament de les matemàtiques a la nostra escola, un altre regal als nostres alumnes en aquest camí compartit.















dissabte, 29 de novembre de 2014

El camí de Wendy



Benvolgudes i benvolguts,

el passat novembre vam tenir per Tarragona la Wendy Barranco, tan ex-soldada de l'exèrcit nord-americà com activista antimilitarista. Va venir a fer una sèrie de xerrades explicant que suposa el militarisme, les ocupacions i el capitalisme. A més de participar i gaudir de les seves xerrades a Barcelona i Tarragona es va allotjar a casa nostra podem intercanviar en llargues i intenses converses. Els fils invisibles del antimilitarisme que la nostra estimada Tal Haran va enunciar fa 11 anys, quan ens va visitar des de Tel-Aviv, s'han tornat a visualitzar: persones que no coneixes de res i amb la que no has parlat mai i amb les que connectes com una corrent continua inexplicable. A Los Angeles tenim un altre nus d'aquesta enorme xarxa que anem teixint a nivell social i personal, la comunitat, un espai a cuidar, a respectar i engrandir.
Us deixo l'article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT i l'article del Paraules per la Pau del mes de desembre, el número 160. Parla de la Wendy i de tots nosaltres.


El camí de la Wendy
Wendy i part de la Coordi
En aquest mes de novembre ha coincidit la visita de l'ex-soldada nord-americana Wendy Barranco amb els 10 anys de la darrera visita del portaavions de la VI flota ianqui, el  JFK, a la ciutat de Tarragona. Un vaixell de guerra que anava de camí al desballestament i que venia del golf d’Arabia, fent  suport a la invasió d’Irak. La Wendy Barranco va participar a la guerra de l'Ikaq com a sanitària, fins que un dia va entendre l'entrellat del militarisme i va dir prou, als seus 22 anys. I ara fa 6 anys que va per instituts de secundària i allà on la vulguin escoltar, explicant que suposa una ocupació, una guerra, el racisme, la pobresa, el patriarcat...el militarisme, vaja. Ella, que va ser immigrant il·legal, pertany a l’associació de veterans de la guerra d’Irak (IVAW) i el seu pas per l'estat espanyol aquest novembre ens ha deixat reflexions que prenen força quan les diu una persona que es va deixar atrapar pel discurs de la pàtria i de l'enemic. 

El portaavions JFK, al que vam rebre al balcó de l'ajuntament de Tarragona al llarg del quatre dies que va estar amagat al port, anava ple de soldats allistats en plena adolescència, amb interessos tan diferents com guanyar-se la vida, obtenir documentació en regle o mirar de pagar-se els estudis al tornar. Segurament no van mirar mai a la cara a cap iraquià, ni es van assabentar en aquell moment del que significava la seva presència i la seva tasca en aquell portaavions. 

La cervesa a la plaça de la Font
Ells i elles, com la Wendy, arribaven a una ciutat bonica i europea camí de casa on els hi esperaven, creien ells i elles, amb els braços oberts. Deu anys més tard, si fem cas de les estadístiques del govern nord-americà, la gran majoria de la soldadesca estarà a l'atur i amb greus problemes psicològics. Res és el que sembla, res va ser el que esperaven al tornar, "ningú dóna feina a un assassí" ens deia la Wendy, que donava la xifra oficial de 26 suïcidis diaris de veterans de l'Iraq, anunciant que es reconeix extraoficialment  el doble i que ja fa temps que mor més soldats a casa que a l'ocupació. 

Aquest número de morts mai superarà al de civils morts per culpa de les ocupacions, està clar, però la tasca de la Wendy, després de deconstruir-se com a persona i assumint la valentia de tornar a ser-hi, consisteix en marcar una sortida i un camí a tots aquells que són soldats, la majoria pobres en tots els sentits, marginals sense oportunitats que l'exèrcit a la recerca de carn de canyó els hi va donar amb les promesa d'un futur millor per a ells i el món, mentida que la història s'entesta en demostrar que no s'aguanta però que resisteix gràcies a la necessitat d'una il·lusió en la que creure. 

Sopant després de la xerrada
La valentia de Wendy no és només sortir-se'n de l'estructura militar, ni renegar d'ella. No deixa  d'anar allà on la conviden, si pot ser High Schools millor, a explicar-lo perquè l'adolescent que vagi a cometre el seu error estigui avisada, com a mínim. És una de les seves maneres de cuidar la seva comunitat, la de marginals i exclosos que busquen oportunitats. Una forma de dur exorcisme personal necessari per a la societat, no deu ser fàcil quedar en evidència públicament de forma constant. Wendy comparteix el seu error vital, deixar-se embolicar per un reclutador als 17 anys que no li va explicar tot...

Ens falten més Wendys al món, les buscarem al proper vaixell de guerra que atraqui al port de Tarragona.

dissabte, 15 de novembre de 2014

En Yago, protector de la pau

Benvolgudes i benvolguts,
avui li cedeixo l'espai a un transeünt d'aquest humil bloc, l'Adolfo Montoliu, un erudit emboscat com el va definir fa uns anys un altre erudit antimilitarista. Amb orgull i satisfacció, només dir que dos grans s'han unit en un article.
El nostre estimat Josep Maria

És cosa ben assenyada dedicar un carrer de Tarragona a la memòria d’en Josep Maria Yago, traspassat ara fa dos anys. La seva dedicació, entre moltes altres lluites, a la causa antimilitarista li fan mereixedor d’aquest homenatge. Els companys de la Coordinadora proposen que s’aprofiti aquest acte de record per donar de baixa algun nom dels que la ciutat té assignats a militars o altre tipus de subjectes de similar estatura moral. L’encert em sembla total. Fins i tot ja tenen un de proposat: el carrer de la “Pau del Protectorat”.

No és gens normal que el nomenclàtor d’una ciutat inclogui referèncias a fets bèl·lics. Batalles i guerres hi són generalment excloses. Ni tant sols sota el franquisme hi havia el carrer de la Guerra Civil o de la Batalla de l’Ebre, tot i el militarisme abrandat que el caracteritzà. Com a màxim, i parlem dels nostres dies, es poden trobar al·lusions a les persones que van protagonitzar aquells episodis (Màrtirs del Setge de 1714 a Gavà, Heroïnes de Girona a Barcelona, per posar un parell d’exemples).

I així com la guerra no sembla una bona aliada a l’hora de fer-se un forat al nomenclàtor, amb la pau la coses semblen funcionar d’una altra manera. Tenim a tot arreu places, portals, carrers i, fins i tot, avingudes que deixen clar l’alt concepte que en tenim de la mateixa. I és cosa sensata que així sia: la pau sempre figura als primers llocs dels desitjos més formulats pels humans, tant és l’horror que la seva absència provoca. No seria estrany, doncs, que una pau encara que fos “del protectorat” reclamés el seu dret a seguir anomenant un dels carrers de Tarragona.

És ara, però, quan hem de fer un petit parèntesi per situar el moment històric en què va tenir lloc la Pau del Protectorat. Després del desastre d’Annual de 1921, en què vuit mil soldats de lleva espanyols van ser conduits a la mort per uns generals corruptes i incapaços, l’estat va organitzar el desembarcament d’Alhucemes el 1925 per a sufocar la rebel·lió de les tribus rifenyes, que havien posat en greu perill la continuació de l’ocupació de les seves possessions al Nord d’Àfrica. Finalment, i gràcies a l’ajuda de la també potència ocupant França i a un ús abundant i criminal de gas mostassa, la guerra del Rif va acabar el 1927, data d’inici de la “teòrica” pau del protectorat, la qual s’estendria, amb abundants episodis no tant pacífics, fins al definitiu reconeixement de la independència del Marroc per part d’Espanya el 1956. La Pau del Protectorat al·ludeix al període en què, per la via de les armes, l’Estat Espanyol assoleix la pacificació de la població rifenya que s’havia alçat per lluitar per la seva indepèndencia i fer fora l’opressor colonial (cap paral·lelisme amb certs “processos”, si us plau.).

Els efluvis militaristes i de ranci colonialisme que desprèn l’actual rètol són evidents. Que els principals gestors d’aquella mal dita pau fossin els coneguts com a “generals africanistes”, els Yagüe, Franco, Varela, Sarjurjo o Mola, principals impulsors de certa rebel·lió militar esdevinguda al juliol de 1936, fan poc menys que insostenible el seu manteniment al nomenclàtor de la ciutat.
Molts records que, malauradament el temps deixa en això...records

Finalment, la vila de Tivissa ve a donar-nos un altre argument històric en favor de la seva remoció. El dia 15 d’abril de 1931, l’endemà de la proclamació de la República, s’hi va constituir “El Ayuntamiento de la República Española”, sota la presidència interina de D. Luis Escoda Navarro. Doncs bé, una de les primers mesures que es van adoptar en aquella sessió fou el canvi de denominació de la plaça “Pau del Protectorat” per la de Capitán García Hernández, un dels afusellats del consell de guerra sumaríssim que va seguir la Sublevació de Jaca de 1930, i que ja aleshores havia assolit l’estatus de màrtir de la república. No seria doncs aquella pau molt volguda pels tivissencs quan només van necessitar vint-i-quatre hores en llibertat per bandejar-la.


Adolfo Montoliu