dimarts, 11 de febrer de 2014

Mirar a la ventana

Benvolgudes i benvolguts,

Ahir vam projectar a l’Ateneu Llibertari Alomà el documental Mirar a la ventana, un film fet per un grup de persones que van viure els anys de la insubmissió, des de finals del 80 a principis del segle XXI. Uns anys que no oblidarem mai els que ho vam viure en primera persona i que el col·lectiu Maduras d’Extremadura ha decidit gravar, que ja sabem que passa amb la memòria, tot i ser col·lectiva. El cas és que aquesta vegada no parlen els insubmisos sinó les persones que ho van viure al costat i que no tenien molt clar que estava passant. I totes dones: mares, germanes, companyes. Dones...

Mirar a la ventana és un document polític i antropològic (perdó per la reiteració) de primer ordre. La història explicada per qui la va patir, sense filtres políticament correctes, a peu de carrer i vida. És impossible no remoure sentiments i pensament pels que vam viure aquella part de la història del país, moments que es van condensant al llarg de l’explicació d’aquelles mares que no entenien, ni compartien del tot el que els seus fills feien. Però, ai! Ells fills! L’amor de mare va esclatant paral·lelament als retrets i el dolor que no marxa, tot i l’orgull d’haver parit a persones que van condicionar anys de vida i llibertat per un futur comú sense mili...i exèrcits. El primer pas el vam aconseguir, el segon ha de caure.

Al debat posterior vam comentar que semblava que haguessin passat molts més anys del que realment han passat. I no, el darrer insubmís va sortir de presó l’any 2002 i fa 20 anys hi havia a les presons de l’estat espanyol 300 persones complint condemna per no anar a la mili...

I que la insubmissió va ser una lluita que va generar una ruptura generacional de primer ordre, crec que ningú dels que ens vam declarar insubmisos a principis dels 90  pensàvem que la mili s’acabaria, era impossible no pensar en les conseqüències de no fer la mili o la PSS, condició sinequanon per trobar feina. Inconcebible totalment, més que convèncer als jutges o polítics la feina la teníem a casa, explicar a les mares, pares i germans el que venia a sobre. Aquest documental explica aquesta lluita amb les protagonistes. La por a la desobediència i la il·legalitat , el lligam i el vincle afectiu com a corretja de transmissió i paràlisi social i el cost emocional i social que  genera les ferides d’estirar aquest lligam incondicional que no es trenca.

Mirar a la ventana i impossible no pensar en les discussions familiars, els petits drames emboscats i les cicatrius que el temps tanca i que s’ensenyen com senyals d’un temps viscut intensament.

Val la pena no oblidar, no va ser gratis que avui en dia els joves no vagin a la mili. Dit això, tampoc conec represaliats polítics que visquéssim de forma tan vital, alegre, conscient i ferma aquells meravellosos anys.

Aquest mes de febrer fa 25 anys de la primera presentació d’insubmisos a l’estat espanyol, i sembla que va ser fa centenar d’anys. No deixem de mirar per les finestres per reconèixer el que hem guanyat.



Mirar a la ventana www.miraralaventana.com from Mirar a la ventana on Vimeo.

diumenge, 2 de febrer de 2014

Primer diumenge de mes, 25 anys i 150 números...

Benvolgudes i benvolguts,
avui, com fa més de 14 anys, primer diumenge de mes i Paraules per la Pau. Un matí intens i bonic, realment bonic.

Els membres de la Coordinadora no tenim grans expectatives vers l'acte d'avui, tot i celebrar els 150 números de la nostra revista i els 25 anys de l'inici de l'insubmissió. Coses que no es celebren tot els dies! Però a l'assemblea de dilluns no va sortir cap amic o amiga música, teatrera o artista que pogués col·laborar amb l'acte. No és el més important i no patiem ja que la capacitat que tenim per improvitzar, amb paraules pròpies o lectures alienes, és elevada. I així era fins que el dimecres l'Amadeu es va trobar al Lluís pel carrer i, fruit dels moment, de la cojuntura o ves a saber, en Lluís, que a més del pare de la Candela i bona persona és un músic com un pi, va trucar als companys del seu grup i van veure l'espai i el forat per venir a omplir de música el Paraules per la Pau. Gens fàcil vista l'agenda de La Colònia, que és com es diu el grup d'en Lluís.

I així hem celebrat els 150 números, que es diu aviat, de la revista de la Coordinadora, els 25 anys de la primera presentació d'insubmissos a l'estat espanyol, que es diu aviat i ens hem enrecordat de l'Alfons Banda i del Howard Clark, persones de pau que ens han deixat fa pocs dies. Però no patiu militars i militaristes d'arreu, que avui han fet la seva presentació a un Paraules per la Pau la Violeta i la Candela.

Un matí de retrobades, de bona música, de creació, reivindicació i de records. Els 150 números i els 25 anys són números que remouen moments inolvidables, aprenentatges que no s'obliden i persones que resten, no només a la memòria, sinó al present. L'Adolfo i la Gemma, dos d'aquests éssers, han fet acte de presència sense avisar, com dos antimilitaristes davant de la caserna del Bruch a punt de pujar i ocupar la garita de guàrdia. Presència necessària per recordar-nos d'on venim, què sabem fer i fins a on podem arribar.

Fa 25 anys un grup de marginals van trencar amb el seu cos l'impossibilitat d'acabar amb la mili i l'exèrcit. Vam acabar amb la mili i ara empenyem per acabar amb els exèrcits, ja ens van dir moltes vegades que era impossible, vam aguantar moltes rialles i mofes, judicis i repressió, la maquinària de l'estat politica, judicial i militar a tota màquina per aturar-nos. No ho van aconseguir, val la pena no oblidar-ho, sobretot quan ens diuen que quelcom és impossible. Jo vinc d'una generació que, amb el cos per endavant, no ens poden dir que estar al carrer no serveix de res, que les xarxes de recolzament mutu i solidaritat són ineficaces, que la política es fa al parlament i que assumir el que tenim, per poc que sigui, ja està bé. Uns quants milers de joves, llavors, vam comprovar que la vida no és així, tal com ens la volen fer creure. I no penseu que no van intentar-ho, per les males sempre.

Els 150 números de la revista de la Coordinadora és el nexe d'unió necessari d'aquesta presència antimilitarista al carrer. Germana de les Dones de Negre d'arreu del món, Jerusalem, Belgrad, Sarajevo, Sevilla o Madrid, qualsevol antimilitarista del món sap que a Tarragona, el primer diumenge de mes ens trobarà a la plaça de la Font. Cert que ens costa mantenir-nos amb aquest nivell de presència però, al igual que els insubmissos portem al nostre ADN l'escepticisme "polític", la gent de la Coordinadora portem, com una mena de relicari intern, la paraula Dignitat: no sempre ens en sortim Josep Maria, però tu saps que ho intentem...

Sembla que parli del passat, però no, parlo del present més lluminós i viu possible. Els números no són res si no hi ha persones, accions i gestos darrera. I avui, la plaça de la Font de Tarragona, anava ben plena.






dissabte, 1 de febrer de 2014

Lliçons de pau

Benvolgudes i benvolguts,

el passat 30 de gener vam celebrar el Dia Escolar per la Noviolència i la Pau, conegut com a DENIP, a les escoles del pais. He de dir que, des de que faig de mestre, mai havia celebrat aquest dia i mai l'havia proposat a les escoles on he treballat. Sempre he pensat que això els "dies de" és una bona excusa per treure's el pes de portar-ho a terme la resta de dies de l'any...

Enguany, en un arranc de "nosequè" vaig pensar de celebrar-ho a la nostra escola i, fins el dia d'autos, vaig apenedir-me de proposar-ho. Em va costar un munt fer propostes amb sentit, em sentia perdut per no trobar-hi gràcia i definició d'objectius clars en les activitats que pensava. La pau és un forat massa gran per a omplir en un dia.

Així a empentes i propostes del claustre vam vestir, fins el dia abans, el DENIP: dos passis de pel·lícules, tallers, assemblees, debats, biografies de personatges rellevants de la lluita per la pau, un mural a la paret del barracó (perdó, aulari prefabricat), jocs cooperatius i una cançó feta per tota l'escola a la vegada, a més d'explicar als infants que la pau no és cosa d'un dia, que és normal  (i fins i tot necessari) tenir conflictes a la vida i que la gràcia és com els arreglem. Si entreu a la web de l'escola podreu mirar algunes fotografies i el vídeo que hem fet de la cançó al pati.
 
El cas és que el dia abans tenia uns dubtes terribles sobre si el curs vinent parlaríem de celebrar el DENIP, millor dit, no tenia cap dubte. Però dos fets han fet que la meva visió sobre aquesta celebració canviés: l'empenta del claustre per tirar-ho endavant vers els meus dubtes i neguits, la Carme, la Yoli, la Gemma, la Pilar i la Pili, l'Anna, l'Olga, la Belén, en Jordi, la Fanny, la Montse i la Gali, totes a la seva forma, han fet que aquest dia tingués rellevància per a la canalla de l'escola. Res diferent del dia a dia, tot s'ha de dir, però el vestit de la jornada era avui diferent i s'ha portat amb una professionalitat, dignitat i saber fer encomiable. Milers de gràcies, companyes i company!

Però hi ha hagut un segon fet que m'ha fet replantejar-me el DENIP del curs vinent. El dia següent, acompanyant l'hora del pati a la comunitat dels petits, en Carles, un petit de quatre anyets, va venir a dir-me que un nen volia pegar a un altre i que ell li havia dit que "en Toni havia dit el dia anterior que la pau és tot l'any".

La vida a l'escola té aquestes coses, que davant dels dubtes propis hi ha senyals que et confirmen o t'indiquen si tenen sentit o no les propostes que fem. És el premi d'escoltar als infants, trobar el sentit a la feina diària, per molt que els nostres prejudicis i pors s'obstinin en tapar-nos els ulls.

Un luxe treballar a la petita escola de la Joncosa del Montmell...