dimarts, 30 de juliol de 2019

Encara

Benvolgudes i benvolguts,

ha coincidit, en pocs dies, que hagi compartit temps i espai amb l'Almudena i la Virgínia, dues persones que no es coneixen però que tenen vides paral·leles, tot i les raonables i necessàries diferències, faltava més. Pot ser que, si es coneguessin, arribarien a la conclusió que aquest paral·lelisme només està a la meva ment i segurament tindrien raó. Sóc jo qui m'he fet una idea del que em representen aquestes dues dones, una representació que, a més, em permet posar-la en altres  persones que es troben en situacions similars. 

Divendres vaig poder gaudir de com l'Almudena explicava Les tres morts de Batiste a Olokuti, una llibreria de la vil·la de Gràcia, a Barcelona. L'Almudena és narradora oral i ha fet de la seva passió el seu ofici, per sort dels que la seguim com podem allà per on narra. Sort d'escoltar-la narrant contes i sort de compartir bocinets de vida. Bocinets colpidors perquè l'Almudena, quan parla, no deixa de donar puntada sense fil. Deixa els contes pel gran públic i comparteix la paraula per evidenciar que "eixe" món no es el seu, ni el de l'Arnau, ni el de la Rosa, ni el de tants altres, com per exemple el de la Valeria, que l'Almudena no coneix. Encara.

Avui, 30 de juliol, tenia una altra representació. Molt menys agradable, la veritat, però molt important. Des de fa quatre anys la Valeria, i la seva família, arrossegaven un procés judicial, kafkià, dolorós i tremebund. Com si la quotidianitat no fos prou complicada per a la Valèria i els seus pares, com ho és l'haver d'entendre el nou  món que comença cada dia, han patit al llarg de quatre anys  l'enorme distància que hi ha entre el dret penal i la vida. Si a més tens sis anys i no ets neurotípica...

Traço així la fosca línia que va del dret penal al dret de no haver de marxar a l'altra banda del país per anar a una escola on la diversitat sigui el natural. Ja fa 20 anys, que d'acord que no són res, que som al segle XXI, i encara passa: segregació i invisibilitat, al parc, a l'escola, al jutjat...En ple segle XXI l'Arnau, l'Almudena i en Jordi han viscut un exili escolar, d'Ontinyent a Tui, de València a Pontevedra.

L'Almudena i la Virgínia, en Jordi i l'Oscar, l'Arnau i la Valèria, tot i que no es coneixen, encara, escriuen cada dia línies que no saben molt bé on les portaran perquè cada dia és una aventura, descobreixen noves interpretacions i canvis amb idiomes universals com la mirada i el tacte, fan del petit gest una gran celebració. Com totes les mares i pares, oi? 

El procés judicial de la Valèria ha acabat definitivament avui, un patiment que queda arraconat definitivament. L'Arnau ja té escola al costat de casa pel curs vinent. Podria semblar que són victòries del sistema, judicial i educatiu respectivament, però que ningú s'enganyi. Algunes de les línies que cada dia escriuen aquesta gent porten els verbs plantar-se, discutir, confrontar, exigir, demanar, complir...molta energia extra pel simple fet de ser mares i pares d'infants que necessiten de l'acompanyament constant.

Acabem ja amb el conte que, encara, explica com "viure amb la diversitat" esdevé oxímoron frustrant i mesquí. 

El 23 d'abril del 2020, com a molt tard, arraconarem l'encara de la trobada, noies.



La foto és de la Cristina Serrat, al fons l'Almudena explicant Les tres morts de Batiste

dimecres, 10 de juliol de 2019

El nostre Jordi

Benvolgudes i benvolguts,

ahir ens va deixar el Jordi Benito. En Jordi va ser un dels meus primers alumnes com a mestre, el curs que em vaig estrenar a l'APPC, a la Muntanyeta, ja fa uns anys.

Tot i el dolor i la pena no puc deixar dibuixar un somriure al pensar en el nostre Jordi. El mateix que ell feia quan et clavava la seva mirada  buscant complicitat o un motiu per alleugerir les circumstàncies vitals que, des de ben petit, l'han limitat físicament. Només físicament perquè la Cèlia, la seva mare, s'ha encarregat de desfer i relativitzar aquestes limitacions: en Jordi ha fet de tot i més, ha muntat a cavall, ha volat en avioneta, ha vist partits del Barça a primera fila, ha viscut cada any i des de dins els carnavals de Reus, ha viatjat...però, sobretot ha estat estimat i cuidat. Molt.

La Cèlia, la seva incansable mare, ha estat tots i cadascun dels dies que ha viscut el Jordi, al peu de les seves necessitats. No és la Cèlia una persona que doni voltes a com dir les coses, parla tal com raja, i punt, que no cal  malgastar energia en fer circumloquis per quedar bé. Suposo que la vida li va ensenyar que, quedar bé, no impediria que li destrossessin amb un maleït accident de cotxe.

Amb la Cèlia vaig fer, com a mestre, la meva primera entrevista a una família. Mai l'oblidaré, ni a ella ni a l'entrevista! Jordi i la Cèlia feien un tàndem inseparable, sempre junts, interpretant-se el món mútuament, compartint-lo amb totes les dificultats, les dures rutines, el record del que podia haver estat la vida. Res d'això va impedir que l'amor entre mare i fill brollés de forma natural i continua, d'una forma simple i sense floritures, ans al contrari crec que en Jordi Benito s'ha perdut poques festes a Reus.

Tots els que hem tractat al Jordi tenim un tros seu, per això és el nostre Jordi: el seu sentit de l'humor, el seu somriure, la seva tos, la seva mirada, la veu de la Cèlia... tot junt fa que, com diu l'estimat Lluís, en Jordi sigui immortal. 

Tots els que l'hem conegut l'hem estimat i hem aprés com d'important és viure el present, l'aquí i ara. Recordo com la Cèlia anyorava un dia on el Jordi vingués amb una cama o un braç trencat per alguna caiguda infantil...

Ha estat un goig compartir camí i temps, Jordi, Jordaca. Una abraçada immensa a la Cèlia, l'Abel i a totes les que l'heu estimat.
En Jordi i servidor, una tarda qualsevol a Reus...

dissabte, 11 de maig de 2019

En Ferran, un mestre més.

En Ferran, un mestre més.

El meu nom és Toni Àlvarez i sóc mestre i director de l'escola Teresa Godes i Domènech, una petita escola que es troba al Montmell, el municipi més extens i menys poblat de la comarca del Baix Penedès, a Tarragona. Són molts els mestres i les professores de la comarca la Costera que hi treballen a la nostra demarcació, algunes es queden a fer vida, altres hi tornen, de totes elles aprenem.

En Ferran Minguet no és el primer mestre de la Costera que conec, tot i que és el primer polític de la comarca que conec i l'últim que em pensaria que faria de polític. Val a dir que només fa cinc mesos que el conec, però al Ferran se'l coneix ràpid i més a un centre educatiu on, la quotidianitat, mostra ràpidament gran part de les actituds bàsiques per poder ser un bon mestre de l'escola pública: compromís, esforç, capacitat d'empatia i estima pels alumnes. En Ferran  havia de cobrir una baixa molt sensible quan va arribar al gener i ho va fer des del primer dia amb criteri i serenitat. 

Va ser als pocs dies que ens va comunicar que, a més de mestre, feia de polític al seu poble, a Xàtiva. Vam quedar ben parats, no veiem per enlloc les capacitats d'un polític en aquell noi de 29 anys,al contrari, amb una aparent innocència i certa ingenuïtat continuem  pensant que en Ferran no hi cap dins d'un vestit de polític, si més no polític clàssic. 

Companyes i companys vam estar unes setmanes intentant treure-li del cap l'idea de ser l'alcaldable del seu poble, quan encara era possible. Conec bé com es cuina a la política de partits i d'institucions, sovint irrespectuosa amb les capacitats i potencial de les persones, sovint subjectes a interessos obscurs, "pensa-t'ho bé Ferran"  va ser el mantra de bona part del claustre al mes de febrer a l'escola.

En Ferran diu que vol canviar la formes de fer política, que té molta il·lusió i ganes de treballar per fer de Xàtiva una ciutat habitable i participativa. He de dir que a l'escola així és ell, espero que ho pugui mantenir, arribat el cas, a Xàtiva.

Perduda la batalla de convèncer al Ferran que no fes de candidat, només puc manifestar certa enveja pels xativencs, per poder triar a un alcaldable com en Ferran: una persona honesta i treballadora, jove i experimentat, senzill i amb idees pròpies, responsable i compromès.

Per últim, una petit apunt, als darrers mesos en Ferran ha estat viatjant cada cap de setmana a Xàtiva a treballar per la candidatura, també ho ha fet vàries vegades entre setmana, baixant i pujat el mateix dia, per fer debats i trobades importants. I  ho ha fet sense faltar en cap moment al seu deure i responsabilitat de mestre. I amb el seu sou ja que, el seu partit, no li ha pagat ni la benzina. 

El 26 de maig dependrà de la voluntat dels xativencs i xativenques el futur immediat d'en Ferran, però estic tranquil perquè, allà on estigui en Ferran, guanyem totes i tots. 

Salut i encert.
Toni Àlvarez
mestre i director de l'escola Teresa Godes i Domènech

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Saber tancar

Benvolgudes i benvolguts,
entro al bloc des de fa molt temps i veig que la darrera entrada anava dedicada al comiat de la Caterina. I me n'adono que torno a fer una entrada per parlar d'un altre final. M'ho hauré de fer mirar...
Diumenge passat vam tancar vint anys de Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. És diu aviat, vint anys de presència als carrers de Tarragona, vint anys de denuncia antimilitarista.
Hem escrit molt al respecte, la darrera revista del Paraules per la Pau, la 204, fa un repàs molt intens  i bonic. El penjaré quan el tinguem en format digital.
Us deixo algunes imatges del darrer Paraules per la Pau i, sobretot, el text que la Maria Miró va fer per presentar aquest darrer paraules. 
Hi ha molta bellesa dissolta a Tarragona....

Bon dia a totes i tots,
avui obrim el Paraules per la Pau amb una acció, amb una performance del Taller Del Sol, a qui agraïm profundament aquesta col·laboració i totes les altres que ens han regalat en diverses ocasions al llarg d'aquest temps i, a qui agraïm també la pancarta de Pinzell Brut que ens ha sigut fons d'escenari en tants dies com avui.

I avui, ja no direm que som aquí com cada mes... però diem: Aquí hem estat i aquí estem 1 cop més, en un primer diumenge de mes.
En aquest espai, que des de fa 17 anys, decidim fer-nos nostre, perquè ho és, encara que sovint sigui difícil de sentir-ho, per la confusió entre l'espai públic i l'espai privat dels negocis que l'ocupen.
Aquí a la PLAÇA SOM, i FEM i CREEM aquest espai de PAU i ART com a subtil manifestació en contra de l'armament, dels exèrcits, de la despesa militar, i de la militarització de la societat i les nostres vides.

Per això, només per això, per la pròpia VOLUNTAT de SER i SER-HI, de compartir i crear col·lectivament és, que va néixer aquesta iniciativa, com una forma de dir que la vida és i som, i que no volem que ens l'arrabassin de qualsevol manera.
Estar aquí, per nosaltres, ha estat una forma de resistència, un altaveu al carrer, una xinxeta que diria el Yago, a la vegada que un espai de creació des del gust i el plaer de regalar-nos aquest espai com el volem: omplert amb música, amb poesia, teatre, contes, performances, amb jocs, lectures crítiques, amb dansa, amb pintura, fent tallers d'il·lustració, fent tallers de grulles de paper, fent fanalets per recordar les conseqüències de la bomba d'Hiroshima o pintant bastament banderoles en llençols vells; i des d'aquí donem les moltes gràcies a totes les persones que han contribuït a fer-ho possible.

Avui tenim un menú variat, de la mà de diverses persones estimades que contribueixen escrivint al full o actuant, a demés de totes les que sou aquí presents.
Pel que fa les actuacions i algunes coses més que ens ve de gust dir-vos, ho farem a poc a poc, mantenint la sorpresa de cada instant PRESENT.
Amb el desig que estiguem a gust i ho disfrutem. Som-hi.


diumenge, 29 de gener de 2017

Caterina

Benvolgudes i -uts,

reprenc el bloc per deixar constància, en negre sobre blanc, de la marxa de la Caterina. La Caterina va arribar començat el curs 2007-08 a l'aula E de la Muntanyeta, no recordo si ja havíem plorat al Raül. Però sí que recordo que la seva arribada va ser una injecció d'alegria, d'entusiasme i energia que ens va encoratjar a continuar fent de la Muntanyeta un espai on viure i riure, malgrat tots els "malgrats". Que no són pocs.

A la nostra aula la Caterina va tornar a ser la nena amb empenta, líder i amb esma que la seva mare ens havia dit que era a l'altra escola. Just abans que el desenvolupament d'una estranya malaltia li devorés gran part del seu teixit cerebral i la deixés sense poder controlar els seus moviments i parla. Entre altres afectacions que no li van permetre continuar els seus estudis de forma excel·lent com fins el moment.

Res de tot això va frenar la seva alegria, ni la recerca dels estímuls per intentar ser feliç, molt ben acompanyada per una gran tribu capitanejada per la seva mare, la Manoli. Faig un parèntesi: crec que està molt poc explicat el paper de les mares en els processos d'acompanyament dels infants i persones amb diversitat funcional que necessiten suport vital constant, tanco parèntesi però afegeixo que mai es reconeixerà prou aquest paper.

Caterina era un torrent de vitalitat que no deixava passar oportunitat per manifestar-la, a l'aula (recordes quan et cantava a l'orella l'inici de la cançó de l'orquestra Mondragón? Hola mi amor, yo soy tu lobo...) a les sortides, a les colònies, ai!  les colònies! Quina emoció! Dos nits sense dormir! Podríem dir com tots els infants, podríem dir com qualsevol nena que marxa de casa uns dies, podríem dir que la putada que et va fer la biologia no frenaria les teves il·lusions d'adolescent. Així ho vam intentar fer aquell curs 2007-08,  així ha estat després amb els teus mestres i, sobretot, amb la teva família, la teva gran tribu.

Deixes una gran forat, Caterina. Jo em vaig agafar una molt bona part de tu quan vaig deixar de ser el teu mestre. Ara, i molt més difícil en aquest adéu definitiu, els hi toca als teus pares i les teves germanes. Molts ànims en aquesta nova etapa de la vida. 

Us deixo dos testimonis, el primer és una foto d'una sortida que vam fer a la platja de Creixell aquell curs, com vam xalar tots! Sortim contents i alegres els dos, no era estrany, no penseu. El segon és un vídeo, no és el de Moving que sembla ser que era el que més li agradava a la Cate, però és molt xulo, com tots els que fa en Lluís, un gran mestre de la Muntanyeta i, per sort per a mi, gran amic.

Una abraçada a tots aquells que vau tenir la sort de conèixer i estimar a la Caterina.
Adios Caterina, seguiré siendo tu lobo...





divendres, 5 de febrer de 2016

Mare Nostrum!

Estimades i estimats!

Us deixo  l'article del Paraules per la pau que sortirà aquest mes de febrer...

Mare Nostrum!
Aquest mes de gener s’ha commemorat  el DENIP, el dia escolar de la noviolència i la pau. El 30 de gener, dia de l’assassinat de Gandhi l’any 1948, és el dia triat per celebrar aquest dia a les escoles de l’estat espanyol. Podríem dir que el treball de la pau està present a les escoles, ni que sigui un dia a l’any.

Coincideix aquesta celebració amb un rebrot de la mortalitat infantil al Mare Nostrum i una mica terra més endins. Ja sabeu, la fuita de persones de l’Orient mitjà i quasi llunyà, grans i petits, homes i dones, ara amb l’acompanyament del fred balcànic, a més de la seva policia.

Milers de cossos s’enfonsen diàriament en aquest mar que és frontera i contenidor, des de Ceuta a Tartus, una frontera líquida on la presumpta Europa, demòcrata i lliure dona lliçons de pau amb vaixells de guerra protegint les fronteres invisibles. És la lògica militar, tan cruel com rentable als fons d’inversors de tot el món.

D’esquerra a dreta del mapa mediterrani, dels murs de Ceuta i Melilla hem passat als murs de Calais, Kraynovo o Erdine, filferros amb ganivets que no tallen la desesperació i el drama: l’horror de la fugida, la recerca de quelcom semblant a un futur ja esquinçat.

No hi ha final en aquesta cursa al futur d’aquestes persones: de manters al costat d’un centre comercial a humans il·legals (quin oxímoron, oi?) que han de pagar-se la seva presó. Dóna igual que sigui el sud d’Europa o el nord europeu, tant és el format , ja no és ni esclavitud. Els nous esclaus han de pagar-se la seva manutenció i llit, ni Rockefeller hauria imaginat tanta perversió humana i econòmica.

Els nostres ulls ja s’han acomodat a veure la immundícia humana que són aquests murs, aquestes morts, aquestes guerres que els senyors de la guerra, organització terrorista mundial, continuen expandint arreu del món. Centenars de milers de morts, milions de desplaçats, misèria i desesperació que xoca contra els nostre murs, metàl·lics o líquids.

Impotència quotidiana de tot a cent mentre mirem les noticies i sopem, mentre assumim la desgracia pròpia com aliena, esperem que no ens passi, com si el futur no estigués en les nostre mans, com si res. Primer els nostres, diuen alguns. Primer els nostres desgraciats i empobrits, primer mantenim la nostra misèria volen dir en realitat.

Mentre uns pocs guanyen diners a mansalva amb venda d’armes o amb falses armilles salvavides, també els miserables tenen categories, molts altres fugen de la mort esperant trobar a la vella Europa resposta a la seva desgracia. Una minoria presumptament conscienciada ens ho mirem, estabornits i amb tímids crits al carrer…


A les escoles, el dilluns 30 de gener del 2017, tornarem a celebrar el dia escolar de la pau i la noviolència. Somio amb un tsunami de gent que ni paga, ni va a la guerra després de viure, veure i escoltar el mal que fan les guerres a totes les persones. Aquells infants que han passat, passen i passaren per les escoles del nostre país...Nosaltres.

dimarts, 2 de febrer de 2016

15

Estimades i estimats,

aquí teniu l'article del Paraules per la pau del mes de gener....

15



Comença un nou any. I aquí hi som, millor dit, aquí continuem, tot i que es parli més dels 2000 anys de cristianisme, que és 

el que acostumem a commemorar, si més no els que llegim aquesta revista. D'una o una altra forma i, fins i tot els que ens autodenominem agnòstics, acabem entaulats amb dolços tradicionals i menjars ancestrals. No hi ha aplicació 2.0 que ens salvi i segur que influeix que, pels que treballem, és època de vacances. El cas és que avui hi torna a haver-hi paraules per la Pau.


Perdoneu la frivolitat. 
Sembla ser que aquest any farem 15 anys de presència, constant i sense interrupció, del primer diumenge de mes a la plaça de la Font de Tarragona. Es diu ràpid. I us ben asseguro que la voluntat dels que hi participem és no fer aquesta trobada mai més, ja sabeu perquè.


Malauradament els esdeveniments locals i de terres enllà s'encaparren en donar-nos motius per persistir en aquesta reclamació bàsica que tothom troba acurada i necessària. Insisteixo, tothom. Quantes vegades no heu llegit allò que els primers que no volen la guerra són els propis militars? Quants llibres no heu llegit sobre les atrocitats de la guerra i les seves conseqüències? Quins resultats han donat les guerres al llarg de la història?



Ens autodenominem homo sapiens sapiens, hem evolucionat de tal forma que el nostre cervell ha possibilitat que l'espècie pugui transcendir per sobre de les seves necessitats. I el resultat és que, quan tenim problemes difícils i amb múltiples interessos, és molt possible que els solucionem a cops de bastó o destrucció. És el moment de preguntar-se en la utilitat del llenguatge i del raonament.



O bé que pensem que, la nostra intel·ligència, no és tan elevada com per no adonar-nos que encara tenim caps de manada que ens marquen les necessitats, la nostra utilitat, el rol i el presumpte pensament que fa que, aquests caps, continuïn tenint privilegis guanyats amb la suor de la manada. Caps que saben que la manada morirà per ells, que tenen contrastat que seran els darrers en patit qualsevol repercussió de les crisis que hi hagin i que són els primers en beneficiar-se de les crisis que generen.

Aquesta és la intel·ligència del homo sapiens sapiens...



Per això aquest any farem 15 anys trobant-nos en dies com avui, per desafiar-nos, desenvolupar la intel·ligència col·lectiva i desvestir als caps de manada.

Bon any i salut.