dissabte, 16 de setembre del 2023

La tercera de Mal d'escola

 Benvolgudes i benvolguts,

aquest curs tornarem a fer el Mal d'escola, la tercera temporada ja! Una estona de ràdio que, l'Adriana i jo mateix, organitzem per aprendre i compartir al voltant de l'educació i els seus mons. Un podcast impossible de fer sense la Laia Batlle, la Isa López, el Jordi Solé, la Maria Romano i totes les que escolteu el programa. 

Aquesta temporada, que arrencarà a l'octubre, ja tenim la web totalment operativa gràcies al Quim Arrufat, on podeu trobar tots els programes i pressentiments de les dues temporades anteriors.

dimecres, 23 d’agost del 2023

Pregonar per agrair i no parar.

Benvolgudes i benvolguts,
tancar les etapes és important. I si es pot fer bé, millor que millor. Mai tindré prou paraules d'agraïment al poble de la Joncosa del Montmell per convidar-me a fer el pregó de les festes d'enguany i, així, poder-me acomiadar del poble. 
Han estat uns mesos d'acomiadaments, molt bonics i intensos. Comiat plens d'emoció i reconeixement mutu, amb tota la comunitat educativa del Montmell, no hi ha paraules que puguin descriure el viscut i fet, malgrat ho intenti.
Moltes gràcies per aquests 12 intensos anys.
Us deixo el text i el vídeo del pregó.



Pregó festa major La Joncosa del Montmell, 18 d’agost del 2023

Benvolgudes i benvolguts, alumnes, exalumnes, veïnes, amigues i amics, família, famílies i companyes.
Moltes gràcies a la comissió de festes de la Joncosa per convidar-me a fer el pregó de la festa major, és un goig i una alegria molt gran que hagueu pensat en l’escola per iniciar les festes de 2023. Una escola amb una llarga història, més de 173 anys documentats, són molts els edificis del poble que han fet d’escola al llarg d’aquests anys. I moltes les seves mestres, la Teresa Godes que va ser-ho de l’any 32 al 55 i la Flora Sanabra que a finals dels 60 va inaugurar aquest edifici, són bones representants de la llarga història de l’escola de la Joncosa del Montmell.

Com bé sabeu aquest és un moment de canvi molt important en la meva carrera professional i en el meu camí vital. Després de 12 anys deixo de treballar a la nostra escola. 12 anys donen per a molt, i si són fent de mestre (i director) a un municipi com el Montmell, encara més.

Fa vint-i-tres anys que vaig arribar a aquesta comarca. Des de llavors sempre hi he viscut o treballat, de forma ininterrompuda. A aquesta comarca em sento profundament vinculat. En primer lloc, perquè la meva procedència també és d’un Baix, les meves arrels provenen d’un origen compartit per moltes de les persones que viuen al Montmell, el Baix Llobregat, on vaig créixer. Al llarg d’aquests anys, he pensat sovint que una part de la meva vinculació amb el Montmell tenia a veure amb aquest origen comú. El Montmell i el Baix Llobregat comparteixen el fet de ser terra frontissa, amb dèficits estructurals històrics de tota mena, llocs on el dret de pertinença es cotitza car, i on cal lluitar-ho tot, pam a pam, dia a dia. Us sona, oi?

L’altra part de la meva vinculació amb el Montmell es deu a l’esperit tenaç, la força i la fermesa de moltes de les persones que he trobat aquí al llarg de tots aquests anys. A la Joncosa he conegut persones que no van permetre que es tanqués l’escola quan els números ballaven, i no precisament d’alegria: sabedors que l’escola és vida a un poble petit, els Josep’s (a finals dels 70) van inventar-se el transport escolar, avançats al seu temps, i amb una DKV van començar a portar els infants de les naixents urbanitzacions del Montmell a l’escola. També, he conegut persones que van sostenir l’escola quan es disparava el nombre d’alumnes (allà a començaments del segle XXI) passant d’una vintena d’infants a més de 100 en menys de 10 cursos. Aleshores es van construir edificis adjunts, es van fer ampliacions, i es va habilitar un barracó que va ocupar aquest pati 13 anys, a més d’aules al centre cívic. La Cori, la Vanessa i la Patricia, directores en aquells anys van ser puntals en aquelles dues dècades.

Des de la meva arribada, al Montmell he estat envoltat per una comunitat que ja lluitava per tenir una escola digna, que exigia un edifici nou, amb mocions, acampades, tallades de carretera i reunions. Aquesta fermesa, compromís i lluita és el que vaig trobar i viure de ple tan bon punt vaig arribar. Quan no t’han regalat res és fàcil vincular-te amb els qui han viscut experiències semblants. I a la Joncosa vaig sentir aquesta connexió des del primer moment.

Totes les escoles rurals i petites són especials. A les escoles de poble no només fas de mestre, també fas de conserge, administratiu, electricista, lampista o jardiner. Les escoles rurals són espais on valorar més la riquesa col·lectiva, la que aporta cadascuna de les persones que conformen la comunitat educativa. Tothom i tot suma. Però a més, l’escola no és només aquest edifici, ho és tot el Montmell, amb cadascú dels seus racons. I tenir el Montmell com a “escola” és un goig per als infants i un privilegi per a les persones que hi treballem. Conèixer, compartir i aprendre del patrimoni natural i social d’aquesta comarca és tan màgic com real. Recórrer les seves vinyes, veremant o amb els ceps podats, caminar pel estrets carrers amb la sort de trobar-se veïnes i veïns que surten, amb alegria, a la porta cridats per les veus infantils que van o venen. Envoltats per horts, barraques i murs de pedra seca, i emmarcats per la serralada del Montmell, un paisatge canviant que t’atrapa i et sedueix mentre veus i experimentes el pas del temps vinculat als cicles de la natura. Del marró de la terra llaurada de l’hivern al verd de la primavera, de les garrofes de la tardor als raïms de l’estiu. I la flaire de les plantes psicotròpiques quan és l’època. Terra de sentits i contrastos, aquesta.

I sí, l’escola del Montmell és especial. Recordo que fa uns anys una família em va dir que l’escola s’estava convertint en un centre d’educació especial. No ho deien contents, sinó amb preocupació, jo no em vaig poder estar d’agrair-los una observació amb què estava, i estic, plenament d’acord. Sens dubte no li donàvem el mateix sentit a l’adjectiu “especial”, el que per a ells era un problema, per a tot el claustre i moltes famílies, era un orgull.

Abans de ser mestre, vaig treballar uns quants anys de jardiner amb persones amb presumpta discapacitat, alguns d’ells, al Ventall, entitat coneguda per molts de vosaltres. Treballant amb aquest col·lectiu maltractat i injustament menystingut, vaig rebre el millor dels “piropos” que mai he rebut: “tu ets com nosaltres, però ho dissimules millor”, em va dir l’Edu, de Bellvitge. Aquell dia, vaig sentir un daltabaix al cap. La frase expressava una lúcida veritat, que ens fa conscients del que viuen les persones que senten que han de dissimular contínuament les seves carències i limitacions davant els altres per ser acceptats a la societat, quan en realitat això ho fem absolutament totes i tots, sense excepcions, al llarg de la nostra vida. I és que dir que cada persona és especial no només és una frase feta bonica, és real. Però també és real que depenent de com els altres mirin les nostres habilitats, carències i limitacions, patim exclusió o discriminació. I no està l’escola pública per excloure ni discriminar ningú, sigui com sigui. Si més no, a l’escola on he fet de director 10 anys he mirat que no passi. Efectivament, l’escola Teresa Godes i Domènech és molt especial, això ho sap tothom qui forma part de la seva comunitat educativa. I no tinc cap mena de dubte que així continuarà sent.

En aquest temps, hem viscut com l’escola va passar de ser una escola menystinguda, i de la qual molta gent es prenia la llibertat de malparlar, a ser una escola estimada, per les seves famílies i alumnes, per les mestres que hi treballen, i pels habitants que viviu al poble. Recordo perfectament les llàgrimes de la Mar, una de les presidentes de l’AFA, el dia que em va dir que l’havien felicitat al Vendrell per portar la seva filla a la nostra escola. Lluny de fums i fames aconseguides amb publicitat, l’escola Teresa Godes ha assolit un reconeixement professional i humà a la comarca gràcies al que succeeix en ella cada dia.

Aquests 12 anys m’han donat l’oportunitat de créixer, i la Joncosa s’ha convertit en un dels llocs importants de la meva vida. També he fet algunes de les millors amistats que tinc, aquí he passat alguns dels meus millors moments. A la Joncosa m’he casat i tot! I també he viscut alguns dels pitjors moments, és clar. Molts dies i intensitat que sempre agrairé haver viscut. Feliç d’haver participat en la consolidació d’aquesta escola, de facilitar que sigui estimada i valorada per tothom que ve i tothom qui la coneix. Satisfet per tenir un edifici nou, tan bonic com necessari i petit. A més de portar 30 números de la revista BOCINETS, 10 anys de passeig literari, tenir una orquestra de corda, formar jugadores d’escacs, i ser un lloc estimulant on aprendre, amb una comunitat en majúscules, tan potent, digna i humana. Un riu de vida que cada dia entra per la porta de l’escola amb els seus neguits i anhels.

Anys teixint xarxa que ens han permès recollir fruits molt visibles els darrers cursos, segurament sigui el nou edifici el peix més gran guanyat. Amb un lideratge compartit entre mestres, famílies i ajuntament, que amb la seva força han empès en la mateixa direcció i han aportat tot el possible sempre.

Vull recordar les mestres compromeses que han aportat saber, estima i professionalitat a la nostra escola, més de 100 professionals ( són per aquí la Yoli, la Sara, la Lola, la Tali i la Roser, més la Gemma que ens estarà escoltant des de Houston) han passat durant aquests 12 anys. Deixeu-me que incideixi en la Yoli, la Carme i l’Olga amb les que he fet equip directiu i que són el fil conductor d’una dècada de direcció. Vull fer un reconeixement ple de sentit i amor a totes les AFA’s i representants de famílies als consells escolars que han portat la veu i la determinació on i quan tocava, fent mans i mànigues per desenvolupar propostes i activitats i no callar, sobretot, no callar. I no puc deixar de referir-me a les dues corporacions municipals que hem tingut. No acostuma a ser habitual que al llarg de tants anys, i amb canvi de partit polític a l’ajuntament, l’objectiu mantingut hagi estat el bé comú de l’escola, amb el motor de la col·laboració com una constant, amb recursos minsos, però sense retrets i amb total fidelitat. Imma i Jose, gràcies per ser persones clau. Ho he dit públicament vàries vegades i no em cansaré de reconèixer el vostre suport tots aquests anys, juntament amb totes les regidories, especialment la Romina i la Núria. Gràcies a totes i tots!

Podríem pensar en la sort com a causant de totes les vegades que hem salvat els conflictes amb l'administració educativa. Però no, l'explicació és haver compartit esforç i suports des de la proximitat i el coneixement profund de les necessitats reals.

Per a la història ens quedarà la inauguració del passat 25 de març. Per al segle XXI ja queda un edifici bonic que fa justícia al que passa a dins seu i que ha de ser orgull dels Montmellencs. No perdem la memòria de com ho hem fet possible.

L’última dècada ha estat marcada per les crisis. La crisi salvatge de la bombolla immobiliària, que mai s’atura, la pluja contínua del procés, que va esdevenir en tempesta a l’octubre del 2017, i el tsunami de la COVID19. Totes aquestes crisis van tensionar la societat en general i a la Joncosa les vam sostenir amb xarxes de suport mutu, posant al centre les urgències, atenent i acompanyant sense mirar filiacions ni procedències.

Al llarg d’aquests anys l’escola ha estat el pal de paller on acollir, escoltar, facilitar, incloure i oferir el dret de pertinença a tothom matriculat . Fer de l’escola un espai protegit d’aprenentatge, on cuidar els infants, i per extensió a tothom que hi participa, ha estat un objectiu prioritari aquests anys. I hauria estat impossible fer-ho en un ambient hostil, de no col·laboració, sense un poble compromès amb la seva escola. Tenir l’entorn privilegiat de la Joncosa ho ha fet, a més, bonic.

Per acabar, em queda expressar-vos un somni o desig. Venir d'aquí a 10 anys, quan em toqui jubilar-me, a fer una visita, i veure que hi ha un bon nombre de mestres que han estat exalumnes de l’escola.

M’acomiado assegurant-vos que em serà inevitable fer un profund somriure cada vegada que escolti o pensi en la Joncosa del Montmell. Fa anys que formeu part de la meva biografia i aquest és un lloc que m’estimaré sempre. Us desitjo una molt bona festa major! Visca l’escola pública i visca la Joncosa del Montmell!!!


            


dimarts, 8 de febrer del 2022

Mal d'escola [GENER]

 

En aquest quart programa dialoguem amb la Mercè Sanahuja Pagès, veïna de Santa Oliva, amb qui conversem de la seva trajectòria com a mestra. La gran influència de la Marta Mata en els inicis i al llarg de tota la seva carrera, el mestratge de la Maria Antònia Canals i tants d’altres mestres que la van influenciar i ensenyar. Una vida feta amb empenta i una energia desbordant que la va fer trencar esquemes i motllos del que s’esperava d’ella. La Mercè sempre diu el que pensa, segur que en gaudiu tant o més que nosaltres escoltant-la!


La P del Penedès, després de la pedagogia i la política,  ens l'explica la Montserrat Meneses, directora del Cor Zòngora, un cor de dones que ha voltat per bona part d’Europa amb 25 anys de trajectòria. D’elles també escoltarem el tema Rondalla del Bou, de la Carlota Valdús.


El pressentiment educatiu el farà el Jordi Solé amb un text de la Bell Hoocks, que va morir el mes passat, del seu llibre Enseñar a transgredir.


Continuem agraint als @doctordeseo l'us de la nostra sintonia, a més del Pupille i la  @SilviaTomasTrio la seva música per a vestir les seccions del programa. A la Laia Batlle i @DomenysRadio per l'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu!
Per últim, gràcies per escoltar Mal d'escola!

 Bibliografia

Hooks, B. (2021) "Enseñar a transgredir: la educación como práctica de la libertad". Ed. Capitan Swing.
Hooks, B. (2022) "Ensenyar pensament crític". Ed. Raig Verd.
Zambrano, María (2011) “Filosofía y Educación (Manuscritos)”. Editorial Club Universitario 
Callís i Franco; A. (1994) "Maria Antònia Canals". Ed. Rosa Sensat  

Temes musicals
Doctor Deseo (2014) "Busco en tus labios", del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.
De Pupille (2005) "Hay alguien ahí?", del disc  Himnos Olímpicos , BCore.
Sílvia Tomàs Trio (2014) "Terra",  del disc Desaprendiendo lo aprendido, autoeditat.
"Les petites formiguetes", És un fragment de la cançó del pedagog, músic i poeta Joan Llongueres i Badia (Barcelona, 1880 – 1953) introductor del mètode Jacques-Dalcroze a Catalunya. La primera publicació és de l'any 1914.
El Cor Zòngora canta la “Rondalla del Bou” música de Carlota Baldrís amb lletra de Marià Manent, al CD autoeditat pel XXè aniversari del Cor (2016)
Raimón (2012) " Jo vinc d’un silenci", gravació del 2012 al Liceu pels 50 anys del seu debut a Barcelona



dimarts, 1 de febrer del 2022

Mal d'escola [DESEMBRE]

I l'escola, per a què?

En aquest tercer programa dialoguem amb el Jordi Solé Blanch que ens comparteix la seva visió del fet educatiu i la funció de l'escola al món d'avui. En Jordi Solé és doctor en Pedagogia, professor i actual director del grau d'educació social de la UOC. Amb una llarga trajectòria al camp social, en Jordi planteja i provoca diversos debats, tant des de l'experiència personal i professional com des del marc teòric. Segur que no us deixa indiferents aquest mal d'escola!

En aquest tercer programa també tenim el luxe de comptar en directe amb la veu de la Maria Romano, que ens llegeix el Pressentiment educatiu. La Maria és la directora i una de les veus de Dents i ungles, programa de poesia que us recomanem molt i que podeu trobar @tarragonaradio i @poesiasonora.

Les Llavors del Penedès, la P del Penedès, després de la pedagogia i la política, ens l'explica en Jaume Nin amb el seu vincle i procés amb la terra, la seva història per arribar a l'elaboració de Barbuts, un vi blanc ecològic i biodinàmic que podeu gaudir i encarregar a nuriavivesventosa@gmail.com.

Continuem agraint als @doctordeseo l'ús de la nostra sintonia, a més del Pupille i la @SilviaTomasTrio la seva música per a vestir les seccions del programa. A la Laia Batlle i @DomenysRadio per l'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu!
Per últim, gràcies per escoltar Mal d'escola!
Bibliografia
La réplica, para acabar con los espejismos, Philippe Meirieu, edicions Dr Buk, 2020.
Pedagogía i emancipació, et al, edicions Arcàdia, 2020
El primer hombre, Albert Camus, editorial Tusquets, 1994
Temes musicals

Busco en tus labios de Doctor Deseo, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga, 2014

Hay alguien ahí? De Pupille, del disc Himnos Olímpicos , BCore, 2005

Terra, de Silvia Tomàs Trio, del disc Desaprendiendo lo aprendido, autoeditat, 2014

La poesía es una arma cargada de futuro, poesía de Gabriel Celaya cantada per Paco Ibáñez a l'àlbum Paco Ibáñez 2, 1967.

A la vida, cançó de l'Ovidi Montllor en versió de la Maria Arnal i en Marcel Bagès, editat per Compartir Dóna Gustet / Fina Estampa, 2016


dilluns, 31 de gener del 2022

Mal d'escola [NOVEMBRE]

Benvolgudes i benvolguts, 


En aquest segon programa dialoguem, al voltant de la inclusió educativa, amb l’Olga Belmonte i Vila, inspectora d’educació del Departament d’educació i  professora col·laboradora de l'assignatura d'Educació Inclusiva del Grau de
primària de la UOC.
Un enorme agraïment a la Virgínia, la Lorena, l’Anna i la Vanessa per les seves preguntes i reflexions!

Descoberta.cat ens ha vestit la primera càpsula Llavors del Penedès, la tercera P amb què vincularem territori i educació, la terra que ens envolta, projectes propers als que volem donar veu. Una càpsula que encetarem amb Terra, cançó de la Silvia Tomàs, a la que agraïm molt la seva col·laboració.

Per últim, la Isa López ens dictarà amb la seva energia el pressentiment educatiu.

Bibliografia
Estima'm quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito, Jaume Funes, Columna edicions, 2018.
Fracaso escolar y desventaja sociocultural, Ignacio Calderón Almendros, edicions UOC, 2016
https://www.ignaciocalderon.uma.es/
La inclusió educativa a Catalunya, Síndic de Greuges, setembre 2021 DECRET 150/2017, de 17 d'octubre, de l'atenció educativa a l'alumnat en el marc d'un sistema educatiu inclusiu.

Temes musicals
Another Brick in the wall de Pink Floyd, del disc The Wall, Harvest Records, 1979
Busco en tus labios de Doctor Deseo, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga, 2014
Hay alguien ahí? De Pupille, del disc Himnos Olímpicos , BCore, 2005
Terra de Silvia Tomàs Trio, del disc Desaprendiendo lo aprendido, autoeditat, 2014
La petita rambla del Poble Sec, de Cesk Freixes, del disc XL, U98Music, 2020


dijous, 27 de gener del 2022

Mal d'escola [OCTUBRE]

Estimades,

hi ha projectes que surten després d'hores de pensar i reflexionar. Mal d'escola va sorgir d'una proposta  i un arravatament que ens ha comportat moltes hores de feina, pensament i reflexions....posteriors. Mal d'escola és una idea que anem cuinant, a foc lent,  l'Adriana i jo.

El cas és que aquest curs, i mensualment, hem començat a fer a Domenys ràdio un programa que parla d'educació, d'aprendre, d'escoltar, debatre i tantes altres coses que pensem com a importants en qualsevol societat que s'autoanomena avançada.

Ja portem quatre programes gravats i de tots ells hem après, Mal d'escola és una hora de ràdio, de debat i discussió, de conversa sense sentar càtedres ni fer dogmes. Amb gent propera que en sap moltíssim, des de diferents vessants i llocs. Una hora que gaudim fent-la. El goig és comprovar que també es gaudeix escoltant-la i ajuda a obrir debats i reflexions amb els respectius entorns.

Al llarg dels pròxims dies us deixaré els quatre programes gravats fins ara, per si us ve de gust escoltar.

L'exclusió al sistema educatiu, una mirada ambivalent i a peu d'aula


dimarts, 25 de gener del 2022

Marxar en pau

Estimades,

torno a obrir la llibreta dels apunts per fer memòria i fer difícil l'exercici de l'oblit que, més que un exercici pot ser un hàbit si no ens entrenem i posem mesures per evitar-ho. 

No està el món per oblidar segons que i qui, no està el món per oblidar a gent com el Jose que ens va deixar el passat 19 de gener. Un altre "Carabanchelero" i músic il·lustre, que amagava corxeres i sostinguts dins de la seva mirada distreta i burleta, sempre amable i mai amb urgències.

Antimilitarista de soca-rel, insubmís per necessitat, desobeir i cantar les misèries del militarisme formaven part de la seva quotidianitat. Una quotidianitat diversa i múltiple, aparentment poc vinculada, que el manegava amb una discreció a prova d'assemblees. Pel sector antimilitarista no era fàcil saber del seu impressionant currículum musical com a director de cors i altres agrupacions musicals.  No era el Jose persona "de tirarse el pisto", al contrari, reconèixer-li directament un mèrit li provocava més urticària que un instrument desafinat, que ja és dir. 

Explicava el Fernando a la preciosa semblança que li ha fet a El Salto que, la paraula vulnerabilitat, li va venir al rememorar l'inici de la campanya d'insubmissió a l'any 89, "un puñado de jovenzuelos en edad de merecer  contra todo un Estado". I és que en Fernando posa, per sobre de l'èpica individual, tot el sistema de relacions  que el Jose va crear al llarg dels anys de desobediència civil i pràctica noviolenta contra els exèrcits d'arreu. Una lluita persistent que no va deixar mai, amb humor i fermesa.

Som vulnerables, tot i que no érem gaire conscients, en Jose torna a la terra i allà estem les arrels que van créixer amb ell. Continuem respirant i cridant (més que cantar) que cap exèrcit defensa la pau i que el militarisme és una de les xacres del planeta que fa inviable la vida a la Terra. 

No callarem, Jose, continuarem marxant per la pau, com tu ho has fet.

Aquestes fotografies són del 2015, a l'agost vam fer la trobada d'estiu antimilitarista del MOC-AA a terres catalanes i la vam fer coincidir amb el Paraules per la Pau del mes d'agost. Record d'uns dies intensos i bonics, de debat, reflexió i acció. Enorgulleix veure al Jose amb la samarreta de la coordinadora...