divendres, 5 de febrer de 2016

Mare Nostrum!

Estimades i estimats!

Us deixo  l'article del Paraules per la pau que sortirà aquest mes de febrer...

Mare Nostrum!
Aquest mes de gener s’ha commemorat  el DENIP, el dia escolar de la noviolència i la pau. El 30 de gener, dia de l’assassinat de Gandhi l’any 1948, és el dia triat per celebrar aquest dia a les escoles de l’estat espanyol. Podríem dir que el treball de la pau està present a les escoles, ni que sigui un dia a l’any.

Coincideix aquesta celebració amb un rebrot de la mortalitat infantil al Mare Nostrum i una mica terra més endins. Ja sabeu, la fuita de persones de l’Orient mitjà i quasi llunyà, grans i petits, homes i dones, ara amb l’acompanyament del fred balcànic, a més de la seva policia.

Milers de cossos s’enfonsen diàriament en aquest mar que és frontera i contenidor, des de Ceuta a Tartus, una frontera líquida on la presumpta Europa, demòcrata i lliure dona lliçons de pau amb vaixells de guerra protegint les fronteres invisibles. És la lògica militar, tan cruel com rentable als fons d’inversors de tot el món.

D’esquerra a dreta del mapa mediterrani, dels murs de Ceuta i Melilla hem passat als murs de Calais, Kraynovo o Erdine, filferros amb ganivets que no tallen la desesperació i el drama: l’horror de la fugida, la recerca de quelcom semblant a un futur ja esquinçat.

No hi ha final en aquesta cursa al futur d’aquestes persones: de manters al costat d’un centre comercial a humans il·legals (quin oxímoron, oi?) que han de pagar-se la seva presó. Dóna igual que sigui el sud d’Europa o el nord europeu, tant és el format , ja no és ni esclavitud. Els nous esclaus han de pagar-se la seva manutenció i llit, ni Rockefeller hauria imaginat tanta perversió humana i econòmica.

Els nostres ulls ja s’han acomodat a veure la immundícia humana que són aquests murs, aquestes morts, aquestes guerres que els senyors de la guerra, organització terrorista mundial, continuen expandint arreu del món. Centenars de milers de morts, milions de desplaçats, misèria i desesperació que xoca contra els nostre murs, metàl·lics o líquids.

Impotència quotidiana de tot a cent mentre mirem les noticies i sopem, mentre assumim la desgracia pròpia com aliena, esperem que no ens passi, com si el futur no estigués en les nostre mans, com si res. Primer els nostres, diuen alguns. Primer els nostres desgraciats i empobrits, primer mantenim la nostra misèria volen dir en realitat.

Mentre uns pocs guanyen diners a mansalva amb venda d’armes o amb falses armilles salvavides, també els miserables tenen categories, molts altres fugen de la mort esperant trobar a la vella Europa resposta a la seva desgracia. Una minoria presumptament conscienciada ens ho mirem, estabornits i amb tímids crits al carrer…


A les escoles, el dilluns 30 de gener del 2017, tornarem a celebrar el dia escolar de la pau i la noviolència. Somio amb un tsunami de gent que ni paga, ni va a la guerra després de viure, veure i escoltar el mal que fan les guerres a totes les persones. Aquells infants que han passat, passen i passaren per les escoles del nostre país...Nosaltres.

dimarts, 2 de febrer de 2016

15

Estimades i estimats,

aquí teniu l'article del Paraules per la pau del mes de gener....

15



Comença un nou any. I aquí hi som, millor dit, aquí continuem, tot i que es parli més dels 2000 anys de cristianisme, que és 

el que acostumem a commemorar, si més no els que llegim aquesta revista. D'una o una altra forma i, fins i tot els que ens autodenominem agnòstics, acabem entaulats amb dolços tradicionals i menjars ancestrals. No hi ha aplicació 2.0 que ens salvi i segur que influeix que, pels que treballem, és època de vacances. El cas és que avui hi torna a haver-hi paraules per la Pau.


Perdoneu la frivolitat. 
Sembla ser que aquest any farem 15 anys de presència, constant i sense interrupció, del primer diumenge de mes a la plaça de la Font de Tarragona. Es diu ràpid. I us ben asseguro que la voluntat dels que hi participem és no fer aquesta trobada mai més, ja sabeu perquè.


Malauradament els esdeveniments locals i de terres enllà s'encaparren en donar-nos motius per persistir en aquesta reclamació bàsica que tothom troba acurada i necessària. Insisteixo, tothom. Quantes vegades no heu llegit allò que els primers que no volen la guerra són els propis militars? Quants llibres no heu llegit sobre les atrocitats de la guerra i les seves conseqüències? Quins resultats han donat les guerres al llarg de la història?



Ens autodenominem homo sapiens sapiens, hem evolucionat de tal forma que el nostre cervell ha possibilitat que l'espècie pugui transcendir per sobre de les seves necessitats. I el resultat és que, quan tenim problemes difícils i amb múltiples interessos, és molt possible que els solucionem a cops de bastó o destrucció. És el moment de preguntar-se en la utilitat del llenguatge i del raonament.



O bé que pensem que, la nostra intel·ligència, no és tan elevada com per no adonar-nos que encara tenim caps de manada que ens marquen les necessitats, la nostra utilitat, el rol i el presumpte pensament que fa que, aquests caps, continuïn tenint privilegis guanyats amb la suor de la manada. Caps que saben que la manada morirà per ells, que tenen contrastat que seran els darrers en patit qualsevol repercussió de les crisis que hi hagin i que són els primers en beneficiar-se de les crisis que generen.

Aquesta és la intel·ligència del homo sapiens sapiens...



Per això aquest any farem 15 anys trobant-nos en dies com avui, per desafiar-nos, desenvolupar la intel·ligència col·lectiva i desvestir als caps de manada.

Bon any i salut.

diumenge, 31 de gener de 2016

Trident Juncture 2015

Estimades i estimats,

aquest és l'article del Paraules per la pau del mes de novembre...

Les Trident  Juncture…

Les Trident Juncture no són una nova marca de xicles, malauradament. Darrera d’aquest nom estrany, i amb un punt de rima comercial, s’amaguen “les majors maniobres militars des de la fi de la guerra freda” segons ha manifestat el Ministeri de la Guerra espanyol. I és que al llarg d’aquest mes d’octubre i novembre vint mil soldats es desplegaran en vuit punts de l’estat espanyol entre bases aèries i navals de Saragossa, Albacete, Cadis, Mallorca, Almeria i Torrejon. Unes maniobres que, en total, mouran trenta-sis mil soldats entre Portugal, Itàlia i Espanya.

Com us podeu imaginar, tanta soldadesca no farà dinàmiques de jocs, ni rol-plays cooperatius. Aquesta gent ha quedat per quadrar equips, sistemes i protocols de mort i destrucció. Soldats i comandament de trenta estats han quedat al sud d’Europa per posar a prova el que ha pensat una colla de malparits sobre un plànols i simuladors. 

Diuen els entesos que aquestes maniobres han de servir per donar un avís als russos, però  sobretot als xinesos que estan a punt de quedar-se l’Àfrica i tota la matèria primera que, el continent més empobrit del món, dóna. Vist així aquesta trobada sembla una trobada de “mamporreros” que es divideixen el barri per traficar i extorsionar de forma ordenada. Amb el reclam del terrorisme internacional, ara interpretat  per l’Estat Islàmic, versió millorada de Al-Quaeda, es tracta de competir en l’expoli dels països empobrits (a l’Àfrica principalment), assentar-se en l’Europa de l’est (Ucraïna és l’exponent) i ajudar als socis en massacrar pobles molestos com el Kurdistan.

El preu econòmic d’aquestes maniobres sembla ser que pujarà a 5.860.787 d’euros que pagarem entre els contribuents d’aquests 30 països, tot i que la factura pujarà molt més com passa a tots els pressupostos militars que es fan arreu, on el cost final no té a veure amb el pressupostat. Per no escandalitzar gaire a la població benpensant.

Em resulta estrany i significatiu que aquest desplegament de medis no hagi tingut més ressò  per part de la premsa espanyola que, lluny de donar-li protagonisme, està passant molt desapercebut. Si fem una recerca a la xarxa a penes trobem tres o quatre ressenyes de diaris estatals. Tampoc hi ha hagut gaire ressò a les ràdios i televisions. I em resulta curiós perquè no podem dir que als mitjans de comunicació no els hi agradi tota la parafernàlia militar, ja sigui en format desfilada o en pel·lícula…

Tampoc crec que les grans corporacions mediàtiques pensin que unes maniobres militars com aquestes no puguin interessar al gran públic, àvid d’accions militars segons podem concloure vist l’èxit de públic que tenen les exhibicions aèries o les recreacions de les legions romanes, per citar dos exemples aparentment antagònics en el temps i la forma.



Potser és que als militars no els hi agrada mostrar la seva realitat i s’estimen més que els mostrin repartint abraçades i xicles entre la població autòctona d’algun país espoliat  d’aquest miserable món.

Endarreriments....

Estimades i estimats,

a falta de fills que em sacsegin i em facin veure com passa el temps tinc aquest bloc. La darrera entrada data de l'octubre!
I serà que no han passat coses en aquests tres mesos, oi?
No res, em poso a esmenar dins de les meves possibilitats. Per això publico els darrers articles que he fet per la revista mensual  Paraules per la pau...
Aquest primer article, que és del mes d'octubre de 2015, està plenament (i malauradament) d'actualitat.

Refugiats
Ara que s' han colat uns milers de refugiats al menjador de casa nostra és un bon  moment per parlar de xifres, de refugiats i de guerres.

Les dramàtiques imatges que aquest final d’estiu ens han escopit els mitjans de comunicació han colpejat la consciencia de la vella Europa, receptora d’aquesta penúltima fugida de famílies de les guerres, no declarades o econòmiques, tants és, perquè ara les guerres ni s’anuncien, ni es declaren, ni s’aturen. Són les guerres postmodernes on tampoc queda molt clar qui són els “bons”, els “dolents”, quins bàndols hi ha. Els que feia uns anys eren bons governants segons l’ordre mundial es poden tornar l’enemic a cop de titular de noticiari, que li preguntin als antics amics del Gadafi.

Uns quants milers de refugiats entrant pel sud l’Europa han fet miques el somni europeu de les no fronteres, l’espai Schengen és una fal·làcia que canvia segons necessitats, ara obrim, ara tanquem, ara deixem passar aquests, ara no. Sense consens, clar.

Mentre els polítics de la Unió Europea es barallen per la distribució de 120000 refugiats, l’ACNUR treu l’informe 2015 on anuncia que aquest any hi ha 59’5 milions de desplaçats forçosos al món. Sí, heu llegit bé: 59’5 milions de desplaçats al món al 2015, 8’3 milions més que el 2014, el número més alt des de la segona guerra mundial. D’aquests 19’5 milions eren reconeguts com a refugiats per l’ACNUR i la URNWA a altres països.

Més de tres milions d’aquest refugiats són sirians, la gran majoria, com us podeu imaginar, no es plantegen entrar a la Gran Europa. La majoria es queden al Líban, a Jordania o a Turquia, quasi tres milions de persones. I aquí estem a Europa, discutint el destí de 120 mil refugiats, mirant que no es trenqui la vella Europa per les crisis migratòries, fent que no va amb els governants europeus tot això. 
Després d’escurar Àfrica amb el colonialisme i el seu post, d’ocupar militarment i destarotar països com l’Afganistan i l’Irak, a la recerca del propi interès, de promoure la inestabilitat política como a Líbia i Síria. Després de fer tot els negocis armamentistes possibles amb unes faccions i altres, de controlar els tempos de destrucció al mig orient.

Ara la vella Europa tremola quan les grans agències d’informació decideixen retransmetre en directe i en prime time el drama que pateixen milers de persones: dones, homes i nens que fugen de la guerra i la misèria, expulsats pels tèrbols negocis dels seus governants i els còmplices que alimenten els seus interessos. Oblidats als seus camps de refugiats hi ha els altres milions que esperen altres oportunitats o simplement deixen passar el temps, com porten fent molts d’ells anys i panys. Passarà aquesta crisi estival i ressorgirà (informativament parlant) un dia o un altre les tragèdies que hi ha instal·lada a Ceuta, Melilla, Lampedusa o a qualsevol dels altres murs-fronteres hi ha al món... i ens tornarem a solidaritzar, manifestar i denunciar. No fer-ho seria de persones indignes, però pensem que anem fent la resta de l’any, fora del focus mediàtic, amb coneixement de causa perquè no podem dir que ens agafi de nou, oi?


Seguim.

dissabte, 24 d’octubre de 2015

A qui vulgui escoltar....epíleg de la meva mare.

Estimades i estimats,

ja vaig comentar que aquesta sèrie no acabaria quan ho tenia previst. Estar viu implica estar atent als canvis i inputs que es generen quan hi ha moviment. En aquest cas el moviment ha estat profund i per línia directa ja que, no m'imaginava jo, que fos la meva mare qui provocaria el canvi de guió. Bastant patètic per la meva banda, va ser gràcies a ella (i al meu pare) amb qui va començar tot: la meva vida.

Les seves paraules són un reflex transparent, diàfan i sincer del lloc d'on venim molts dels que ens reconeixem a la internacional de los bloques. Elles són les nostres mares, les que no van poder estudiar gràcies al feixisme del Franco, gràcies al masclisme social i personal que les tractava com a persones de segona classe...No he escoltat mai als meus pares dir que amb el feixista es vivia millor, la seva generació, fustigada amb el flagell de la culpa ja es cuida prou de dir mentides. Mirar les seves mans, les seves analítiques de sang, els seus cossos castigats pels torns discontinus i l'esforç d'aixecar una "prole" que no acostumava a baixar de tres "enanos", és aquesta mirada una forma de conèixer la biografia de les mares i els pares que van donar a llum a la "internacional de los bloques". 

Les paraules de la meva mare són el retrat d'una mancança, sí. Estarem d'acord que l'ortografia de la meva mare podria ser millorable però estarem d'acord que és difícil explicar amb paraules de forma tan emocionant. Ho va dir en Saramago al començar el seu discurs d'acceptació del premi Nobel de lIteratura a l'any 98El hombre más sabio que he conocido en toda mi vida no sabía leer ni escribir. 

La meva mare en sap de llegir i escriure i, el més important, d'entendre que és la dignitat, el sentit comú i el tirar pa'lante, a la seva manera, és clar. Només faltava. Gràcies mama i papa.

Us deixo els seus comentaris del facebook...
I ara sí.
Tanquem, o no?




Estimades i estimats,

ya comenté que esta serie no acabaría cuando lo tenía previsto. Estar vivo implica estar atento a los cambios y inputs que se generan cuando hay movimiento. En este caso el movimiento ha sido profundo y por línea directa ya que, no me imaginaba yo, que fuera mi madre quien provocaría el cambio de guión. Bastante patético por mi parte, fue gracias a ella (y a mi padre) con quien comenzó todo: mi vida.

Sus palabras son un reflejo transparente, diáfano y sincero del lugar de donde venimos muchos de los que nos reconocemos en la "internacional de los bloques". Ellas son nuestras madres, las que no pudieron estudiar gracias al fascismo del Franco, gracias al machismo social y personal que las trataba como personas de segunda clase ... No he escuchado nunca a mis padres decir que con el fascista se vivía mejor, su generación, hostigada con el flagelo de la culpa ya se cuida bastante de decir mentiras. Mirar sus manos, sus analíticas de sangre, sus cuerpos castigados por los turnos discontinuos y el esfuerzo de levantar una "prole" que no acostumbraba a bajar de tres "enanos", es esa mirada una forma de conocer la biografía las madres y los padres que dieron a luz en la "Internacional de los bloques".

Las palabras de mi madre son el retrato de una carencia, sí. Estaremos de acuerdo en que la ortografía de mi madre podría ser mejorable pero también estaremos de acuerdo en que es difícil explicar ciertas cosas con palabras de forma tan emocionante. Lo dijo en Saramago al comenzar su discurso de aceptación del Premio Nobel de Literatura en el año 98: El hombre más sabio que he conocido en toda mi vida no sabía leer ni escribir.

Mi madre sabe leer y escribir y, lo más importante, sabe entender que es la dignidad, el sentido común y el tirar pa'lante, a su manera, claro. Por supuesto. Gracias mama y papa.

Os dejo sus comentarios del facebook ...
Y ahora sí.

Cerramos, o no?

diumenge, 27 de setembre de 2015

A qui vulgui escoltar....Vot

Estimades i estimats,
(En castellano más abajo)

arribem al final, vull dir l'últim capítol d'aquesta sèrie. Suposo que li vaig de posar el títol de Vot perquè coincidiria amb el dia d'avui, el dia de la meva vida que diuen alguns, el dia del principi del final altres i el dia de la marmota els cupaires. Cadascú  li tira el seu enginy i així anem fent.

Amb el que us he explicat de la meva trajectòria vital ja us podeu imaginar que això de votar no ha tingut un pes molt rellevant a la meva biografia. No he confiat gaire en les possibilitats de canvi social en les institucions polítiques, conscient que els partits són empreses amb uns interessos i uns deutes que els condicionen, no tant en discursos com en realitats. Però existeixen i manen.

Sopar a l'ateneu llibertari Alomà
Durant molts anys he fet política al carrer, obviant el debat polític institucional més que per anar a plantar-nos davant per fer-los front. El meu entorn polític per decidir és l'assemblea i no els òrgans de direcció que emanen directrius després de "sesudos" debats entre els savis del partit. Tampoc sóc del tot imbècil i ja sé que no tot es pot decidir en assemblea. Parlo d'escoltar i debatre al sinus d'un ens, sigui el que sigui, des d'una escola a un club de futbol. Els partits polítics estan fets per manar i obeir, si t'agrada bé, si no t'agrada ja saps on és la porta. I pel camí es perd un capital gegant d'experiència, d'aprenentatges, de punts de vista...una gran llàstima que condiciona una societat.

Gran part del meu itinerari polític ha passat per entorns llibertaris, vaig estar molts anys sense votar fins que vaig dessacralitzar el meu vot. Un paper dins d'un sobre que va a una urna. I que no m'impedirà continuar dient coses al carrer. Aquesta és la importància del meu vot, ben poca per l'espai i el temps que se li dóna. Al barri, al carrer, al trobar-nos i mirar-nos, allà està la Política.

L'altra cosa es organitzar-se, això que li diuen política el Poder. Ara per ara només hi ha un partit que s'apropa a aquest postulat, un partit amb el que coincideixo en part dels seus plantejaments, bàsicament en l'aspecte social i econòmic. M'agradaria confiar més en el seu funcionament intern, cosa que no faig, però reconeixent que no tindria cap problema en poder participar en qualsevol de les assemblees obertes que contínuament oferten a tothom.

El Baños
Sobrant-me himnes, banderes i certs discursos grandiloqüents, he de dir que puc confiar, de moment, en una gent que posa de cap de llista a un paio que es diu Antonio BaÑos, i és de Nou Barris, sense complexes. Em val més el fons que la forma, potser és el complex que em va quedar quan no em deixaven entrar a les discoteques per les pintes, amb lo bons nois que érem!


Sobra dir que estem a uns moments, parlamentàriament parlant, prou interessants com per deixar el carrer buit i no mirar a les seus de govern, siguin les que siguin. I si hi ha gent que veu clar ser-hi, aixecar catifes i posar ventiladors en marxa com ha fet la gent de la CUP arreu, endavant, tenen el meu sobre.

És difícil d'entendre des de fora de Catalunya aquesta interpretació, en sóc conscient. Però penseu en la metàfora que feia al principi d'aquesta sèrie d'entrades: el meu pare explicant un viatge que no havia fet. Passejar per l'estat espanyol, i afortunadament ho faig sovint, és comprovar la distorsió extrema que existeix vers el dia a dia d'aquest país, acusacions que res tenen a veure amb el que vivim.Fa uns anys, quan Pujol tornava de Madrid de negociar els concerts econòmics (perquè tothom recorda el suport que CIU ha donat al PP molts anys, oi?) hi havia gent que tenia la idea que en Pujol entrava per la Diagonal repartint els diners que aconseguia esgarrapar al Govern central. Molt de mal han fet els mitjans de comunicació per amplificar discursos que no tenien eco social.

Ja sabem el resultat de les eleccions, segurament no m'hauria posat a escriure aquestes entrades si no s'haguessin fet, però no entomeu aquests escrits com una justificació de res, sinó una explicació del què sóc i d'on vinc. Una explicació de llarg recorregut perquè no canviarà, ja ha estat i no tinc ganes de canviar la meva història, si de cas ampliar-la.

Amb el que no comptava era fer un  epíleg a aquesta sèrie, els missatges que la meva mare m'ha deixat puntualment després de cada entrada, sense cap mena de dubte el millor d'haver fet aquests escrits.  Aquest vídeo va per a ells!
Gràcies per llegir-me!



                          



Queridas y queridos,

llegamos al final, quiero decir el último capítulo de esta serie. Supongo que le puse el título de Voto porque coincidiría con el día de hoy, el día de mi vida que dicen algunos, el día del principio del fin otros y el día de la marmota los cupaires. Cada uno le tira su ingenio y así vamos.

Con lo que os he contado de mi trayectoria vital ya os podéis imaginar que eso de votar no ha tenido un peso muy relevante en mi biografía. No he confiado mucho en las posibilidades de cambio social en las instituciones políticas, consciente de que los partidos son empresas con unos intereses y unas deudas que los condicionan, no tanto en discursos como en realidades. Pero existen y mandan.

Durante muchos años he hecho política en la calle, obviando el debate político institucional más que para ir a plantarnos delante para hacerles frente. Mi entorno político para decidir es la asamblea y no los órganos de dirección que emanan directrices después de "sesudos" debates entre los sabios del partido. Tampoco soy del todo imbécil y ya sé que no todo se puede decidir en asamblea. Hablo de escuchar y debatir en el seno de un ente, sea lo que sea, desde una escuela a un club de fútbol. Los partidos políticos están hechos para mandar y obedecer, si te gusta bien, si no te gusta ya sabes dónde está la puerta. Y por el camino se pierde un capital gigante de experiencia, de aprendizajes, de puntos de vista ... una gran lástima que condiciona una sociedad.

Gran parte de mi itinerario político ha pasado por entornos libertarios, estuve muchos años sin votar hasta que desacralizar mi voto. Un papel dentro de un sobre que va a una urna. Y que no me impedirá seguir diciendo cosas en la calle. Esta es la importancia de mi voto, bien poca por el espacio y el tiempo que se le da. En el barrio, en la calle, al encontrarnos y mirarnos, allí está la Política.

La otra cosa es organizarse, eso que le llaman política el Poder. Por ahora sólo hay un partido que se acerca a este postulado, un partido con el que coincido en parte de sus planteamientos, básicamente en el aspecto social y económico. Me gustaría confiar más en su funcionamiento interno, cosa que no hago, aúnreconociendo que no tendría ningún problema en poder participar en cualquiera de las asambleas abiertas que continuamente ofertan la mayoria de asambleas Cup de toda Cataluña.

Aún sobrándome himnos, banderas y ciertos discursos grandilocuentes, debo decir que puedo confiar, de momento, en una gente que pone de cabeza de lista a un tipo que se llama Antonio BaÑos, y es de Nou Barris, sin complejos. Me vale más el fondo que la forma, tal vez es el complejo que me quedó cuando no me dejaban entrar en las discotecas por las pintas, con lo buenos chicos que éramos!

Sobra decir que estamos en unos momentos, parlamentariamente hablando, bastante interesantes como para dejar la calle vacía y no mirar a las sedes de gobierno, sean las que sean. Y si hay gente que ve claro estar, levantar alfombras y poner ventiladores en marcha como ha hecho la gente de la CUP partes, adelante, tienen mi sobre.

Es difícil de entender desde fuera de Cataluña esta interpretación, soy consciente. Pero pensad en la metáfora que hacía al principio de esta serie de entradas: mi padre explicando un viaje que no había hecho. Pasear por el estado español, y afortunadamente lo hago a menudo, es comprobar la distorsión extrema que existe hacia el día a día de este país, acusaciones que nada tienen que ver con lo que vivimos. Hace unos años, cuando Pujol volvía de Madrid de negociar los conciertos económicos (porque todo el mundo recuerda el apoyo que CIU ha dado al PP muchos años, ¿verdad?) había gente que tenía la idea de que Pujol entraba por la Diagonal repartiendo el dinero que conseguía arañar al Gobierno central. Mucho daño han hecho los medios de comunicación para amplificar discursos que no tenían eco social aquí.

Ya sabemos el resultado de las elecciones, seguramente no me habría puesto a escribir estas entradas si no se hubieran hecho, pero no os cojais estos escritos como una justificación de nada, sino una explicación de lo que soy y de donde vengo. Una explicación de largo recorrido que no cambiará, ya ha sido y no tengo ganas de cambiar mi historia, si acaso ampliarla.

Con lo que no contaba era hacer un epílogo a esta serie, los mensajes que mi madre me ha dejado puntualmente después de cada entrada, sin lugar a dudas el mejor de haber hecho estos escritos. Este vídeo para ellos!
Gracias por leerme!

dissabte, 26 de setembre de 2015

A qui vulgui escoltar...Desobediència (POR)

Estimades i estimats,

després del rescat del bagul dels records a les dos entrades anteriors ve la part més fàcil. Ara no es tracta de rescatar res, ni de fer memòria, simplement explicar com ens hem postulat davant la vida i la política (perdó per la reiteració). Parlo en plural perquè som unes quantes persones les que hem coincidit i coincidim en aquests llocs comuns que són el carrer, un ateneu, un cafè o una cervesa, per anomenar els més comuns. Moltes hores de conversa i discussió, riures i presència, acció i repressió, són les que sostenen aquest relat basat totalment en fets reals.

Tenim associada la desobediència civil, la que fem o hem fet, contra estructures com l'Estat, la policia, els jutges...i res més lluny de la meva realitat. La primera desobediència en intensitat, en el meu cas, és la de trencar amb el cordo umbilical, la protecció de la família. Cap mare ni pare vol conscientment el mal pels seus fills: "No te metas en problemas...." lletania que la majoria hem escoltat pronunciades per persones amb seny, trajectòria i història d'haver d'afrontar problemes seriosos. El meu problema es deia exèrcit i la mili en primera instància.

No em deixava de sorprendre que els meus pares, que s'havien llençat de cap a una piscina desconeguda i llunyana, que s'havien enfrontat al fet de concebir-me amb tanta alegria com pecat, que havien participat de dures vagues amb els dictador viu, doncs que s'espantessin per participar de moviments socials en "plena democràcia". Però era així i jo només podia prometre informació dels meus moviments per tranquil·litzar-los, tot i que no ho aconseguís mai. Va ser anys més tard quan la meva mare em va reconèixer on era el moll de l'os: l'havien explicat que els fills els havia d'educar per ser bons nens i no enfrontar-se amb el poder. Categoria a la que pertanyen especuladors i militars i que, a més, fan por, clar. Ells, que havien estat desobedients, potser sense saber-ho, havien estat empentats cap a endavant, no havien tingut possibilitat de decidir: pobresa o possibilitat, de l'abortament al 73 no en parlem, de la humiliació  laboral o res, tampoc.

Jo que podia decidir inhibir-me, no significar-me, anar fent, perquè ja estàvem en "plena democràcia!" No ho entenien i van patir molt. Tots en vam aprendre molt, jo a saber què és l'important i a qui li dec la vida. Sense renúncies, malgrat tot. El dia que li vaig dir a uns jutges que no em creia la seva amenaça, per molt de militar i Estat que hi hagués darrere d'ells, ja tenia feta gran part de la feina. El dia abans li havia dit als meus pares el que faria a la secció V de l'Audiència Provincial de Barcelona, allò sí que va ser difícil i no marxar del jutjat.

Deia en Marc, militant de l'humor fi i subtil, que el judici dels insubmisos era com la nostra boda. Quanta raó! Uns convidats perfectes, un escenari impressionant i una cerimònia tan ben preparada que cap dels presents podíem imaginar que sortís tant i tant bé. Tan rodó que els meus pares  van desobeir a la desobediència i es van quedar en aquell jutjat buit d'acusats i companys, sols davant dels jutges, fiscals i advocat d'ofici. Els meus pares, que tanta por havien passat al llarg dels anys que va durar el procés judicial, tenien davant a la representació del poder militar, econòmic i judicial que tanta por els havia fet. Allà es van quedar, recollint el DNI de l'acusat que havia marxat i el seu vist per a sentència, parts importants de la quotidianitat per a ells. Fent miques la por...

Van fer miques la por perquè van veure tothom que hi érem en aquella sala, la por a desobeir no és pot esmicolar sola, és impossible. I no s'hi valen declaracions d'intencions, la defensa de drets socials, la denúncia al poderós, el canvi social, són impossibles sense presència, sense posar el cos, sense assumir que, canviem coses de la nostra vida (de vegades pèrdues doloroses) per guanyar. El Poder no regala absolutament res. Res. Sovint ens equivoquem en les estratègies, però passa que a la desobediència civil pesa tant la pròpia decisió personal, la pròpia responsabilitat, el pensar per un mateix, que facilita el recular i repensar el com, sense gaires retrets.

A mi em van absoldre per un defecte de forma i les ganes del tribunal de no ficar-se en més problemes, sona prepotent però no havien resolt gaire bé que l'acusat marxés de la sala i que l'estigués esperant a la porta del jutjat. Malgrat totes les amenaces, malgrat les conseqüències repressives existents, allà hi érem, al carrer. El mateix carrer que s'omplia per aturar desallotjament, per les vagues o per la penúltima barrabassada del govern de torn de qualsevol país.

Quina sort haver participat de les millors escoles de desobediència: les assemblees d'insubmisos de tot arreu, la Vaqueria, la Lokeria, El Lokal, els ateneus llibertaris d'arreu, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau i trobar-me a tantes persones que m'heu ensenyat a ser menys cafre i poder anar pel món amb el cap ben alt.





(En castellano)

Queridas y queridos,


después del rescate del baúl de los recuerdos en las dos entradas anteriores viene la parte más fácil. Ahora no se trata de rescatar nada, ni de hacer memoria, simplemente explicar cómo nos hemos postulado ante la vida y la política (perdón por la reiteración). Hablo en plural porque somos unas cuantas personas las que hemos coincidido y coincidimos en estos lugares comunes que son la calle, un ateneo, un café o una cerveza, por nombrar los más comunes. Muchas horas de conversación y discusión, risas y presencia, acción y represión, son las que sostienen este relato basado totalmente en hechos reales.

Tenemos asociada la desobediencia civil, la que hacemos o hemos hecho, contra estructuras como el Estado, la policía, los jueces ... y nada más lejos de mi realidad. La primera desobediencia en intensidad, en mi caso, es la de romper con el cordón umbilical, la protección de la familia. Ninguna madre ni padre quiere conscientemente el mal por sus hijos: "No te metas en problemas ...." letanía que la mayoría hemos escuchado pronunciadas por personas con sensatez, trayectoria e historia de tener que afrontar problemas serios. Mi problema se llamaba ejército, con la mili en primera instancia.

No me dejaba de sorprender que mis padres, que se habían tirado de cabeza a una piscina desconocida y lejana, que se habían enfrentado al hecho de concebirme con tanta alegría como pecado, que habían participado de duras huelgas con los dictador vivo, pues que se asustaran para participar de movimientos sociales en "plena democracia". Pero era así y yo sólo podía prometer información de mis movimientos para tranquilizarlos, aunque no lo consiguiera nunca. Fue años más tarde cuando mi madre me reconoció cuál era el quid de la cuestión: le habían enseñado que a los hijos había que educarlos para ser  niños buenos y no enfrentarse con el poder. Categoría a la que pertenecen especuladores y militares y que, además, dan miedo, claro. Ellos, que habían sido desobedientes, quizás sin saberlo, habían sido empujados hacia adelante, no habían tenido posibilidad de decidir: pobreza o , del aborto en el 73 no hablemos, de la humillación laboral o nada, tampoco.

Yo que podía decidir inhibirme, no significarme, ir haciendo, porque ya estábamos en "plena democracia!" No lo entendían y sufrieron mucho. Todos aprendimos mucho, yo a saber qué es lo importante y a quién le debo la vida. Sin renuncias, pese a todo. El día que le dije a unos jueces que no me creía su amenaza, por mucho militar y Estado que hubiera detrás de ellos, ya tenía hecha gran parte del trabajo. El día antes le había dicho a mis padres lo que haría en la sección V de la Audiencia Provincial de Barcelona, aquello sí que fue difícil y no irme del juzgado.

Decía Marc, militante del humor fino y sutil, que el juicio de los insumisos era como nuestra boda. ¡Cuánta razón! Unos invitados perfectos, un escenario impresionante y una ceremonia tan bien preparada que ninguno de los presentes podíamos imaginar que saliera tanto y tan bien. Tan redondo que mis padres desobedecieron a la desobediencia y se quedaron en ese juzgado vacío de acusados y compañeros, solos ante los jueces, fiscales y abogado de oficio. Mis padres, que tanto miedo habían pasado a lo largo de los años que duró el proceso judicial, tenían delante a la representación del poder militar, económico y judicial que tanto miedo les había hecho. Allí se quedaron, recogiendo el DNI del acusado que había marchado y su visto para sentencia, partes importantes de la cotidianidad para ellos. Haciendo añicos el miedo ...

Hicieron añicos el miedo porque vieron todos que estábamos en esa sala, el miedo a desobedecer no se puede desmenuzar solo, es imposible. Y no valen declaraciones de intenciones, la defensa de derechos sociales, la denuncia al poderoso, el cambio social, son imposibles sin presencia, sin poner el cuerpo, sin asumir que, cambiamos cosas de nuestra vida (a veces pérdidas dolorosas) para ganar. El Poder no regala absolutamente nada. Nada. A menudo nos equivocamos en las estrategias, pero sucede que en la desobediencia civil pesa tanto la propia decisión personal, la propia responsabilidad, el pensar por uno mismo, que facilita el retroceder y volver a pensar el cómo, sin muchos reproches.

A mí me absolvieron por un defecto de forma y las ganas del tribunal de no meterse en más problemas, suena prepotente pero no habían resuelto muy bien que el acusado se fuera de la sala y que la estuviera esperando en la puerta del juzgado. A pesar de todas las amenazas, a pesar de las consecuencias represivas existentes, allí estábamos, en la calle. La misma calle que se llenaba para detener desalojo, por las huelgas o por el penúltimo desaguisado del gobierno de turno de cualquier país.

Qué suerte haber participado de las mejores escuelas de desobediencia: las asambleas de insumisos de todas partes, la Vaquería, la Lokeria, El Lokal, los ateneos libertarios de todo, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau y encontrarme a tantas personas que me habéis enseñado a ser menos cafre y poder ir por el mundo con la cabeza bien alta.